El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/josepbofill
Articles
Comentaris

Des de fa cinc mesos que tinc un deute pendent “Sota la buguenvíl·lia”. I és que en l’última “aparició” escrita del 13 de maig vaig dir que aniria comentant, per talls, la xerrada radiofònica que vaig mantenir tres dies abans amb el psicòleg (i moltes coses més) Pep Marí. Bé, el cas és que no m’hi havia tornat a posar per tal de complir el que havia anunciat faria. Amb tot, com diuen que val  més tard que mai, procuraré deixar-ne constància mica en mica, d’ara en endavant. Perquè la veritat, val la pena escoltar els raonaments, exposicions, valoracions i reconeixements d’en Pep Marí i Cortés.

En l’acte de comiat a Jordi Muxach (24.10.2019),  en escoltar les diferents emotives paraules de diverses persones que van viure molt a prop seu, em va refermar la convicció que en tenia de la persona i del personatge. Mestre, va ser una de les definicions o qualificacions que va sovintejar. Així com la de campió de campions (compartit amb els seus gossos en moltes ocasions. Sobretot amb la mítica Coloma ).

Com és que he començat parlant del psicòleg Pep Marí  i en el següent paràgraf me’n he anat cap el pastor de l’Estartit, Jordi Muxach? Perquè tot vivint aquell adéu a Muxach, entre paraules, emocions, vídeos i el munt de persones que s’hi van aplegar, em van venir al cap moltes coses que  lligaven amb l’entrevista que vaig fer i viure amb en Pep Marí. D’aquí la idea d’intentar relacionar el que en un moment havia vist clar: la importància del(s) mestre(s) i la importància d’aprendre dels campions. Però també la importància de les emocions i reconeixement. En el recordatori d’en Jordi Muxach i Pagès que se’ns va fer a mans en l’acte de comiat, hi deia: “Morir quan s’ha deixat una petjada ben impresa en el llibre del record, no és perdre l’alè ni la mirada: és continuar vivint després de la mort”.

A mi em sembla que seguint, per ordre, qui vulgui fer-ho, el que va venint, pot ajudar a entendre el que potser no sé, o sabria explicar amb paraules.

Per això avui primer de tot poso un tall que fa referència al(s) mestre(s) de l’entrevista d’en Pep Marí. I més a un mestre, o dos, en concret per un fet que va passar quan ell (Pep Marí) feia primer d’EGB al col·legi Garbí (Prats de la Carrera) de Palafrugell o quan va haver de decidir realment “què volia ser quan fos gran”. Tot plegat, amb els matisos corresponents i el seu talent, va ser l’inici d’un canvi evolutiu molt positiu. En aquest tall que qui ho vulgui podrà escoltar “clicant” on queda assenyalat, també hi trobarà unes referències a “la importància d’aprendre dels campions”.

En Pep Marí en aquest tall de l’entrevista que li vaig fer el 10 de maig d’aquest 2019 deixa constància de la seua sensibilitat, habilitat i també que és persona agraïda. Tampoc no hi falten frases de gran contingut com per exemple “La virtut que més diferencia un bon professional és la valentia” que amplia amb “La teua valentia ha estat la meua seguretat”. I tot plegat no només es pot escoltar a partir dels matisos dels tons de veu, sinó també val la pena de veure la espontaneitat de la gesticulació o la mirada o deixant-se anar sense cap mena de control de les emocions.

I d’en Jordi Muxach i Pagès (L’Estartit 1958-2019) com ja en vaig explicar algunes coses (veure http://blogs.elpunt.cat/josepbofill/2010/11/24/i-diumenge-el-premi-de-la-coloma/) a part que en aquests últims dies s’en ha recuperat la seua trajectòria, com a introducció als videos només hi posaré unes paraules acompanyades d’alguna fotografia. Son uns videos que estan a youtube i que podreu veure (qui vulgui fer-ho) clicant en el lloc assenyalat. Són un molt bon resum per copsar el tarannà d’aquesta senzilla persona que ha deixat petjada fent palès que era més que un pastor. Un mestre, tal i com en diverses de les intervencions que es van produir en l’acte de comiat del dijous 24.10.2019 (quan escric aquestes ratlles 28 d’octubre del 2019) a l’auditori del Museu de la Mediterrània de l’Ajuntament de Torroella de Montgrí, referides a Jordi Muxach. I és que tot plegat, com he escrit ratlles amunt, resumeix la importància del mestre i la importància d’aprendre dels campions tal i com explica en Pep Marí i tal i com ha deixat palès en Jordi Muxach.

Jordi Muxach amb la gossa d’atura Coloma, campiona de campions en els concursos d’arreu del món. Aquesta foto la vaig fer el 1999. Havia anat a ca seua per fer una entrevista en Jordi, però a més a més d’atendra’m correctament com sempre, em va obsequiar amb una exhibició particular amb la Coloma. Una gossa que en aquell llavors ja estava jubilada de les competicions i només treballava en les feines de la finca. La Coloma va morir quatre anys després per problemes cardíacs.

En aquesta fotografia es veu en Jordi amb la gossa Dària. Els hi vaig fer l’any 2006.

En aquest primer vídeo que ve a continuació podreu veure que l’obre la carismàtica i inoblidable Coloma. I després intervé la Dària. Sempre, a les ordres i conducció de Jordi Muxach.

Aquesta fotografia ens la va fer un amic el proppassat 24 de setembre. Un mes menys dos dies abans que morís en Jordi. A la foto se’l pot veure amb el gos Excalibur que és el que intervé en aquest següent vídeo.

Per qui vulgui: al web www.muxach.com/jordi-muxach hi podreu trobar molta informació que us ajudarà a saber-ne més coses de la seua trajectòria.

Una abraçada, Jordi. Avui has compartit espai amb una persona, en Pep Marí, que sap explicar, valorar i demostrar molt bé la importància de ser i fer de mestre i la importància d’aprendre dels campions.

En aquesta nova etapa que he recuperat la buguenvíl·lia tant per escrit des del bloc digital del diari El Punt (havia estat uns quatre anys i mig sense dir ni piu) com a través de la ràdio amb la qual m’hi havia retrobat quatre anys després de la meua jubilació ja que va ser a finals de la primavera del 2014 que el meu amic Pere Molina m’ho va demanar i vaig pensar, després d’haver-m’ho rumiat forces setmanes, que podia ser una manera de “matar el cuc”; sense presses i amb la condició de fer el que em vingués de gust.

En resum, que aquest bloc que havia activat el setembre del 2010, va durar fins l’agost del 2014 i a la ràdio, vaig començar el mes d’octubre del 2014 i fins el juny del 2016 que, de manera més o menys regular, feia un programa quinzenal a Ràdio Begur.

Però… perquè un palafrugellenc feia i fa programes a Ràdio Begur?

Ja ho he explicat anteriorment, però concretaré una mica més: em vaig jubilar el 2010 del periodisme professional remunerat, encara que continuant vinculat al diari iniciant aquest bloc “Sota la buguenvíl·lia”. I només, de quan en quan, alguna entrevista o reportatge, al diari en paper. No es tracta ara i aquí, d’explicar la meua vida ni tan sols de manera parcial, encara que sigui pertanyent a l’àmbit professional. Però si un bocí per a justificar el perquè l’apartat radiofònic buguenvil·lero és a Ràdio Begur i no a Ràdio Palafrugell (tinc molt bona relació amb els seus components i també amb el director Rubén Herranz), atès hi ha algunes persones que m’ho han demanat. Doncs bé, en un moment concret de la meua vida-situació personal en Pere (Molina) m’ho va oferir i vaig acceptar però sense cap compromís llarg. I així és, des de llavors, a temporades, en la jubilació, gaudeixo del periodisme radiofònic. I quan em sembla no puc aportar res, que cada vegada és més sovint, deixo de fer programes. Però això no vol pas dir deixar d’estar actiu. Ni tan sols, al mateix temps, col·laborar en el que em demanen sempre que les meues capacitats m’ho permeten.

