Papers d'esports

La meva visió de l’acord de patrocini que el Barça ha signat amb Qatar Foundation es correspon amb part del diagnòstic de la jugada que va fer Sandro Rosell davant la premsa: com que no sóc soci i, per tant, no estic afectat per un possible augment de quotes que pugui afectar la meva butxaca, doncs no em sembla del tot correcte. És clar que m’agrada que al Barça li baixin un munt de milions, però que vinguin d’on vénen ja és una altra cosa. Si el món fos una caixa tancada i l’acord entre el Barça i els qatarians es pogués observar sense cap interferència, doncs m’hi oposaria. Però com que no és així i vivim en el món que vivim i cadascú es mira les coses d’una manera diferent, doncs em rebel•lo davant la hipocresia amb què s’ha tractat Sandro Rosell i el Barça per haver tancat aquest acord.
Em rebel•lo perquè em sembla que molts dels savis saberuts que han blasmat Rosell i el Barça per l’acord amb Qatar, no saben o no volen conèixer la realitat de l’esport mundial. El sistema polític, econòmic i social de Qatar no m’agrada gens ni mica i no seré pas jo qui el defensi. El que sí que vull defensar és el dret del Barça a fer el mateix que fan Rafael Nadal, Roger Federer, Venus i Serena Williams, Jorge Lorenzo, Toni Elias, Marc Márquez, Valentino Rosssi, Usain Bolt, Kenenisa Bekele, Blanka Vlasic i Tiger Woods. Perquè totes aquestes figures de l’esport mundial també fan tractes econòmics amb Qatar. I alguns també en fan amb Bahrain –com Fernando Alonso i tota la troupe de la fórmula 1– i amb Dubai i amb Abu Dhabi i amb la Xina i amb l’Uzbekistan i amb tants i tants altres indrets d’arreu del món on hi ha governs que tenen el respecte que tenen pels drets humans i socials –ben poc o gens– dels seus ciutadans i que formen part dels calendaris dels grans esports mediàtics mundials. Ara mateix els tennistes del circuit ATP –entre ells Nadal i Federer– estan jugant a Doha i a Qatar, i també aniran a Dubai i a la Xina. El circuit femení portarà les tennistes a Dubai, Qatar, la Xina i l’Uzbekistan. Els pilots de motos correran a Qatar; els de fórmula 1, a Bahrain, Abu Dhabi i la Xina; la Lliga del Diamant portarà els atletes a Qatar i la Xina, el circuit europeu de golf tindrà etapes a Qatar, Dubai, Abu Dhabi i Bahrain. El mundial de natació de piscina curta s’acaba de fer a Dubai. El mundial de futbol del 2022 l’han atorgat a Qatar. I no passa res. El Barça signa un contracte amb Qatar Fundation i s’enfonsa el món. Ja sé que el Barça és més que un club i l’estrella que il•lumina el món, però tant?
(Article publicat a El 9 Esportiu el 7 de gener del 2011).

