Ciència-ficció en diran alguns, però es quedaran tan curts com la nostra limitada visió humana. Estàvem avisats. La novel·la amb la qual Denis Villeuneve es va obsessionar fa uns anys és Story of Your Life (1999, Ted Chiang), un títol que suggeria més del que semblava i que es va descartar perquè podria confondre l’audència.
En un incident tan grandiloqüent i formidable com l’arribada de dotze gegantines naus a la Terra, el que compta, al cap i a la fi, és la vida de la Doctora Louis Banks (impressionant Amy Adams), un ésser humà que s’enfrontarà no a una raça alienígina tecnològicament intel·lectualment superior sinó a ell mateix per prendre una decisió d’aquelles que corprenen i que fugen de la racionalitat.
Mai un pròleg havia estat tan rellevant. Narrat en un teòric passat ens prepara pel que vindrà després, la immersió. Parlem d’immerssió lingüística (ai, ai)… El físic Ian Donnelly (Jeremy Renner) cita només un instant a la doctora Banks la Hipòtesi de Sapir-Whorf, que assenyala que l’aprenentatge en “immersió” d’una llengua d’una altra cultura pot afectar també el pensament d’aquesta persona i la seva concepció de la realitat.
“Parlant” amb “ells” Banks no només entén que hi ha una diferència entre “arma” i “eina” sinó que comença a veure i nosaltres també (pobres mortals) coses de la seva vida que desconeixia, que desconeix. Però si la lingüística és relativa, el temps (com diria Einstein) ho és encara més.
Els flash backs o imatges obsessives que somia quan entra en contacte amb els aliens “heptapods” no estan situats doncs en el seu passat. Per això ens desconcerten a nosaltres tant com a ella en una experiència visual d’intriga i de misteri sense precedents. I mentrestant en el context (no determinant però si rellevant) hi ha l’amenaça constant d’una guerra global i d’una revolució latent. La tensió, amb una banda sonora tan sobrehumana com les misterioses naus, puja, puja i puja com un tsunami a la costa de Fujinami fins esclatar en un final que destrueix les teves defenses emocionals.
L’intent de comprensió dels humans d’una intel·ligència alienígina és un tema recurrent i obsessiu. Sovint l’esforç explica més sobre nosaltres mateixos que no pas sobre el pretès objectiu dels nostres interlocutors. Va començar Stanislaw Lem (1961) enviant uns astronatues a Solaris. Tots embogien. Després van arribar els misteriors monolits d’Arthur C. Clarke i Stanley Kubick (1968), amb els quals també fou impossible establir un diàleg racional. Carl Sagan ho va tornar a intentar el 1985 amb Contact i Michael Crichton també va escriure el 1987 a Esfera un protocol de com havien d’actuar els humans en casos similars. No hi va haver èxit.
Kubrick a banda ─al qual Villeuneuve homenatja amb la fascinant entrada a la nau amb els vestits taronja─ Arrival (La llegada) juga en la lliga dels films de culte. És la “immersió” també d’un director quebequès de parla francesa en el món de Hollywood. De fet, ell reconeixia en una entrevista que quan parla en anglès, sobretot als EUA, ho fa amb una “personalitat” diferent. Com la doctora Banks, també assumeix una part del llenguatge de la indústria, el cinema ha de ser espectacle. Però descarta tots els vicis del cinema d’acció actual. Ofereix un petit missatge d’esperança respecte les seves tenebroses obres anteriors, Incendies, Prisoners, Sicario i Enemy, i ens impacienta més que mai per a l’estrena de Blade Runner 2049.
10/10
Autor: Lluís Simon
Periodista o similar. M'interessa tot. Heus aquí la magnitud del problema.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/LluisSimonR
- Facebook: https://www.facebook.com/lluis.rabaseda