En resum, i tornant agafar el fil anterior… que fa un parell de mesos he reprès el bloc, i la ràdio. I el divendres 10 de maig proppassat, a la ràdio, vaig recuperar no tenir mesura en el temps, però si autolimitant-me a un màxim de cent vint minuts tot mantenint una xerrada (en la qual no hi falta mai la música relacionant-la amb el/la convidat/da) amb una persona que és un personatge en el món de la psicologia i que en el decurs de vint-i-vuit anys ha treballat al CAR (Centre d’Alt Rendiment) de Sant Cugat: en Pep Marí.

A partir d’aquí, i si res més no de moment per aquesta ocasió, aniré posant negre sobre blanc comentaris a partir dels trossos d’àudio que aniré incloent per si algú ho vol escoltar de primera mà i amb els matisos corresponents que la tonalitat espontània de la veu i la paraula permet. Perquè si a una pintura li treus els contrastos de colors o l’escala de grisos, o a la natura la seua bellesa acolorida escalonada, què en queda, de tot plegat?

És, tot allò que ens perdem volent anar tant de pressa i  de quan en quan no aturant-nos per fer el badoc… És… en l’escala de valors, el valor de la sinceritat de sincerar?

Així, procurant fer possible la graduació dels diferents tons, lluny de les presses, ni allò de pregunta-resposta a manera de pim-pam, els qui no vau poder escoltar-ho en directe ara, si us ve de gust, poder-ho fer per trossos (amb continuïtat entrellaçada) en aquest bloc.

Aquí va el primer tros de la xerrada que vaig tenir amb en Pep Marí que, en la introducció –més llarga que del que acostumo a fer- assenyala, a part d’intentar fer-ne un retrat, una mena de titolars del que en el decurs de la intimitat de Banda sonora, Sota la buguenvíl·lia, vaig poder buscar la sinceritat de sincerar, amb en Pep Marí i Cortés.

Cliqueu si voleu escoltar el primer tall Pep Marí Sota la buguenvíl·lia

 

Fins la setmana vinent….

El diumenge 07.04.2019 Palafrugell festejava la seua 35èna edició consecutiva de la Festa de l’Esport. I dic consecutiva, perquè en el meu record, tot i que queda molt llunyà, a la sala de ball del Fraternal ja s’hi havia celebrat la Nit de l’Esport. Era l’equivalència, salvant les distàncies tant pel que fa a la situació del moment com l’embolcall en el qual es desenvolupava una nit que es dedicava a l’esport. I és que primordialment era qüestió de ballar al so que tocaven reconegudes orquestres del moment, atès la part esportiva aviat estava enllestida. Només solia haver-hi representants del futbol i segurament en algunes ocasions hoquei sobre patins i/o bàsquet. Ah!, si, també es triava el personatge “taronja” (pel més simpàtic) i el “llimona” (pel que no queia tant bé, pel motiu que sigui. Sempre, dins l’àmbit de l’esport, és clar). I ho dic en masculí perquè en aquells anys de la meitat, finals de 1960, era la “normalitat” esportiva. Anys després, no sé quan, ni perquè, la Nit de l’Esport es va deixar de fer. Sortosament en fa trenta cinc que s’ha reprès, convertint-se en la Festa de l’Esport. I que sigui per a molts anys.

El cas és que molt ha plogut des de llavors, d’aquella dècada de 1960, sobretot.  I sortosament, moltes coses han canviat i evolucionat de manera positiva. Amb tot, encara cal seguir eixamplant moltes mirades i conceptes. I també, ja que parlo de mirades del present per encarar el futur, m’agradaria aportar un suggeriment a l’Ajuntament de Palafrugell/Àrea d’Esports, fent referència al passat. He vist que en el web de l’Ajuntament, si es busca Estadi Municipal Josep Pla Arbonès, hi ha un resum de les dades tècniques de la instal·lació esportiva així com els horaris. Molt bé. Però no hi seria pas de més que s’hi afegís una pinzellada de quan es va crear aquest estadi i el perquè i quines persones van ser peça clau per fer-lo realitat. Molt probablement la major part dels esportistes que fan ús del recinte esportiu no en tenen ni idea de qui era Josep Pla Arbonès (conegut per en Pla de la Llagosta) i per tant, no hi estaria de més afegir-hi quatre ratlles.

Però bé en el que em volia centrar quan m’he posat davant l’ordinador, set dies després de la celebració de la 35èna edició de la Festa de l’Esport de Palafrugell, era en l’Oncotrail i el perquè l’Àrea d’Esports de l’Ajuntament de Palafrugell ha volgut fer-li un reconeixement. Doncs bé, va ser una mena d’homenatge públic cap a una organització compartida entre Fundació Oncolliga Girona, Agrupació Excursionista Palafrugell i Club Atlètic Palafrugell. En representació de cadascuna de les entitats hi van recollir la placa commemorativa en Lluís Comet per la Fundació Oncolliga Girona, en Jordi Alsina per l’Agrupació Excursionista Palafrugell i en Xavier García, pel Club Atlètic Palafrugell. Val a dir, d’altra banda, que aquestes tres persones van ser les iniciadores d’aquesta prova esportiva solidària quina primera edició es va portar a terme el 2013 amb la participació de 45 equips i amb una recaptació final de 57.850 euros. L’objectiu per a la 4ta edició, el 2016, era arribar als cent equip i aconseguir una recaptació de cent mil euros. No obstant novament es superaven les expectatives atès que finalment el nombre d’equips participants va ser de 138, i la recaptació en forma de donatius va arribar als 173.802 euros. Dos anys després, en aquest proppassat octubre del 2018, la participació va arribar als 234 equips. Això vol dir que el nombre de corredors es va apropar als dos mil i que la recaptació va pujar a 288.472 euros. Unes xifres inimaginables que ni els més atrevits havien somiat  en les seues previsions inicials.

Des de la seva primera edició l’any 2013, l’Oncotrail ha recollit un total de 912.373 euros.

Tot plegat es va començar a gestar l’any 2010 quan en Lluís Comet estava assegut en una de les butaques de l’ICO del Trueta fent tractament de quimioteràpia.

L’encoratjament i suport de l’Oncolliga Girona, i la important tasca i predisposició de l’Agrupació Excursionista Palafrugell i Club Atlètic Palafrugell van ser, i en són, la peça clau.

L’itinerari de l’Oncotrail és circular i transcorre per paratges vorejant el mar, a vegades, però altres, passa pel bell mig de les Gavarres,  amb sortida i arribada a Palafrugell. És una prova que no forma part de cap circuit de competició esportiva. La finalitat és una altra i ben clara: recaptar fons per ajudar a la qualitat de vida del malalt de càncer i per tant, no hauria de passar de moda. Tot i que s’han fet molts avenços en la investigació i tractament contra el càncer, encara cal mantenir l’esperit que va impulsar aquella iniciativa que va idear en Lluís Comet l’any 2010 quan estava fent tractament de quimioteràpia incòmodament assegut en una de les butaques de l’ICO del Trueta. Eren unes butaques molt incomodes per estar-hi hores ja que hi ha tractaments llargs. I a més, no hi havia res per distreure’t explica Lluis Comet. Fa gairebé ja un any i mig que en una entrevista que vaig fer a l’ideòleg de l’Oncotrail pel diari El PuntAvui, li deia que mentre feia les sessions de quimioteràpia podia llegir…  i ell, em va respondre: Sí, però vaig preferir, el primer dia, anar-hi amb un ordinador portàtil. Va resultar, però, que la bateria es va acabar i en demanar per endollar-lo al corrent em van dir que si es connectava l’ordinador m’havien de desendollar la màquina a la qual estava connectat. A partir d’aquí, entre una cosa i l’altra em vaig dir que s’havia de fer quelcom per millorar situacions com aquella, pensant en la importància de la qualitat de vida del malalt de càncer, en aquest cas. Al cap de dos anys i mig naixia l’Oncotrail i és que de tot això ja en fa nou anys perquè abans de celebrar-se la primera edició, el 12 i 13 d’octubre del 2013, vam estar dos anys treballant de valent preparant-ho recorda en Lluís Comet.

