Papers d'esports

Quan s’acosta el final de temporada i les federacions han de decidir on celebraran les seves competicions finals, segur que tots els responsables de la decisió estan satisfets de poder triar entre seus diferents. Discutir sobre a quin camp de futbol, pavelló o piscina s’han de celebrar les finals del Torneig Federació o del campionat gironí, ha de ser un plaer. Vol dir que hi ha on triar i que es disposa de les instal·lacions adients per practicar el seu esport. A la federació d’atletisme, mai no hi ha discussions sobre a quin lloc es faran els campionats gironins de les diferents categories. No és perquè hi hagi unanimitat en el si de l’ens federatiu. Segur que els seus membres preferirien passar-se hores i hores discutint i valorant els pros i els contres de cada instal·lació que no pas haver d’adoptar sempre la mateixa decisió: Lloret.
L’estadi de Lloret és l’única instal·lació a les comarques gironines apta per a la, pràctica de l’atletisme modern. És evident que no és el mateix el cost d’un pavelló polisportiu cobert o d’un camp de futbol que el d’unes pistes d’atletisme de material sintètic, però tampoc no és tanta la diferencia com perquè hi hagi tant d’una cosa i tan poc de l’altra.En els darrers anys, l’atletisme gironí ha evolucionat en quantitat i qualitat d’atletes i d’entrenadors. A totes les grans competicions on van, els gironins es fan notar pels seus bons resultats. Els atletes gironins, però, no poden competir a casa contra atletes de qualitat d’altres llocs, perquè no hi ha instal·lacions on fer-ho. El mes vinent Lloret acollirà un encontre internacional júnior, però això no  serà més que l’excepció que confirma la regla. Reus, Vilanova, Manresa, Vic, Granollers, estan acollint campionats de Catalunya que no poden tenir com a seu les nostres comarques. Lloret tampoc és vàlid, ja que la pista té sis carrers i en calen vuit per a una competició d’aquesta mena. El GEiEG femení està a la final B estatal  però no pot acollir-la perquè no te instal·lacions. El memorial Anna Maria Molina, que havia portat a Girona grans atletes, ja no es fa perquè cap atleta d’alt nivell vol competir en una pista de cendra que quan va acollir els campionats estatals del 1946 era de primera fila, però que ara tan sols és un vestigi del passat.
L’atletisme gironí té la seva Meca a Lloret. El nombre de fidels comença a ser massa gran perquè els pugui acollir a tots. Si anys enrera la ciutat de Girona era l’únic nucli atlètic de les comarques, ara no és així. Palafrugell, Figueres o Santa Coloma de Farners tenen prou atletes, tant en quantitat com en qualitat, per merèixer unes instal·lacions adients on entrenar-se i competir. Ara bé, si ni tan sols la ciutat de Girona disposa d’unes pistes d’atletisme en condicjons, potser ja seria massa demanar-ne per a altres indrets.
(Article publicat a Tot l’Esport el 21 de juny del 1988)