Papers d'esports

L’endemà de l’elecció de Michael Morris, Lord Killanin, com a sisè president del Comitè Olímpic Internacional (COI), el periodista francès Gaston Meyer, un dels més grans especialistes en olimpisme, va escriure en el diari L’Équipe: «Es pot ben dir que, el dimarts 22 d’agost del 1972, marca, als nostre ulls, la data històrica de l’inici de la fi de l’olimpisme.» L’apocalíptica i errònia premonició del periodista francès no era per l’elecció de l’experiodista i productor de cinema irlandès com a president, sinó per les concessions que havia fet el COI acceptant l’exclusió de Rhodèsia dels Jocs de Munic. Meyer afegia en el seu article que, tal com anaven les coses, si la guerra del Vietnam no s’acabava aviat, algun dia el COI es trobaria sobre la taula la demanda d’exclusió dels Jocs dels Estats Units acusats de genocidi.
Potser el fet que Killanin va aconseguir la presidència en derrotar per 39 a 29 el francès Jean de Beaumont va influir en els ànims de Gaston Meyer, però en tot cas el periodista francès, si bé no la va encertar en què Munic 72 fos l’inici de la fi de l’olimpisme, sí que la va enxampar si el que volia dir és que començaven temps difícils per a l’olimpisme. A Munic, els Jocs van perdre definitivament la innocència quan el terrorisme va entrar a la vila olímpica –el 5 de setembre– i va començar una escalada de problemes polítics i de boicots que només la caiguda de la Unió Soviètica i la fi de la divisió del món en blocs polítics antagònics va fer acabar.
Michael Morris va cobrir la guerra entre el Japó i la Xina com a periodista i va desembarcar a Normandia el 1944 amb l’exèrcit britànic. Als 13 anys va heretar la baronia de Killanin del seu oncle, però era un títol sense fortuna personal. Irlandès nascut a Londres, va presidir el Comitè Olímpic d’Irlanda i va entrar en el COI el mateix any en què el seu predecessor, Avery Brundage, arribava a la presidència. Entre les seves ocupacions al marge de l’esport va destacar la de productor de cinema. Va produir dues pel·lícules al seu amic John Ford (Gideon’s day i Young Cassidy) i va ser un dels assessors de Ford durant el rodatge de The quiet man (‘L’home tranquil’), el 1952.
Les cròniques diuen que Lord Killanin era un home tranquil, però la seva curta encara que dura presidència en el COI va posar a prova la seva salut. Killanin va ser el primer president del COI que no només havia nascut en el segle XX, sinó que també ho havia fet després de la disputa dels primers Jocs de l’era moderna. I va estar a punt de ser el segon, després del comte de Baillet-Latour, que moria en l’exercici del càrrec, ja que durant la seva presidència va tenir un infart.
En l’època que Michael Morris va ser triat president, els presidents nous no començaven a exercir fins que s’acabaven els Jocs. O sigui, que el drama de Munic va ser cosa de Brundage –ell n’era vicepresident–, però Killanin es va estrenar a Montreal 76 amb el boicot dels països africans per culpa de la gira d’un equip de rugbi de Nova Zelanda a Sud-àfrica i l’enèsim conflicte entre les dues Xines. Joan Antoni Samaranch diu en les seves memòries que ell va aprendre molt del boicot del 1976, ja que va veure que cal negociar fins al final i mantenir sempre una porta oberta. Killanin i els seus companys –entre ells el mateix Samaranch, que el 1976 era vicepresident– no van poder evitar el boicot africà i es van veure atrapats per la disbauxa econòmica que la crisi del petroli que va esclatar el 1973 i les vagues dels obrers de la construcció van acabar provocant en el pressupost del 1976.
Quatre anys més tard van ser els Estats Units els que van boicotejar els Jocs de Moscou. Killanin va anar al Kremlin a demanar a Leonidas Breznev que fes totes les concessions possibles per neutralitzar el boicot, però tampoc va poder evitar que els Jocs es tornessin es disputar sense una part important de comitès. Moscou va ser el cant de cigne de Lord Killanin al capdavant del COI. Podia haver aspirat a un altre mandat, però els problemes de salut –tot i que només tenia 66 anys, una persona jove tractant-se del COI– i la turbulenta presidència que va tenir el van fer abandonar.
Un altre dels fracassos de Killanin va ser la seva intenció de despolititzar els Jocs. Durant la crisi del boicot del 1980 va manifestar la seva intenció de canviar algunes coses del protocol olímpic: «En el clima mundial actual, el COI reconeix la necessitat de despolititzar els Jocs. I això comprèn el protocol de les cerimònies, que serà reconsiderat per als pròxims Jocs.» Com que no va continuar, no ho va poder ni arribar a plantejar.
Durant el seu mandat, Killanin va posar moltes primeres pedres en qüestions en les quals el seu successor, Joan Antoni Samaranch, va basar la seva revolució: es va eliminar la paraula amateur de la Carta Olímpica (1974), va signar el contracte per fer uns Jocs «privats» a Los Angeles (1978), es va readmetre definitivament la Xina (1979) i va deixar sobre la taula les primeres propostes d’admissió de dones en el COI (1980).
(Article publicat a El 9 Esportiu el 6 d’agost del 2008)