Maria Schneider i el desig

La mort de Maria Schneider ha provocat una allau d’opinions sobre la seva carrera, la seva suposada actitud autodestructiva, i sobretot sobre la seva interpretació en l’obra mestra de Bernardo Bertolucci, El darrer tango a París. Recordo amb claredat la primera vegada que vaig veure la pel·lícula en la seva estrena tardana a Barcelona quan jo tenia prop de 20 anys. Els tòpic mil vegades repetits, i ara rememorats, que representaven la lectura més superficial de la pel·lícula -sempre em negaré a dir film- se’m van esvair de cop davant una història tan colpidora. Aleshores, Maria Schneider em va representar aquella tia que estava tan bona i que seia uns quants pupitres més enllà a la facultat, o aquella veïna lúbrica que tantes fantasies em van despertar en la meva temporada més priàpica. Mai he pogut oblidar l’escena de la banyera on es mostrava amb un cos moll, arrodonit i de formes absolutament naturals. Pits grossos i caiguts, anques totalment arrodonides i cintura ample. Res a veure amb la falsa perfecció de formes alterades de l’arquetip de bellesa femenina que impera actualment. El personatge que interpretava Marlon Brando era una altra cosa. Per a molta gent de la meva generació constituïa el model existencial de l’home que s’ho ha jugat tot en la vida. El paradigma de l’estètica del perdedor, la manera més digna de sobreviure a la grisor de la sortida d’una adolescència mai prou acceptada. Molts somiavem ser com el Paul quan ens fèssim grans, fer-nos savis de la vida.
Ara, amb la perspectiva dels anys he tingut l’ oportunitat de tornar a veure la pel·lícula de Bertolucci a la televisió i m’he adonat que, sobretot, tracta sobre el pas del temps, sobre la pèrdua, sobre el què haguéssim pogut estar i no hem estat, sobre com, massa sovint, i de manera patètica, intentem atrapar trens que fa temps que han passat, i que arriba un moment en el qual la veïna o la companya d’aula que tant desitjàvem, ja no tindrem oportunitat de tenir-la mai més. Temps en els quals, les il·lusions i els desitjos cada vegada tenen menys possibilitats.