De llavors ençà, o sigui ara ja fa sis anys, l’Oncotrail no ha parat de créixer en tots sentits. I en conseqüència, la Fundació Oncolliga Girona. És fàcil, doncs, veure que els serveis d’atenció en ajuda a la qualitat de vida del malalt de càncer que l’entitat pot oferir amb la contractació de professionals especialitzats com ara psicòlegs o fisioterapeutes, s’hagin multiplicat. Com també ha possibilitat les donacions per a investigació o projectes concrets: dotar d’elements i/o mobiliari bàsic les zones oncològiques  dels hospitals de les comarques gironines per cobrir les necessitats a les quals l’administració no arriba.

Sense els participants -els diners es recapten a través de les aportacions solidàries dels equips, que han de fer un donatiu mínim de 1.000 euros per poder-hi participar- l’Oncotrail no seria possible. Però cal tenir molt present el voluntariat. Si ja el principal actiu amb el qual compta la Fundació Oncolliga Girona són els voluntaris, val a dir que així mateix aquesta prova esportiva solidària de referència que és l’Oncotrail el voluntariat també n’és peça imprescindible. En el seu ideari, l’Oncotrail explica que és una cursa solidària de 100 km per equips que té com a finalitat recaptar fons per millorar les condicions de vida dels malalts de càncer de les comarques gironines i els seus familiars.  I també destaca que una de les característiques que fan d’aquesta prova un esdeveniment esportiu i solidari únic és que l’organització va íntegrament a càrrec de voluntaris, prop de 600 entre avituallaments i logística, fisioterapeutes, podòlegs, serveis sanitaris i forestals.

Per tot plegat, en aquest reconeixement esportiu solidari merescut a l’Oncotrail, es fa més palès que mai el treball en equip. Per a molts anys!

Després que fa tres o quatre dies vaig veure una vintena de fotografies de personatges singulars palafrugellencs que algú s’ha entretingut a agrupar i circulen per WhatsApp, he pensat: mira, intentaré recordar-ne quelcom d’algun d’ells com ara en Quim Feliu, àlies en Patot. Però sobretot persones-personatges carismàtics i de tarannà especial que s’han significat d’alguna manera com ara en Tomàs Cervera també conegut per en Tomàs de l’Sport. Amb tot, mentre s’engegava l’ordinador i anava per passar de la ràdio a posar música suau atès que ja feia estona donaven notícies, he canviat d’idea. I és que els dits, obedients al cap, aniran teclejant alguns flashos de set anys enrere. M’explico: era el final d’un informatiu i, per tant, temps d’esports. Han dit que avui hi ha un partit de futbol a Malta. En un moment m’han vingut al cap algunes imatges viscudes fa set anys en aquest conjunt d’illes de l’arxipèlag maltès (Malta, Gozo i Comino són les principals i que estan -o estaven en aquell llavors- habitades). I és que el 2012, una colla de parelles que ens havíem casat l’any 1975, vam decidir visitar sobretot Malta i Gozo. Per què m’enrotllo sobre Malta? No sé… potser perquè recordo, primer de tot, que va ser un temps viscut i, entre altres coses, que es donava la casualitat, si no m’erro, que l’any anterior al 1975, concretament em sembla era el dia de Santa Llucia del 1974, Malta, després de revisar-se la Constitució, es va convertir en República. I també perquè si continuo encertant-la, ara, el primer de maig, farà quinze anys que va entrar a formar part de la Unió Europea. Tot plegat són unes dades que em van quedar perquè posteriorment, tot i estar jubilat, fes un petit reportatge d’un lloc especial de l’illa de Gozo.

LA FINESTRA BLAVA

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és Finestra-blava-1024x766.jpg
La Finesta Blava un dels seus atractius principals és el goig de l’illa de Gozo,
la segona illa de l’arxipèlag maltès.

Aquell reportatge que es va publicar a les planes de Presència, el començava així: Amb el vent gairebé sempre de testimoni incondicional, la Finestra Blava, a l’illa de Gozo (Malta), s’encarrega de recrear la vista i fer content els variats criteris, siguin quins siguin. Atès que la mateixa postal es pot visualitzar en els diferents moments i situacions d’afectació meteorològica, la Finestra Blava es converteix en un decorat natural d’embolcall renovat: des d’una panoràmica d’un mar blau i transparent, amb les aigües baixes i calmades i el dibuix intens de les roques d’un pont natural obert i ple de color, fins a un paisatge amb banda sonora incorporada. És la forta remor de les ones de grans dimensions que s’enlairen i xoquen en les arrels de la finestra oberta al mar des del mateix mar i que topen, tanmateix, amb les roques calcàries del seu entorn fins a cobrir-les, en ocasions, totalment.

Feta aquesta pinzellada a Malta i ja que és temps de futbol, m’agradaria dir que ahir dia 25 de març vaig xalar amb la selecció de Catalunya. No hi havia molts noms, però si que hi havia molt bons jugadors que, sobretot, plegats, van demostrar ser un equip lluitant per una mateixa causa: guanyar el partit i jugar bé defensant els colors quadribarrats. Llavors, en acabar i aconseguit l’objectiu, cada jugador ha retornat al seu vestuari de procedència per defensar els interessos del club corresponent. S’hi emmirallaran els polítics en el que és i vol dir jugar com un equip per aconseguir la finalitat i una vegada assolida, defensar la samarreta particular que cadascú cregui convenient?

ELS CAVALLERS DE LES GAVARDINES

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és Ernest-Batallé-598x1024.jpg
Ernest Batallé i Campabadal.
Creador i fundador de l’Associació Bogart’s Club (Palafrugell, 1994); de la fàbrica de gel (Palafrugell, 1951); i del night club Arlequín (Palafrugell, 1965), per quina sala de festes hi van passar els grups musicals capdaventers i els millors cantants de la dècada de 1960/1970.

De fet, dels cavallers de les gavardines intentaré dedicar-hi un espai concret en algun dels propers textos atès que no se’n coneix massa res potser perquè podria semblar era una colla que només feia sopars. Amb tot, de manera especial, em ve molt de gust dedicar unes ralles a l’Ernest Batallé perquè era persona especial i líder de l’Associació Cultural d’Amics del Cinema Bogart’s Club. I com aquesta entitat en l’actualitat celebra el seu quart de segle des de la seua fundació estatuària, potser em serveix per justificar el perquè parlar una mica del Bogart’s Club i de qui en va ser el seu president i ànima de l’associació. L’Ernest Batallé i Campabadal era un home carismàtic i emprenedor o dinamitzador de moltes coses. Un home que de manera senzilla va destacar en l’apartat socio-lúdico-cultural palafrugellenc, encara que no se’n hagin fet prou significacions. Per aquesta raó, heus aquí una pinzellada d’un text que vaig escriure el dia dels seus funerals, l’octubre del 2006. Per això en alguns moments el temps del verb és el present.

Ha volgut que l’enterressin amb la Casablanca de Humphrey Bogart i ja està descansant a la seva vall dels somnis, al món virtual que va crear: Ben-Yabar. No era un somiatruites, tocava de peus a terra i sovint es presentava com un peculiar Charlot: fer humor, crítica i pedagogia, sempre envoltat pel romanticisme i les sensibilitats més properes. Ernest Batallé i Campabadal, una persona que de ben segur en aquests moments ja està fent petar la xerrada amb el seu actor predilecte, Humphrey Bogart, va néixer a Barcelona el 17 de gener del 1931. Quan tenia vint anys, amb els seus pares es va traslladar a Palafrugell per instal·lar-hi una fàbrica de gel. Per això, per a molts encara, és conegut com l’Ernest del gel. Però aquest home, apassionat del cinema i creatiu innat, a la dècada dels anys seixanta va ser l’artífex d’un dels millors night clubs que van existir en aquella època a la comarca: l’Arlequín. Per aquella sala de ball palafrugellenca van passar els millors grups musicals i cantants. A més, era una sala d’un encant especial, ja que tenia en un sortidor d’aigua, de llums i colors, construït per l’enginyer Carles Buïgas, l’element característic i innovador.

Façana del mític Night Cub Arlequín; l’Ernest amb la figurà de l’arlequí que ocupava lloc preferencial al local; detall de les fonts, i un dels molts dies de música de primer nivell.

