Papers d'esports

Lance Armstrong va prendre EPO en el Tour del 1999? Ell diu que no, i les anàlisis que ha revelat aquest setmana el diari L’Équipe, sí. Estem parlant de mostres que es van prendre fa sis anys, quan encara no es podia detectar l’EPO exògena i que es van guardar per experimentar posteriorment. Aquesta experimentació ha acabat amb una investigació que posa en qüestió tota la trajectòria d’un dels més grans esportistes de l’inici d’aquest segle. Armstrong és un trampós? L’Équipe li deia mentider, perquè tècnicament, no se’l pot acusar de dopatge. L’americà no va donar mai positiu en un control excepte aquell mateix 1999 en un assumpte de corticoides que es va resoldre amb una autorització terapèutica a posteriori.
Un assumpte aquest, semblant al que va tenir Miguel Indurain amb el
Ventolin el 1994 en el Tour de l’Oise i que va quedar en no-res. Indurain, com Eddy Merckx i la majoria de grans corredors dels darrers anys -inclosos Alex Zülle i Fernando Escartín, que van compartir amb Armstrong el podi del Tour del 1999- defensen el set cops guanyador del Tour. I el defensen perquè estem parlant d’unes anàlisis de fa sis anys i d’una substància que, com que no es podia detectar, era com si fos legal i perquè saben que, si fa no fa, tots estaven en les mateixes condicions. Així és com funciona el dopatge en l’esport: si no es pot detectar, és com si no fos prohibit. I, en alguns casos, si és prohibit, es pot demanar una autorització mèdica, com en el salbutamol o els corticoides. Sempre pot haver-hi un problema de salut per arreglar. Com ara l’asma. És impressionant la quantitat d’esportistes d’alt nivell que són asmàtics.
Aquest tornar enrere de L’Équipe respecte Armstrong no és nou en la història de l’esport. L’any 1990, el diari suec Dagens Nyheter va acusar el finlandès Paavo Nurmi -nou ors olímpics i 20 rècords del món en les curses de fons- de dopatge perquè el 1931 va fer publicitat d’un producte anomenat Rejuven que contenia hormones actualment prohibides. Seixanta anys després Nurmi era jutjat amb unes normes que no existien en la seva època. El 1977, Franz Beckenbauer va admetre que es feia autotransfusions de sang. El 1964, Jacques Anquetil va explicar que preferia fer-se una picada de cafeïna que prendre tres cafès que li feien mal al fetge. El 1919, Suzanne Lenglen es va refer en la final de Wimbledon després de prendre’s un conyac. Si busquem i busquem, podem refer tota la història de l’esport.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 26 d’agost del 2005)