Papers d'esports

El millor de l’eliminació de l’Atlético de Madrid a la Lliga de Campions va arribar després del partit. Feia molt de temps que molta gent, i jo m’hi compto, esperava veure Jesús Gil derrotat, havent de pair una desfeta de grans dimensions i, a més, no poder donar-li la culpa a ningú més que a la mala sort. És dur perdre les possibilitats de guanyar tres títols en poc més de deu dies. Al Barça li va passar la temporada passada. S’ha de reconèixer que Gil ho va acceptar amb una elegància inesperada. No diré que es va comportar com un senyor perquè és impossible que ho faci. Ara bé, va tenir la barra de preguntar que què havia fet per merèixer una cosa així. Què ha fet? Ha insultat i amenaçat a jugadors, entrenadors, directius, àrbitres, federatius, aficionats… S’ha barallat a cops de puny davant les càmeres de televisió. Ha manipulat a tort i a dret. Ha salvat l’Atlético del descens dues temporades consecutives gràcies uns arbitratges absolutament descarats al seu favor. Gil invoca Déu moltes vegades. Si de veritat hi creu, ha de tenir clar que encara li resten moltes culpes per pagar.
(Article publicat a El Punt el 22 de març del 1997)