L’Ernest Batallé també va fer incursions en el camp del cinema amateur amb persones que, com ell, sentien devoció pel setè art. Era un líder per arrossegar homes i dones cap a projectes que, en mans d’altres, haurien estat utopies i ell, en canvi, els feia realitat. Així, l’estiu de 1994 arribava el que ha estat la seva última obra i ha durat mentre ell ha viscut: l’Associació Cultural d’Amics del Cinema Bogart’s Club. En el decurs d’aquesta dotzena d’anys, embolcallat en uns sopars de Nadal, s’homenatjava persones que, populars o no, s’havien significat al nostre país. Va ser l’instaurador dels guardons Bellíssima Persona. Reconeixement que a una de les primeres persones que es va atorgar va ser al mestre Frederic Sirés, l’autor de La gavina, músic del qual es va fer un bust que l’associació va cedir a l’Ajuntament de Palafrugell i que avui presideix l’entrada del Teatre Municipal. En el decurs dels anys, l’Ernest es va inventar un país idíl·lic: Ben-Yabar. I va ser encara en aquest proppassat Nadal quan va organitzar un sopar multitudinari per fer el lliurament de les Estatuetes de l’Empordà a persones que s’han significat per preservar el nostre país, sobretot l’Empordà, que ell tant s’estimava.

En aquest nostre país tenim persones que a vegades passen desapercebudes per la major part del poble, però que han sigut, a la seua manera, part de l’engranatge que ajuda no ens conformem amb la rutina de pensar que estem vivim.

Abans de fer una pinzellada sobre aquest jove begurenc de setanta quatre anys que en fa cinquanta se’n va anar a Madrid i que, entrat a la seua sèptima dècada s’ha convertit en el tercer protagonista de la pel·lícula Sanfelices, m’agradaria fer cinc cèntims de com va sorgir aquest llarg metratge que està rebent premis a tort i a dret i també del seu director, Roberto Lázaro.

Deia, en el capítol anterior, que Sanfelices és una història senzilla i propera, molt ben realitzada i interpretada. També deia que el projecte va sorgir de manera informal… I és que tot va començar quan un grup d’exalumnes de Roberto Lázaro que havien finalitzat el cicle de Captació, Il·luminació i Tractament de la Imatge, li van proposar que els agradaria continuar treballant junts però si ell, en Roberto, els ajudava en la iniciativa.

I és que aquells joves volien completar la seua formació portant a terme la preparació, el rodatge i la postproducció d’una pel·lícula de llarg metratge. Al projecte s’hi va afegir un altra grup d’antics alumnes, reclutats a través de les xarxes socials. Però calia buscar un tema i elaborar un guió i també que sortissin persones tècniques per establir un pressupost i buscar finançament així com preparar els diferents aspectes legals i formals del rodatge. Mica en mica l’equip es va anar construint i es va formar la gran família, amb els responsables de cada àrea ben definits. Pel que fa al guió… és en certa manera autobiogràfic, ja que neix a partir d’uns punts de referència del mateix Roberto Lázaro (la seua mare era mestra i va emmalaltir) i experiències personals que va cedir a un altra seu ex alumne: Miguel Muñoz Baeza que va ser qui, amb gran sensibilitat va desenvolupar i actualitzar la història de Sanfelices, juntament amb el mateix Lázaro.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és Roberto-muntatge-1024x260.jpg
Roberto Lázaro en dues fotgrafies en el decurs del rodatge de Sanfelices
i en la presentació de la pel·lícula al cinema del Casino Cultural de Begur.

Una vegada completat l’equip tècnic es va començar a rodar a les ordres de Lázaro, un professional amb una àmplia formació que va des de ser llicenciat en Ciencies de la Informació per la Universitat Complutense (U.C.M.), fins a tenir estudis en Alta Direcció d’Empreses, per la Confederación Española de Organizaciones Empresariales y la Confederación Española de Pequeñas y Medianas Empresas (CEOE-CEPyME), passant per estudis de doctorat en el Departamento de Comunicación Audiovisual y Publicidad o estudis de Cine e Historia a la Facultat Geografía e Historia (U.C.M.) o el curs d’Estética de la Realización Documental por la Escuela de Cine de Sant Antonio de los Baños (Cuba). Dit això, no és gens estrany que Lázaro decidís involucrarse en el projecte proposat per ex alumnes seus.

Del perquè de tot plegat em sembla queda resumit en la nota explicativa facilitada per en Roberto Lázaro i la Tania Jiménez, la professora que també es va implicar en el projecte de Sanfelices: “Queríamos que estos jóvenes estudiantes de imagen y sonido entendieran que hacer una película es una tarea ardua, difícil, dura y cara. Si conocen todos los pasos, los procedimientos técnicos, los costes…, entenderán la importancia de respetar los derechos de autor, la propiedad intelectual y sobre todo la propiedad mercantil de la obra audiovisual. Por otra parte, nos parece importante que piensen que escribir un guión alejado de los estándares que las distribuidoras generalistas proponen para un publico como ellos, les afianzaría en la idea de lo importante que es tener una cinematografía nacional variada en las temáticas, géneros y costes de producción.”

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és Roberto-Lázaro-muntatge-1024x369.jpg
Roberto Lázaro, peça clau pel final feliç de Sanfelices

Tot i que el currículum professional d’en Roberto Lázaro és prou àmpli, només dir que una llarga llista de premis i mencions que es poden consultar perfectament en diferents arxius, avalen la trajectòria d’aquest cineasta nascut a Soria que, a primers de març, va presentar, a Begur, la seua (i de tot l’equip) última pel·lícula: Sanfelices. Feta doncs aquesta breu sinopsi del perquè Sanfelices i de Roberto Lázaro, anem a saber quelcom del tercer cap de cartell d’aquest llarg metratge, el begurenc Julio Arnau Català.

Dels Pastorets amb la “Tató” al Sanfelices amb Roberto Lázaro

Julio Arnau Català va néixer a Ciutadella (Menorca) l’any 1945. Que naixés a Menorca, en Julio ho explica així: El meu pare era de Begur i en aquella època es dedicava a la pesca. El cas és que amb tres o quatre homes més del seu poble, van agafar una tranyina i es van fer a la mar cap a Menorca. Se’n van anar a pescar a Ciutadella. Però ves per on, a la ciutat més poblada de l’illa més septentrional de les Balears, va ser al meu pare qui van pescar. Al cap d’uns mesos vaig néixer jo. Quan tenia uns dos anyets tota la família vam venir al poble del meu pare, i així va ser que ens vam establir a Begur.

Com molta mainada begurenca,  de ben menut, en Julio va començar a fer teatre amb la mítica Concepció Pi “la Tató” i sembla ser que ja posava de manifest les seues qualitats interpretatives. En el decurs d’aquells anys la representació de Els Pastorets era l’obra obligada en les diades nadalenques fins que quan tenia uns quinze anys, es va crear un grup de teatre de persones adultes que van convidar en Julio oferint-li un petit paper a l’obra que estrenarien mesos més tard. Es pot dir que aquests van ser els seus inicis en el camp de la interpretació.  Encara adolescent, havia debutat, el 1960, en el que es podria anomenar teatre amateur, a la sala del Casino Cultural de Begur. Escenari al qual va tornar al cap de cinquanta vuit anys (2018) fent un paper de col·laboració amb la colla local Grup de TeatrU Es Quinze. Em va convidar i convèncer  el meu amic Jaume Congost, dient-me que hi havia un petit paper que m’anava com anell al dit. La veritat és que m’ho vaig passar molt bé amb tota aquesta colla de magnífics actors i actrius i millors persones encara recordava la vigília de l’estrena de la pel·lícula Sanfelices quan, al mateix temps, va poder participar al seu primer assaig de “Barra lliure”, la nova comèdia que prepara per aquest 2019 el grup que dirigeix Jaume Congost.

