Baixes del tren. Tornes a la teva ciutat. Has estat fugint durant un any, intentant lluitar contra els teus dimonis interiors. De sobte et veus passar pel teu davant. No ets tu, però és algú idèntic a tu. Veus com deixa lentament les sabates i la seva bossa a terra. Es dirigeix cap a les vies del tren i salta al suïcidi. Com que la teva vida és un desastre, decideixes agafar la bossa i la documentació del teu doble i fer-te passar per ell. Aquesta és la història de Sarah. La Sarah jugant amb foc. La Sarah que ara és també l’Elizabeth Childs.
Dues persones idèntiques que duien vides totalment antagòniques. La Sarah, caòtica i salvatge, que lluita per recuperar la seva filla. L’Elizabeth, policia i amb una vida aparentment estable. I diners. El botí paga la pena. Només cal que ningú s’adoni del canvi d’identitat.
Una pèssima decisió personal per a la protagonista d’Orphan black (John Fawcett, 2013, BBC Amèrica), però que com acostuma a passar, és una decisió per la qual tots els espectadors li estarem agraïts. A partir d’aquesta tria el misteri es multiplica, el drama es magnimitza i l’acció no es detura.
[Atenció: spoilers]
Podríem dir que la Sarah és la protagonista indiscutible d’Orphan black, però no seria just per a l’actriu que l’encarna, l’autèntic puntal de la sèrie: Tatiana Maslany. Per a Sarah, Elizabeth Childs no serà la primera rèplica que trobi d’ella mateixa. Katja, Alison i Cosima en seran alguns altres exemples, magníficament interpretats per Maslany, ja que en ells apreciem les diferències de caràcter, veu i entonacions sense exageracions i sense caure en clixés. Són família? Rèpliques, potser? Es tracta d’un malson? Tant de bo. Són clons i estan essent destruïts pel seu creador, i “l’amo” té, com a missatger, un Àngel de la Mort que no pot ser ningú més que un altre clon, en aquest cas, fanàtic i malaltís.
El recurs dels clons podria tirar enrere l’espectador, ja que se’ns van donant pistes que ens duen irremeiablement a pensar en aquesta opció, i quan veiem la resolució del misteri a la pantalla no ens acaba de colpir. D’altra banda, tot i esperar-ho, la sorpresa la trobem en veure la inclusió de la ciència-ficció en una història que semblava decantar-se més aviat per una representació realista del seu context. Aquest gir argumental és tot un encert i dóna un plus de qualitat a la sèrie.
I amb tants clons, queda un dubte: hi ha lloc per als secundaris? I la veritat és que el seu protagonisme és totalment anecdòtic, però també necessari per deixar respirar la trama principal. Entre ells, el més destacable és Felix (Jordan Gavaris), l’íntim amic gai de Sarah, encarregat de donar el toc d’humor a la sèrie.
Ens trobem davant d’una sèrie que ha après dels britànics i del seu model sense competidors. Temporades breus (en el cas d’Orphan black tindrem nou capítols) i trames molt ben cuidades, desbordants d’originalitat. Hi descobrim un cert regust d’Utopia (Dennis Kelly, 2013): la lluita entre el creador i l’obra, els experiments al marge de la llei i la mort que persegueix sense descans els nostres clons.
Han trobat la fórmula perfecta per deixar-nos estesos al sofà, perplexos i amb una ànsia esfereïdora per veure un capítol rere un altre, devorant-los com si no hi hagués demà.
I tu, ja segueixes Orphan black?
Autor: Anna Vilaró
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/Taxidermica
- Facebook: https://www.facebook.com/anna.vm.752