Papers d'esports

Vivim en un món en què l’esport és un dels principals exemples de globalització i professionalització de la societat. Ja fa tants i tants anys que la televisió ens mostra el que ens mostra, que les noves generacions es poden arribar a pensar que l’esport d’elit ha estat sempre així. Que qualsevol ciutat de qualsevol país del planeta vendria la seva ànima per ser la seu d’uns Jocs Olímpics; que els controls de dopatge als esportistes s’han fet sempre; que la tecnologia ha estat sempre la punta de llança del progrés dels rècords; que les samarretes dels esportistes plenes d’anuncis és d’allò més normal, igual que el fet que els clubs i les seleccions estiguin plens de jugadors no nascuts a la terra dels equips que representen.
Doncs no. Si fem un breu viatge per la història de l’esport, retrocedint com a molt al 1972, trobarem prou exemples per recordar als que ho han oblidat i mostrar als que no ho sabien, que el passat va ser diferent. Pitjor? Millor? Diferent.
Si hi ha una ciutat lligada a l’olimpisme, a més d’Atenes, és Lausana, que des del 1915 és la seu del Comitè Olímpic Internacional (COI). Lausana no ha estat mai seu d’uns Jocs. I a més, no ho ha volgut ser. L’any 1988 l’Ajuntament de Lausana va aprovar presentar una candidatura per als Jocs d’hivern del 1994 i va sotmetre la proposta a referèndum. Els ciutadans de Lausana van dir «no» als Jocs amb un 62,3% de vots en contra. I parlem del 1988, quan es començava a veure que els Jocs movien molts diners.
Uns diners que l’octubre del 1980 van portar a un club danès, l’Helsingoer, a jugar amb publicitat a la samarreta en el partit d’anada dels vuitens de final de la recopa d’handbol que va guanyar al Sasiya d’Anvers. La Federació Internacional d’Handbol va sancionar l’Helsingoer amb 500 francs suïssos i el va excloure de la competició. «No es poden portar anuncis», va deixar anar la federació.
La federació internacional de natació ha tingut problemes amb els banyadors de manera periòdica. Aquests darrers anys hem viscut la pluja de rècords amb els banyadors màgics (a la foto, Federica Pellegrini). L’any 1973, un entrenador de la RF Alemanya va proposar que els nedadors fessin les proves dels Jocs de Montreal del 1976 a pèl. Gerhard Hetz, mantenia la tesi que els nedadors i nedadores de la RD Alemanya s’entrenaven despullats i que per això eren tan bons. Afirmava que ell havia fet uns tests a vuit nedadores i que, sense roba, eren tres segons més ràpides. La federació va dir que no. A Montreal, la federació va prohibir el que es van anomenar banyadors transparents i va delimitar els centímetres quadrats que havien de tenir. «A aquest pas, les piscines seran pistes de streaking», va dir un membre de la federació.
Posats a dir coses, tres grans frases per acabar. El juny del 1972, Joan Antoni Samaranch, llavors membre del comitè executiu del COI va fer unes declaracions a l’agència Alfil, en què va dir: «Els Jocs Olímpics no han de ser un fira publicitària.» El futur, que ell va dirigir, va anar ben diferent. Igual camí va seguir el pronòstic que l’agost del 1977 va fer el cap de control mèdic dels Jocs de Montreal: «El dopatge està definitivament en el seu ocàs.» I Pablo Porta el setembre del 1975 va dir, sobre el que anomenaven «invasió estrangera» del futbol espanyol: «Si no posem límit, el 1982 la selecció espanyola estarà formada per jugadors de segona i tercera divisió.» Vist el paper que va fer la roja en el mundial del Naranjito, potser sí que eren jugadors de segona i tercera.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 14 de maig del 2010)

