De tant en tant, el cinema de terror ens sorprèn i ens dona esperances amb alguna pel·lícula amb una història interessant. L’any passat vam tenir No respires, La invitación i The Gift (tot i que aquesta última entraria més dins el gènere de thriller). Aquest any, per desgràcia, encara hem d’esperar a veure alguna de les joies, perquè Nunca digas su nombre (o, en la seva versió original, The Bye Bye Man) és d’aquelles pel·lícules que en veure-les penses que el món aniria millor si ni tan sols se n’hagués imaginat l’argument.
Posem-nos en situació. The Bye Bye Man ens explica la història de tres universitaris —dos nois que van créixer junts i la xicota d’un d’ells— que lloguen un casalot i, al cap de poc temps, una presència maligna es desperta perquè un d’ells ha trobat un llibre amb un nom escrit. Pel que sembla, i agafant la premissa de Candyman, si dius aquell nom, una presència sobrenatural es desperta i et fa veure coses estranyes per tal que vagis repetint el seu nom entre les teves amistats i així poder-se propagar. Més o menys aquest és l’argument de la pel·lícula. I ja està, ja no cal que la vagis a veure. I per si tens curiositat per saber com acaba, et faré un favor i a continuació et diré el final (atenció, spoiler, quedeu avisats): quan sembla que se’n sortiran i no repetiran el nom, va i un dels amics li diu a una policia: “A que no t’esperaves aquest final, eh!?”
Que soc un cabró per haver explicat el final? Però si m’hauries de fer un altar i venerar-me sacrificant tres xais mentre beus la sang de dues verges perquè t’acabo d’estalviar els 90 minuts més avorrits de la teva vida.
No hi ha res que se’n salvi. Dir que els actors són dolents seria quedar-me curt. Una amistat que no te la creus ni fart de vi i una relació amorosa —amb intents de fer un triangle amorós— patètica. Ni Carrie-Anne Moss ni Faye Dunaway, que serien els noms més populars del film, serveixen perquè la pel·lícula sigui mínimament passable. La direcció fa aigües per tot arreu. Si entreu a IMDB i busqueu la filmografia de la directora és força reveladora: Stacy Title, amb The Bye Bye Man, ha dirigit quatre pel·lícules: La última cena (The Last Supper, 1995) té una nota a IMDB de 6,8; El diablo viste de negro (Let the Devil Wear Black, 1999), de 5,1, i Hood of Horror (2006), de 4,1, igual que la que ens ocupa. És a dir, si fem cas d’IMDB —i a Rottentomatoes no varia gaire—, Stacy Title va arribar al súmmum de la seva carrera amb el seu primer film. Plega, Stacy, plega i ves a vendre xurros, bíblies o a fer el camí de Sant Jaume, però deixa de dirigir.
Si voleu veure terror, espereu a veure què diu en David Ruiz sobre The Void i, si no, sempre teniu la possibilitat de veure una vegada i una altra el videoclip del Toma pepinazo! de Leticia Sabater… que això sí que fa por.
Autor: Jordi Taulats
Dissenyador d'El Punt Avui i encarregat de controlar aquesta patoleia de Bastards
- Web: http://www.elsbastards.cat
- Twitter: https://twitter.com/ElsBastards
- Facebook: https://www.facebook.com/jordi.taulats