Papers d'esports

La història, l’escriuen els vencedors, i de la guerra freda en va sortir, esportivament parlant, un gran perdedor, la República Democràtica Alemanya (RDA), i un gran vencedor, els Estats Units d’Amèrica (EUA). La descomposició i desaparició de l’RDA va revelar el dopatge sistemàtic que s’aplicava als esportistes de l’Alemanya de l’Est. Als Estats Units no van faltar veus reclamant que tornessin als seus esportistes les medalles que els de l’RDA els havien pres amb les seves males arts. El temps, però, situa cadascú al seu lloc, i ara sabem que al pla de dopatge organitzat de l’RDA, els EUA hi van oposar l’ocultació o el perdó en els casos de dopatge dels seus esportistes. Així ho va revelar, la primavera del 2003, Wade Exum, director del programa de controls antidopatge del Comitè olímpic dels Estats Units (USOC) entre els anys
1991 i 2000. Exum va fer públiques les primeres 10.000 planes d’un dossier de 30.000 en les quals es revelava que 114 esportistes, entre ells 19 medallistes olímpics, no haurien estat sancionats tot i haver donat positiu en controls fets entre el 1988 i el 2000. Entre ells el futbolista Alexis Lalas, la jugadora de tennis Mary Joe Fernández, esquiadors, jugadors d’hoquei i diversos atletes com ara els campions olímpics Carl Lewis, Joe De Loach i Andre Phillips. Lewis hauria estat controlat positiu tres cops per estimulants en les proves de selecció per als Jocs de Seül, el 1988. Tots haurien estat perdonats basant-se en un «ús involuntari». El poder de l’USOC, o de la Federació d’Atletisme dels Estats Units s’acabava al seu territori, i no ens ha d’estranyar, per tant, que entre el 1981 i el 2000 vuit atletes nordamericans, tots recordistes mundials i/o campions olímpics o mundials, donessin positiu en competicions arreu del món.
Les revelacions d’Exum, negades pels implicats, no van provocar cap sanció, però sí un canvi substancial en el tracte al dopatge als Estats Units, que va implicar, a partir del 2003, una autèntica neteja, amb atletes de renom sancionats i altres com ara Marion Jones i Tim Montgomery amb processos judicials oberts. A Alemanya s’ha creat una comissió per examinar la validesa de les marques que hi ha a la taula de rècords d’atletisme, tant els fets pels atletes de l’Est com els de l’Oest. Als Estats Units hi ha qui comença a pensar que reclamar les medalles als esportistes de l’RDA potser és tenir la cara massa dura.
Acord sense control
Els Estats Units i l’RDA no estaven tan allunyats en els seus objectius de fer servir l’esport de propaganda política. I van trobar punts comuns. El 1983, just abans del mundial d’Hèlsinki, es va fer un matx entre els dos països al Coliseum de Los Angeles. Les dues federacions es van posar d’acord que no hi hauria control antidopatge. Només el va haver de passar Udo Beyer, el llançador de pes i perquè va batre el rècord del món.

Unes sí, però i les altres?
La nedadora Shirley Babashoff, olímpica el 1972 i el 1976, és una de les figures que més han reclamat les medalles guanyades per les walkíries de l’RDA. Babashoff va guanyar vuit medalles olímpiques –dues d’or en relleus i sis de plata– i sempre que ha reclamat ha rebut la mateix resposta: ja sabem que les que van guanyar es van dopar, però no hi ha cap seguretat que les que van acabar rere seu no anessin també dopades.
Quatre a una
Ben Plucknett –disc– el 1981 i Randy Barnes –pes–, Harry Reynolds –400 m– i Greg Foster –110 m tanques– el 1990. Tots atletes dels Estats Units i tots van donar positiu durant els anys que va existir l’RDA. En el mateix període només van caçar una representant de l’altra bàndol, Ilona Slupianek –pes– el 1977. Sembla clar que, quan sortien de casa, uns sabien fer la feina d’escaquejarse més bé que els altres.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 16 de novembre del 2005)