«La cobertura mediàtica de la mort de Samaranch evidencia el poc esperit crític i el seguidisme envers les línies marcades pel poder polític i econòmic de la majoria dels mitjans catalans. Malgrat la incidència dels mitjans digitals, les xarxes socials i algunes excepcions entre els mitjans convencionals, cal concloure que la mort de Samaranch ha estat per als grans mitjans de comunicació un exercici col·lectiu de desmemòria, i en alguns casos, de manipulació directa de la història.» Aquesta és la duríssima conclusió final del dossier La cobertura mediàtica de la mort de Samaranch, elaborat per l’observatori crític dels mitjans Media.cat, que impulsa el Grup de Periodistes Ramon Barnils i la Fundació Escacc que es va donar a conèixer el 29 d’abril, vuit dies després de la mort de qui va ser durant 21 anys el president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Joan Antoni Samaranch.
Una de les excepcions que s’esmenta és la d’aquest diari (El 9) i, de retruc, El Punt i l’Avui. Sempre és agradable que es reconegui la teva feina, i més quan aquesta feina es fa nedant contra corrent. De fet, gairebé res del que es va dir i es va publicar sobre la mort de Samaranch en els mitjans convencionals va ser sorprenent. Tothom va fer el que s’esperava que es fes. Aquest «exercici col·lectiu de desmemòria i, en alguns casos, de manipulació directa de la història» de què parla l’informe fa molts i molts anys que es practica en els mitjans espanyols i catalans. I no només pel que fa al passat franquista del traspassat, sinó també de la seva tasca al capdavant del COI. És clar que un dels grans demèrits de Samaranch per a nosaltres –les traves al reconeixement olímpic de l’esport català– és un element positiu per als mitjans espanyols i alguns que es fan des de Barcelona.
L’informe esmentat parla dels mitjans. Se’n podria fer un altre encara pitjor del que van dir i fer els representants del que anomenen món polític, social, econòmic, esportiu… El respecte als morts no ha d’impedir un mínim d’esperit crític. Què passarà quan es morin Manuel Fraga Iribarne o Santiago Carrillo?
Fa quinze dies, aquesta columna portava per títol «Samaranch, punt final». Volia ser la darrera sobre un personatge, la trajectòria i l’obra del qual, m’han interessat molt des de fa més de dues dècades. No ha pogut ser. La vergonya aliena que em va produir el fet de llegir i escoltar algunes de les coses que es van escriure i es van dir aquells dies –i també les que ni es van dir ni es van escriure per part de gent que normalment opina de tot– van provocar que avui la columna repeteixi títol amb un (i 2) afegit. La lletra i vol dir que és l’última? Vés a saber.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 7 de maig del 2010)

Començo a tenir seriosos dubtes sobre qui va ser realment el responsable del descobriment de la penicil·lina o de la teoria de la relativitat. Qualsevol dia d’aquests llegirem en algun diari o web o sentirem en alguna cadena de televisió o de ràdio, que va ser Joan Antoni Samaranch el responsable d’aquests dos gran avenços de la història de la humanitat. Més que res, perquè com que ja l’han fet únic responsable de totes les coses bones –de les dolentes, per acció o omissió, ni una, és clar– que han passat en el món de l’esport en els darrers trenta anys, quan posin fi a això hauran de buscar alguna altra cosa. Mai no ens posarem tots d’acord en les valoracions sobre les persones, la seva trajectòria i la seva obra. Quan algú es mor, sembla que sigui de mal gust parlar-ne malament. Mai no m’ha importat gens ni mica ser políticament correcte amb Samaranch. Des de fa molts anys, he escrit moltes coses que em semblava que s’havien de dir sobre ell.
Avui, per acabar, només quatre dades per desmitificar moltes de les històries que s’expliquen sobre Samaranch que, recordem-ho, va ser escollit president del COI el juliol del 1980. Per començar, sobre la Xina. El Comitè Olímpic Xinès va ser reconegut l’octubre del 1979 i va tornar a l’olimpisme en els Jocs d’hivern del 1980. També he llegit que Samaranch va «donar prova de la seva perspicàcia» en posar l’organització dels Jocs de Los Angeles 1984 en mans privades. Els Jocs del 1984 es van concedir l’any 1978. Sobre el fet que Samaranch «va posar les bases per posar fi als boicots» només cal recordar Mijail Gorbatxov i la lluita dels pobles de l’Europa de l’est per acabar amb el mur físic i ideològic que separava dos mons oposats fins i tot en l’esport, o Mandela i el patiment dels sud-africans. Respecte a l’amateurisme, des del 21 d’octubre del 1974 la paraula amateur ja no és en la Carta Olímpica. El diari anglès Daily Mail va escriure després d’aquella reunió del COI de Viena: «L’amateurisme olímpic ha mort aquest vespre a Viena, assassinat pel que hom honorava com a guardià de l’esport: el Comitè Olímpic Internacional.» Pel que fa als diners, el responsable de màrqueting i drets audiovisuals del COI durant quasi tot el mandat de Samaranch, Michael Payne, explica en el llibre Oro olímpico (Lid, 2007), que el fet de separar els Jocs d’estiu i d’hivern va sorgir en una reunió entre Samaranch i el president d’esports de la cadena ABC l’any 1987, quan aquest li va preguntar si hi havia alguna raó per la qual els Jocs s’havien de fer el mateix any. Sobre l’origen de les ofertes pels drets de televisió per més d’uns Jocs, Payne explica que la idea va sortir d’una conversa que va tenir amb el cap d’esports de la cadena australiana Channel 7, Gary Fenton, quan aquest li va explicar que no trobava la manera de fer una oferta per a Atlanta amb la qual li quadressin els números i que, al mateix temps, fos satisfactòria per al COI. Payne li va dir que per què no feia els números ampliant el període de publicitat. Sort que no hi ha una SGAE olímpica, perquè Samaranch hauria d’haver pagat molt en drets d’autor per haver desenvolupat idees d’altres.

