Papers d'esports

Toca parlar del Barça. Toca parlar de Guardiola. Toca parlar del Real Madrid. Toca parlar de Mourinho. O potser toca parlar de la victòria del CN Sabadell en la copa d’Europa femenina de waterpolo. O del DKV Borges, que ha tornat la lliga espanyola de tennis de taula a Catalunya després de dues dècades. O potser toca parlar de l’enèsim miracle del Manresa de bàsquet en la seva lluita per la supervivència en la lliga ACB. També podria tocar parlar de l’espectacular triomf del Barça d’handbol a Kiel, que el va situar en la final a quatre de la Champions d’handbol. O que bé el Reus o bé el Liceo guanyaran enguany la lliga d’hoquei sobre patins després de 13 anys de tirania blaugrana. O de la resistència de l’Espanyol a deixar passar el somni de jugar a Europa la temporada que ve. I de moltes altres coses podria tocar parlar. Coses que han passat en les tres darreres setmanes, en què tots hem quedat com ficats dins d’una bombolla en la qual només teníem temps per als terribles duels que han disputat el Barça i el Real Madrid.
Els duels entre els dos grans del futbol espanyol han acaparat tota l’atenció. Que no hagués estat així hauria estat estrany. Han estat molt més que quatre partits de futbol –de fet, de futbol n’hem vist ben poc, si més no d’una de les parts–. Sobre el camp hi ha hagut una lluita molt més que esportiva, gairebé personal entre alguns dels protagonistes, però a fora ha estat política pura la que ha enfrontat els uns i els altres. Aficionats i mitjans. No política partidista, de partit polític, sinó política en estat pur, de confrontació de maneres de veure molt diferents moltes coses. I sense que cap de les parts sigui capaç de reconèixer que l’altra pot tenir raó en algunes coses. El Real Madrid considera que els títols els ha de guanyar ell, s’aferra a un passat triomfal i està convençut que qualsevol altra cosa que passi, especialment si el que guanya és el Barça, és un accident de la història. Igual que la dreta espanyola, que hi ha vegades que sembla que es pensa que encara vivim en les èpoques feudals, que els governs han d’estar a les seves mans i que només fets circumstancials els impedeixen manar. I si no estan manant, el seu únic objectiu és recuperar el poder. Sigui com sigui. Mourinho, el Madrid i el seu entorn han mentit i han manipulat la realitat com han volgut. Hi veig molta similitud amb les actituds i les propostes de la líder popular a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, reclamant més i més per a Catalunya quan qui ho ha de donar és un govern socialista. Demanarà el mateix quan qui mani a la Moncloa sigui el seu cap?

(Article publicat a El 9 Esportiu el 6 de maig del 2011)