Durant poc més de dos anys, del novembre del 2005 al desembre del 2007, vaig escriure en la contraportada d’en aquest diari una sèrie titulada «Històries de dopatge» en què vaig intentar explicar alguns dels casos més rellevants de dopatge en l’esport mundial. Hi van sortir noms que havien format part amb lletres d’or de la història de l’esport mundial i que després van caure en la vergonya i la foscor per haver estat enxampats fent ús de substàncies prohibides. I el que em va quedar al pap! I el que ha passat en aquests darrers tres anys!
La operació Llebrer és el penúltim escàndol de dopatge en l’esport –en aquest cas espanyol– que ens ha esclatat al davant. Una operació important, que ha tornat a posar damunt la taula la lluita contra el dopatge i el paper que hi han de tenir les federacions esportives i les autoritats polítiques i esportives. «Tolerància zero» hem tornat a escoltar. Hi ha d’haver tolerància zero, però també hi ha d’haver prevenció i pedagogia per evitar que a les noves generacions ni tan sols els passi pel cap dopar-se. És molt greu que els esportistes professionals es dopin. Greu per a la seva salut i pel frau que cometen contra tots els seus rivals que juguen net –em nego a creu que tots els esportistes es dopen–. Anys enrere, els que es dopaven robaven els que no ho feien la glòria i les medalles. Ara també els roben els diners que, en premis o en beques, porten afegits les medalles. I si els esportistes d’elit són el mirall per als joves, no s’ha de ser un geni per veure el mal exemple que suposa un esportista dopat. I quan dic mal exemple no em refereixo a la mala imatge i prou. Si el problema fos aquest! El problema és que els joves puguin arribar a pensar que pot arribar a ser rendible jugar amb la seva salut per aconseguir uns resultats econòmics o de reconeixement social i polític.
Els herois del segle XXI ja no són els aventurers, els músics, els soldats o els descobridors de medicines miraculoses; són els esportistes, i en aquest espai hi ha control antidopatge. Tots hem sentit alguna vegada els intents de justificar el positiu d’algun conegut –encara que sigui de veure’l en la televisió o en les portades dels diaris–, tot dient que als periodistes, als músics o als executius no els fan controls antidopatge. Mal de molts… Tots estarem d’acord que molts dels grans genis de la música dels anys seixanta i setanta del segle passat van fer algunes de les seves obres mestres ben carregats, però ni ells en aquell moment, ni jo mateix ara en aquest diari, estic sotmès a cap norma, drogues socials a part, que digui que m’han de controlar que prenc o que deixo de prendre.
En l’esport sí. Malgrat que l’ús polític cada cop més descarat de l’esport que fan els estats encara ens acabarà per fer creure a tots que es tracta d’un espai públic, l’esport és un fet privat. Les federacions esportives –internacionals, europees, estatals, regionals–, els clubs, les associacions professionals –NBA, NFL, NHL…–, el mateix Comitè Olímpic Internacional i els comitès olímpics nacionals, són entitats privades que es marquen les seves normes i que s’agrupen com elles mateixes decideixen. I en el cas del dopatge, des de la creació de l’Agència Mundial Antidopatge el 1999, les federacions internacionals han anat bastint una arquitectura antidopatge que les obliga a seguir unes normes comunes. Les obliga si volen, és clar, tot i que els resultats de no seguir-les –quedar fora del repartiment de diners i de reconeixement mundial que suposen els Jocs Olímpics, per exemple– són prou dolents per pensar-ho dues vegades abans d’anar per lliure. Cada vegada que escolto gent del ciclisme queixant-se de tot, penso que la solució és a les seves mans. Que facin una associació professional a l’estil de l’NBA, que fixi les seves pròpies normes i endavant. Si volen seguir dins del sistema ja saben què toca fer.
I toca fer-ho ara. I des que hi ha les normes que hi ha. No s’hi val a revisar-ho tot continuament. A l’Alemanya oriental van fer el que van fer i els èxits dels seus esportistes van perjudicar uns altres esportistes dels quals tampoc sabem si eren nets o no. Deixem-los tranquils. I si no, revisem la història, apliquem a l’ahir les normes d’avui i declarem genocides Juli César, Hernán Cortés, Napoleó i el general Custer.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 31 de desembre del 2010 )

Aquest 2010 que s’acaba passarà a la història de l’esport espanyol com l’any en què es van acabar totes les frustracions. La victòria de la roja en la copa del món de futbol de Sud-àfrica va ser per als espanyols com el triomf del dream team de Johan Cruyff en la final de la copa d’Europa de Wembley del 1992 va ser per als aficionats del Barça. Fora complexos. Fora mala sort. Fora enemics exteriors. Ho hem aconseguit. Hem fet el cim. Ni Rafael Nadal, ni Fernando Alonso, ni Pau Gasol, ni els títols dels pilots de motos, ni les victòries encadenades en el Tour amb ciclistes diferents no servien als espanyols. El gran repte era el futbol. L’Eurocopa del 2008 havia estat un primer pas, però per als hereus d’aquell imperi on mai es posava el sol, això no era res. Si havien tingut el món als seus peus, Europa era ben poca cosa. El gol d’Iniesta va posar les coses al seu lloc. De cop i volta, segles de frustracions de tota mena quedaven enrere. Les crisis, amb gols i copes són menys crisis. A Espanya, amb la roja. A Catalunya, amb el Barça.