(Article publicat a El 9 Esportiu el 23 d’abril del 2010)

Ara que s’acosta Sant Jordi, no és sobrer recordar que també hi ha llibres sobre esports per llegir. N’hi ha un piló sobre el Barça i també és molt recomanable el Catalunya contra Espanya. El partit interminable del company Lluís Simon sobre el conflicte pel reconeixement de les seleccions esportives catalanes. Per a qui vulgui quelcom realment diferent, li recomano un llibre titulat ¿Quo vadis, deporte? editat l’any passat a Madrid i que es pot adquirir fàcilment per internet. El llibre és obra d’Antonio Alcoba, que ara té 74 anys i va treballar als diaris Pueblo i As –abans de l’etapa Prisa–. També va ser professor de la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Complutense de Madrid. Aquesta obra és la continuació de ¿Contamos Contigo?, del 1972; De la Ley del Fútbol a Barcelona 92, del 1991, i de Barcelona 92. Los Juegos del desenfreno, del 2002. En la contraportada del darrer llibre es diu: «Aquests quatre assajos són imprescindibles per tenir una visualització de la història de l’esport a Espanya i el món.»
Antonio Alcoba és un nostàlgic del franquisme, un gran defensor de l’Espanya immortal i un enemic acèrrim dels nacionalismes –especialment del català, al qual els espanyols van pagar uns Jocs Olímpics–. Tot és culpa dels polítics que anomena «transicionistes» i del capitalisme esportiu. Comparteixo algunes de les seves teories, algunes de les seves conclusions i algunes de les seves solucions, però com que no venim del mateix lloc, ni tenim els mateixos amics, ni volem el mateix futur, és molt més el que ens separa que el que ens uneix.
En el llibre, Alcoba escriu, entre altres moltes coses, sobre el procés de degradació que viu l’olimpisme des que el capital hi va començar a entrar a partir del 1980 i de les frustrades aspiracions olímpiques de Madrid. Sobre el primer tema és capaç de criticar ferotgement la fallida de les idees del baró de Coubertin sense escriure ni una paraula dolenta sobre Joan Antoni Samaranch, com si el dirigent barceloní hagués estat una figura decorativa. Als membres del COI els qualifica, així, en genèric, de «grup de turistes» i «personatges que no van a decidir res».
Respecte a les aspiracions de Madrid, Antonio Alcoba no té pietat. Rep tothom menys el rei, és clar. Afirma que les candidatures per als Jocs del 2012 i del 2016 «van ser el resultat de la ineptitud dels polítics madrilenys i de tots els que els van donar suport, més proclius a la demagògia propagandística que a reconèixer les seves carències respecte al coneixement del tema olímpic, basat en argumentacions proposades per un piló d’il·luminats que van considerar l’olimpisme la vareta màgica amb la qual resoldre els problemes que ells havien causat a la ciutat de Madrid, així com per profit d’ambicions personals i col·lectives cap a cims polítics més alts». Cal respirar profund després de llegir-ho. I en castellà, encara queda més bé.

