En Carles i la Maria estan asseguts al voltant de la taula sopant. Amb ells s’asseuen l’Alba i en Jordi, els seus dos fills. L’Alba té quinze anys i en Jordi en té dotze. Hi ha bon ambient, parlen de com els ha anat el dia… cadascú hi diu la seva. En un moment donat, en Carles comenta que s’acosta l’estiu i que ja té ganes de fer vacances, trencar amb la rutina i veure coses noves. Segueixen parlant sobre les vacances, com s’organitzaran, les visites que faran i les persones que retrobaran… De cop, l’Alba, que fins aquest moment ha estat escoltant, diu taxativa: “Jo no vindré, em vull quedar aquí”.
La conversa continua, sembla que ningú no s’ha adonat del que l’Alba acaba de dir, fins que en Carles, sense acabar s’ho de creure, pregunta:
-Què dius?
-Que no vull venir, que em quedaré a casa. No tinc ganes d’anar amb vosaltres com un gosset, la majoria de la meva colla es queda i no em vull perdre el que faran. Amb vosaltres m’avorriré com una ostra. Em penso que ja sóc prou gran per fer el que vulgui, no em podeu obligar, jo no hi vull venir “al poble”, és un rotllo i no hi ha res per fer ni ningú interessant…
Els pares es miren entre sorpresos, preocupats i ofesos, i qualifiquen la postura de l’Alba de tonteria, de caprici.
-És impossible, no t’ho consentirem, què t’has pensat? Has de fer el que et diguem, mentre et mantinguem i visquis sota el nostre sostre hauràs de seguir les nostres normes…
Aquests i altres arguments es barregen amb els de l’Alba i la discussió va pujant de to. Ningú no s’escolta, cadascú mira de cridar més que l’altre i cada cop apareixen més temes polèmics que els enfronten. Ha esclatat el conflicte. Com gestionar-ho? Potser unes quantes reflexions podrien anar bé per trobar la manera. En primer lloc: en qualsevol conflicte sempre hi ha dues parts implicades directament. En aquest cas, “els pares” i l’Alba, la seva filla. És important determinar les parts perquè de vegades no són tant clares com sembla. en un conflicte, el que veiem més de pressa és allò que vol cadascuna de les parts (posició) però no és tant clar el perquè ho vol (interès). si es vol gestionar el conflicte de manera positiva, s’ha de fer a partir dels interessos. L’Alba no vol anar de vacances amb els pares, però.. per què? Enumerem algunes possibles opcions:
- Els pares són uns pesats i està farta d’aguantar-los.
- Totes les amigues es queden i han fet plans molt divertits.
- Té un noviet que no va enlloc a l’estiu i vol estar amb ell.
- Amb la colla del poble s’hi troba malament.
- Li fa il·lusió quedar-se sola i sentir-se gran i independent…
Tots aquests motius, i més, en diferents ordres i graus poden estar barrejats darrere de la posició de l’Alba: són els seus interessos.
Passem a l’altra part, “els pares”. Per què volen que la noia vagi amb ells? Enumerem també alguns possibles motius:
- Pensen que les vacances són per estar junts.
- És més econòmic estar tots al poble.
- Consideren que l’Alba no es pot cuidar sola.
- Tenen por del que l’Alba pugui fer.
- No els agrada la colla de la nena.
- És una noia i podria passar-li alguna cosa…
Podríem preguntar-nos també fins a quin punt pare i mare coincideixen en la importància d’aquests interessos.
És fonamental analitzar els interessos de cadascuna de les parts, perquè només si els tenim en compte podrem apropar les posicions i arribar a acords satisfactoris i acceptables per a tothom.
El panorama del conflicte no s’acaba, però, amb posicions i interessos. Més al fons encara, hi trobem les necessitats que cadascuna de les parts intenta satisfer i que li són bàsiques i fonamentals. Potser els pares estan preservant la seva autoritat que trontolla amb l’arribada dels fills a l’adolescència? Potser l’Alba defensa la pròpia independència i busca una identitat ja adulta? Hem de reflexionar sobre els valors que s’amaguen darrere dels interessos perquè sovint són tan importants per a nosaltres que no hi podem renunciar i els hem de satisfer per aconseguir ser persones equilibrades i felices.
Quin podria ser un bon final del conflicte que hem plantejat? En realitat no hi ha una solució, sinó moltes possibilitats, que seran bones o no segons com s’hi arribi i com siguin viscudes per les parts:
• Quedar-se tots a casa i plantejar un altre tipus de vacances pot ser una solució si els pares no ho viuen com una abdicació de la seva autoritat i la noia com un “sortir-se amb la seva”.
• Acordar unes vacances partides i permetre que l’Alba, per exemple, es quedi a casa d’una amiga quan la família vagi al poble, i que acompanyi els pares i el germà quan vagin de viatge. Pot ser una bona sortida, si no s’ho han de retreure els uns als altres.
• Que tots vagin junts al poble i al viatge està bé si els pares s’adonen de quines són les necessitats de l’Alba (independència, identitat…) i miren de satisfer-les des d’altres àmbits (donant-li alguna responsabilitat, ampliant el temps d’estar fora de casa…) i la noia comprèn i valora l’oportunitat d’estar junts que els ofereixen les vacances.
En fi, tantes solucions com famílies i parts en joc.
Article extret del nº 29 de la revista FAPAES