I tot plegat, dintre del que la premsa esportiva espanyola fa temps que ha qualificat com «la edad de oro del deporte español». Una edat d’or que ha portat a esclats de prepotència nacionalista espanyola –ja em perdonaran l’ús de la paraula nacionalista al costat de la paraula espanyola, perquè com tothom sap, els espanyols no són nacionalistes– com la portada que va fer el diari As l’11 d’octubre, l’endemà que Jorge Lorenzo i Toni Elias guanyessin els mundials de Moto GP i Moto 2 respectivament. Nadal, Alonso i Óscar Freire també apareixen en una portada en què el títol era «!Yo soy español! (¿A qué quieres que te gane?)». No es pot negar que Espanya té grans esportistes en els grans esports mediàtics, però m’agradaria saber què van pensar els espanyols practicants dels esports en què o no es guanya res o es guanya de tant en tant. També vull pensar que no hi ha cap esportista espanyol que vagi pel món amb la fatxenderia que demostren els periodistes que van pensar i van posar al quiosc aquella portada.

Els darrers mesos d’aquest 2010 ens han demostrat que a més d’una edat d’or de l’esport espanyol també hi ha una edat d’or del dopatge espanyol. Tant se val si hi ha més o menys casos que en altres llocs. A l’esport espanyol hi ha dopatge i com més se sàpiga millor, perquè els que juguen net no tindran al damunt l’ombra de la sospita. Les coses són netes quan estan realment netes, no quan sembla que ho estan perquè la brutícia està amagada a sota l’estora.

(Article publicat a El 9 Esportiu el 25 de desembre del 2010 )

Una de les principals reaccions que va tenir el col·lectiu de ciclistes professionals espanyols després de l’operació Port contra el dopatge i de la publicació al diari El País d’un seguit de reportatges sobre la investigació va ser boicotejar la cursa en ruta del campionat d’Espanya de ciclisme en carretera del 2006. Els ciclistes, un cop més, es van tancar en ells mateixos, esperant que escampés i que no els toqués gaire el rebre. Com els estruços, van amagar el cap sota terra i van fer veure que no passava res. Com sempre, es van queixar que el seu esport era el més perseguit i que el que els feien a ells no els ho feien a la resta d’esports. Que es digués que en l’operació Port hi havia implicats especialistes en altres esports i que ningú que no fos ciclista acabés enfangat, va contribuir a la lògica emprenyada del col·lectiu ciclista.
Ara tenim l’operació Llebrer. Aquest cop l’esport afectat és l’atletisme. No només això, també es recuperen vells papers per recordar que ja s’havia dit que en l’operació Port hi havia implicats esportistes que no eren ciclistes. Ara és l’atletisme el que està enfangat. I què fa el col·lectiu d’atletes? Doncs fer un comunicat, de pressa i corrents, amb tots els inconvenients que suposa actuar així, de condemna. La condemna no és, com va passar en el cas dels ciclistes, per les investigacions i les filtracions periodístiques, sinó pel mal al seu esport que han fet els implicats en la trama de dopatge. Tot just quan els primers implicats començaven a declarar, abans que el sempitern president de la federació espanyola d’atletisme, José María Odriozola badés boca –ahir ho va fer, i pel que va dir, hauria pogut quedar-se ben callat–, els atletes van dir «prou».
Un «prou» que hauria d’anar més enllà del que conjunturalment pot acabar suposant l’operació Llebrer. Un «prou» que hauria de significar un inici de la regeneració de l’esport rei. Ara tothom explica les sospites alimentades durant dècades i no revelades per falta de proves. Ara tothom renega de les medalles guanyades vés a saber com. Ara tothom troba explicacions a progressions i èxits inexplicables. Ara tothom sospita de tothom.
Abans ningú es preguntava d’on sortien els èxits. Abans es feia burla de les sospites de més enllà dels Pirineus dient que tot era gràcies al Jabugo, el cocido i el caràcter espanyol heretat d’Hernán Cortés. Abans, la lluentor de l’or que situava Espanya al mapamundi de l’atletisme ho tapava tot. I si no hi havia preguntes tampoc hi podien haver respostes.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 14 de desembre del 2010)

