Papers d'esports

Joan Antoni Samaranch no es va voler pronunciar dimarts sobre el recurs d’inconstitucionalitat que el govern espanyol ha posat contra la llei de les seleccions catalanes. Cap problema. Estava en el seu dret a no fer-ho. Les coses es compliquen quan la seva argumentació per no manifestar-se es basa en el fet que el debat sobre les seleccions s’està polititzant massa: «I jo, en política, no hi vull entrar.» Tota una novetat venint d’una persona que s’ha mogut tota la seva vida en la política, esportiva o no. O és que Samaranch ens vol fer creure que les actuacions del Comitè Olímpic Internacional no són polítiques? Un organisme amb quasi dos centenars de comitès olímpics afiliats no és polític? Què és la política, doncs? Potser simplement és que Samaranch no va voler dir el que realment pensa sobre el tema, que no ha d’estar gaire lluny del que ja havia dit sobre el Comitè Olímpic de Catalunya. Ho recorden? Resumint, que el COC no era bo per a l’esport català. I és clar, enmig del remolí d’homenatges de les federacions catalanes cap a la seva persona, no es podia despenjar amb unes afirmacions com les que ja ha fet en altres ocasions i que sembla que s’obliden fàcilment.Com que no és cosa d’entrar en discusions bizantines sobre què és o què no és política, només és qüestió de recordar com Samaranch i el COI sí que s’han ficat en política en múltiples ocasions, afectant, de retruc, la representació internacional de l’esport català. La regla 34.1 de la Carta Olímpica -que seria com la Constitució, intocable, però que només es toca quan convé al que mana-, deia que l’expressió país es referia a «tot país, Estat, territori o part de territori que el COI consideri, a la seva absoluta discreció, com a zona de jurisdicció del comitè olímpic internacional que ha reconegut». El text anava en sintonia amb la filosofia del baró de Coubertin de parlar de països esportius i no de països polítics. Doncs ara la regla en qüestió diu que l’expressió país significa «tot Estat sobirà independent reconegut per la comunitat internacional». El país esportiu ha mort. Visca el país esportiu! I el canvi el va fer el COI al 1996, encara que ja el volia fer al 1992. Si aquest canvi de la Carta Olímpica no va ser una acció política, què va ser si no? O potser és que el COI la va fer sense tenir en compte el seu president i, per tant, Samaranch no hi va tenir res a veure i, per tant, no es va ficar en política? Algú s’ho creu? Des de l’estiu del 1996, el COI ja no té independència per determinar qui en forma part o no. Primer cal passar per les Nacions Unides. Potser és que les Nacions Unides tampoc fan política.Això sí, totes les regles tenen excepcions i Palestina, encara sense Estat, forma part del COI mentre espera tenir-ne. I Hong Kong, que torna a formar part de la Xina, conserva el seu comitè olímpic propi. Això tampoc és política? Quan les fronteres de l’est d’Europa es van sacsejar al començament d’aquesta dècada, els països que volien el reconeixement internacional buscaven abans el COI que la ONU. Sud-àfrica va retornar per la porta gran a la comunitat internacional quan va competir a Barcelona-92. Tampoc aquestes van ser decisions polítiques? O Joan Antoni Samaranch està perdent la memòria o és que té molta barra.
(Article publicat a El Punt el 10 de novembre del 1999)