Papers d'esports

L’Eurocopa de futbol va decebre tothom pel baix nivell de joc que van demostrar els setze equips participants durant els vint-i-tres dies de competició. Aquesta decepció pel joc vist s’ha produït a totes les grans competicions de seleccions que s’han disputat, com a mínim, des del mundial que Argentina va guanyar a Mèxic el 1986. Parlem de deu anys, de tres campionats d’Europa i de dues copes del món. Parlem de més d’una generació de jugadors que han desil•lusionat els aficionats de tot el món per la seva manca d’imaginació amb una pilota als peus i de tècnics que, amb les seves tàctiques especulatives, han aconseguit títols que, al capdavall, no són més que xifres fredes a l’hora de fer les estadístiques. Ningú no recorda aquests títols pel bon futbol practicat per l’equip que els va obtenir.
Què li passa al futbol en les grans competicions on s’apleguen les millors seleccions? És evident que en aquests deu anys hi ha hagut sensacionals jugadors, grans equips i tècnics clarividents; però cada vegada que els ulls de mig món s’han posat sobre el futbol, com aquest mes de juny a Anglaterra, tota aquesta màgia ha desaparegut. Només l’emoció pel resultat -malgrat el mal joc, algú ha d’acabar guanyant, ni que sigui per penals- i el suport incondicional dels aficionats que fan milers de quilòmetres per tal de seguir la seva selecció, mantenen el caliu.
El futbol mou milers de milions de qualsevol moneda de curs legal. És una moderna gallina dels ous d’or. S’ha d’anar en compte, però, de no collar-la massa. Arribarà un dia en què no n’hi haurà prou amb l’emoció pel resultat, en què els aficionats no es deixaran enganyar fàcilment amb excuses de mal pagador, amb consignes nacionalistes i no trobaran excitant pintar-se la cara amb els colors de la seva bandera per veure un esport que juguen 22 persones i que sempre guanya Alemanya -segons una frase encertada de Gary Lineker-. Sense els seguidors, una Eurocopa de seleccions o un mundial no serien res més que camps de futbol ultramoderns però amb les graderies buides per culpa de la manca d’espectacle.
(Article publicat a Presència el 7 de juliol del 1996)