Benvinguda sigui l’operació contra el dopatge endegada per la Guàrdia Civil, que ha estat anomenada Galgo i que es va conèixer ahir. Benvinguda perquè sempre s’ha d’agrair que els organismes corresponents vetllin pel joc net en tots els àmbits de la societat. També en l’esport. Aquesta vegada, a més, a diferència del que va passar el 2006 amb l’operació Puerto, hi ha una base legal, la llei espanyola antidopatge, que només era un projecte quan va esclatar l’operació en què hi va haver implicats, principalment, ciclistes. Ara és el torn de l’atletisme, principalment. Tots aquells que fa quatre anys es queixaven que només es perseguia els ciclistes deuen estar contents. Potser només ho estan a mitges. Ara deuen pensar que per què no es fa el mateix amb els futbolistes o els tennistes. Temps al temps. Val més de mica en mica i tard, que mai.
En tot cas, el que cal esperar és que aquesta operació Galgo no acabi com la Puerto –que, de fet, no ha acabat, més aviat està al ciberespai inexplorat de la justícia–. Cal esperar, cal exigir, resultats. Com n’hi va haver en l’operació Grial del novembre del 2009, la que va fer caure del pedestal el marxador Paquillo Fernández. Un positiu o una xarxa de traficants desvelada no ha de ser una mala notícia. Si sabem que existeixen, és bo que es descobreixi. I no s’hi val a dir que valdria més dedicar els esforços de la Guàrdia Civil a altres coses. El dopatge no només és fer trampes en l’esport, sinó que és atemptar contra la salut dels esportistes, persones al capdavall. I tampoc s’hi val a dir que, en tot cas, és un problema de salut personal de l’esportista que es dopa. Si fem servir els campions com a exemple de futur per als joves, quin exemple dóna un campió dopat?
A Espanya, a més, com que s’usen de manera descarada els èxits esportius com a element de la projecció internacional que no s’aconsegueix en altres àmbits, els casos de dopatge en què hi ha implicats estrelles de l’esport, es prenen com una ofensa a l’orgull nacional. I en qualsevol ofensa a l’orgull nacional hi ha d’haver un culpable exterior. Espero amb delit les noves entregues de l’operació Galgo. Des de la presumpció d’innocència de Marta Domínguez i de les altres persones implicades –de la d’Eufemiano Fuentes ja em costa creure-hi més–, només cal desitjar que la Guàrdia Civil i els organismes corresponents facin bé la feina i s’aclareixi tot. I si algun nom, medalla, palmarès, en surt tacat, doncs a aguantar-se. No seria el primer ni serà l’últim. El dopatge existeix. Organitzat o desorganitzat. A petita o gran escala. No s’ha d’oblidar, però, que per molts casos de dopatge que es descobreixin, sempre hi haurà molts més esportistes nets.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 10 de desembre del 2010)

