Papers d'esports

Jordi Hereu, alcalde de la ciutat de Barcelona, capital de la meva nació, Catalunya, va ser un dels molts membres del PSC que va menysprear la consulta d’Arenys de Munt, exercida lliurement, per un grup de ciutadans lliures del país. Tres dies després, Hereu no va tenir cap problema a rebre amb tots els honors uns senyors de la capital de l’Estat que venien, com els virreis d’abans, a exercir el seu dret de cuixa. En aquest cas, el suport absolut i incondicional de la ciutat de Barcelona cap a la candidatura de Madrid per ser seu dels Jocs Olímpics del 2016. Tant la ciutat de Barcelona com el govern de Catalunya ja havien expressat abans el seu suport a la candidatura madrilenya. Amb paraules i amb fets –acord del Consell de Govern de la Generalitat del 3 de febrer d’aquest any–, però ara que s’acosta el dia D, a Madrid estan en plena fase d’ostentació i volien la foto d’unió que es va fer dimecres amb l’estadi Lluís Companys –mal els pesi a alguns, que voldrien que es digués Joan Antoni Samaranch– de fons. I a sobre, l’agència oficial espanyola de notícies (EFE) difon la falsedat que el govern de Catalunya no ha enviat ningú a la trobada. I als membres de la sucursal del nord-est peninsular del partit de l’oposició a Madrid els falta temps per anunciar que demanaran una resolució a favor de Madrid del Parlament de Catalunya.

Ja sé que hi ha coses més importants a arreglar i debatre que aquesta collonada de si la Generalitat envia algú i de quin nivell a una trobada amb els madrilenys. Però també n’estic fins als nassos que els catalans tinguem la culpa de tot. I que, a més, ens donin la culpa a còpia de mentides. Ens diuen: Espanya i Madrid van donar suport a Barcelona 92. Ara us toca a vosaltres. Espanya i Madrid van acabar donant suport a Barcelona a contracor. Només clar repassar les hemeroteques per trobar els mil i un entrebancs que es van posar a la candidatura catalana des de Madrid. I quan s’hi van haver de ficar, va resultar que els sobrava un dels protagonistes institucionals. El mateix que ara troben a faltar: la Generalitat de Catalunya. El contracte del COI es fa amb una ciutat que ha de tenir l’aval de l’Estat al qual pertany. Ni paraula dels governs «regionals». Del 1982 al 1992 la Generalitat sobrava –per a segons qui, encara sobra avui–. Hi va ser, perquè si una cosa és Jordi Pujol és tossut. I va pagar. Com l’Estat i com l’Ajuntament de Barcelona. Alguns vam pagar dues vegades i, d’altres, tres. Molts i molts diners. «Con dinero de todos los españoles» encara ens hem de sentir a dir. Imagineu com tindríem la balança fiscal amb l’Estat i el dèficit d’infraestructures si no hagués existit Barcelona 92. Però la història l’escriuen els vencedors, i els catalans no acostumem a estar gairebé mai en aquesta categoria. Malgrat el somriure de Jordi Hereu.
(Article publucat a El 9 Esportiu el 18 de setembre del 2009)