(Article publicat a El 9 Esportiu el 9 d’abril del 2010)

El dia després de l’aturada de Víctor Valdés en un un contra un davant el davanter del València Nikola Zigic, el porter blaugrana va explicar que bona part del seu encert era perquè amb Juan Carlos Unzué estudien com són i què fan els davanters rivals, especialment en les situacions en què Valdés es pot trobar cara a cara amb algun. Una demostració de com han de treballar els que es dediquen professionalment a un esport. Més encara si ho fan en club tan i tan professionalitzat com el Barça. Forma part de la feina. I s’ha de fer bé.
També forma part de la feina dels milers i milers d’esportistes que no només són professionals, que no només no guanyen res per practicar el seu esport, sinó que, en molts casos, a sobre els costa diners, preparar-se tan bé com sigui possible. Com la història que em van explicar un parell de dies després de l’aturada de Valdés i del procés que va ajudar que es produís.
Un directiu, entrenador i encara jugador veterà de tennis de taula, em va explicar com havien preparat una jugadora per afrontar un partit de lliga de la màxima categoria femenina. Un partit que no era d’aquells que mal anomenem de vida o mort, però que ha acabat marcant el present de la jugadora. Un mes abans de l’enfrontament, van dir a la jugadora que aquell dia seria una de les que participarien en el partit i que s’enfrontaria a la jugadora x. A partir de llavors, els entrenaments es van enfocar per fer front a les característiques de la jugadora x –perquè encara que algú ho pugui pensar, no tots els jugadors de tennis de taula juguen igual–. Es van programar entrenaments i partits amb jugadors i jugadores de característiques similars a la jugadora x i es va fer una tasca especial de mentalització.
Arribats a aquest punt, algú pot pensar i tanta feina per aconseguir què? Doncs diverses coses. Primer i més important, fer la feina ben feta, encara que no siguis professional econòmicament parlant. En segon lloc, un triomf individual que va donar el punt decisiu al seu equip en l’enfrontament de la lliga. I en tercer, una convocatòria per anar amb la selecció espanyola cadet a jugar un torneig internacional.
Em sembla que quasi no cal esmentar la satisfacció amb què el directiu, entrenador i jugador veterà m’explicava aquesta història. No calen noms. D’històries com aquesta segur que en passen a centenars. Només ens hem de quedar amb el fet que arreu del país, en esports diferents, hi ha gent que treballa de manera seriosa perquè els apassiona el que fan. També somnien que els seus vailets arribaran lluny, però si no ho aconsegueixen, les petites satisfaccions com la d’aquesta història ja els omplen.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 19 de març del 2010)

La delegació de Rússia en els Jocs Olímpics d’hivern que s’han disputat a Vancouver va acabar en el lloc onze de la llista de medalles amb 15 (tres d’or). Quatre anys abans, a Torí, els esportistes russos havien guanyat 22 medalles (vuit d’or) que havien situat el seu país en el quart lloc de la llista. Com que els Jocs d’Hivern del 2014 es faran al seu país i ja se sap que l’esport és un dels principals elements de la geopolítica mundial, el president de Rússia no es va estar de suggerir que els responsables del fracàs havien de plegar. Dit i fet. El president del comitè olímpic rus, Leonid Tiagatxov, ja ha presentat la dimissió. Visca la independència dels comitès olímpics nacionals respecte dels poders públics! I no és que jo reclami aquesta independència, és que la Carta Olímpica la proclama. I el que és encara pitjor, en el Comitè Olímpic Internacional (COI) n’hi ha molts que s’ho creuen. Tiagatxov va ser ministre rus d’Esports del 1995 al 1999 i el 2001 va passar a dirigir el comitè olímpic rus. Més independent, impossible.
Tiagatxov ha plegat perquè els seus esportistes han guanyat un terç menys de medalles que quatre anys abans. Què hauria de fer el president del comitè olímpic d’un país que per cinquena edició consecutiva dels Jocs d’Hivern no guanya res? Plegar? El rus plega perquè perd medalles. Si no en guanyes cap, no tens res a perdre. Això és el que passa amb el Comitè Olímpic Espanyol (COE), que manté els resultats. «Zero patatero» des d’aquell dia de l’hivern del 1992, a Albertville, quan Blanca Fernández Ochoa va guanyar el bronze en eslàlom. I encara sort que van enxampar dopat Johan Muehlegg, i les seves tres medalles d’or van desaparèixer del palmarès.
A Madrid ja ho tenen assumit que la neu i el gel no és cosa seva. Diuen que els falta tradició en aquests esports. Tradició i diners per invertir-hi. Hi ha molts esports en què no hi havia tradició abans del 1992 i el mana del pla ADO va capgirar el procés. L’hivern, però, dura molt poc. Un pavelló, una piscina o una pista d’atletisme es poden construir a qualsevol indret. Els esports d’hivern s’han de fer on s’han de fer. No hi ha lloc per als invents. No hi ha manera de fer rendibles les inversions a curt i mitjà termini, que és el que interessa als responsables públics, amb uns càrrecs que tenen data de caducitat. A més, com escrivia l’altre dia un dels periodistes madrilenys que més canten els èxits espanyols, Juan Mora: «No hi ha cap escàndol social perquè haguem tornat sense res. I tampoc és qüestió que cada medalla ens surti per una milionada.» No cal afegir res més. Com Napoleó i Hitler, s’han rendit al general hivern.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 5 de març del 2010)

