Imagineu-vos un consultori pediàtric.
Uns pares escolten, preocupats i confosos, les explicacions que el metge els dóna en relació al problema de la seva filla de 7 anys. La nena té una greu carència de calci. S’ha de medicar, prendre el sol, controlar molt bé la dieta… perquè les conseqüències de la descalcificació, i més en una nena, poden ser molt greus.
Els pares, a petició del pediatre, expliquen el que la nena menja normalment. Ni llet, ni iogurts, ni formatges, ni verdures, ni llegums, molt poc peix…
El pediatre, estorat, pregunta “però com és que no pren cap làctic? I el peix i les llegums???”. Aleshores, els pares es giren cap a la nena i li diuen “ho veus? ja et dèiem que això no podia ser”.
Potser l’exemple (que es basa en un cas real) és una mica exagerat però, des del punt de vista del conflicte ens pot servir per fer-ne una reflexió.
En un conflicte sempre hi ha dues parts -en aquest cas la nena i els seus pares- que volen coses diferents -els pares volen que la nena mengi de tot (inclosos els làctics) i la nena no en vol menjar. El que cada part manifesta com “el que vol” és la seva “posició”.
Darrere de les posicions que cada part adopta hi ha uns interessos que responen als “per què”: per què els pares volen que la nena prengui làctics… i per què la nena no en vol menjar. I darrere d’això, encara, hi ha unes necessitats i uns valors més profunds.
Què respondrien els pares si els preguntessin per què volen que la seva filla prengui iogurts i mengi verdura? Segurament ens trobaríem amb respostes com:
• “Perquè ha de menjar de tot”
• “Perquè és bo per a la seva salut
• “Perquè si no en menja es posarà malalta”
• “Perquè nosaltres li ho diem”
• “Perquè tots els nens en mengen”
• “Perquè nosaltres en preníem quan érem petits”
I què respondria la nena? Potser que …
• “No li agrada el gust”
• “Ho fa per portar la contrària”
• “No li agrada l’olor”
• “El seu millor amic tampoc no en menja”
• “Quan no en menja li fan més cas”
• “Els pares tampoc no en prenen”
Això són els interessos.
I les necessitats i valors quins podrien ser?
La necessitat dels pares de vetllar per la salut de la seva família, el sentiment de ser responsables de la salut de la seva filla, el voler sentir-se part del grup al que pertanyen fent el que fan els altres pares i cuidant els seus fills… per exemple.
La necessitat de la nena d’aconseguir el seu plaer i rebutjar el que no li agrada, la necessitat
d’atenció, voler ser estimada…
Resoldre un conflicte no és evitar els enfrontaments. En un primer moment pot
semblar que si no hi ha enfrontament no hi ha conflicte, però en realitat el conflicte hi és i se
seguirà posant de manifest en molts moments i en d’altres circumstàncies.
Per gestionar un conflicte hem de poder sortir de les posicions inicials i tenir en compte els interessos i també les necessitats a les quals les parts no poden renunciar (la nena no pot “no voler que l’estimin”, o “voler fer coses que no li agraden” sense més ni més; els pares no poden “no ser responsables de la seva filla” o “no ser considerats bons pares en el seu grup d’amics”).
Com que el conflicte sempre es dóna en la relació, podríem dir que gestionar el conflicte
consisteix en treballar sobre la relació, canviar-ne alguna cosa, i qualsevol acció que s’hagi de fer és més fàcil si es tenen en compte les necessitats i els interessos de cadascuna de les parts.
Els pares no han de ser, en cap cas, “no responsables de la seva filla”; han de mirar d’actuar responsablement i, al mateix temps, respondre a les necessitats que la nena posa en evidència a través dels interessos i les necessitats que ella mateixa manifesta o que, de vegades amb esforç, poden descobrir.
Tornem altra cop al nostre cas pràctic. Si la nena té necessitat d’atenció, en quins moments els pares poden estar amb ella? Com poden millorar la relació i donar-li a entendre que l’estimen i se’n preocupen, en àmbits que no siguin el menjar ni donant-li els “capricis” que li agraden? Com poden ensenyar-li que la salut és més important que fer allò que ens ve de gust ? Com poden motivar la ingesta de làctics, verdures… sense que la nena ho visqui com una cessió dels pares a la pressió d’ ella?
Davant d’un conflicte els pares/mares i els fills/filles no estem en una absoluta igualtat de
condicions. Els fills/es estan creixent i aprenent. Els pares els estem “acompanyant” i “guiant” en aquests aprenentatges.
La responsabilitat i la iniciativa és dels pares i no hem de renunciar-hi.
ddd