En aquesta fotografía d’en Paco Cobos es pot veure en Julio Arnau en una escena de la comèdia “Per llogar-hi cadires” a la qual va col·laborar al costat de diferents actors i actrius, (a la foto hi surten, d’esquerra a dreta: Lourdes Franco, Ferran Alcàzar, Carmen Rodríguez, en Julio,
Ro Mauri i Josep Pereira) del Grup de TeatrU Es Quinze.

Però la vida dóna moltes voltes, i en el cas d’en Julio Arnau encara n’ha donat més atès que l’any 1968 se’n va anar a Madrid i va entrar d’auxiliar de vol en una companyia aèria. Ha voltat arreu del món però,  com diu la dita: “Roda el món i torna al Born”. Pel que fa en Julio, perquè a més d’anar a presentar el que ha sigut el seu primer llarg metratge, també a la mateixa sala del Casino Cultural, per la diada de Sant Pere, estrenarà, amb el Grup de TeatrU Es Quinze, una nova comèdia i, d’altra banda, amb la seua esposa passen temporades al bell paratge begurenc.

Després de tants anys de volar, a en Julio ara li agrada tocar de peus a terra i de quan en quan, prop del seu mar de Begur.

Amb tot,  el 1998 en Julio va patir un infart i va haver de deixar de volar. Es va passar dos anys treballant al despatx de la companyia aèria i al cap de vint-i-quatre mesos, es va jubilar. En tenir més temps, i atès sempre li deien que tenia veu de locutor i que s’hi podia dedicar, va ser així que, segons m’explica ja que no tenia res més a fer en estar jubilat, vaig decidir anar a una escola de doblatge durant un parell o tres d’anys. Llavors he fet alguna coseta com ara falques per la ràdio, algun espot de televisió… i un dia, em van oferir presentar-me a un càsting a Tele5. La prova va sortir bé i em van contractar per sortir al programa que es deia “De buena ley” en el qual representava a un senyor de 70 anys, gay, que surt de l’armari i tenia trifulgues amb el seu fill. Com anècdota, en Julio recorda que aquí a Begur aquella aparició a les pantalles televisives interpretant un senyor que sortia de l’armari va provocar tot un enreou. Va haver-hi una mena de revolució perquè alguns opinaven que efectivament era homosexual i d’altres deien que no, que tot allò formava part de la sèrie de televisió. I és que molta gent es pensa que tot el que surt a la tele és cert i no es fa a la idea que en aquests tipus de programes està tot “guionajat”. Com m’ho vaig passar molt bé treballant davant de les càmeres, sense posar-me nerviós, així va ser que vaig començar.

Val a dir que gràcies a les seues capacitats innates i a partir de dos, tres anys de pràctiques en escoles de doblatge i locució publicitària, en Julio ha fet diversos espots a la televisió. Per a Renfe, Green Peace o l’asseguradora Gènesis, per exemple; i com ja ha quedat palès ratlles amunt, doblatge per a series de televisió i diverses pel·lícules a part de moltes falques per a diferents emissores de ràdio. Així mateix va participar en tres capítols de la sèrie bàvara “Dahoam is Dahoam” rodats a Palma de Mallorca o interpretant un important personatge en el llarg metratge “Win sommer auf Lanzarote” per a la ZDF (Televisió alemanya).

Fet aquest petit resum de la seua trajectòria en el camp de les arts escèniques de la interpretació i de la locució, he de dir que si bé per iniciar-se a la televisió ho va fer a partir d’un càsting, no és pas menys cert que també va ser a partir de superar unes proves que el van triar per interpretar el paper de Carmelo a la pel·lícula de Roberto Lázaro, Sanfelices. M’hi vaig presentar després de veure a internet que es convocava el càsting. En resum, que em van agafar en veure que hi havia molta química amb la protagonista Elena (Flora López), que ja estava decidida, i un servidor. I així va ser que em van agafar. Posteriorment, parlant amb en Roberto i dir-li que jo era de Begur, ell em va comentar que coneixia el poble i els seus racons ja que feia uns anys que havia portat a terme uns reportatges sobre la zona. En Julio està molt content d’haver format part de l’equip, d’aquesta gran família, remarca, que ha sigut el rodatge de la pel·lícula Sanfelices.

Fotograma de l’escena en la qual en Carmelo (Julio Arnau)
va a veure l’Elena (Flora López), a l’hospital.
En Roberto Lázaro (director i co-guionista)
i en Julio Arnau (Carmelo, tercer protagonista)
en el decurs de la presentació a Begur, i estrena a Catalunya,
de la pel·lícula Sanfelices

Per tant, podria semblar senzill que, si bé el director (i co-guionista) Roberto Lázaro ja sentia una admiració per Begur i que el seu “tercer home” com a cap de cartell, en Julio Arnau (Carmelo al llargmetratge) sent el seu poble, podés ser el lloc on s’estrenés la pel·lícula a Catalunya. Però no va ser així de fàcil. Per aquesta raó, en Julio encara n’està més content es podés portar a terme la presentació i estrena el primer dia d’aquest mes de març. I més ho va estar encara perquè a la presentació el va acompanyar el mateix director i líder del projecte posat en pantalla: Roberto Lázaro. Ens ha costat una mica de feina poder portar la pel·lícula aquí em dia en Julio, alhora que feia palès el seu estat d’ànim i agraïment: Una vegada aconseguit fer l’estrena al  cinema del Casino Cultural del meu poble, només puc afegir que estic segur que la gent gaudirà tant veient-la, com jo m’ho he passat bé fent-la. Moltes gràcies a tot l’equip, la gran família, i en Roberto Lázaro per venir a la presentació a Begur i fer-nos una xerrada amb torn obert de preguntes, sobre la pel·lícula Sanfelices.

A grans trets, eus aquí una petita pinzellada a Sanfelices, una història de valors.

Ves per on, a través d’una pel·lícula que a Catalunya s’ha estrenat al cinema del Casino Cultural de Begur, vaig poder conèixer la existència d’un poble de la província de Soria que a l’hivern no arriba a la mitja dotzena d’habitants: San Felices.

La presentació a la vila baix empordanesa de la Costa Brava va comptar amb la presència del director d’una obra que va néixer de manera informal ara fa quatre anys, i que intentaré explicar en proper capítol, i amb la del tercer protagonista d’una història de cent minuts (Sanfelices) plena d’emotivitat i sensibilitat així com valors per a la reflexió.

Aquest esdeveniment es va produir el proppassat divendres 1 de març. El motiu pel qual l’estrena a Catalunya es portés a terme en un poble i no en una ciutat o capital del nostre País, és deu única i exclusivament perquè el tercer cap de cartell, Julio Arnau i Català, és un begurenc que des del 1968 viu a Madrid però sempre havent fet escapades a la seua vila, Begur. Unes escapades i estades que des que es va jubilar, sovintegen més i són més perllongades. Fins el punt que l’any passat li va permetre interpretar un petit paper en una comèdia portada a terme pel Grup de TeatrU Es Quinze, de Begur, estrenada per la diada de Sant Pere, patró de la vila.

Però anant al gra, perquè ara mateix veig m’aniria enrotllant explicant ets i uts de l’un i de l’altra en detriment d’intentar fer cinc cèntims d’una producció que ha obtingut diversos premis en diferents festivals de cinema en els quals ja s’ha presentat. I és que Sanfelices ha sigut premiada com a millor pel·lícula en el Festival Internacional de Cine de Vilagarcía de Arousa o també cal destacar que ha rebut l’Or a la millor pel·lícula “Familiar y de Valores” en el Festival Internacional de Cine Queen Palm de Califòrnia. En aquest cas, però, val a dir que en el certamen de Palm Springs (Estats Units) l’obra de Roberto Lázaro a part de l’Or esmentat, cal afegir-hi quatre guardons més: Or per a la millor actriu (Flora López) Plata al millor guió (Roberto Lázaro i Miguel Muñoz Baeza) i dos Bronces: per al millor actor (Ócar Abad) i pel millor director (Roberto Lázaro). Tot plegat, juntament amb una molt bona crítica arreu on ja s’ha estrenat i projectat (entre altres llocs Soria, Madrid, Alacant i Begur).

