Del Rimbau al Riberal

El passat cap de setmana, més concretament del 17 al 20 d’octubre Perpinyà va acollir un acte de primera importància : « Les vendanges des possibles ».
Poca broma : un fórum mundial, un programa i uns objectius sense cap dubte dels més interessants.

L’acte ha estat presentat d’aquesta manera :

4 dies per a reflexionar, canviar, controversar, fecundar, crear, interrogar, somiar, aprendre, expressar-se, enriquir-se, invertir-se dins l’elaboració d’un nou must « anthropoglossophile » (inútil de dir que és d’un nivell tan alt que ni el Larousse el coneix), decobrir-se tots capaços de creació i de recerca fonamental.

Una festa d’intercanvi de pensament, una contribució a la vida democràtica, una construcció múltiple on cada un dóna i rep.

L’objecte de la festa :
la intel·ligència col·lectiva dels pobles, representada per la diversitat de les llengües mobilitzada per la trobada.

Hi arribem : la diversitat de les llengües mobilitzades, vet aquí un acte dels més interessants que m’he deixat passar, però, per què no me’n vaig assebentar ?

En general el servei dels afers catalans de la ciutat de Perpinyà anuncia els actes que nos interessen a nosaltres, els defensors de la llengua catalana i de la diversitat lingüística.
Doncs, del 17 al 20 d’octubre Perpinyà, era l’escenari d’una gran festa hi havia moltes llengües representades, mobilitzades, moltes d’arreu del món, no totes ja que en comptem 6000, i suposi que no hi ha prou espai a la Sala de les Llibertats per a col·locar-les-hi a totes, se pot entendre però…

tampoc hi era la llengua catalana,

o millor dit, hi era present amb un poema del Joan Brossa, així les males llengües no podran dir : el català no ha estat pas tingut en compte.

Llavors m’he interessat als documents de presentació d’aquesta mala verema. Cercant una mica he llegit :

«  La défense de la dimension critique et de la diversité linguistique et culturelle sont des enjeux majeurs, liés à la défense des acquits démocratiques et sociaux, dans le cadre des vieux Etats-Nations face à l’Europe, cheval de Troie de l’américanisation économique, culturelle et linguistique. En effet, ces Etats constituent encore des cadres susceptibles de maintenir, grâce à des services et financements publics dans les domaines culturel, éducatif et audiovisuel, une certaine qualité et une certaine diversité dans la culture et les langues. Ce sont les seuls cadres normatifs susceptibles de défendre les langues nationales et régionales contre l’impérialisme linguistique anglo-saxon, car l’américanisation des esprits marche au même pas que l’invasion de ces langues par l’anglais, et, par voie de conséquence, la pénétration de l’anglais dans tous les domaines de notre vie quotidienne. »

i més lluny :

Le catalan, l’occitan et l’arabe peuvent-ils sauver le français ?

Llavors he abandonat perquè si els organitzadors de la verema s’haguessin volgut burlar, ridiculitzar, riure’s, mofar-se, escarnir, befar, trufar-se, fúmer-se’n, fotre-se’n, escarnufar, menysprear, menysvalorar, menystenir, desdenyar, rebutjar. .. no podien fer millor.

Com és possible que la llengua catalana (i l’occitana)  pugui salvar una llengua que és responsable de la seua agonia? Com s’entén que aquests grans defensors de la diversitat però sobretot de la unicitat lingüística francesa puguin:

• organitzar un acte sobre la diversitat lingüística, sense tenir en compte la llengua catalana, la llengua pròpia del país.
• fer-nos creure que la llengua catalana a Catalunya Nord podria ajudar el francès quan el francès té una obsessió, dominar i aniquilar totes les altres llengües.

No se què nos ha costat aquest acte, però és temps que les institucions nord-catalanes deixin de pagar rucades i participin a la recuperació lingüística sense fer demagogia.

Per si és del vostre interès

els devem la mala collita