El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/jordicamps
Articles
Comentaris

Jaime Lissavetzky, la cara política de l’esport espanyol des que José Luis Rodríguez Zapatero va arribar a la presidència del govern espanyol, deixa avui el càrrec. Cessa a petició pròpia per intentar l’assalt a l’alcaldia de Madrid com a candidat del PSOE. L’equip de Lissavetzky ha fet molta feina normativa, ja que ha impulsat lleis contra el dopatge, el racisme i el frau esportiu, i ha homologat internacionalment l’Estat espanyol en aquests terrenys. Segurament, si ara preguntessin als ciutadans espanyols quina paraula associarien al cognom Lissavetzky –suposant que sabessin qui és el personatge–, el mot triat seria dopatge. Si es fes la mateixa pregunta als catalans, les paraules haurien de ser unes altres: seleccions catalanes. En els dos casos s’hi hauria d’afegir l’expressió lluita contra. Contra el dopatge i contra les seleccions catalanes. Dues lluites que es resumeixen en una: defensar l’Espanya immortal per damunt de tot i contra qui faci falta.
La lluita contra el dopatge, tot i la llei i l’agència espanyola antidopatge creades durant el seu mandat té més punts foscos que clars. Les operacions Port i Llebrer, encara per resoldre, tot i que no és cosa de Lissavetzky investigar i jutjar, ens han deixat un doble discurs i una doble moral, que no han fet més que esquitxar els èxits dels esportistes espanyols. Les pressions polítiques en el cas d’Alberto Contador en són el darrer exemple.
Lissavetzky ha estat molt més eficaç en la lluita contra les seleccions catalanes. També ho tenia molt més fàcil, ja que ha disposat de tot el poder polític, econòmic i mediàtic espanyol contra les bones intencions de les poques federacions catalanes que s’han atrevit a fer algun pas contra l’statu quo imperant. Malgrat que les federacions catalanes han estat reconegudes en alguns esports més o menys menors, totes les grans batalles les hem perdut. Només cal recordar l’assemblea del patinatge de Fresno, amb la segona part a Roma o la invocació de la legalitat franquista per impedir el retorn de la federació catalana de rugbi a la federació internacional de la qual va ser fundador. Lissavetzky, amb cara de bon nen, ha fet molta més feina en aquest terreny que els seus predecessors del Partit Popular, el darrer, aquell Juan Antonio Gómez Angulo que va «patir» el dopatge de Johann Muehlegg sense saber d’on li venia.
Si les enquestes acaben sent certes, el successor de Jaime Lissavetzky tindrà una vida curta en l’administració esportiva espanyola. Una administració que continua sense tenir un ministeri específic d’esports –ni falta que fa–, una més de les promeses incomplertes de José Luis Rodríguez Zapatero.

(Article publicat a El 9 Esportiu l’1 d’abril del 2011)