Papers d'esports

A menys de tres mesos perquè s’inaugurin els Jocs d’Atlanta, els temes olímpics més recurrents són les instal•lacions, que sembla que no s’acaben de construir mai, i quantes medalles pot guanyar l’equip espanyol. Respecte a la primera qüestió, tothom està d’acord que els nord-americans ja se’n sortiran i que no cal preocupar-se. De la segona, ja són figues d’un altre paner.
Fa quatre anys, a Barcelona-92, l’equip olímpic espanyol va obtenir un resultat inimaginable i, si fem cas de la lògica i la raó, irrepetible. Les 22 medalles -13 d’or, 7 de plata i 2 de bronze-, no les podien somiar ni els més optimistes, encara que el progrés en la taula de medalles que tots els països organitzadors solien aconseguir feia pensar que els esportistes representatius del Comitè Olímpic Espanyol (COE) guanyarien força més que les cinc medalles de Seül-88.
Amb Atlanta-96 a la vista, els experts consideren que l’esport espanyol té fins a 25 possibilitats de medalla. Vint-i-cinc possibilitats en onze esports diferents. Repeteixen, de quatre anys enrere, les seleccions masculina de futbol i de waterpolo; la femenina d’hoquei sobre herba; Cacho en l’atletisme; Moreno en el ciclisme; López Zubero en la natació; Arantxa Sánchez i Conchita Martínez en el tennis i pràcticament tots els components de l’equip de vela. S’hi afegeixen, com a més destacats, Indurain i Olano en el ciclisme; Fiz i Massana en atletisme i Jesús Carballo en la gimnàstica. Com es pot apreciar, els encarregats de salvar l’honor seran gairebé els mateixos de fa quatre anys, amb l’afegitó d’altres valors segurs.
El que no ha d’oblidar el COE, si vol acostar-se als èxits del 92, és incloure a la selecció la família reial espanyola. Tothom recorda com fa quatre anys es destacava una i altra vegada que els esportistes espanyols obtenien les seves medalles quan el Rei els observava des de la llotja. Semblava que no es podia guanyar res sense que la gràcia reial hi fos present. Que els seleccionin. Que se’n vagin tots a Atlanta. No s’hi val a fer trampes, però. Si Indurain participa en la contrarellotge, les possibilitats que la guanyi són tan altes que s’enduria l’or fins i tot si el navarrès fos argentí i el president Menem presenciés la cursa. Que la família reial vagi a totes les competicions, no només a aquelles on hi ha fermes possibilitats de medalla.
Ens esperen mesos de medallitis, de comptes i recomptes, de comparacions i estadístiques. L’esport d’elit ja és això. Una part de raciocini i molt de passió. Exagerant molt, es podria considerar els Jocs Olímpics com una incruenta contesa mundial on, cada quatre anys, els estats dirimeixen les seves diferències a base de músculs i no de bales o míssils.
(Article publicat a Presència el 5 de maig del 1996)