El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/jordicamps
Articles
Comentaris

Algun dia, tard o d’hora, tindrem seleccions catalanes competint oficialment arreu del món. Algun dia veurem la senyera i Els Segadors afegits a la llista de banderes i himnes amb dret a ser presents en una competició esportiva. Algun dia podrem seguir un partit de seleccions de futbol, bàsquet, handbol, hoquei sobre patins o rugbi amb la mateixa passió amb què ara seguim els de clubs. Algun dia serem com Andorra, Armènia, Xipre, l’illa Dominica o Luxemburg, però també com França, Itàlia, Alemanya, els Estats Units o Espanya. Aquell dia, la televisió -o televisions- catalana retransmetrà les competicions en què participin els nostres esportistes.Aquell dia, tan esperat, també el temo. I molt. Tinc por que, tots plegats, actuem com els espanyols i perdem la racionalitat que apliquem en altres àmbits de la vida. Em fa molta ràbia quan, en una retransmissió, sigui de l’esport que sigui, els espanyols han de guanyar perquè sí. Per decret. Sempre són ells els que han treballat més, els que han fet més mèrits i més sacrificis i els jutges i àrbitres sempre els perjudiquen a ells. I els rivals? És que no s’han entrenat, no s’han sacrificat, no han fet cap mèrit per arribar fins allà i guanyar? Haig de pensar que a França, Itàlia o Noruega deuen fer el mateix amb els seus esportistes. Molt probablement. És llei de vida, però hi ha moltes maneres de fer-ho i, la veritat, se’m fa difícil pensar que en algun país ho puguin fer d’una manera més barroera de com es fa aquí -aquí, sí, perquè malgrat totes les campanyes pro seleccions, quan juga Espanya, tots a callar i a formar-.Espero i desitjo que quan els esportistes catalans defensin la senyera, guanyin perquè són millors que els altres i perdin quan siguin inferiors, que els àrbitres els ajudin i els perjudiquin com a tothom. La veritat, però, no en tinc gaires esperances. Tota la visceralitat que envolta el Barça i les barbaritats que es diuen i s’escriuen a Catalunya sobre el duel Doohan-Crivillé en el mundial de motociclisme, per exemple, em fa pensar que, en aquest aspecte, no som tant diferents. Potser una mica en les formes, no en el fons. Massa temps junts?
(Article publicat a Presència el 18 d’octubre del 1998)