El procés és sempre el mateix. Primer es nega de la manera més rotunda i contundent qualsevol implicació. També es pot parlar de conxorxa i del fet que algú ha introduït el producte en l’organisme de l’esportista afectat de maneres absolutament inversemblants. A partir d’aquí es poden seguir dos camins: en alguns casos, pocs, massa pocs, es reconeix la culpa tot i que sempre hi ha mil i una excuses, matisos i justificacions. En la majoria dels casos, l’afectat nega pel segles del segles haver tingut res a veure amb el cas.
El cas del dopatge del marxador Paquillo Fernández està seguint el guió dels casos que es donen menys: els del reconeixement de la culpa. Una confessió que ha arribat més de dos mesos després que se sabés la implicació del marxador andalús en l’operació Grial. Una confessió, per tant, tan obligada com meditada i que cal pensar que no prové de la mala consciència de l’atleta sinó de l’estratègia de defensa del seu advocat. Perquè un cop Paquillo ha reconegut que tenia EPO al seu domicili –que jura i perjura que mai ha usat–, el primer de què es parla és de si podrà competir o no en els Jocs Olímpics del 2012. No importa tant per què va fer el que va fer o qui el va induir a fer-ho, com el fet que pugui tornar a competir com més aviat millor. Paquillo ha dit que els mals resultats dels dos darrers anys –no guanyar medalles ni en els Jocs ni en el mundial– el van portar a buscar el camí prohibit. Paquillo, un dels esportistes més alabats pels mitjans de comunicació espanyols, no va saber viure sense l’èxit, sense l’adulació permanent, va oblidar per què va començar a fer marxa i, en comptes de treballar més que mai o, simplement, deixar-ho estar, va pensar dopar-se. I tots els que li han fet la rosca de mala manera tots aquests anys no es pregunten per què va arribar a aquest punt. Només pensen en quan podran tornar a fer els titulars que feien quan Paquillo contribuïa a «la edad de oro del deporte español».
Quina mena d’esportistes es contribueix a crear amb aquesta exaltació desmesurada i patriòtica dels èxits esportius? Paquillo havia de ser un exemple per als joves i ara és l’exemple del que no ha d’acabar sent un esportista. Amb 33 anys, una plata olímpica, tres de mundials i dos ors europeus, Paquillo ha fet una carrera brillant que ara ha espatllat del tot. I no ho dic perquè sospiti dels seus èxits. Paquillo va ser controlat en totes i cada una de les competicions en què va guanyar aquestes medalles. Ara al palmarès de Paquillo Fernández, al costat de medalles i rècord, hi apareixerà que va estar sancionat per dopatge. O potser no. A la fitxa d’Alberto García, positiu d’EPO l’hivern del 2003, que hi ha a la web de la federació espanyola d’atletisme (RFEA), no hi diu enlloc que donés positiu. Simplement consta que no va competir l’estiu del 2003 i tot l’any 2004. Potser Paquillo tindrà la mateixa sort. La RFEA diu que actua amb duresa, però amaga dades i, per tant, falseja la història.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 19 de febrer del 2010)

