El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/jordicamps
Articles
Comentaris

Liu Xiang, el primer i únic fins ara campió olímpic de l’atletisme masculí de la Xina, podria arribar a aconseguir 461 milions de iuans (uns 44,6 milions d’euros) en primes, contractes d’imatge, contractes publicitaris i aparicions mediàtiques si revalida d’aquí a un any a Pequín la medalla d’or que va guanyar a Atenes en els 110 m tanques. Si més no, això és el que diu un estudi que ha fet l’Institut Xinès de Màrqueting en el qual ha avaluat una cinquantena d’esportistes xinesos en els tres darrers anys. Si tenim en compte que es tracta d’un esportista d’un país que oficialment és un estat comunista no està gens malament.
Aquestes dades exemplifiquen el que és Liu Xiang a la Xina. L’atletisme és l’esport rei dels Jocs i ell va trencar a Atenes una sequera històrica. Mai cap xinès havia guanyat cap medalla d’or olímpica en atletisme. Poc va importar que abans que ell tres noies haguessin estat campiones olímpiques en atletisme: Chen Yueling (1992 en 10 km marxa), Wang Junxia (1996 en 5.000 m) i Wang Liping (2000 en 20 km marxa).
Atenes i Lausana són les dues ciutats que marquen la trajectòria esportiva de Liu Xiang a les quals vol afegir el nom de Pequín d’aquí a un any. A Atenes hi va guanyar l’or olímpic i a Lausana, seu del COI, hi va batre, el 2002, el rècord mundial júnior i el 2006 el rècord mundial absolut. I sempre guiat pel seu entrenador, Sun Haipeng, amb qui comparteix més de 300 dies a l’any, ja sigui en les competicions o en els entrenaments que fa a Pequín o a Xangai, tot i que també fa llargues estades fora de la Xina, com l’any 2005, quan va entrenar-se tres mesos a París.
Liu Xiang va néixer a Xangai el 13 de juliol del 1983 –18 anys abans, dia per dia, de la jornada que Pequín va rebre la nominació olímpica–. El seu pare treballava en una empresa de tractament d’aigua i la seva mare, en un hotel. Als 7 anys ja van detectar les seves qualitats atlètiques i als 12 el van enviar al centre regional d’esports de Xinzhuang, on s’envien tots els projectes de campions de la zona de Xangai. El 1998 el van orientar cap a les proves de tanques, i ell va acceptar, dòcil però sense convicció, ja que li va costar molt adaptar-se al centre d’entrenament i estar lluny de la família. Tant que va tornar a casa per continuar fent esport però sense pressions. Com si fos una pel•lícula, en un encontre entre escoles, el que encara és el seu entrenador, Sun Haipeng, el descobreix. Liu torna a Xinzhuang, ara sota la protecció de Sun Haipeng, que havia entrenat el millor especialista xinès de 110 m tanques, Chen Yanhao, durant set anys.
L’any 2000 van començar a arribar els resultats: és quart en el mundial júnior. El 2001 és campió mundial universitari i el 2002 bat el rècord mundial júnior que tenia el llegendari Renaldo Nehemiah des del 1978. El bronze del mundial de París del 2003 és l’avantsala de l’or d’Atenes. La final dels 110 m tanques d’Atenes es va córrer a les tres de la matinada, hora de Pequín, i la van seguir 400 milions de xinesos per la televisió. Liu va guanyar i es va convertir en el nou heroi xinès. I això que el seu país va guanyar 63 medalles, 32 d’or, a Atenes.
La història de Liu es va afegir als llibres de lectura dels infants xinesos; al centre d’entrenament de Xinzhuang hi van posar grans fotos de Liu amb la llegenda: «Seguiu l’exemple de Liu.» També es va editar una autobiografia, titulada Jo, Liu Xiang, èxit de vendes, que comença així: «Quan vaig néixer, la meva àvia va veure una petita taca a la meva mà i va dir: ‘Aquest nen farà miracles.’ Llavors ningú la va creure. I tanmateix…»

Ni Chin Chin i Zhu Jianhua

El saltador d’alçada Zhu Jianhua va ser el primer i únic atleta xinès a pujar a un podi olímpic d’atletisme masculí fins a l’aparició de Liu Xiang. Zhu va batre tres cops el rècord mundial de salt d’alçada entre els anys 1983 i 1984 (2,37 m, 2,38 m i 2,39 m), però es va haver de conformar amb el bronze en el mundial del 1983 i un altre en els Jocs Olímpics del 1984. Ni Chin Chin va saltar un centímetre més que el rècord mundial el 1970, però la Xina estava fora del COI i de la IAAF, i ni es va homologar la marca ni mai va poder competir en uns Jocs.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 7 d’agost del 2007)