Bé, Sanfelices es pot dir que és el resultat d’una història senzilla i propera, molt ben realitzada i interpretada. Per això fa que els personatges també siguin molt propers fent entrar i viure el que de manera acurada s’explica a través de la pantalla. És una història plena de sensibilitat i emocions amb uns valors universals. Des del que pot significar viure dedicant la vida als demés, passant per una extraordinària relació entre una mare que pateix una malaltia terminal i el seu fill, fins el valor de l’amistat entre una dona i un home ben curiós.

L’Elena (Flora López) és una mestra que mentre estava fent una de les seues classes, pateix una embòlia. Aquest fet no només canvia totalment la seua vida, sinó també la del seu fill, en Manuel (Óscar Abad). I és que el jove estudiant ho deixa tot per només dedicar-se a la seua mare, deixant de banda els estudis universitaris per posar-se a treballar i així poder pagar el centre de dia en el qual la seua mare ha d’estar ingressada. És en aquest lloc que la mestra coneix en Carmelo (Julio Arnau), un pagès-pastor amb força terreny de conreu i bestiar, acabat d’arribar del poble on sempre havia viscut. Aquest home és un tipus curiós i apassionat per l’astronomia. El cas és que entre els dos, l’Elena i en Carmelo, neix una bonica amistat i una complicitat que els recupera il·lusió pel present, amb mirades al passat.

Tot plegat porta als protagonistes a les seues arrels. En Carmelo perquè torna al seu poble, amb la seua gent, i perquè l’Elena i en Manuel se’n van a San Felices, el poble on la mestra va exercir per primera vegada; on es va enamorar i lloc on va néixer el seu fill. Allà, al poble de Soria, a part dels records i reviure un temps passat, és el moment de fer balanç aclaridor. És, així mateix, el desenllaç d’una història que tot i sent de caire dramàtic, l’elegància, senzillesa i acurada posada en escena amb la qual està explicada, juntament amb les peculiars pinzellades d’aire fresc d’en Carmelo, fan passar volant els cent minuts de durada de Sanfelices. Una pel·lícula plena d’emocions que descriuen una realitat de situacions.

Si no hi ha res de nou la setmana vinent intentaré fer cinc cèntims de la història que hi ha darrere les càmeres, i dels sentiments que van impulsar que aquesta pel·lícula rodada a Soria s’hagi estrenat a Catalunya, al cinema del Casino Cultural de Begur.

L’any 1979 a més de portar-se a terme les primeres eleccions democràtiques  per triar els alcaldes  en cadascun dels nostres pobles, va ser també el naixement de Punt Diari. Un diari que ens havia de permetre estar al cas del que succeïa al nostre territori més proper. I també, l’oportunitat de poder exercir l’ofici de periodista sense haver de desplaçar-se a la Ciutat Comtal.

En aquell llavors, tal i com havia anat tot plegat amb quaranta anys de dictadura, hi havia una il·lusió per encarar els nous temps. Noves idees, i moltes ganes de fer més que no pas de ser.

En el que eren els primers quatre anys dels ajuntaments democràtics,  els pobles van engegar, i també finalitzar, molts projectes.  I en aquest creixement, de manera paral·lela, cadascun en la seua posició i objectiu, el Punt Diari s’anava consolidant en una fermesa plural a l’hora d’informar dels ets i uts que anaven sorgint a les comarques gironines.

Mica en mica, però, algunes de les persones que havien entrat als ajuntaments, anaven deixant aquella manera de treballar col·lectiva. Era el començament del pes centralista dels partits que cada vegada s’anaven apropant a uns cants de sirena i allunyant aquelles persones de l’esperit inicial que, sense deixar de banda el treball puntual de la seua ideologia, havia procurat fer-la valer  a l’hora d’actuar i no per només  sortir a la fotografia meritòria per mantenir o fer-se amb el poder.

En el camp periodístic, si més no a les nostres contrades, no existia el que ara tant està a l’ordre del dia: les notes de premsa. Per això els qui teníem cura de donar a conèixer el que passava en aquells pobles ens havíem d’espavilar buscant “fonts fidedignes”. Amb tot, aquelles “facilitats” per obtenir informació s’anaven escurçant o sent partidistes i vam haver d’aprendre a contrastar més que mai i a fer vertaders treballs de recerca si volíem complir amb la nostra feina. Periodisme, en definitiva. I fins i tot, a vegades, en veure el que s’havia publicat, érem  etiquetats pertànyer a un color o a un altra, segons els convenia o no als afectats. Així resulta que un dia per a uns érem d’un partit, per a l’endemà passar a ser de la formació contraria. Tot plegat era allò de “tot és segons el color del vidre en què es mira”.

Encara que sempre hi ha molts matisos, per fer-ho ras i curt a mi em sembla que, amb les seues virtuts i els seus defectes, aquells primers quatre anys d’ajuntaments democràtics van ser, per a uns i altres, un aprenentatge que malauradament queda molt llunyà. Sobretot en la part política atès prima més el ser que no pas el fer. I en la part periodística… què en puc dir, des de la meua jubilació? Doncs potser que aquella llibertat i independència informativa queda supeditada, en ocasions, per les circumstàncies econòmiques i també pels coneguts poders fàctics que ves per on, dominen l’economia.

En l’últim text que vaig escriure ara fa quatre anys i mig en aquest bloc Sota la buguenvíl·lia del diari digital de El Punt, m’emmerdissava (Pluja neta bassals bruts, de mossèn Ballarín) en fer alguna valoració propera sobre les eleccions municipals que s’havien de celebrar en aquell llavors. I resulta que, es dóna la casualitat, em torno trobar picant lletres al teclat de l’ordinador quan a la cantonada ja hi ha les que han de rellevar (o no) totes (o algunes) d’aquelles persones que es van presentar per ser escollides i entrar al seu Consistori corresponent.

Mentre aquelles persones deuen haver intentat passar aquests quaranta vuit mesos fent el que “podien-sabien”, un servidor ha restat en una pausa “estival perllongada” pel que fa a posar negre sobre blanc aquí, Sota la buguenvíl·lia, el que em venia de gust exposar i compartir, per si és que a algú li venia de gust llegir-ho. El cas és que em retrobo amb un espai digital que em va ser familiar durant quatre anys (del setembre del 2010 a l’agost del 2014) que havia deixat aparcat per diferents motius. Segurament hi havia el de mandra i també el pensar que no tenia res a dir o bé que hi havia d’altres maneres de comunicar-me. Ara, en aquest retorn, que no sé si tindrà continuïtat, no és que estigui en la pretensió de poder dir quelcom, només que m’he trobat davant l’ordinador i… aquí estic.

També cal cosiderar que, de ben segur, aquell cuc que em feia estar al peu del canó Sota la buguenvíl·lia digital, encara es belluga de quan en quan a l’hora de procurar tot allò que es pot derivar dels sinònims de la comunicació a través de la paraula escrita i pública. Amb tot, he de dir que en el decurs d’aquesta llarga pausa “bloquera”, les inquietuds han continuat, i continuen, en la meua jubilació professional, fent de les seves de manera diferent. Doncs encara que m’han fet decantar cap a altres moviments, potser, si és que tinc la constància de continuar Sota la buguenvíl·lia versió digital novament, probablement em sortiran reflexions, consideracions o lectures, en definitiva, de diferents situacions viscudes ahir, abans d’ahir o de les que poden venir. La veritat és que tots tenim el dret a evolucionar o decantar-nos, encara que només sigui de manera puntual i no ens en adonem, en el que és el nostre interès per qüestions artístiques, morals o intel·lectuals. D’altra banda, viure el voluntariat solidari de ben a prop, és una perspectiva d’una realitat que existeix però que sovint passa de puntetes o no és reconeguda tal i com seria de calaix fer. Són moltes les persones, en moltes ocasions anònimes, que dediquen temps del seu temps a ajudar en diferents tasques a persones que ho necessiten o causes que s’ho valen. De tota manera, el voluntari tampoc n’és perquè se li reconegui el seu servei ja que si realment és voluntari, no n’espera res a canvi. Bé, si, una cosa molt important: haver sigut útil en allò que el seu cor li demana ajudar.

