Del Rimbau al Riberal

Avui he anat a un col.legi de Perpinyà reputat com a “difícil”, de fet acull joves que fracassen a nivell escolar quan passen per les fileres dites normals.

Com a altres establiments de Catalunya nord, hi vaig  per a fer compartir a joves la meua passió pels castells. Hi vaig amb un sac de faixes i ganes de transmetre’ls la meua dèria.

Els joves d’avui tenen entre 12 i 17 anys, eixits de famílies d’orígens diversos: nord-catalanes però també magrebines, portugueses, franceses… són representatius de la societat nord-catalana.

En aquest col.legi no hi ha cap iniciació a la llengua catalana, els que en saben els joves és el que han pogut sentir a casa o al carrer. La meua intervenció és evidentment en català, i funciona bé! No vull negar que a vegades me calgui fer un gal.licisme o repetir les explicacions, però el resultat és encoratjador: els joves (en dificultat escolar o no) nord-catalans (de socarrels o afegits) són capaços de disfrutar i de fer esforços una hora i mitja amb una activitat proposada en llengua catalana. No és cap novetat, enfonsi potser una porta oberta, però crec que és bo recordar-ho. Si volem fer viure la llengua l’hem d’usar sense complexos, compartint-la amb tothom i al final podem tenir bones sorpreses. Avui encara quan he marxar no m’han dit “au revoir”, però “adiu!”