Història!

Vora 150 anys després de la pèrdua de la seva independència, un llibre retorna als comanxes un paper actiu en la història del “Sud-Oest”, aquesta ampli territori que s’estén pel nord de Mèxic i pels estats de Texas, Arkansas i New Mexic.

De 1750 a 1850 els comanxes haurien dominat el Sud-Oest tot formant un veritable imperi. Imperi, assenyala l’autor del llibre, Pekka Hämäläinen, no pas en el sentit euroamericà, que exigeix un programa expansiu explícit, fronteres rígides i voluntat de control del territori. Però la “Comanxeria” reunia un conjunt de característiques que permeten parlar d’imperi: el control (flexible, però control) d’un territori prou gran, certa jerarquia entre centre i periferies, territoris suficients dels quals extreure recursos, l’assimilació sistemàtica d’altres ètnies, i una clara influència cultural. A través del pastoreig nòmada de cavalls i mules, de la cacera del bisont, del saqueig sistemàtic dels pobles agricultors de la seva perifèria, de la presa d’esclaus, de complexes xarxes comercials (que incloïen els mateixos Estats Units), d’una estructura social i política flexible però capaç alhora de prendre iniciatives col·lectives, i de la combinació de la guerra amb la diplomàcia, els comanxes aconseguien els recursos necessaris, des dels aliments a la força de treball i les armes de foc modernes que els donarien una enorme capacitat militar durant 100 anys (oblideu-vos dels contes sobre la vida harmoniosa amb la natura) (…)

Gairebé 150 anys després de la pèrdua de la independència comanxe, el llibre de Hämäläinen ens permet esvair les seves caricatures de bàrbars o de nobles salvatges amb què els havíem imaginat i recuperar-los com el que eren: guerrers i comerciants, caçadors i diplomàtics, capaços de respectar la pau i d’imposar la guerra amb grans dosis de violència, tant contra els combatents com contra dones i infants. Res per envejar a europeus i nord-americans.

El llibre: Pekka Hämäläinen, El imperio comanche, Península, Barcelona, 2011

La meva ressenya: Genís Barnosell, “Comanxes”, L’Avenç, 373, novembre 2011, pp.58-60

No us perdeu, al mateix número de L’Avenç l’àmplia entrevista a Joan-Lluís Marfany.

La història té molt a dir sobre la fam, i no només sobre les seves causes i les seves conseqüències, sinó també sobre les seves solucions. És aquesta una de les principals concluisons dels dos llibres que aquest mes comento a L’Avenç: Josep M. Salrach, La fam al món. Passat i present, Eumo, Vic, 2009 i James Vernon, El hambre. Una historia moderna, PUV, València, 2011.

Del llibre de Salrach es pot concloure que

arreu la natura ha estat constanment un desencadenant de la fam (en les situacions catastròfiques) o un element determinant dels baixos rendiments de l’agricultura, però “la prosperitat d’una societat, el desenvolupament tècnic, la cohesió del grup i la forma política que s’ha donat, poden fer molt per alleugerir l’impacte de la desgràcia i organitzar la recuperació”

I si en la tasca de

de construir polítiques que redueixin la fam i no la provoquin, l’experiència històrica hauria de ser fonamental,

Del llibre de Vernon es pot concloure també

També ho han sigut, de fonamentals, i no sempre per a bé, les teories sobre la fam que han guiat l’acció dels governants.

El que mostra el llibre són els condicionants polítics, culturals i socials del sorgiment de la nostra manera d’entendre la fam i, per tant, de les polítiques públiques o privades adreçades a combatre-la.

Trobareu la ressenya completa a L’Avenç:

Genís Barnosell, “La fam”, L’Avenç, 370, juliol-agost 2011, pp.58-60