Papers d'esports

De la terrible decepció del 23 de setembre del 1993 a la immensa alegria del 13 de juliol del 2001. De quedar-se sense organitzar els Jocs Olímpics del 2000 a ser la seu dels Jocs de la 29a Olimpíada, que començarà d’aquí a poc més d’un any. Milions de xinesos van viure amb només vuit anys d’interval aquestes sensacions tan oposades que molts altres ciutadans del món no viuran mai. El 1993, Pequín era la indiscutible favorita per obtenir els Jocs del 2000. Va manar en les tres primeres votacions, però va perdre, per dos vots, contra Sydney en la decisiva. Vuit anys després, en la segona oportunitat, va guanyar per golejada en la segona votació. Els Jocs viatjaven cap a la Xina.
El 1993, el món tenia encara molt present la matança de la plaça de Tiananmen del 1989 i els membres del Comitè Olímpic Internacional (COI) no es van atrevir a donar els Jocs a la Xina. El 2001, Tiananmen ja era un record llunyà i el potencial de la Xina com a nou mercat havia augmentat exponencialment. Hi ha qui explica així que el 1993 fos no i el 2001, sí.
Sigui com sigui, Pequín era la favorita en la 101a sessió que el COI va fer a Mònaco el 1993. En una de les visites que el llavors president del COI, Joan Antoni Samaranch, va fer a la Xina, li van arribar a dir: «Si no donen els Jocs a qualsevol dels altres aspirants, quants milions de persones ploraran? Vint, cinquanta? Però si no els donen a Pequín en ploraran 1.200 milions.» Diversos mitjans de països anglosaxons no es van estar de res contra Pequín, i es pensava que, com a reacció, els membres del COI triarien la capital xinesa. Al final, però, Sydney va guanyar per dos vots (45 a 43). Quan es van saber els resultats de les diverses votacions –llavors no es podien seguir en directe com ara–, es va veure que Pequín havia anat a davant, ajustadament però a davant, en les tres primeres votacions. L’eliminació de Manchester va donar tres dels seus vots a Pequín però vuit a Sydney, que es va acabar emportant la grossa. «Era massa complicat. Té moltes coses per arreglar i un gegant també pot tenir els peus de fang», va dir un membre del COI.
La desfeta del 1993 va fer pensar que Pequín desistiria. El diari oficial China Daily va anunciar que ho tornarien a intentar, però els analistes pensaven que el govern xinès destinaria els seus recursos a buscar un lloc en el món a través d’altres vies. Pequín no va aspirar als Jocs del 2004, que es van atorgar a Atenes el 1997, i el 1998 va anunciar que es presentaria per ser la seu dels Jocs del 2008. El 24 de febrer del 2000, quan es va tancar el termini de presentació de candidatures per als Jocs d’estiu del 2008, Pequín era una de les deu ciutats inscrites. El 28 d’agost, Pequín estava entre les cinc finalistes i el 6 de febrer va rebre un cop de mà quasi definitiu: el COI va decidir que no tindria en compte els aspectes polítics en la valoració de les candidatures. En l’informe sobre Pequín es deia que a la Xina «hi ha un fort control del govern central sobre tots els sectors, que suposadament també s’estendria als Jocs Olímpics i activitats associades».
Joan Antoni Samaranch, que va recollir el testimoni de Lord Killanin i va rebre la Xina amb els braços oberts en els Jocs del 1984, va propiciar així un impuls decisiu a la candidatura de Pequín. A Moscou, on el COI va triar la seu del 2008, Samaranch va dir adéu a la presidència del COI després de 21 anys. Va ser el seu últim servei a l’olimpisme.
La designació de Pequín va ser la cinquena concessió a un país asiàtic d’una seu olímpica: a Tòquio (Japó), els Jocs d’estiu del 1964; a Sapporo (Japó), els d’hivern del 1972; a Seül (Corea del Sud), els d’estiu del 1988; a Nagano (Japó), els d’hivern del 1998, i ara a Pequín, els d’estiu del 2008.
El COI va prendre aquell 13 de juliol del 2001 la seva decisió més arriscada des que el 1982 va donar els Jocs del 1988 a Seül, que llavors era la capital d’un país amb una dictadura militar. Justament l’exemple de l’evolució cap a la democràcia que va tenir Corea del Sud a partir d’aquella designació olímpica va ser un dels elements que el COI va utilitzar per defensar la seva decisió. Res no va evitar, però, nombroses reaccions en contra i que ràpidament es creés en el món occidental una forta oposició, fins i tot parlant de boicot, als Jocs de Pequín.

Dels Jocs Asiàtics als Jocs Olímpics

L’endemà mateix de la matança de Tiananmen, la Xina va aconseguir l’organització dels Jocs Asiàtics del 1990. Aquella victòria –era la primera vegada que la Xina organitzava aquests Jocs– va significar molt per a la Xina, ja que aquella competició va ser un èxit esportiu i organitzatiu i va rellançar la seva candidatura olímpica. Samaranch, que va assistir a aquells Jocs, va encoratjar els dirigents xinesos a presentar una candidatura per a l’edició de l’any 2000. El març del 1991, el govern xinès anunciava que la seva capital volia els Jocs del 2000. En els darrers anys, diverses ciutats xineses han organitzats competicions de primer nivell. L’any 2001, poc més d’un mes després de rebre la nominació olímpica, Pequín va ser la seu de la Universíada. En els darrers vint anys, la Xina ha organitzat campionats del món de tennis de taula, voleibol, bàdminton, halterofília, taekwondo, gimnàstica artística, tir amb arc, bàsquet, patinatge de velocitat, esquaix, boxa, aeròbic i natació en piscina curta.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 3 d’agost del 2007)