Papers d'esports

Els periodistes esportius acostumem a magnificar amb molta facilitat els esdeveniments esportius que passen davant nostre. Ràpidament tot és històric, mític, excepcional, increïble, irrepetible i tots els adjectius similars que es puguin imaginar. Tant se val que les paraules que usem no vulguin dir exactament el que nosaltres volem que diguin. Per regla general, els periodistes esportius som exagerats de mena. Es podria dir que va amb la feina. I som exagerats tant en positiu com en negatiu. Podem elevar als altars aquells esportistes, equips o esdeveniments que ens cauen bé i enviar a can Pere Botero el que ens cauen malament.
Aquests darrers dies n’hem tingut els últims exemples amb la sisena i darrera corona del Barça de Guardiola i la concessió del FIFA World Player, és a dir, de millor jugador del món, a Messi. Només cal repassar com han tractat les dues notícies els mitjans catalans i els madrilenys per constatar que allò que tot es veu segons el color del vidre amb què es mira és una veritat com una casa. Que hauria estat igual, però al revés si els èxits haguessin estat del Madrid i els fracassos del Barça? Segurament, però en tot cas només faria que confirmar la teoria. Les victòries i les derrotes no es valoren per elles mateixes, sinó segons qui les protagonitza. No em sembla gaire agosarat afirmar que si el que ha fet el Barça i Messi ho haguessin protagonitzat actors neutrals –és a dir, algú que no fos del Barça ni del Madrid–, el diari Marca, especialment, li hauria donat més importància del que li ha donat. O és que no és important –històric, mític i tots els adjectius que deia abans– que un club de futbol, sigui quin sigui, guanyi tots els títols estatals i internacionals que hi ha en joc? I amb l’afegitó que mai cap club ho havia fet abans. I cap club ho superarà, tret que les diverses federacions no s’inventin alguna competició nova, és clar. Doncs sembla que no.
Al Real Madrid ja fa temps que fan de Barça. Del Barça de temps que no volem recordar. Es queixen dels àrbitres; es gasten milionades sense sentit; van a buscar en les matemàtiques el recompte de punts i de gols en períodes que no són les temporades oficials i que no donen ni títols ni donen res; busquen en el passat i somien en el futur el que no tenen en el present. Com el Barça ha fet en tantes èpoques. I mentre el Madrid fa de Barça, el Barça no fa de Madrid. No fa de Madrid, perquè el Madrid no ha fet mai el que ha fet el Barça en aquest 2009. Fa anys i panys que a Madrid parlen d’un triplete que no han olorat mai. El Barça no només l’ha guanyat, sinó que ha anat més lluny, molt més lluny. Fins als sis. I això sí que és històric, mític i tots els adjectius –positius, és clar– que es vulguin posar.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 25 de desembre del 2009)