Trobar al cinema de terror actual un deutor del millor Lucio Fulci, un autor tan controvertit com incomprès i genial, és difícil però no impossible. La prova ens la porta el film turc Baskin (revers), un petit four del terror modern més genuí i visceral, una inesperada sorpresa pels amants del terror de tota la vida: el de molta sang, més fetge i dosis ingents de bogeria. Injustament relegada a crítiques més modestes en benefici de dubtoses produccions renovadores del gènere com ara The witch, The wailing o The neon demon, films que abanderen aquest nou concepte de terror subtil, sofisticat i en definitiva extremament asèptic i presumptuós que amaga rere efectismes estètics o tècnics la seva escassa capacitat narrativa, Baskin recorre a l’essència dels terrors més bàsics i primitius per atrapar-nos amb ben poqueta cosa.
I això que al film li costa arrencar ─no us enganyaré─ perquè després d’un pròleg prou inquietant en què es mostren algunes de les seves cartes més reeixides, prosegueix amb una escena confosa, estirada i un pèl erràtica de presentació dels personatges protagonistes, una patrulla de policia turca que acaba de sopar en un restaurant de carretera i que ha de marxar a corre-cuita per atendre una trucada de socors feta des d’un misteriós edifici abandonat a Inceagac, una zona rural propera i alhora remota. Aquest viatge accidentat serà l’inici del malson, un descens trepidant i espantós a uns inferns que bé s’haurien pogut emmirallar en l’horror sectari d’H.P. Lovecraft i en la depravació sadomasoquista i sexual de Clive Barker i els seus cenobites. No per casualitat, Can Evrenol, prolífic curtmetratgista que adapta un curt propi per fer el salt al seu primer i sorprenent llargmetratge, plasma amb prou eficiència i poc pressupost l’essència d’aquests dos tòtems de l’horror literari amb un estil directe i molt visceral que recorda el segell Lucio Fulci; inserts onírics i metafòrics, abús de la càmera lenta en els moments de més visceralitat, primers plans asfixiants (atenció a la perforació de l’ull, homenatge explícit i deliciós de Zombie 2), fotografia grotesca i colorista, bon gore, la magnífica banda sonora de Volkan Akaalp amb excel·lents composicions electròniques… En definitiva, un revival dels millors excessos del mestre de l’horror romà.
Per ser honestos, el film arrossega alguns defectes com ara l’evident reincidència d’uns inserts que, tot i que són hipnòtics, resulten en ocasions massa artificials i ambigus, i en definitiva ─com ja passava en alguns dels films de Fulci─ compliquen en excés la resolució d’una història que se situa, aquí, a mig camí entre l’etern retorn de Nietzsche i l’infern de Sartre, i que es tanca amb una seqüència final pretesament efectista però innecessària i absurda al límit d’engegar-ho tot en orris. Semblaria que Evrenol hauria intentat emular, fins i tot, el descens final a les tenebres d’El más allá, tot i que sense la mateixa fortuna, esclar. Tot i els defectes, Baskin és un film notable, un delírium trèmens d’aquells que per gaudir-ne plenament s’ha de veure ben entrada la nit i en la soledat més profunda. Tot plegat, una excel·lent notícia per als sibarites de l’horror més atàvic.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat