La Berta està una mica amoïnada, aquest matí l’han telefonat de l’escola del seu fill i li han dit que la seva tutora vol tenir una entrevista amb ella.
dddd
dddd
El seu fill té deu anys i es diu Dídac, és molt bon nen i molt espavilat, va força bé en els estudis, potser és una mica tímid i no té gaires amics però els que té ho són de debò.
Darrerament la Berta l’ha notat distret i una mica trist però com que fa poc que ella i en Juli (el pare d’en Dídac) s’han separat i estan amb tot l’enrenou dels advocats, els tràmits, la custòdia… doncs ho ha atribuït a això i li ha semblat normal.
Suposa que la tutora també ho ha notat i li en deu voler comentar alguna cosa. Pensa que en Juli també hauria d’anar a la reunió amb la tutora, al cap i a la fi és el pare de la criatura i ha de saber què passa i fer front als problemes que se’n puguin derivar.
Però la situació és molt tensa i li resulta molt incòmode trobar-se amb ell i parlar-hi.
En general no li agraden els enfrontaments i procura fugir-ne, i fins ara aquest sistema li ha anat prou bé. Finalment decideix que no li dirà res, ja hi haurà altres trobades amb la tutora i altres moments en què en Juli haurà de fer de pare tant si vol com si no vol.
Així doncs la Berta assisteix sola a la trobada. Sorprenentment, la tutora no li esmenta el tema de la separació, només ho comenta de passada quan la Berta es lamenta de les dificultats que preveu que trobarà ara, que estarà tota sola.
Del que la tutora li vol parlar és de la relació d’en Dídac amb alguns dels seus companys de classe.
La percepció de la mestra és que en Dídac està abandonant els seus amics de sempre per por d’enfrontar-se a alguns altres companys que darrerament se li acosten per fer els deures amb ell o perquè els ajudi en alguna matèria. El problema és que li sembla que en Dídac pateix perquè voldria anar amb els seus amics i no ho fa per no crear situacions de tibantor o d’enfrontament amb els altres nois.
La mestra pensa que, com conseqüència d’aquesta situació, en Dídac s’està sentint malament i que això comença a repercutir en els seu rendiment i fins i tot en la manera com el veuen la resta de nens i nenes de la classe. Demana a la Berta que, des de casa, intenti recolzar en Dídac i fer-li veure que no és bo callar i quedar-se amb el sentiment que els altres s’estan aprofitant de tu i que estàs deixant de fer el que vols fer per por de discutir o d’enfrontar-te. Que el que ha de fer és buscar la manera de dir el que opina i fer el que vol sense agredir ningú . Que està bé que ajudi aquests companys però que no ha de ser a costa de perdre els amics als que s’estima.
La Berta se’n sorprèn molt i, tant bon punt arriba a casa, en parla amb en Dídac i li diu que ha de tenir més personalitat i que ha de ser més fort i no fugir dels problemes, que fugint no es resolen, al contrari, moltes vegades acaben fent-se més grossos.
Heu sentit a dir que de resoldre els conflictes se n’aprèn?
Com ens hem de posicionar davant d’un conflicte? Hem de fugir? Hem d’evitar l’enfrontament fent veure que no passa res? Hem de lluitar defensant les nostres postures contra l’altre? Hem d’entendre que nosaltres i els altres tenim els mateixos drets a expressar el que volem mirant de no ferir ningú i de col·laborar per buscar una relació satisfactòria per a tothom…?
El que és clar és que els infants aprenen (aprenem) a partir del que els transmeten els adults que els fan de referents. I la transmissió es produeix a partir del que “es viu” no del que “es diu”.
Quines pautes li està donant la Berta al seu fill?
Com elaborem els nostres conflictes? Com és la nostra manera de conviure? Això, i no una altra cosa, és el que estem transmetent!
Conte publicat a http://www.contesdelmon.org/mm/file/carrer_50.pdf
dddd
