Papers d'esports

El baró de Coubertin és el pare i la mare dels Jocs Olímpics. Aquest aristòcrata francès va aconseguir que la seva dèria personal de restaurar els jocs que s’havien fet a Olímpia s’acabés convertint, fruit de la barreja de les seves inquietuds pedagògiques, higièniques, esportives, d’admiració de l’antiga Grècia i de renovació de la societat del seu temps, en quelcom que avui és un dels majors esdeveniments de la història de la humanitat. Una altra cosa és que el que Coubertin va començar a parir el 1894 en el congrés de restauració dels Jocs Olímpics que es va fer a París i el que hem vist a Pequín sigui el mateix. El nom i la numeració ens diuen que sí: Jocs de la 29a Olimpíada. La realitat ens mostra com el pas del temps ha convertit els ideals d’aquell aristòcrata francès en quelcom totalment diferent. Millor? Pitjor?
Si Coubertin aixequés el cap no reconeixeria la seva obra. El baró francès segur que estaria satisfet que l’olimpisme hagi assolit l’universalisme que ell somiava i es fregaria els ulls en veure que esportistes de més de 200 països segueixen cada quatre anys el camí que marquen les cinc anelles de colors que ell va dissenyar. Segurament no li agradaria tant que les dones hagin aconseguit quasi la paritat olímpica –el 1912 va qualificar de «no pràctica, sense interès, falta d’estètica i incorrecta» una olimpíada femenina i que la seva fórmula per als Jocs era «l’exaltació solemne i periòdica de l’atletisme masculí amb l’internacionalisme com a base, la lleialtat com a mètode, l’art per marc i l’aplaudiment femení com a recompensa»–. Coubertin va demostrar sobradament amb els seus escrits i les seves actituds que era un misogin, i que la seva pretensió de millorar la societat del seu temps no incloïa les dones. Sobre la presència en els Jocs d’esportistes que guanyen els diners que guanyen, vés a saber com reaccionaria. Coubertin es va contradir, i molt, en els seus escrits sobre l’amateurisme, però si ens refiem del que diu en les seves memòries olímpiques, el 1931, que els esportistes guanyessin o no diners, no el preocupava gaire.
Vés a saber què diria sobre la corrupció i la disbauxa de diners que ara mouen els Jocs Olímpics –tria de les seus, patrocinadors, drets de televisió–, tot i que de la manera que es va moure en algunes ocasions, com quan gairebé va forçar la caiguda del govern grec el 1896 o quan va obligar a triar París com a seu dels Jocs del 1924 argumentant que el 1925 es retirava i que no li podien negar aquell darrer desig, no sembla que les qüestions ètiques i morals el preocupessin gaire quan el futur dels seus fills –l’olimpisme i els Jocs Olímpics– estaven en joc. Tampoc podem oblidar com va acceptar la perillosa companyia del nazisme –ja no era membre del COI, però era un símbol que no es podia menysprear– amb discursos com el que va fer el 1935 en una ràdio de Ginebra, quan en plena batalla a favor i en contra del boicot als Jocs del 1936, va donar arguments als defensors de la puresa de raça ària. Entre les coses que Coubertin va dir en aquell discurs hi havia aquestes: «Cisellant el seu cos per a l’exercici com ho faria un escultor d’una estàtua, l’atleta antic honorava els déus. Fent el mateix, l’atleta modern exalta la seva pàtria, la seva raça, la seva bandera.» També va afegir: «L’olimpisme és una aristocràcia, una elit; però, no cal dir, una aristocràcia d’origen totalment igualitari, ja que no és determinada per res més que per la superioritat corporal de l’individu i per les seves possibilitats musculars multiplicades fins a un cert grau per la seva voluntat d’entrenament». Potser Coubertin pensava, l’agost del 1935, que hi hauria guerra aviat, perquè també va manifestar: «Jo admetria veure, en plena guerra, les armes interrompre els seus combats per celebrar jocs musculars lleials i cortesos.»
Coubertin va ser president del COI del 1896 al 1925, però durant la Primera Guerra Mundial la va deixar provisionalment en mans del baró suís Godefroy de Blonay perquè es va incorporar a l’exèrcit francès, tot i que mai va entrar en combat a causa de la seva edat (51 anys). Va ser una més de les contradiccions del baró, que no va dubtar a acceptar que les potències aliades no volguessin en els Jocs del 1920 els perdedors de la Primera Guerra Mundial. Encara més, hi va trobar una justificació i tot en el que podríem considerar el primer boicot olímpic de la història. En aquest cas, a més, un boicot fet des del mateix Comitè Olímpic Internacional. Coubertin va haver de veure com la seva intenció de millorar el món a través de la fraternitat que havia de generar l’universalisme de l’esport i dels Jocs Olímpics havia de topar amb la dura realitat. Els Jocs Olímpics no van impedir ni la Primera ni la Segona Guerra Mundial. Van ser els Jocs Olímpics els que es van aturar.
El baró de Coubertin ha estat un dels personatges més importants de l’esport mundial. Va ser capaç de portar a la pràctica les seves idees, tot i que, ja en vida seva i encara més posteriorment, va quedar clar que la teoria i la pràctica són coses molt diferents. L’esport no seria com és sense els Jocs Olímpics, que han fet somiar i continuen fent somiar milions d’infants dels cinc continents. Ell també va ser un somiador, però els temps van anar massa ràpidament per les seves idees. El món va canviar i els seus hereus també han anat canviant els Jocs i l’olimpisme. Tampoc ha de ser ell responsable dels canvis que hi ha hagut i, sobretot, que diguin que l’olimpisme del segle XXI és el mateix que el del segle XIX.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 2 d’agost del 2008)