Tot plegat, potser, per venir a dir que, igual com mossèn Ballarín, sense voler, m’he emmerdissat en posar en un mateix primer (?) bloc segona època, els voluntaris que es presenten en unes eleccions municipals i els altres voluntaris que, sent del poble, sense fer remor, treballen amb el poble i pel poble.

Diuen que les comparacions són maneres d’explicar les diferencies entre dues o varies coses. No he pas volgut comparar ni posar en un mateix sac algunes maneres d’entendre el voluntariat. No obstant, cal aclarir que en entrar en el camp de la política, i concreto: municipal, a part que ningú obliga aquelles persones que s’hi presenten, algunes, llavors passen a tenir-ne una remuneració a vegades per “responsabilitats” a les quals ni tan sols compareixen. Per això només existeix, en aquests casos, la llibertat (voluntat, voluntariat) de presentar-se però en masses ocasions, (repeteixo) alguns casos, malauradament, fent ús d’allò que se’n diu (per dir alguna cosa) “qui dies passa, anys empeny”. I als voluntaris de veritat no els agrada pas escalfar cadira i prou. Perquè per això són, i fan, de voluntaris.

Potser algun dia, si recupero la constància “bloquera”, intentaré, des de la meua modèstia, endinsar-me en el món del voluntariat.

A Pluja neta bassals bruts de mossèn Ballarín, l’autor justifica: Déu me perdó. Havia dit i redit centenars de vegades que els capellans no ens havíem d’emmerdissar en la política, i ves com m’hi emmerdisso. Però no faig política encara que ho sembli. Vindico la meva pàtria.

La meva dona, l’Adela, que sempre ha llegit més que jo, li agradava el tarannà del carismàtic mossèn, i en les darreries de la primavera de l’any passat  estava llegint aquest llibre publicat en primera edició el març del 2013. Bé, el cas és que l’Adela, quan n’acabava unes planes o mentre les estava llegint encara, molt sovint em deia: una estona agafa’l, que  hi ha capítols que t’agradaran. Malauradament la meva dona emmalaltia al cap de ben poc, de manera molt ràpida, i per més que en alguna ocasió ho va intentar, no va poder acabar la lectura del que seria el seu últim llibre. Ara fa un any, de tot plegat, i em trobo davant l’ordinador per escriure una nova buguenvíl·lia sortint-me de dins aquestes primeres ratlles d’introducció. Perdoneu.

Amb tot, de fet, hi ha una certa relació, un rere fons personal que, en tenir a la vista “Pluja neta bassals bruts” de mossèn Ballarín (que seguint la suggerència de la meva dona vaig llegir ja fa dies…), em venen al cap records, molts records, del que havien de ser els meus (teòrics) propers vint anys, compartits amb la persona amb la qual teniem un projecte ben senzill: viure-ho plegats.

Bé, no es tracta, ara i aquí, de voler aprofitar-me de l’espai per exposar una situació la qual, malauradament, moltes persones en podrien explicar les seves pròpies vivències… Potser estic fent tots aquests giravolts que poden semblar rocambolescs (?) sense ser res extraordinari per, de fet, en realitat, intentar justificar-me com mossèn Ballarín però a la meva maldestra manera, que no vull entrar en campanyes ni precampanyes de caire polític.  Perquè estic convençut que el que compte és el dia a dia, i la pedagogia pràctica del bon fer és el millor mirall que ens haurien (han) de mostrar els polítics que ens lideren, o pretenen liderar-nos.

Poques vegades he parlat de manera directa, si més no, de política municipal. No és que no m’interessi, sinó que crec hi ha persones, periodistes, millor preparats, que estan al dia dels ets i uts del que passa en cadascuna de les Cases de la Vila del nostre territori. Però és que en aquesta última buguenvíl·lia d’agost atès necessito fer una aturada estival, vull fer una petita pinzellada a alguns fets o situacions que defugen dels temes que normalment presento i amb els quals em sento molt a gust. Per això m’hi decanto.

D’aquí a nou mesos, si no m’erro, els ciutadans tindrem l’oportunitat de, si és la nostra voluntat, votar per la persona (i equip) que creiem més adient per liderar la gestió del nostre poble.

Maquetación 1

El cas és que llevat dels alcaldes que es pot intuir poden revalidar el seu càrrec de manera important, per no dir contundent, n’hi ha que voldrien, o han volgut, canviar de marca per diferents motius. Com ara, fins i tot, escalar en càrrecs que determinades marques, en estar millor situades, poden assegurar. Són persones, aquestes, espantades per la deriva d’alguns dels (seus) partits i per això,  volen entrar en propostes que ideològicament poden semblar inversemblants.

Agafant, a manera d’exemple un parell de pobles, per més exemple, ben veïns, Palamós i Palafrugell, encara que amb situacions ben diferents.

A Palamós, no s’ha entès massa (bé, si, però no…) el canvi en la marca de vestir que pretenia, pretén encara?, una alcaldessa que si bé sap d’alguna cosa, és saber escollir a l’hora de tenir cura de la seva imatge. La seva gestió, en fer-ne un balanç, sembla que podria ser qualificada amb un aprovat alt i per tant, no ha (hauria) de tenir cap mena de por per ser reelegida. Per tant, no necessita posar-se vestits nous, d’altres marques, per presentar-se novament a les urnes municipals. Ni, en aquests moments, és possible que molts ciutadans es vagin a fixar en un canvi o no de look i menys, si és d’una marca o altra. Als pobles, en ocasions, quan es troba una persona que és prou vàlida (mai es fa bé per tothom) no li cal canviar de marca ni d’estil de joc. A menys que sigui pel bé del poble, és clar.  Ah!, que de fet els canvis són perquè vol seguir en el món de la política des d’altres posicions i el futur el pot millorar un canvi d’aires? Faci, faci, però no deixi de pensar que el poble (una part important) creu en vostè perquè ha treballat i perquè segueixi treballant pel municipi independentment de la marca que vesteixi. Diferent són els seus reptes personals, el que es pot conèixer com a carrera política o professionalització. Això, és clar, ja són figues d’un altre paner.

Abans d’anar a Palafrugell, a Sant Feliu de Guixols els Albó més que protagonitzar la pel·lícula Kramer contra Kramer, podria continuar sent la societat Albó & Albó? La ciutadanía continuarà apostant  per l’entesa entre veterinari i advocat?

Arribats a Palafrugell, el panorama dels remenaments interns i de pactes ja pactats entre partits (a nivell local) o els seus capdavanters, estan en l’ordre del dia, a una parida vista de les eleccions municipals. Fa pena. Des del meu punt de vista, és clar.

La bona entesa entre els dos líders actuals dels partits que governen a Can Bech, fa uns dies que ja podria haver anat més enllà i haver-se arribat a un pacte de cavallers per, siguin quins siguin els resultats propers, continuar amb la bona entesa per a poder seguir portant de manera compartida les regnes de la Vila. Amb tot, aquest pacte no sé si només de cavallers o amb documentació encara que mínima pel mig, va arribar a persones, industrials, que vetllen perquè Palafrugell vagi (o torni?, es veu) pel bon camí. Què van fer -els industrials- per solucionar desfer la bona entesa en el repartiment de càrrecs de responsabilitat dels dos partits que governen? Cap a la Ciutat Comtal, a parlar amb els que des d’allà  ho controlen i fan i desfan. La proposta: una llista de persones “competents” assegurada, substituiria els qui ara remenen les cireres i per tant, res de tornar-se a presentar, que es quedessin a casa seva. Filtració: Als del partit, a la localitat, els arriba l’intent de cop d’estat que es pretenia per enderrocar la coalició local, i d’aquesta manera se’n anés en orris el pacte entre comerciant d’un cantó i gestor-economista-advocat, de l’altre. Estratègia, i resultat final (?): Avancen la presentació del candidat unionista i a fer punyetes el pretès cop d’estat a un grup que va haver de treballar molt per recuperar el seu protagonisme aconseguint tornar a governar encara que fos en societat.