La política esportiva també juga en les eleccions de diumenge, malgrat que no veiem ni escoltem quasi cap missatge esportiu en els espais electorals que ens ofereixen els mitjans. Ahir aquest diari explicava a bastament el que proposen els diversos partits en aquest camp. L’esport també ha estat un terreny en què el tripartit ha irritat els espanyolistes Partit Popular i Ciutadans. Tots dos, en la línia dels seus missatges en què sembla que només existeixi la crisi –què vendrien si no hi hagués crisi?–, han criticat abastament els recursos que el govern català ha destinat a la lluita pel reconeixement de l’esport català. Com que per ells Espanya és l’única, gran i indivisible pàtria, no els agrada gens ni mica que els catalans creuïn els Pirineus practicant esports que ells ni tan sols sabien que existien fins que no van veure que els catalans els practicaven.
Fa quatre anys, els dos partits van aconseguir que la justícia obligués a retirar un anunci de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes perquè hi apareixien nens. Era aquell anunci en què un nen que duia la samarreta de la la roja no deixava que jugués un altre que duia la de la selecció catalana. Quina ignomínia, usar nens per enviar missatges radicals a la societat! Llavors ja va quedar clar que el PP ja havia usat nens en anuncis contra l’Estatut, però la Justícia els va fer cas i l’anunci es va prohibir. Ja fa quatre anys, i la memòria és molt dèbil, diuen. No tant. Ara el partit que diu que els catalans ens hem de rebel•lar, ha fet un anunci on fa despullar ciutadans descontents amb les polítiques del govern català, ja siguin reals o virtuals. I en l’anunci, vés per on, entre les persones que es despullen hi ha un nen. Un nen? Sí. Un nen. Es pot ser més hipòcrita, més mentider, més fals? El ciutadà Rivera, o ha perdut la memòria, o li han colat un gol, o no té la més mínima vergonya.
Igual que el PP. Durant set anys hem hagut de sentir les seves crítiques a qualsevol cosa de caire identitari que fes el govern català. Això sí, quan van entrar en el govern basc de bracet amb el PSOE, els va faltar temps per aprovar fins i tot mocions parlamentàries demanant que la Vuelta Ciclista a Espanya torni a passar pel País Basc i que les seleccions espanyoles de qualsevol esport –especialment de futbol i bàsquet– juguin en aquelles terres. Peticions, per cert, que el cap popular a l’Ajuntament de Barcelona, Alberto Fernández Díaz, també ha fet a tort i a dret. Només mirant coses de l’esport també hi ha motius de sobres per no votar mai alguns partits.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 26 de novembre del 2010)

El mes de juliol de l’any 2002 vaig escriure un article en aquest mateix diari que vaig titular «Un problema amb la fórmula 1», en què parlava de les retransmissions que feia TV3 de les curses de fórmula 1. Vuit anys després, amb el mundial del 2010 a punt d’acabar em ve de gust reproduir-lo: «Televisió de Catalunya té un greu problema amb les retransmissions de fórmula 1: el seu comentarista estrella, Francesc Rosés. No dubto pas dels seus coneixements i la seva experiència en la fórmula 1, però no sap com transmetre-ho als espectadors i fa que els millors moments de les curses siguin quan calla per deixar sentir-nos el soroll dels motors dels vehicles. No cal estar xerrant tota l’estona, no cal dir immediatament les causes de tot, no cal voler tenir sempre la raó per damunt dels companys de retransmissió, no cal justificar tot el que fa Pere Martínez de la Rosa pel sol fet de ser català. El que sí que li cal és donar un cop d’ull al diccionari perquè pugui veure que, a més de l’«increïble» amb què qualifica tot el que passa a les curses, hi ha més paraules.»
Aquest article va provocar, entre altres coses, una burla col•lectiva –sense citar qui n’era el receptor– de Rosés i Josep Lluís Merlos en el següent GP en què, tots dos, van cridar, que el que acabava de passar, havia estat, encara que a algú no li agradés «increïble!»
Vuit anys després, l’equip de TV3 que retransmet la fórmula 1 –enhorabona pel premi Ondas– apareix en el Crackòvia. I el principal motiu de la seva aparició en aquest programa d’humor són les exageracions que fan durant les retransmissions, especialment el personatge que imita Josep Lluís Merlos, que qualifica qualsevol cosa que passa abans, durant i després de les curses, d’«impressionant». Vuit anys i hem passat de Rosés a Merlos i d’«increïble» a «impressionant». El món fa més voltes que les rodes d’un fórmula 1 durant un Gran Premi. No tinc ni idea si els fa gràcia o no ser caricaturitzats en el Crackòvia. Sí que sé que no els va fer gens ni mica de gràcia la crítica de fa vuit anys. També sé que en aquest temps, Francesc Rosés ha deixat de narrar les curses per passar a fer de comentarista expert –repeteixo el que vaig escriure el 2002, els seus coneixements i la seva experiència és indubtable i no la té ningú més a Catalunya–. També continuo mantenint que, de vegades, els millors moments són quan deixen sonar els motors. I que Jaume Alguersuari ha passat a ocupar, en tots els sentits, el lloc de Martínez de la Rosa.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 12 de novembre del 2010)

