El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/jordicamps
Articles
Comentaris

El recorregut per les declaracions que Joan Antoni Samaranch va fer sobre el dopatge durant els 21 anys que va ser president del Comitè Olímpic Internacional (COI) és un constant trobar afirmacions sobre el que s’havia de fer i que no es va portar a terme fins que la pressió mediàtica d’algunes federacions i dels governs va ser insuportable després de l’escàndol del Tour del 1988. El 1989, per exemple, en la sessió del COI que es va fer a Puerto Rico, Samaranch va dir: «Hem de disposar ràpidament d’una definició de dopatge que sigui universalment reconeguda.» Un any més tard, un altre cop davant l’assemblea del COI, va afirmar que la lluita contra el dopatge progressava, però no tan ràpidament com voldrien: «Hem de vigilar que les coses pràctiques no quedin en no res vista l’allau de paraules i bones intencions.» El 1992, durant els Jocs de Barcelona, Samaranch, va voler remarcar que el COI havia pres la iniciativa contra el dopatge el 1968 i que durant molts anys va estar sol. I es va mostrar optimista: «Avui, gràcies als esforços de tots, estic segur que guanyarem aquesta batalla.»
L’optimisme que va mostrar Samaranch durant la sessió del COI que es va fer durant els Jocs de Barcelona es va convertir en ingenuïtat vuit mesos després. El març del 1993, el president del COI va dir durant una visita a Atlanta, en la qual es va fer una reunió de la comissió executiva del COI, que l’esport «estava a punt de guanyar la batalla contra el dopatge». El 1993, en la sessió del COI que es va fer a Mònaco, Samaranch tornava a parlar de la necessitat d’unificar criteris per part de les diferents federacions. Un element que reiterava l’any 1994 en la trobada amb l’associació de les federacions internacionals d’esports d’estiu i encara el 1995 en una conferència sobre esport i dopatge que va fer a Roma. Aquesta lluita verbal, que no es traduïa en res concret, va fer que Samaranch fes una relliscada el 1996, en una jornada mundial sense tabac que es va fer a Ginebra. Allà va dir: «Nosaltres lluitem cada quatre anys durant els Jocs Olímpics per eradicar el dopatge.» Només durant els Jocs?
El 1997 encara explicava que havien proposat a les federacions internacionals dels esports olímpics no solament que adoptessin un codi únic, sinó que també contribuïssin a la seva redacció. El 1998, l’any de l’inici de tots els mals, va dir durant els Jocs d’hivern de Nagano que hi havia «moltes organitzacions esportives que no havien pres mesures per combatre aquesta plaga». Quan va esclatar el cas Festina en el Tour del 1998 i en ple debat sobre el qui, el què, el com, el quan i el perquè del dopatge, Samaranch va dir en una entrevista a El Mundo que «la llista de productes dopants s’havia de reduir dràsticament» i va afegir: «Tot aquell producte que no atempta contra la salut de l’esportista jo no el considero dopatge.» Unes paraules que van ser molt ben acollides pels directors dels equips ciclistes de la època. Manolo Saiz va dir que ja era «hora que Samaranch fes alguna cosa» i li va demanar que donés als esportistes les mateixes oportunitats que va donar als jugadors de l’NBA «que prenen anabolitzants i no passa res», en referència el Dream Team dels Jocs Olímpics de Barcelona.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 14 de novembre del 2007)