Estarà tot dit? És que el suro sempre sura, per més que faltin alzines sureres i la neteja de boscos quedi per enllestir. Encara poden passar moltes coses, noves aliances després de fer ús d’allò “ahir deia blanc i avui diu negre”. En política, inclosa la municipal, val tot?

En fi, sense que serveixi de precedent, he intentat fer una pinzellada una mica en abstracte de coses de la política municipal. Els tripijocs que es fan servir per mantenir les poltrones o bé per obtenir-les a qualsevol preu, obviant el que és fonamental: un projecte de poble (no es vulgui llegir en sentit pejoratiu) i pel poble. Ah!, i fins i tot, a vegades, pretendre canvis de cromos per poder seguir fent rajar la mamella.

Quan torni el mes de setembre procuraré, com mossèn Ballarin, però sense ser jo capellà, no emmerdissar-me més amb temes d’aquest ordre.

Bones vacances.

 

Encara estan de gira amb l’obra Jo, jo mut quin estrena “mundial” va ser per la diada de Sant Pere, a Begur,  que ja estan acabant d’enllestir el que seran els gags, esquetxos i la representació convertida en tradicional a la plaça dEs Pedrís Llarg en el decurs de la Fira d’Indians.

TEATRE 2014 JUNY 288trisAmb tot, en aquest últim capítol anem a conèixer una mica per dins aquest grup de teatrU que, igualment com passa en les moltes colles que sortosament tenim en bona part dels nostres pobles, treuen temps al seu temps de lleure per dedicar-lo al que és la seva passió: el teatre. Una dedicació, un  treball, una afició, quina finalitat o culminació és  intentar fer-ho passar be al públic el dia de la representació, havent fruit des de l’escenari. I és clar, poder rebre la recompensa més gratificant: l’aplaudiment. Sobretot si és sincer i el públic ha gaudit amb el que s’ha posat en escena, per part dels actors i actrius és una emoció indescriptible partint d’un aiguabarreig de percepcions plenes de sensibilitat.

IMG-20140703-WA0000Encara estem una mica als núvols. Pensa que portem molt temps preparant-nos perquè surti el millor possible. Enrere queden moments de nervis i tensions. I és que a vegades es riu molt ja en els assajos, però d’altres, depenent de l’humor que té cadascú atès potser acaba de sortir de la feina o està amoïnat per qüestions personals, per qualsevol cosa poden saltar guspires. Amb tot, mai la sang arriba al riu i encara que el director s’emprenyi perquè és molt rigorós, perfeccionista i exigeix als actors, ha de campejar-ho com  pot perquè l’assaig continuï.  Així s’explica la Carme Solves, la dona de l’actual director del grup de TeatrU Es Quinze, quan en acabar la representació del primer dia els vaig anar a saludar i felicitar. Val a dir que encara que la Carme no ho acaba d’engrunar del tot, és just us descobreixi que a més de la seva tasca com actriu integrant del grup, amb el ben entès de la seva llarga experiència d’estar en aquests tipus de col·lectius i situacions, també s’encarregui de posar pau i fer de mitjancera en els assajos que ha esmentat.

En el torn d’aportacions de diferents integrants de la colla d’actors i actrius en acabar la representació i recuperar el seu escenari habitual del carrer, m’expliquen que hem fet unes quantes obres des de l’inici, per allà el 2008. Algunes d’elles de collita pròpia i d’altres amb text d’autors teatrals de “marca”, tot barrejat amb actuacions a la Fira d’Indians, Fires de Nadal, quines…  A prop seu, un altra company, recorda obres representades fins aleshores: “Lligues o deslligues”, “La taverna de les Loles”, “Ja tot és com abans”, “El marit de la Marina és mariner”, o “No em toquis la flor”…

IMG-20140703-WA0002bis TEATRE 2014 JUNY 260Però en vull saber més coses d’aquest grup. Com estan organitzats, per exemple, perquè probablement són unes maneres semblants d’altres colles i per tant representen en aquest cas a un col·lectiu de teatre amateur… Fins a trobar l’estabilitat actual, el grup ha passat per moltes fases. Ara mateix som un grup de gent organitzada a l’entorn d’una junta directiva, i tots els components realitzem diverses tasques com fer els decorats i anar-los adaptant al moment, fer i mantenir el vestuari en condicions, i també, no menys important, fer el muntatge i desmuntatge quan sortim a actuar, i evidentment també tenim un director.

TEATRE 2014 JUNY 152Arribats en aquest punt, i mentre el text va quedant il·lustrat per fotografies d’aquesta obra Jo, jo mut que ara el dia 1 d’agost representaran a Esclanyà i posteriorment “sortiran de gira” a Casavells, Palafrugell…, aprofitaré per explicar quatre coses que ens ajudaran a conèixer aquest grup de teatrU.

TEATRE 2014 JUNY 199

Entre el 2007 i 2008 el teatre a Begur reviscolava de la ma de la colla que és coneguda per Es Quinze. Els nous teatrerUs rondaven el mig segle, però també n’hi havia (i hi ha) algun de més jove, tal i com ja vaig comentar en anterior capítol.

TEATRE 2014 JUNY 217A part de reunir-se i de buscar alguna obra per representar, una de les primeres tasques a resoldre era el nom. Com es dirien. Doncs bé, sembla ser que es van inspirar en un espai molt popular i conegut al municipi. I és que a  Begur, tal i com passa, o ha passat fins no fa molt encara, hi ha (havia) punts de reunió de persones i personatges locals per fer en moments determinats de la tertúlia, un dels “esports” més interessants de les localitats: el safareig. Sempre i quan no es traspassi la ratlla vermella i generi en calumnies i comentaris de mala fe, aquest safareig pot ser un brou interessant que alimenti el quotidià dia a dia del municipi. Per això, aquests bacanards teatrerUs en trencar-se eS cap per trobar nom al grup de teatre que s’havia posat en marxa  el 2008, van decantar-se per Es Quinze atès van creure que immediatament se’ls identificaria amb el poble. I és que a l’espai on hi havia els antics rentadors de Begur era i és conegut per Es Quinze. És on s’hi feia safareig (el de fer-hi bugada de veritat i l’altra…, també) i s’hi “rentava la roba de cada casa” en particular, i també la de la Casa de la Vila i terme municipal en general. D’altra banda, la coincidència que en aquell grup inicial les persones (actors i actrius) era de quinze, “no hasia falta desir nada más”. El grup de teatrU es diria Es Quinze!

D’altra banda, a l’hora de triar la comèdia, resulta que a vegades, o en la major part de les ocasions, un d’ells té la idea i després entre tots la vesteixen i el director corresponent és qui en fa els arranjaments finals. Ara bé, els mals de cap arriben a l’hora del repartiment de papers. Tothom vol sortir-hi, i en ocasions l’obra que han pensat portar a terme només és de set personatges (les d’autor de marca). Per això la que es creen ells mateixos ja procuren que com a mínim hi surtin entre vuit i deu personatges. Menys problemes, a l’hora del repartiment. Ara, en aquesta última, Jo, jo mut, són setze actors en escena. Hi va hagut paper per a tothom. És clar que més llarg per uns que no pas els altres… però al final, ben avinguts, tots a fer pinya amb l’obra escollida que en aquesta ocasió es va escriure a partir d’una idea d’en Jaume Congost i l’Àngel Burgas.

TEATRE 2014 JUNY 155bisPotser algú es preguntarà perquè de manera tan reiterada surt la paraula teatrU per comptes de teatre. Que ja està bé voler-se fer el graciós, però tampoc no cal sovintejar-ho… Bé, el fet d’anomenar teatrU a les representacions que porta a terme Es Quinze es deu a que és tal i com els begurencs anomenen l’art de Talia, la musa que inspira la comèdia. I en dir inspiració i comèdia, amb Es Quinze és la seva raó de ser atès les obres posades en escena provenen de la inspiració d’un o diversos membres de la colla, i mantenen el to optimista amb final feliç, amb tocs d’humor i d’ironia. Tot plegat, a vegades també poden ser paròdies a situacions inspirades en vivències d’altres temps. O l’actual, que n’hi ha per llogar-hi cadires. O no?

Fins la setmana vinent.

Articles més antics »