[Youtube]tFtxHFq9wi8[/Youtube]

Es pot dir que ja ha acabat com una mena de Gran Hermano real a escala global. I per sort, ha tingut un final feliç. Després de 69 dies per fi han començat a sortir els primers miners xilens de la mina San José i es posa fi també amb un reality show sense precedents. La transcendència dels fets ha posat en safata de plata el que molts directors i productors desitjarien per a les seves cadenes de televisió: una tancada d’un grup de persones en un reduït espai per retransmetre quines coses hi passen i puguin captar l’interès de l’audiència. Si hagués estat provocat, hagués estat un gran èxit. Segur. I no és d’estranyar que ara se’n faci una pel·lícula.

Encara que, probablement, d’aquí quinze dies ningú se’n recordi dels noms d’algun dels 33 miners, el seu cas ha servit perquè s’explotés informativament arreu del món a través de tota mena de detalls i imatges. La desgràcia funcionava a escala global en aquest temps de consum global i de rellevància notòria, fins i tot, encara que tot hagi passat tot a 700 metres sota terra. Un guió impensable! I és que les vivències d’Els 33 d’Atacama s’han produït en temps en els quals ja no ens cal la CNN, com passava fa pocs anys, sinó que amb una simple webcam o un mòbil podem obtenir la trascendència global que vol aquesta nova societat devoradora i que té el món a dos clics.

Música / Fot The First Time # The Script