Josep Anglada va nèixer al carrer de Gurb de Vic l’any 1959. De ben jove va exercir de pinxo de barri, provocador i cruel, sobretot amb qui ell considerava com a més dèbil, inclosa la seva família directe. Al seu barri, hi ha prou testimonis vius que ho corroboren. L’any 1978, quan tenia 19 anys, va trobar en el partit d’extrema dreta “Fuerza Nueva” la canalització per on desesnvolupar la seva agressivitat i autoodi, de jove sense ofici ni benefici. Va veure però, el primer camí per poder viure sense treballar, camí, que encara li dura.
L’any 1984 es va passar al frente Nacional de Blas Piñar i va anar a les llistes de les eleccions europees sense obtenir el futur econòmic que esperava. No va sortir. El 1992 va ser el primer any que la seva activitat política li va reportar beneficis. Va ser expulsat del Frente Nacional per haver-se apropiat de 350.000 pessetes de llavors (uns 200.000 euros) de la loteria de nadal del partit que l’acollia. El seu primer sou com a polític. L’expulsió no el va pas aturar. Com a bon paràsit, va veure una porta oberta en el tema de la immigració, intentant copiar els partits de l’extrema dreta europea que han fet de l’odi als qui venen de fora la seva bandera. En la crisi, com una au carronyera hi ha vist la ferida oberta de la misèria per radicalitzar el seu discurs i trobar el suport dels suficients babaus com per fer-se un lloc en la política municipal catalana.
El seu discurs de miserables contra pobres està, especialment dirigit, a totes les persones incapaces de pensar més enllà de les parets de casa seva o dels murs del seu hortet. Com deia Machado, viu de despreciar tot el què ignora, i a més la crisi li proporciona públic. Li és però, impossible despendre’s del seu passat de pinxo de barri. Ho demostren les condemnes judicials del 2008 per una baralla en una discoteca, la denúncia falsa que va presentar per agressions conta uns joves independentistes l’any 2009, i la condemna per agressions a un menor que li va ser imposada en aquest mateix any. Personalment he tingut ocasió de tractar-lo en dues ocasions. En una, amenaçava a una família per haver-se fet enrere en la venda d’uns terrenys dels quals pretenia fer d’intermediari i cobrar una comissió. En l’altre, vaig compartir taula amb un amic i dos dels seus acòlits, o més ben dit, goriles. El dinar el va amenitzar amb un monòleg inacabable d’acudits xenòfobs i intencions d’extrema violència contra els “negres” i “moros”, dels quels no va deixar de parlar-ne en cap moment, amb un to d’odi gairebé malaltís. Anglada però, té els dies comptats per viure de les repugnants falsetats que escampa. És evident que el PP no podrà actuar sempre com a mur de contenció contra l’extrema dreta d’aquest país. Tard o d’hora, el discurs nostàlgic del franquisme obrirà pas a un discurs antisocial i feixista, perfectament estructurat, que farà de la immigració el seu eix ideològic, tal com passa en molts països de la resta d’Europa. Aquest feixisme calculat i pragmàtic, el primer que farà és fotre una cossa al cul a Anglada, perquè és un buscavides que no dóna la talla ni fins i tot dins les files feixistes que tant admira.
Serà el moment, que Josep Anglada deixarà de sortir als diaris per retornar a la seva condició, que mai ha abandonat, de ser un pobre home.