Mocadors
24 gener 1998 per Jordi Camps
José María Aznar no m’ha fet mai cap gràcia. Ni ara que mana ni quan només deia allò de «¡Váyase, señor González!». Quan treu el seu somriure per sota del bigoti, el millor que es pot fer és començar a tremolar. Alguna en pensa i alguna en farà. Aquesta vegada, però, li ha sortit malament. La brometa del mocador després del 3-4 del Barça de dilluns se li ha acabat girant en contra i després del triomf de l’Alavés va haver de reconèixer que era ell qui necessitava un llençol. Ell i Miguel Ángel Rodríguez, aquell de les caniques que era al darrere rient les gràcies del jefe. Tot plegat era una broma, diuen. No té cap transcendència, afirmen. I un be negre! Els mateixos que diuen això, bàsicament espanyols, què dirien si la brometa l’hagués fet Jordi Pujol respecte al Real Madrid? Van Gaal va criticar l’Elefant Blau i va ofendre uns socis que ho són voluntàriament. Aznar, amb la brometa del mocador, també ha ofès un grup de socis del club, l’Estat espanyol, que ell presideix. Un club, a sobre, on els socis no són voluntaris i del qual no et deixen marxar encara que vulguis.
(Article publicat a El Punt el 24 de gener del 1998)