Papers d'esports

El 16 de juliol del 1980, Joan Antoni Samaranch és triat president del Comitè Olímpic Internacional (COI). Quan es demana la seva opinió a l’alcalde de Barcelona, Narcís Serra, a més de mostrar la seva satisfacció, diu que el que li agradaria és que Samaranch pogués presidir un dia uns Jocs a Barcelona. Samaranch, al seu torn, diu que «seria feliç si es decidís pel 1992. Jo tindria 72 anys i ja em podria morir feliç». El 1979, poc després de les primeres eleccions municipals democràtiques, Samaranch havia visitat Serra i li havia suggerit que Barcelona presentés una candidatura als Jocs. L’olimpisme estava en crisi i calia candidates, al marge que una fos la ciutat natal del nou president del COI.
El següent pas va arribar el 31 de gener del 1981, en la festa dels millors esportistes del 1980 de Mundo Deportivo. Serra, en presència de Samaranch, va expressar el seu desig que Barcelona demanés els Jocs del 1992. A la festa hi era el secretari d’estat per a l’Esport Jesús Hermida, que no va dir ni piu de la proposta.
Els primers contactes de Serra amb Madrid van ser molt complicats. El govern de Leopoldo Calvo Sotelo va revelar una escassa predisposició a donar suport a la pretensió de la capital catalana. L’altre camí, el de la Casa Reial espanyola, va acabar donant més fruits, tot i que es va topar amb la bel•ligerància de Manuel de Prado i Colón de Carvajal, personatge molt influent en el Rei.
Al maig del 1981, el rei Joan Carles va estar dos dies a Barcelona amb motiu de la diada de les forces armades. El dia abans que l’exèrcit espanyol tornés a desfilar per la Diagonal, el 30 de maig, al Saló de Cent de l’Ajuntament, Narcís Serra reivindica davant tota la família reial que Barcelona sigui la seu dels Jocs del 1992: «Us demano, senyor, autorització per iniciar la competició que suposa oferir aquesta candidatura i us prego el vostre alt patrocini i suport.» El Rei tanca l’acte amb un discurs en el qual no hi ha cap menció a la petició que li acaba de fer Serra.
El 30 de juny, el ple de l’Ajuntament de Barcelona (PSC, PSUC, CiU, UCD i ERC) aprobava, per unanimitat, demanar els Jocs del 1992. El canvi polític a l’Estat espanyol amb el triomf del PSOE a l’octubre del 1982 va trencar inèrcies negatives, tot i que el PSOE tampoc es va abocar a la candidatura barcelonina. Les primeres declaracions favorables a Barcelona 92 del nou president del govern espanyol, Felipe González, arriben el 14 de desembre del 1982. Pasqual Maragall ha substituït Serra en l’alcaldia de Barcelona el 2 de desembre.
Un any després de l’arribada del PSOE al govern espanyol, fonts municipals assenyalaven al diari El País, a l’octubre del 1983: «Maragall considera que ha arribat el moment de comptar amb la llum verda del govern i del COE, que, en principi, s’han mostrat favorables a la candidatura barcelonina, però han eludit pronunciar-se obertament.» El 28 de març del 1984, el Consell de Ministres acorda donar suport a la candidatura de Barcelona. Maragall, en conèixer la notícia, afirma: «El vistiplau del govern és un estímul molt important per al projecte, que en tan poc temps ha aconseguit el suport pràcticament unànime, no només de Barcelona, sinó de tot Catalunya», i expressa la seva esperança que «el suport per als Jocs de Barcelona s’estengui a tot Espanya».

Les peticions de la comunitat de Madrid

Les ganes de Madrid de ficar el nas en els Jocs van començar de seguida. El 15 de juny del 1981, en una xerrada a la seu de l’Agrupación Nacional de Periodistas Deportivos, Samaranch va dir que no veuria de mal ull «una olimpíada entre Barcelona i Madrid». La Carta Olímpica ho impedia però això no va impedir a Samaranch afegir: «Malgrat que els Jocs els organitza sempre una ciutat, podria canviar-se de criteri i passar la seu a un país». L’octubre del 1983, el govern autonòmic de Joaquín Legina ofereix la seva col•laboració a Barcelona. Ho fan en una carta al president del COE, Romà Cuyàs. Diuen que no competiran amb Barcelona per la nominació, com en algun moment es va suggerir des de les files d’Alianza Popular, però demanen ser subseu de piragüisme, alguna fase del torneig de futbol i esports de sala com el bàsquet, l’handbol, la boxa, la gimnàstica, l’esgrima, la lluita i l’halterofília. A Barcelona l’ajuda de Madrid es va rebre amb escepticisme i un portaveu de l’Ajuntament de Barcelona la va qualificar de «manca de sentit comú i desconeixement del reglament del COI».
(Article publicat a El 9 Esportiu el 24 de desembre del 2004)