No hi ha res com l’esport per crear mites i llegendes. Els periodistes esportius, per regla general, som de pluma fàcil a l’hora de pujar als altars qualsevol que faci alguna cosa que considerem excepcional. I si barregem l’esport amb les llegendes que es confonen amb la història real ja hem arribat al terreny ideal. Com la marató. Diumenge se celebra la marató d’Atenes, amb la qual es commemorarà el 2.500 aniversari de la batalla de Marató, l’any 490 abans de la nostra era, a partir de la qual va sorgir la llegenda de Filípides, el soldat que va morir d’esgotament després de córrer de Marató a Atenes per donar als seus conciutadans la bona nova de la victòria contra els perses. Els historiadors encara es discuteixen sobre el que és real i el que és ficció en aquest assumpte, és a dir que no seré pas jo qui digui què és i què no és veritat.
Que una llegenda sigui l’origen d’una prova com la marató no ens dóna dret a inventar-nos tot el que vulguem al voltant d’aquesta cursa. Aquests dies, amb motiu de la commemoració abans esmentada, n’he sentit de l’alçada d’un campanar. En una ràdio van arribar a dir que Filípides ja va córrer, fa 2.500 anys, els mateixos 42 quilòmetres i 195 metres de què consta actualment la marató. També es repeteix, de totes les maneres possibles, que la marató és la prova que, tradicionalment, tanca els Jocs Olímpics.
D’aquests dos fets sí que es pot dir, de manera clara i contundent que són mentida. La marató olímpica del 1896 es va disputar sobre 40 quilòmetres i en les sis següents, fins al 1920, les distàncies van variar dels 40 als 42,750 quilòmetres. A partir del 1924, la marató va quedar fixada en 42.195 metres, que és la distància que hi ha del castell reial de Windsor fins a l’estadi de White City a Londres i que és el trajecte de la marató olímpica del 1908.
L’altra falsedat ens explica que la marató es disputa el darrer dia dels Jocs Olímpics «seguint la tradició». Això només és veritat si acceptem que, en una prova que es va començar a fer l’any 1896, pugui ser tradició quelcom que es fa de manera continuada des del 1984. Aquell any, a Los Angeles, la marató va tancar els Jocs, però no ho havia fet ni a Moscou 80 ni a Montreal 76. Sí que ho va ser a Munic 72, però tampoc en cap dels Jocs fets des del 1932, quan es va instaurar que els Jocs durarien els «setze dies de glòria».
Una cosa és que molta gent consideri que el món dels esports no és seriós i l’altra que es puguin anar explicant les coses com no són.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 29 d’octubre del 2010)

