Papers d'esports

Els Jocs d’Atenes són els més femenins de tota la història, amb un 40 per cent de participants femenines, però encara hi ha sis dels 202 comitès olímpics participants que presenten un equip totalment masculí. Dels 28 esports del programa, les dones participen en 26, un més que fa quatre anys a Sydney. La lluita és el darrer esport en el qual les dones s’han incorporat al programa olímpic. Només resta la boxa sense presència femenina, ja que si bé les dones no competeixen en el beisbol ho fan en el softbol, que és la versió femenina del mateix esport.
Unes 4.200 dones competiran a Atenes en 135 proves de 26 esports diferents. Molt lluny de les 22 dones que van competir en tres proves de dos esports diferents a París, el 1900. Perquè en els primers Jocs de l’era moderna, a Atenes el 1896, les dones van ser excloses, igual que ho havien estat en els de l’antiga Grècia. Res d’estrany, coneguda la misogínia del baró de Coubertin, el pare de l’olimpisme modern. Coubertin pensava que els Jocs havien de ser només per a homes; deia que no tenia sentit que es permetés a les dones fer uns esports i uns altres no. El 1912, en un article en la Revista Olímpica s’oposava a una olimpíada femenina, qualificant-la de «no pràctica, sense interès, faltada d’estètica i incorrecta». Per Coubertin, els Jocs eren «l’exaltació solemne i periòdica de l’atletisme masculí, amb l’internacionalisme com a base, la lleialtat com a mètode, l’art per marc i l’aplaudiment femení com a recompensa». Aquest era el lloc de la dona en els Jocs per Coubertin. Aplaudir els homes.
Aquests entrebancs a la presència femenina en els Jocs van portar a la creació, el 1917, de la Federació de Societats Femenines de França, impulsada per la francesa Alice Melliat. El 1921 es crea la Federació Internacional Esportiva Femenina (FSFI) i es disputa a Mònaco la primera olimpíada femenina amb la participació de cinc països. Aquesta olimpíada femenina es va disputar regularment fins al 1934. El 1938 es va dissoldre la FSFI. Tot i l’oposició del baró, però, les dones van anar entrant de mica en mica en els Jocs. Això no va impedir que, quan hi havia problemes, algú del COI pensés a fer pagar els plats trencats a les dones. Com després dels Jocs del 1952, quan davant el gegantisme que començava a agafar tot plegat, es van presentar diverses propostes per solucionar-ho. Una de les propostes era eliminar totes les proves femenines. No va prosperar, igual que tampoc ho va fer la proposta de l’URSS del 1958 que demanava que les dones poguessin participar en tots els esports del programa -llavors competien en 6 de 17-.
En el gràfic adjunt hi ha l’evolució de la participació femenina en els Jocs. Del 1976 al 2004 s’ha doblat la participació femenina en percentatge i s’ha passat d’11 a 26 esports amb presència de dones. Des del 1991, tots els esports que volen estar en el programa olímpic han de tenir proves femenines. Aquest any s’ha incorporat al programa la lluita. A Sydney ho van fer l’halterofília, el triatló, el pentatló modern i el taekwondo.
El punt pendent de la normalització de la presència femenina en els Jocs són els comitès olímpics nacionals. A Atenes n’hi ha sis, sobre 202, sense dones en la delegació. Una lleu millora respecte a Sydney, on 9 dels 199 no tenien dones, i evident respecte als Jocs anteriors. A Atlanta hi va haver 26 comitès sense dones; a Barcelona, 36; a Seül, 41, i a Los Angeles, 45. La presidència de Joan Antoni Samaranch va suposar la normalització de la presència de la dona als Jocs en sintonia amb el paper de la dona en el món actual. Ningú acceptaria ara uns Jocs on el paper de la dona fos el que tenia el 1976, per exemple.

Dotze membres del COI

El COI té actualment 12 dones -de 124 membres- com a integrants actius, i dues més com a membres honoraris. Les dues primeres dones van ingressar al COI el 1981: la finlandesa Pirjo Hagman i la veneçolana Flor Isava Fonseca. Hagman va dimitir el gener del 1999, afectada pel cas de corrupció de Salt Lake City. La sueca Gunilla Lindberg ocupa una de les quatre vicepresidències, igual que va fer Anita de Frantz del 1997 al 2001. De Frantz va ser candidata a succeir Samaranch

Objectiu: 10 per cent

Segons dades del COI de finals del 2003 respecte a dades de 187 comitès olímpics estatals, 114 organismes tenen un 10 per cent de dones en el comitè executiu; 48 comitès tenen més d’un 20 per cent de dones i 169 tenen com a mínim una dona en l’executiva. El COI té fixat com a objectiu que tots els comitès olímpics estatals i les federacions internacionals d’esports olímpics tinguin un mínim d’un 10 per cent de dones en els càrrecs directius.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 17 d’agost del 2004)