Jo també vaig sobreviure al 23-F

Aquests dies la premsa s’atipa d’embafar-nos amb el ridícol sainet del 23-F en motiu dels 30 anys de la irrupció del “xusqueru” Tejero al Congrés de Diputats, pistola en ma. Pels testimonis que recullen els diaris, sembla que passi el mateix que en el maig del 68 a París, que tothom hi era. Personalitats de l’actualitat política, empresarial i intel·lectual ens expliquen amb pels i senyals el que van fer aquella nit o com ho van viure. Valgui com exemple aclaridor, el testimoni de la ministre de defensa, Carme Chacón, que explica en l’edició del diumenge de “El País”, com es va passar la nit empaquetant llibres i documents comprometedors, i això, que tenia només nou anys. Es veu que la nena ja apuntava maneres.
No han faltat entrevistes a alguns dels protagonistes. Vull esmentar-ne una que va publicar “El Periodico” també diumenge. Crec que quan un periodista fa una entrevista a un personatge de 90 anys, el lector ha de donar per suposat que l’entrevistat està en possessió de les seves facultats mentals. Si no és així, és que l’entrevistador no mereix ser periodista i valdria més que busqués feina a “La noria”, al “Sálvame” o la factoria de Gestmusic.
I això ve el cas pel titular amb què el diari barceloní obria l’entrevista al controvertit exsecretari general del Partit Comunista, Santiago Carrillo, -assassí de masses per la dreta, i artífex del què tant bé va definir durant la transició, l’agut Alfonso Guerra quan va dir que havia aconseguit amb quatres dies el què Franco no va aconseguir amb 40 anys: destruir el Partit Comunista.-. La frase, doncs que el nonagenari polític va deixar anar a “El Periodico” mereix passar a la història universal de la infàmia. “El 23-F va ser pitjor que una guerra”, va deixar anar i quedant-se tant ample. De fet, ben mirat part de raó tenia, si més no a nivell personal, si tenim en compte que la guerra civil del 1936-39, la va passar dins els despatxos i a més va tenir la sort de poder fugir tranquil·lament cap a l’exili mentre desenes de milers de persones eren afusellades i confinades en camps de concentració i presons infrahumanes. La frase també falta al respecte a la gent que va combatre des de les trinxeres, i als desastres que ha patit el món en diferents llocs del planeta, molts dels quals en plena vigència, sense que hi hagi constància històrica que Carrillo hi hagi estat present. Dir el què diu és d’una frivolitat obscena. I que consti que conec gent de 90 o més anys, totalment incapaços de dir una bajanada de tal magnitud com la que va vomitar Carrillo.