El premi Príncep d’Astúries porta la malastrugança a sobre. Ni tan sols atorgant-lo a la selecció espanyola de futbol han aconseguit tranquil·litat. Quan no són naps són cols i aquest cop la polèmica ha estat la no-presència a Oviedo, en l’acte d’entrega del premi, de la majoria dels jugadors que van guanyar la copa del món de futbol amb la roja. I com que, a més, la majoria dels absents són del Barça, no han faltat les declaracions en què els protagonistes han demostrat amb les seves paraules quin és el seu nivell intel·lectual.
Com el president de la federació d’Astúries de futbol, Maximino Martínez, que ahir va dir que Mourinho i Guardiola «són dos entrenadors pràcticament estrangers. Mourinho és de Portugal i Guardiola és català, així que potser no saben el que signifiquen els premis Príncep d’Astúries». La frase deixa en evidència el directiu i no pas pel que diu de Guardiola, sinó pel que diu de Mourinho. Perquè és evident que Mourinho, que és portuguès, és estranger, no «pràcticament estranger». Si el senyor Martínez és incapaç de discernir si un portuguès és espanyol o no, com li volem demanar que s’aclareixi amb un català? Ell, que deu llegir els diaris que deu llegir, escoltar les ràdios que deu escoltar i veure les cadenes de televisió que deu veure, té clar que un català no és ben bé un espanyol –Guardiola, a sobre, va parlant en català en les rodes de premsa a tots els estadis de la primera divisió–, però no acaba de saber què és. Per això usa el «pràcticament» i hi embolica Mourinho.
Maximino Martínez s’emprenya amb Guardiola per les absències de Puyol, Piqué, Valdés i Busquets, a més de les de Villa, Pedro i Iniesta. S’ha aturat a pensar que si Guardiola és «pràcticament estranger», també ho són Puyol, Piqué, Valdés i Busquets, a més de Xavi, i Capdevila i Cesc? Tots han nascut a Catalunya, el mateix lloc que el dimoni Guardiola. La seva roja va guanyar el mundial de futbol amb un munt de «pràcticament estrangers». Igual que els èxits de les rojas de bàsquet, hoquei sobre patins, hoquei sobre herba i waterpolo, tant en nois com amb noies són gràcies a jugadors «pràcticament estrangers» segons la seva terminologia.
El president del futbol asturià també diu que Guardiola i Mourinho «potser no saben el que signifiquen els premis Príncep d’Astúries». No en tinc ni idea si ho saben o no, però amb aquesta frase també posa en dubte la capacitat del president del jurat del premi, Manel Estiarte, un dels homes de confiança de Guardiola en el Barça, amb qui conviu més hores que amb la seva família. El senyor Maximino Martínez s’ha ben lluït.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 23 d’octubre del 2010)

Els ciutadans espanyols estan «quasi a la cua d’Europa» en la pràctica de l’esport, malgrat que Espanya «és la novena potència mundial en resultats esportius d’alt nivell», va afirmar la setmana passada el director general del Consell Superior d’Esports (CSD), Albert Soler, en unes jornades sobre esport i salut. És a dir que igual que Rafa Nadal, Alberto Contador, Fernando Alonso, Jorge Lorenzo i les diverses modalitats de la Roja són els reis en els seus esports, els ciutadans espanyols –entre els quals s’inclouen els catalans–, també són els autèntics reis d’una de les especialitats més practicades arreu del món: el sillon-bowl. Per si algú no ho sap, aquesta especialitat es practica assegut al sofà davant la televisió i l’únic exercici que acostuma a obligar a fer és el de canviar de canal amb el comandament a distància de la tele.
Albert Soler va afirmar també que «igualar els èxits del nostre esport d’elit amb la pràctica esportiva dels nostres ciutadans és una de les metes a assolir». Objectiu lloable i que hauria de ser d’obligat compliment per a qualsevol administració pública. El que em sorprèn és que s’estranyin de la falta de pràctica esportiva de la societat espanyola. Quan volen que facin esport els ciutadans si estan tot el dia enganxats a la tele veient els èxits dels representants de «la novena potència mundial en resultats esportius d’alt nivell»? Quan no és el Tour, el Giro o la Vuelta és Roland Garros, Wimbledon i l’obert dels Estats Units, o els Grans Premis de Fórmula 1 o de motos, o els partits de les diferents rojas, o els del Barça i el Madrid. Hi ha gent que es mou de casa, que va als estadis, als circuits i a les carreteres, però la majoria es manté fidel als seus ídols, als herois de la pàtria que li fan perdre tots els complexos i no fa cap més esport que el sillon-bowl i, per acompanyar, també practica aquella altra modalitat mai prou reconeguda de l’«aixecament de cubata en barra». I després, entre celebracions i homenatges, acaben de gastar el temps.
Ironies al marge, les teories de l’esport parlen de la necessitat de campions per crear afició i practicants. Parlen que la base de la piràmide ha de ser molt àmplia per produir campions. I tenen raó, malgrat que sempre hi haurà campions que surtin per generació espontània. El sillon-bowl, però, malgrat tots els esforços, està ben arrelat a la nostra societat. La manipulació política que es fa dels èxits dels esportistes ajuda molt a crear aquesta massa sedentària. Els esportistes són els guerrers quasi invictes del segle XXI que defensen honors i banderes nacionals en conteses incruentes mentre les masses s’ho miren orgulloses per la televisió.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 15 d’octubre del 2010)