Sota la buguenvíl·lia

Ahir (4.10), a El Punt (plana 8), llegia en Pius Pujades. Sobretot perquè em va cridar l’atenció el títol (L’ofici de periodista) juntament amb la foto de l’Arcadi Calzada que il·lustrava la seva crònica. La barreja em va despertar la curiositat vers el seu contingut. En el seu anar i venir, en Pius, acabava la seva crònica amb una frase que podria ser lapidària: “Ser periodista no és gens fàcil, creieu-me.”

Aquest final, és el que més em va fer pensar, i és per això que en posar-me davant l’ordinador encara tinc dubtes de si el que pugui explicar pot ser d’alguna utilitat. La veritat  és que en aquests meus inicis de bloquer, intento trobar l’equilibri entre el que és informació, opinió, reflexió, comunicació…  amb algun moment que trenqui la balança no per fugir de les normes, sinó perquè els mateixos principis  ho requereixin.

En record del fotògraf  begurenc Josep Carreras i Riera (1920-2002)

En aquesta ocasió, m’agradaria recordar que l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Begur torna posar en marxa el concurs de fotografia en memòria de l’il·lustre fotògraf begurenc Josep Carreras, que aquest any ja arriba a la cinquena edició. Les obres es poden presentar fins el dia 5 de novembre, i les fotografies quedaran exposades al Centre Cultural Escolles Velles de Begur, del 13 al dia 27 del mes vinent.

A Josep Carreras es pot dir que el coneixia de tota la vida encara que no el vaig poder tractar una mica de prop fins que es va jubilar, en unes xerrades que fèiem al despatx que tenia a la botiga que llavors ja portava el seu fill Dito.

Que l’entranyable fotògraf comencés a retratar Begur quan tenia uns vint anys, pam endavant, pam endarrere, ha representat un llegat importantíssim per la vila “d’es pedrís llarg” en particular, i pels rodals del municipi en general. Són unes fotografies que deixen constància del que era i encara podria ser la part de l’ anomenada Costa Brava centre. Era en l’època del boom del turisme i del creixement del litoral de Blanes a Portbou. Un creixement i evolució del  qual el terme de Begur n’era un exemple prou clar, amb restriccions polítiques franquistes incloses, que s’anaven campejant com es podia.

 A partir de 1950, la màquina de retratar de Josep Carreras anava captant una relativa normalització del nostre País, i anava deixant testimoni de fets i obres importants com ara la decisió del Ministerio de Turismo espanyol (1964) d’instal·lar el Parador Nacional de Turisme d’Aiguablava en territori begurenc, al bell centre de la Costa Brava. La qual cosa, juntament amb la construcció de l’hotel Cap Sa Sal quines obres es van començar l’any 1955, sent inaugurat el 1963 i tancant les seves portes l’any 1979, i la seva sala de festes (de manera efímera però que va donar molt prestigi a la zona),  va representar el degoteig constant d’artistes i polítics a la zona begurenca. Tot això ho va retratar en Josep Carreras, representant una promoció de pebrots per la difusió que es va fer d’aquelles fotografies.  Com també va ser una promoció impagable les fotos que va fer de la bailaora Carmen Amaya, que van donar la volta al món. O, de manera més local, actes de la vida social, festiva i quotidiana del seu poble, que formen part d’una evolució progressiva del territori. Tot plegat, sense deixar de banda un altra fet rellevant en la seva carrera professional: quan va ser contractat per la companyia cinematogràfica Columbia Films, com a segon responsable de la foto fixa per a la pel·lícula “De repente, el último verano” (sobre una obra de teatre escrita pel dramaturg Tennessee Williams) que va interpretar  Elizabeth Taylor .

Fer de periodista

Ja ho veieu, abans d’obrir l’ordinador volia fer una pinzellada dels plens dels ajuntaments que tot i ser soporífers en la seva forma són necessaris en el seu contingut, i resulta que m’he cruspit l’espai més o menys previst, sense fer-ho. Serà el que deia en Pius, que ser periodista (i fer-ne, hi afegiria jo) no és gens fàcil? Sigui el que sigui, potser en la propera sessió bloquista, dedicaré les ratlles a les contradiccions posades de manifest en matèria de permisos d’obres i llicències d’obertura de locals comercials, de l’Ajuntament de Palafrugell. O bé veure, a La Bisbal,  com està una  important subvenció per a la  rehabilitació i ampliació del  Terracotta Museu. I és  que me’n va refrescar la memòria, precisament, el ple extraordinari que es va celebrar a la vila del peix fregit a mitjans del mes de setembre. Hi havia un punt en el qual  es va aprovar el projecte de la Fase 5 del Museu del Suro, i vaig aprofitar per mirar la llista de beneficiaris de la subvenció. Resultat: em vaig trobar que entre les concessions, hi havia la del Museu Terracotta de La Bisbal. El cas és que l’altra dia en passar per La Bisbal, em vaig  fixar que el museu de la ceràmica està tancat i sense cap senyal que s’hi  estigui portant a terme l’execució del projecte museogràfic que havia estat seleccionat amb cofinançament FEDER pel període 2007-2010. És que els hi ha passat per alt?

Tot plegat intentaré esbrinar-ho, i per tant,  “la setmana vinent parlarem del govern”. (Traducció de la mítica frase de Tip i Coll en acabar el programa que feien a TVE per allà… fa molts anys…)