Els Jocs Olímpics d’hivern ja són a tocar i l’ocasió és ideal per rememorar una de les grans farses de l’esport espanyol de tots els temps: Johan Muehlegg. Se’n recorden? Sí, home, és en Juanito, aquell esquiador de fons alemany que es va nacionalitzar espanyol i que va guanyar tres medalles d’or en els Jocs Olímpics d’hivern de Salt Lake City, ara fa vuit anys, abans que el control antidopatge revelés que tot era gràcies a les substàncies prohibides. Els Jocs blancs d’aquell febrer del 2002 em van fer viure situacions molt i molt contraposades. De l’eufòria exacerbada d’aquells que no són nacionalistes («Induráin de Baviera», «Torero», «!Qué grande! Juanito, tres oros como tres soles», «Huracán Muehlegg» van ser alguns dels titulars de la premsa espanyola, esportiva i no esportiva) es va passar a renegar de l’esportista («Muehlegg nos ha tocado las narices»). Ja no era Juanito, tornava a ser Johann. Enrere havien quedat les dedicatòries al Rei, als espanyols i el seu amor per la paella i el sol d’Espanya. Paquito Fernández Ochoa, que víctima d’un atac de banyes, havia dit primer: «Muehlegg me chupa las narices», va rectificar després i al final va quedar sense saber què fer ni què dir. Vam haver de sentir com ens deien que era mesquí dir que Muehlegg no era espanyol, a veure com el deixaven abandonat –tot i que José María Aznar, que llavors manava, havia ordenat que no el deixessin sol– i el tornaven a germanitzar. Aquest diari va tenir clar des del primer moment que a Muehlegg l’havien fitxat per donar glòria a l’esport espanyol i així ho va reflectir amb un contundent «feina enllestida» quan va guanyar l’últim or.
Ni llavors, ni ara, he sentit mai pena per Muehlegg. Era un professional, el van pagar per fer una feina i la va fer, però va resultar que era un trampós. Li ho van consentir tot, mirant sempre cap a una altra banda, i van acabar tots enfangats, quan pretenien banyar-se en or. A Muehlegg el van enxampar perquè la Federació Internacional d’Esquí (FIS) el tenia a ell, i a altres esquiadors de fons, en el punt de mira. Els laboratoris tenien a punt el mètode per detectar aquella substància (Darbepoetin, un producte mimètic a l’EPO), però la FIS no ho va anunciar. I Muehlegg, i altres, van caure. El cas de Johann Muehlegg –Juanito durant un temps– no és especialment significatiu en la lluita contra el dopatge en l’àmbit internacional. A Espanya, encara que molts ho vulguin oblidar, sí. Va ser molt i molt divertit. I ara que tornen els Jocs blancs, m’ha vingut de gust recordar aquells quinze dies del mes de febrer del 2002 a la terra dels mormons.

(Article publicat a El 9 Esportiu el 5 de febrer del 2010)

Es pot fer un resum esportiu del que ha estat l’any 2009 sense destacar especialment els sis títols del Barça de Guardiola? I tant. Si algú no s’ho creu, que vagi avui mateix al quiosc i demani els anuaris que han editat els dos diaris esportius de Madrid. Tots dos han hagut de posar tot el seu enginy a treballar per trobar una manera de presentar el que ha estat el 2009 en el món de l’esport reduint a la mínima expressió els sis títols del FC Barcelona –un fet que, tornem-ho a recordar, mai cap club de futbol havia aconseguit abans–. Abans d’entrar en detalls, que quedi clar que no em molesta ni m’emprenya que menyspreïn d’aquesta manera el que ha fet el Barça. Tot al contrari. Em satisfà que demostrin d’una manera tan vulgar que no consideren com a seves les victòries de l’equip que va fer vibrar Catalunya com feia molt temps que no vibrava el meu país. El Barça no forma part de la «edad de oro del deporte español» i jo que me n’alegro. Però hi ha coses que cal explicar.
A la portada de l’anuari del Marca no hi ha cap foto. Només paraules. Noms d’esportistes, clubs i esports. Endevinen quin és el nom amb la lletra més gran? No, no és Cristiano Ronaldo. El portuguès és segon rere Usain Bolt. A la zona central apareix la paraula Barcelona, que cal pensar que fa referència al FC Barcelona, més conegut per Barça, sis cops campió durant el 2009. A més de Bolt i Cristiano Ronaldo, les paraules roja, Gasol, Nadal, Phelps, Tiger, Contador i fins i tot Florentino apareixen amb un cos més gran que la paraula Barcelona. A dintre, hi ha 19 fotos abans que aparegui la primera del Barça, que és el primer tema en l’apartat de futbol, això sí, amb el mateix espai que la roja i el Real Madrid. Pel que fa a l’As, la solució per obviar el Barça ha estat fer un resum del 2009 entrant-ho pel que passarà en el 2010 i, per tant, quasi tota la portada és per a la roja: «2010, El Mundial de España». A dalt, una foto d’Iniesta després de marcar al Chelsea, al costat d’Alonso, Contador, Cristiano Ronaldo, Gasol i l’equip de la Davis. I què vols? Són de Madrid. Si hagués estat al revés, segur que els diaris catalans haurien fet el mateix, deu estar pensant algú. Afirmació que no passa de ser una hipòtesi que espero que mai s’hagi de comprovar.
Dijous, el Marca va fer unes planes centrals memorables: «30.178.854 ejemplares más que As» era el titular de la informació sobre la quantitat de diaris que els dos diaris esportius madrilenys havien venut durant el 2009. A part del mal de ventre que aquestes dues planes van provocar a Relaño, Guasch i companyia, el més interessant és que en el text i en les 12 portades que van posar no hi havia cap referència al Barça. També vaig trobar a faltar la dada de quants diaris van vendre el diumenge 3 de maig del 2009. Aquell dia van obrir la portada amb un titular que no era massa trempador: «Se acabó». Segur que aquell dia també van vendre molts diaris. Especialment a Catalunya. Fins i tot jo vaig anar, ben d’hora, al quiosc a comprar-lo, però s’havia acabat. Aquell dia va ser l’endemà del 2-6 del Bernabéu, el setè títol del 2009 segons Joan Laporta.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 30 de gener del 2010)

