Papers d'esports

El govern de Catalunya acaba de crear la figura de cònsol de l’esport de Catalunya, destinada a persones «que hagin assolit càrrecs d’alta responsabilitat en l’àmbit directiu o que hagin obtingut èxits esportius en proves de més alt nivell», segons el comunicat de premsa que va fer públic dimecres la secretaria general de l’Esport. La idea és que aquestes persones treballin per la internacionalització de l’esport català. Aquest és un dels 10 manaments de la política esportiva del govern català que el conseller primer, Josep Bargalló, i el secretari general de l’esport, Rafel Niubò, van presentar el setembre passat.
No tinc res en contra d’aquest Consolat de l’Esport de Catalunya. Em sembla molt bé que es vulgui aprofitar l’experiència, ja sigui amb feina feta o amb atracció mediàtica, dels dirigents i esportistes catalans. Hi ha problemes, però. Catalunya no és un estat independent i, per tant, tota la tasca feta per aquests dirigents i esportistes l’han feta formant part de l’esport espanyol, evidentment. I dubto molt que alguns dels noms que em vénen al cap quan llegeixo les condicions que han de complir els cònsols, tinguin el més mínim interès a treballar pel reconeixement internacional de l’esport català. I quins noms em vénen al cap? Joan Antoni Samaranch entre els dirigents i María Vasco entre els esportistes, per exemple. Les candidatures les ha d’aprovar una comissió assessora i el nomenament final és del govern, però no em crec que es pugui formar el Consolat sense el català que ha estat 21 anys president del Comitè Olímpic Internacional (COI). De medallistes olímpics, no és que en sobrin, però tampoc en falten, i María Vasco, que ha dit de totes les maneres possibles que no en vol saber res, de les seleccions catalanes, és clarament prescindible.
Rafel Niubò no va dir noms dimecres passat quan va presentar el Consolat. Sí que ho va fer l’abril del 2004, quan va fer balanç dels 100 primers dies de mandat i va parlar per primer cop del Consolat. Només va dir un nom: Samaranch. No repetiré aquí els mèrits de Samaranch. Rafel Niubò i els actuals responsables de l’esport català -entre ells un expresident del Comitè Olímpic de Catalunya- els saben millor que jo. L’esport català del futur, el que sembla que vol l’actual govern de Catalunya, no necessita Samaranch per a res. La Generalitat, la UFEC i les federacions catalanes ja el van homenatjar -febrer del 1999- quan la crisi de la corrupció en el COI el va posar contra les cordes. Gràcies i de res.
(Article publicat a El 9 Esportiu l’1 d’agost del 2005)