Papers d'esports

En un món perfecte no hi hauria guerres que matessin milers de persones ni que provoquessin mutilacions de tota mena en els ciutadans de països d’arreu del planeta. En un món perfecte no hi hauria accidents de trànsit, laborals, domèstics o de qualsevol altre tipus en els quals, a més de morir la gent, hi haguessin persones que tinguessin diferents tipus de discapacitats físiques o psíquiques. En un món perfecte, els avenços en la medicina i la genètica serien tan grans que farien possible lluitar contra tota mena de malalties, ja fos impedint que es produïssin o anul·lant ràpidament els seus efectes. En un món perfecte, tots aquells que creuen en els déus de les diferents religions, no haurien vingut a aquest món a patir i a pagar per allò que diuen que altres van fer i podrien gaudir de valent amb els seus déus justos i generosos que impedirien que la gent patís de manera injusta i impedirien el desenvolupament de tota mena de malalties.
En un món perfecte no hi hauria discapacitats físics, ni psíquics. No hi hauria cecs, ni mutilats, ni nascuts amb malformacions. En un món perfecte els Jocs Paralímpics no tindrien raó de ser. El nostre món està molt i molt lluny de ser perfecte i entre l’acció de l’home i de la naturalesa, el món està ple de persones amb limitacions físiques i psíquiques de tota mena. Persones que, com qualsevol altra, volen fer esport. I els millors compleixen el somni de participar en els seus Jocs Olímpics: els Jocs Paralímpics.
El món perfecte és una utopia, però això no ens ha d’impedir somiar que hi podem arribar. L’objectiu dels països no hauria de ser millorar els resultats en cada edició dels Jocs Paralímpics. L’objectiu hauria de ser, com a màxim, repetir resultats amb els mateixos esportistes de quatre anys enrere. El somni impossible hauria de ser deixar de participar perquè no hi hagi ningú amb qui formar l’equip.
Cada vegada que hi ha uns Jocs Paralímpics, sentim com els responsables de l’esport paralímpic diuen que esperen millorar l’equip per als pròxims Jocs amb noves incorporacions. Cada vegada que ho sento o ho llegeixo em fa mal al cor. Ja sé que volen dir que esperen que hi hagi més gent discapacitada que es decideixi a fer esport, però no puc evitar pensar que sembla que estiguin dient que volen que hi hagi més discapacitats per tenir més on triar i millorar resultats.
En un món perfecte aquesta columna no s’hagués escrit. Ni tan sols sabríem què són els Jocs Paralímpics.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 19 de setembre del 2008)