La notícia sóc jo, imbècil!

L’excés d’explicacions , -res a veure amb informacions- que proporcionen el mateix excés de canals de tot tipus, ha comportat gairebé la quadratura del cercle. El suposat periodista-informador-comunicador, ha passat a ser el centre de les seves pròpies explicacions, fins i tot endinsant-se en la seva pròpia merda, quant perceben que pot ser tant productiva com la merda dels altres que fa anys que escampen. Només cal veure les deixalles de les televisions públiques estatals que han passat de criticar els altres a autoflagel·lar-se o a masturbar-se mentalment davant tothom qui els vulgui veure. Les pantalles dels televisors són plenes de gent incapaç d’aportar res més que no siguin les seves pròpies misèries, i que pel fenomen del mimetisme, acaben sent adquirides pels seus admiradors, que a la vegada són les seves mateixes, amb la única diferència que uns en viuen i els altres no. És el mateix que pagar per un mirall que només reflecteixi el pitjor de nosaltres.
I això no només passa amb això que s’anomena televisió deixalleria. La merda també s’escampa en mitjans considerats com a “premsa seria”. Diaris que pretenen i pretenem ser seriosos, reflexius i orientatius. valgui com exemple, Pilar Rahola. Aquesta xerrameca tant carregada de raó, pontífex de la realitat i convençuda que la vida es divideix en dues classes de persones: les qui convenç i les qui no.
Entre les primeres, no cal dir que hi és en un lloc sublimitat, preponderant i sumament elevat, ella mateixa. I sinó, repassem les seves darreres estalera actuacions. Quant va viatjar a Egipte per seguir personalment la revolució que ha enderrocat Mubarak, des de la seva columna d’un periòdic barceloní, explicava en quin hotel vivia, concretament el Sheraton -i és que la noia no es moca amb mitja màniga- i les sensacions, vivències personals i reflexions que li causava la situació, des del seu ample, còmode i segur llit de l’hotel en qüestió. Un dia després, des de la mateixa columna intentava compensar el seu atac d’egocentrisme anunciant que el proper diumenge es publicarien dues planes entrant en el fons de la qüestió. Les dues planes es van convertir en veritat. Ara, no va explicar absolutament res de nou que no s’hagués explicat cada dia pels corresponsals i periodistes que van viure els fets a peu de carrer. Tot plegat, em va semblar allò de aquella persona que quant va a un funeral té gelosia del mort perquè perd protagonisme.
La darrere gesta de l’expolítica i actualment periodista per infusió divina, la vaig poder llegir en la mateixa columna del mateix diari barceloní, quan dedica mitja columna a explicar que, en la seva joventut, -força llunyana- ella sempre s’ho va passar molt bé sense drogar-se, a diferència del què feien tanta i tanta gent de la seva generació. Acaba dient que no es pot posar en el mateix sac l’alcohol, perquè el seu ús és cultural, i el de la Maria o LSD no. La seva redacció, -que no nego que sigui digne de guanyar el concurs de Coca-cola escolar- evidencia que de jove ja ho tenia molt clar. Vaja, que es tracta d’un cas claríssim d’infusió divina.