Seure en una sala de cinema és una d’aquelles experiències més il·lusionant de la setmana. Butaques còmodes, poca gent (els exhibidors no estarien tant contents), temperatura agradable i a gaudir d’una mica menys de dues hores que passaran, si les previsions no ens enganyen, volant. Normalment no m’informo del que vaig a veure, més enllà dels titulars dels diaris o algun tuit que no puc amagar. Els avançaments o tràilers els defujo com gat escaldat d’aigua tèbia perquè donen massa informació i aixafen les sorpreses del film. Quan toca parlar d’una pel·lícula com The invitation s’ha d’anar molt en compte, ja que la seva virtut més rellevant és la sorpresa. Per sort no és l’única i en podré parlar sense desvetllar els secrets de la guanyadora del Festival de Sitges de l’any passat. El més senzill, o fàcil, per mi és fer-vos un llistat de les deu raons per anar a veure The invitation, dirigida per Karen Kusama (Aeon Flux, Jennifer’s Body) i interpretada per Logan Marshall-Green (Prometheus), Emayatzy Corinealdi (Hand of God) i Michiel Huisman (Treme, Game of Thrones) entre altres.
- Compleix la premissa més important del cinema: Si mor el gos la pel·li és bona, si no mor tant pot ser bona com dolenta. En aquest cas s’accepta guineu com animal de companyia.
- Els seus distribuïdors, els amics de Good Films i La Aventura, han aconseguit allò que sembla impossible, blindar el film i que no es pogués descarregar il·legalment, tot i fer mesos que va guanyar a Sitges.
- Karen Kusama ha begut de totes les fonts que emanen la saviesa de Hitchcock i ha elaborat una història de suspens on preval l’estil visual per sobre de tot.
- La trama avança lentament per accelerar-se de sobte i tornar a la tranquil·litat ideal per la història. Una altre
mostra dels conceptes hitchcocknians. - Les sorpreses estan situades en el moment oportú, quan ja estàs esgotat de fer suposicions sobre que cony està passant. Té les presenta sense fer gaire soroll, tot i algun esglai.
- El fons psicològic és universal, a tots ens passarà alguna vegada una vivència com les que han viscut els protagonistes. És inevitable, tot i voler-ho negar o amagar.
- Els actors dominen l’escena i se’n surten molt bé d’una proposta més semblant al teatre que al cinema. Fins i tot aquells que sembla que cauran en el histrionisme o l’exageració es mantenen continguts i aconsegueixen generar un clima excel·lent.
- La primera escena, és a dir els primers dos minuts, tenen una càrrega dramàtica que passa desapercebuda, però que quan surts del cinema t’obliga a recordar-la, perquè al seu voltant hi ha tanta filosofia, tanta explicació que donaria per un sol article.
- Una demostració que el cinema no necessita un pressupost exagerat i grans efectes especials. Amb talent, imaginació i ganes n’hi ha prou.
- És perfecta. Alguns pensareu que exagero i quan la veieu, si feu l’esforç de no comparar-la amb cap altra pel·lícula, si només us centreu en ella, en el que vol explicar, en el que aconsegueix, en el que ens transmet veureu que és perfecta. Ha de ser tal com és. Paraula de Bastard.
Teniu, doncs, l’oportunitat de gaudir de bon cinema i, després, de reflexionar sobre grans temes universals com la pèrdua o la vida i de temes més actuals com la supervivència o l’espiritualitat. Si Sigmund Freud veiés The Invitation estaria orgullós en comprovar que tenia raó, ens mouen les pulsions de mort i sexe.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1