Com més hi rumio més em convenço que no m’agrada la idea de Jordi Hereu de presentar la candidatura de Barcelona per organitzar els Jocs Olímpics d’hivern de l’any 2022. I no és que no m’agradi per la distància que hi ha entre la capital de Catalunya i les muntanyes on s’haurien de disputar la majoria de les competicions. Si Madrid, que té el mar a més de 300 quilòmetres volia –vol?– els Jocs Olímpics d’estiu –on es disputen proves de vela– per què Barcelona, que té els Pirineus més a prop, no podria organitzar uns Jocs blancs? Si s’han fet a Torí, es faran a Sotxi i Munic vol els del 2018, per què no es poden fer a Barcelona? Tampoc tinc una sensibilitat ecologista especial que em faci preocupar especialment sobre com quedarien una part de les nostres muntanyes després del pas de tota la colla olímpica. Si s’han de fer infraestructures noves per millorar les comunicacions entre els diversos territoris del país, que les facin, però que no tornin a buscar uns Jocs Olímpics com a excusa.
El que no m’agrada dels hipotètics Jocs blancs barcelonins és haver de tornar a viure una espanyolització de Catalunya com es va viure abans i durant els Jocs del 1992. I aquest cop encara seria pitjor. Dimarts, Hereu va ser entrevistat pels dos diaris esportius de Madrid. En el Marca, li plantejaven el cas que l’any 2015 fos un país el que aconseguís els Jocs (Espanya) i que l’any 2022 es disputessin en un altre (Catalunya). Hereu responia: «Espanya s’ha de veure absolutament representada en aquest projecte, perquè aquesta és la vocació de la ciutat que jo presideixo.» Més clar, l’aigua. És la segona versió dels Jocs d’Espanya de Pasqual Maragall del 1992. Abans de saber res de la candidatura, ja fan exàmens d’espanyolitat. I Hereu, en aquest tema, és un alumne ben aplicat.
Doncs no, gràcies. No vull reviure els debats sobre qui paga què amb quins diners, sobre quines han de ser les llengües oficials, sobre si els esportistes catalans de l’equip espanyol poden o no portar un distintiu propi i totes aquelles coses que ja es van debatre del 1986 al 1992. I en aquells anys, els catalans no estàvem tan mal vistos com ho estem ara.
Si Hereu no hagués tret el tema, quanta gent sabria que d’aquí a quatre dies es disputen a Vancouver els Jocs d’hivern? Els esportistes catalans que hi aniran, que ho disfrutin, que no s’aconsegueix cada dia. I que tinguin clar que ells són els últims en els quals ha pensat Hereu. Si és que ho ha fet en algun moment.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 8 de gener del 2010)