El capità del Colorado, un modern submarí nuclear, rep una ordre governamental per un canal restringit de comunicació: ha de disparar els seus míssils contra el Pakistan. El capità es malfia i no obeeix l’ordre.
Fins aquí puc explicar, perquè per ingressar a Els Bastards s’ha de firmar un pacte amb sang que preveu terribles càstigs per a aquell que vagi rebentant trames. Sí que puc dir, però, que la sèrie s’anomena Last resort perquè la tripulació, amb submarí inclòs, va a parar a l’illa francesa de Sainte-Marine (en realitat, Ohau, a Hawaiï). Ho tindran difícil per tornar al seu país perquè són considerats traïdors.
L’argument és força original, però també arriscat. Els drames militars en els quals bona part de l’acció transcorre dins d’un submarí acostumen a ser de curt recorregut si no estan portats per directors experts, que en aquest cas és Martin Campbell (Casino Royale). És clar que sempre hi ha recursos per fer que la trama avanci: per exemple, desenvolupar diverses trames paral·leles més o menys vinculades amb la principal, una tècnica que s’utilitza amb desigual fortuna en aquest cas.
El primer que s’ha de dir és que aquesta és una sèrie cancel·lada. La primera i única temporada té tretze episodis. I, com és ben sabut, cancel·lar una sèrie que neix amb voluntat de continuïtat acostuma a tenir efectes catastròfics. Un examen atent permet esbrinar a partir de quin moment els guionistes i el director van saber que la sèrie no tindria segona temporada, perquè hi apareixen una sèrie de girs i de canvis que, d’una altra manera, serien inexplicables.
En general hi trobem alguns episodis trepidants, amb situacions ben construïdes i ben resoltes. Són situacions que mereixen l’aplaudiment de l’espectador. Però també en trobarem d’altres que no se sap ben bé què hi fan. Hi ha personatges que apareixen i reapareixen i que no s’entén per què hi són, ja que no ajuden a fer avançar l’acció, sinó tot el contrari. I aquest mal el trobem tant en la trama principal com en les secundàries.
Cancel·lar una sèrie obliga a matar i resoldre de qualsevol manera, encara que sigui inversemblant o fins i tot barroera, totes les situacions i les trames que s’haurien pogut desenvolupar correctament en una segona temporada. Això és força evident en l’últim capítol. Parlem, doncs, d’una sèrie desigual, amb alts i baixos.
Un altre problema greu de la sèrie és que alguns protagonistes no acaben d’encaixar. No hi ha química entre ells; per no haver-hi, no hi ha ni tensió sexual, un ingredient que els guionistes no s’estalvien mai. Doncs aquí els ha passat l’arròs, per dir-ho en un terme gastronòmic.
Hi ha grans actors, com ara el capità Marcus Chaplin (Andre Braugher), però para de comptar. Alguns actors que figura que han de jugar un paper important no acaben d’encaixar o no troben el nord. És el mateix mal que vam trobar a la segona temporada de The walking dead. Al capdavall, les històries, com el futbol, funcionen quan tothom treballa en equip. I en aquest cas, aquesta feina no s’acaba de veure, malgrat el guió de Shawn Ryan (The shield) i Karl Gajdusek.
Es tracta d’una trama rica en dilemes, tot i que el dilema principal, del qual derivarà tota la sèrie, es resol als primers minuts del primer capítol. Uns dilemes que, reiteradament, ens faran reflexionar sobre els límits de l’obediència i de la fidelitat quan, al darrere, hi ha qui fa joc brut per aprofitar-se d’aquest deure. Dilemes entre l’obediència i l’honor; dilemes que ja trobem en les obres clàssiques de Shakespeare. Però, òbviament, no tan ben resolts.
I, al capdavall, què hem de fer? Doncs si voleu passar una estona entretinguda, Last resort ja va bé, perquè és cert que la sèrie té bons moments. Però pareu de comptar. Per descomptat, no us espereu trobar un Homeland. Tardarem a veure una sèrie que se li pugui comparar.
