A FAVOR EN CONTRA
Cinderella: fràgil i buida
Per Nuri Forns
Vaig anar a veure La Ventafocs de Kenneth Branagh amb mainada pensant que seria d’aquelles pel·lícules que saben satisfer el públic infantil i no tan infantil. Em vaig equivocar. Les nenes de 8 anys ja la trobaran bonica, però els grans teníem dret a esperar una dosi d’humor, i un pèl més de mala llet, tot plegat inexistent a la pel·lícula.
Tots coneixem la història de la Ventafocs, i la pel·lícula és ben bé el conte que ja havíem llegit i vist en la versió de Disney de 1950, sense cap mena de gir, amb personatges força plans (Cate Blanchett com a madrastra potser és l’única que se’n salva). Els diàlegs són tots ensucrats, avorrits i tòpics, i la Ventafocs és una fleuma que gemega cada cop que el príncep se li apropa. De fet, la pel·lícula hauria de tenir un premi als efectes sonors pels “aahs” que deixa anar la Ventafocs i els “oohs” del públic quan la veu ballar amb el príncep. Quina meravella. Fins i tot se sent el soroll de les 300 capes de tul del vestit de la Ventafocs en cada gir del ball.
La pel·lícula ve a ser com la sabata: fràgil, bonica i buida.
De Shakespeare a Disney i filmo perquè em toca
Per Jordi Camps
Encara que alguns se n’amaguin, els Bastards tenim sentiments. I què voleu que us digui, a mi Cinderella, sobretot en el seu tram inicial, me’ls va fer desbordar. I és que La Ventafocs de Kenneth Branagh manté intacte el cor del conte original, aquell que molts vam mamar de petits i que Disney ja ens va servir en una versió magistral en format de dibuixos animats. Seixanta-cinc anys després, la mateixa factoria ens ofereix ara una nova adaptació, en aquesta ocasió amb personatges de carn i ossos i confiant la pel·lícula a un equip tècnic i artístic de primera línia. El resultat és una obra fidel a l’essència original que, més enllà de l’aspecte formal volgudament exhuberant, està narrada amb bon pols i amb ritme, amb una aposta clara pels diàlegs, com es podia esperar venint de l’expert en Shakespare (hi ha moments que podrien incloure’s a Molt soroll per no res i ningú hi trobaria cap diferència).
Només per la flegma brit dels secundaris (Derek Jacobi, Helena Bonham Carter…), el “descobriment” de Lily James (Downton Abbey), una antològica Cate Blanchett (brodant una dolenta dolentíssima al més pur estil Bette Davis) i, per què no, per tornar a gaudir de Rob Stark (Richard Madden) exercint novament de rei, ja val la pena.
Ah, i un detall: el vestit de la protagonista passa de rosa a blau. Tot sigui per trencar els tòpics.
Autor: Uns bastards
Som un col·lectiu dedicat a difondre la bastardia amb l'única arma de que disposem de moment: les crítiques de pel·lícules i sèries