Del Rimbau al Riberal

Segueixi amb molt d’interès el procés de la CAC, els moviments de uns i altres partits polítics són sempre interessants, haig de confessar que a vegades, per a mi poc entés en política, els trapi sorprenents i fins i tot incomprensibles.

Que el PSC faci hara kiri se pot entendre, però ICV és per a mi un misteri. Fa  anys que nos expliquen això de les 3 vies.

• de la primera, d’aquesta per la qual la societat se mou, la sola que garanteix la llibertat, la dignitat dels catalans, és la de la independència,
• de la segona, la dels espanyolistes, la d’aquests que troben la situació actual conforme a les seues aspiracions, aquests que no volen canviar res,
• i de la tercera via, la del Duran i Lleida, la d’ICV o la del PSOEC la via del misteri.

Del meu punt de vista, com del de molta més gent, la tercera via és una via morta, hom se demana per quina raó ICV la torna a servir una vegada més, proposen de nou una via sense sortida. Com si des del 9N nos ens havien marejat prou.

El que més me preocupa d’aquesta tercera via, (a més dels dubtes que pot fer néixer) és que tancaria tota possibilitat de salvació per Catalunya Nord.

Un estat català independent podria despertar consciències, atreure, seduir… però si uns quants nord-catalans poden ser atrets per a esdevenir formalment catalans, no crec que se’n trapin molts que vulguin esdevenir espanyols.

Per tant, ni Catalunya, ni els Països Catalans tenen futur si els catalans no tenim una ambició màxima, la d’alliberar-se de veritat, sense cap matís.

Avui i els mesos a venir,  els catalans de la CAC, aquests que podran votar el 27S tenen una responsabilitat històrica.