Papers d'esports

El triple campió olímpic d’esquí en els Jocs del 1968 i membre del Comitè Olímpic Internacional (COI), el francès Jean-Claude Killy escriu en el pròleg de l’autobiografia de l’actual president del COI, Jacques Rogge (Pour la beauté du sport, 2008): «El COI és un organisme afortunat –o molt hàbil– perquè sempre troba el president que li fa falta en el moment en què és necessari.» Jacques Rogge és, des del juliol del 2001, el vuitè president en la història del COI, la persona que va agafar la dura tasca de succeir en el càrrec un home que hi va estar 21 anys i que va capgirar l’organisme i l’olimpisme de cap a peus: Joan Antoni Samaranch. Si hem de fer cas de l’esquiador francès, Rogge estava predestinat a ser president i és veritat que en molts sectors va ser acollit com la gran esperança blanca, la persona que havia de posar ordre en l’eufòrica i incontrolada disbauxada que els 21 anys de Samaranch havien portat al COI i a l’olimpisme.
Jacques Rogge, tres cops olímpic en vela, va arribar a la presidència després d’una curta carrera en el COI, ja que hi va entrar el 1991. President de l’associació de comitès olímpics europeus i responsable de la comissió de coordinació dels Jocs de Sydney, Rogge va superar quatre rivals en les votacions que es van fer el juliol del 2001. El dia que prendre possessió va afirmar que s’havia de continuar la obra de Samaranch, però el mateix temps va deixar clar que les seves prioritats serien la lluita contra el dopatge i la corrupció en l’esport i la reforma del programa olímpic per aturar el gegantisme dels jocs olímpics i propiciar que algun dia es poguessin fer a Àfrica.
Un any i escaig més tard de la seva arribada a la presidència, Rogge tenia la sobre la taula un informe intern que deia que els jocs olímpics havien arribat a una dimensió «crítica» que si continuava augmentant «podria posar en perill el seu futur èxit». Per això el nou president Jacques Rogge va haver de començar a pensar com reduir costos, trobar nous ingressos i racionalitzar una mica el gegant en què s’havien convertit els jocs olímpics, que podrien acabar víctimes del seu propi èxit. Aquí també hi trobem l’herència de Samaranch, que no va tocar mai res del programa olímpic com no fos per continuar creixent i creixent i deixar tothom content.
Dies abans de ser escollit president Rogge, el COI va triar Pequín com a seu dels Jocs de la 29a olimpíada. Rogge, com a membre de la comissió executiva, té la seva responsabilitat en la tria i durant aquests anys va defensar sempre l’elecció que ell i els seus col·legues, amb Samaranch al capdavant, van prendre en aquell moment.
Durant els set anys que fa que presideix el COI –va ser triat per un mandat de vuit i es pot renovar per quatre anys més–, Rogge ha impulsat la renovació de programa dels Jocs, enfrontant-se amb les federacions i amb els seus companys, que un parell de cops li han tombat les seves propostes; ha creat els Jocs Olímpics de la Joventut, que començaran el 2010; ha renovat l’estructura i el funcionament del COI; ha estat previsor i ha augmentat la provisió de fons per si alguna edició dels Jocs no es pogués fer –i per tant no hi haguessin els multimilionaris ingressos que hi ha– i ha impulsat la lluita contra el dopatge.
La renovació del programa està encaminada, però no es començarà a aplicar fins al 2016 i la tria de Londres per als Jocs del 2012, de Sotxi per als d’hivern del 2014 i el procés que hi ha obert per escollir la seu dels Jocs del 2016 –amb Chicago, Madrid, Rio de Janeiro i Tòquio– com a finalistes, no han deixat pas entreveure canvis que mostrin que anem pel camí que algun dia no gaire llunyà alguna ciutat d’Àfrica pugui ser seu olímpica.
Tot el que el COI ha fet o ha deixat de fer sota la direcció de Rogge en aquests set anys ha quedat en quasi no res de cara al gran públic per la polèmica que ha acompanyat els Jocs de Pequín des de bon començament. En l’autobiografia abans citada, Rogge diu que des que és president del COI ha continuat fidel als seus principis com a atleta, com per exemple en el respecte a la paraula donada, però que hi ha una gran diferència respecte al passat: ara ja no pot parlar lliurement: «Tot el que dic és immediatament interpretat i analitzat. Ja no puc dir tot el que penso ni el que crec, ja que compromet el COI.» El seu llibre es va posar a la venda el  febrer del 2008. En una entrevista publicada a L’Équipe Magazine el 26 de juliol del 2008, interrogat sobre els drets humans i la Xina, Rogge va afirmar: «La raó d’estat m’impedeix expressar-me en detall sobre els drets de l’home.» La trajectòria de Rogge ens mostra que no pot haver-hi cap dubte sobre el seu respecte als drets fonamentals de les persones, però es veu que el president del COI no pot dir segons què. Fins i tot el president dels Estats Units, George Bush, ha anat més enllà que Rogge en les peticions públiques de millores dels drets humans en el règim xinès. Tant Rogge com Bush tenen negocis a mitges amb els xinesos i no els volen fer emprenyar. En diferent grau.
Quan es preparaven els Jocs del 1936, el llavors president del COI, el comte de Baillet-Latour li va dir a Hitler que els Jocs eren del COI; que ell només era l’hoste. La història demostra que no li van fer gens de cas, al comte belga. Ara molta gent va trobar a faltar una declaració contundent del president del COI sobre la falta de democràcia a la Xina. Segons la doctrina del COI –que no ha canviat gens ni mica des del 2001– els Jocs ajudarien a canviar la Xina com van ajudar Corea del Sud els del 1988. Mentrestant, no hauria estat sobrer que el màxim responsable d’una institució que organitza el que diu és que més que una competició esportiva, hagués demostrat que la crida al respecte dels principis ètics fonamentals universals que figura en el primer punt dels principis fonamentals de l’olimpisme és més que unes paraules molt boniques que ens parlen d’un món millor que encara no existeix.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 8 d’agost del 2008)