Papers d'esports

No hi ha qui els aturi. La història, el destí, la deessa fortuna està amb ells. Espanya recupera el seu lloc en el món, tot i que amb un imperi diferent al que va perdre fa anys i panys, i aquest cop ho fa gràcies a l’esport. Zapatero ha de pidolar perquè el deixin anar a les reunions d’estadistes en què es decideix cap on ha d’anar el planeta, però als esportistes espanyols no els calen favors. S’ho guanyen tot amb sang, suor i llàgrimes. Com Fernando Alonso, que finalment ha arribat al cim de la fórmula 1 que és, evidentment, Ferrari. Conquerit Ferrari –«Ferrari ya es made in Spain» titulava ahir el diari Marca–; amb CR-9 (ex CR-7) al Bernabéu; Gasol, Nadal i Contador en l’Olimp de l’esport, que més els queda? Els Jocs Olímpics.

Els Jocs Olímpics. A Madrid, és clar, perquè els de Barcelona no compten. Els van acceptar malgrat les reticències inicials; els van gaudir amb l’allau de medalles que van guanyar els esportistes del Comitè Olímpic Espanyol (COE) i el seu record els va molt bé per retreure’ns, quan convé, que es van pagar «con el dinero de todos los españoles». Però no els consideren seus. Els Jocs s’atorguen a una ciutat, no a un país –o estat, o nació, o diguin-ho com vulguin– i els Jocs de Barcelona no els consideren els Jocs d’Espanya –malgrat que així els va qualificar el mateix Pasqual Maragall, llavors alcalde de Barcelona–. Els autèntics Jocs d’Espanya han de ser els Jocs de Madrid. Tampoc haurien servit els de Sevilla –qui recorda avui que Sevilla també va tenir una candidatura olímpica?– Catalunya ha de ser Espanya per nassos, però al mateix temps res de Catalunya pot representar Espanya. Ens volen, però no ens suporten.

Fa quatre anys es van quedar a prop i avui ho tornen a intentar. El seu destí està a les mans dels 107 membres del COI que faran el que els doni la gana, votant per simpatia, antipatia o per vés a saber quins interessos –tots legítims, però tots honestos?– L’informe de la comissió d’avaluació no és vinculant. Fa quatre anys ja va quedar demostrat. Llavors es va dir que va ser la intervenció de Tony Blair la que va decidir a favor de Londres. Per això aquesta vegada tothom hi porta el Sant Crist gros. Res de suplents. La reina d’Espanya ja no serveix. A Singapur va fracassar. Ara el duel és entre el rei Joan Carles –el cap de «la familia más olímpica de España»–, segons Samaranch júnior, que potser no ha sentit a parlar d’algunes nissagues de l’hoquei sobre herba de Catalunya, i Barack Obama. És el duel que faltava per tancar el cercle d’allò que es va perdre a Cuba entre un imperi emergent i un de decadent. Si guanya Madrid, que en facin una havanera. Això sí, a ritme de xotis.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 2 d’octubre del 2009)