Sota la buguenvíl·lia

D’aquí a un parell de mesos tornen les eleccions municipals. Però vist que el que va creixent cada vegada de manera més accelerada és el poder tecnòcrata, cal que hi hagi persones (ciutadans/ciutadanes) que es presentin a unes eleccions municipals?
I és que, de fet, en la major part dels casos, qui realment “mana” (o decideix a l’ombra) és algun/a tècnic/a-funcionari/a de l’Ajuntament? Amb tot, com és sabut, qui acaba firmant cara la ciutadania és la persona elegida per desenvolupar la seva etapa de política municipal.

Pregunta: com és que han anat agafant tant protagonisme aquests tècnics-funcionaris que al final, en força ocasions, acaben posant pals a les rodes en comptes de servir (evidentment preservant les lleis establertes), ajudar als ciutadans a resoldre el problema, projecte, necessitat que puguin tenir?

D’altra banda, sovint, molt sovint, els tècnics qualificats que no són funcionaris, i que treballen pel ciutadà que ha de tornar a pagar, normalment respira (respiren) només queixant-se off de record atès aquell intent de reclamació en manifestació pública per raons diverses de “supervivència”, s’acaba diluint. No fora cas que en sortís/sin perjudicats en algun altra projecte i al final no poder treballar, guanyar-se la vida. Això si, el tècnic-funcionari a final de mes continua cobrant resultat dels diners (via impostos) ingressats a “l’empresa” (Ajuntament) que paga cada persona del poble.

Llavors, és clar, el ciutadà cada vegada més es pregunta: de què serveix votar un equip (candidatura) que presenta la visió (filosofia) de com ha de ser aquell poble quan a la pràctica es fa palès que la major part de tot aquell programa quedarà a les mans del tècnic-funcionari?
I és que les persones que s’acaben presentant, quan estan a l’Ajuntament corresponent, s’adonen que estan lligades de peus i mans pel que haurien de ser informes del tècnic-funcionari, si, però que en la realitat s’acaba convertint en decret llei. I aquelles persones que s’han presentat, quan han de donar comptes als ciutadans que han demanat aquell permís per un projecte determinat, encara que sigui per necessitat, resulta que acaben donant les argumentacions com a tecnòcrates, sense facilitar les possibles alternatives per tal de resoldre el problema o el projecte. Podria ser, sobretot en Ajuntaments petits, que hagin aconseguit posar la por al cos a partir d’aquells arguments de “la responsabilitat” etc etc.?
Però en realitat de qui serà o és la responsabilitat? Evidentment que la responsabilitat sempre acaba sent del qui signa oficialment. Ara bé, continuarà havent-hi els qui passats aquells quatre anys seguiran al seu lloc per estendre’s en l’ús de la mala entesa paella pel mànec, sense oferir alternatives ni que els votants puguin dir-hi la seva. És clar que s’han presentat anteriorment a unes oposicions. Però això ha de ser etern, peti qui peti?
Ah!, per descomptat que a la vinya del senyor hi ha de tot, com en tots els oficis. Però malauradament, com passa sempre, els que ho fan malament, són els qui, valgui la redundància, fan mal i és el que predomina. De ben segur sense que hagués, hagi, de predominar.

De tot plegat, és quan afloren diferents preguntes que acaben tenint un mateix fons però que es pot resumir en una que segurament ja ho engloba tot:
Perquè votar a persones que es presenten amb una filosofia de poble, si la major part de tot aquell programari en la realitat quedarà a mercè de les decisions del tècnic/a-funcionari/a?
I és que en comptes de presentar alternatives viables, cas que el projecte presentat no s’ajustés a les “normatives” existents, l’informe només acaba essent: NO o per anar marejant la perdiu, al cap de mesos, i després d’haver-ho reclamat: “PENDENT DE REVISIÓ” és la resposta. I ja està. A callar, i esperar que creixi la barba.

De fet, però, qui agafa, o pot agafar, el toro per les banyes?
Cal seny, equilibri, i ganes de voler-ho fer pel bé de tots.

(*) Quan  parlo de la persona tecnòcrata o la ciutadana, només he fet servir en el títol i en el primer paràgraf els dos generes i en la resta de text no, a fi i efecte de no fer-lo encara més feixuc posant en cada ocasió que tant potser del sexe masculí com el femení. Tot això, sense cap intent de voler entrar en debats masclistes ni res que s’hi assembli.
Que quedi clar.

Després de 15 anys d’obstruccions i interdictes, el diumenge 15 d’agost de 1982 es feia realitat l’obertura de l’anomenada “Via turística” de Calella 

Avui dilluns 15 d’agost de 2022 fa quaranta anys que es posava fi “al desacatament a l’administració i a les resolucions i poders judicials” i es va procedir al desallotjament de la zona conflictiva del càmping Moby Dick de Calella de Palafrugell. Des de feia quinze anys, essent alcalde de la Vila Joan Gich Girbau, el Consistori, amb bona visió de futur, va preveure i aprovar per tal de descongestionar el trànsit rodat del front de mar, el projecte que es va anomenar “Via turística”. Amb tot, malgrat que “la cessió de terreny ve (o venia) obligada per la Llei del Sòl de 1966 (art.114-116)”, el que aleshores n’era el propietari, Jaume Simón, argumentava que “des de l’administració no s’han complert les condicions previstes i faré tot el possible legalment perquè no s’obri el vial, ja que m’han enganyat”.
El cas és que en el decurs de quinze anys el propietari del camping se’n havia anat ensortint en presentar nous recursos en cada ocasió que l’Ajuntament rebia la documentació que comunicava s’havia desestimat l’interdicte presentat per Simón. I per tant, es podia fer efectiva l’expropiació. Una expropiació però, que en cada ocasió anava quedant en compàs d’espera d’una nova resolució atès immediatament Jaume Simón presentava un nou interdicte. I així anaven passant els anys fins que en els primers dies del mes d’agost de 1982, essent alcalde de Palafrugell Albert Juanola, aquest no va donar temps que el propietari del càmping presentés nou recurs amb el propòsit que tal i com se’n havia sortit fins llavors, mentre arribava la posterior sentència desfavorable, podia disposar dels terrenys un altra estiu. Per aquesta raó a fi i efecte que aquella situació no es convertís en el dia de la marmota i malgrat que des de l’oposició del Consistori palafrugellenc es manifestés que el tossut i murri alcalde Juanola “feia un espectacle” en ser al pic de l’estiu, el temps ha demostrat que aquella ferma decisió va ser clau per posar fil a l’agulla a la “Via turística”. L’alcalde va fer us d’una mobilització sense precedents i recordo com alguns turistes que s’allotjaven al càmping anaven fent fotografies i fins i tot alguns filmaven amb càmeres de Super8 tot aquell enrenou de màquines, brigada municipal, policia local i guardià civil a part de curiosos…
De no haver actuat Juanola d’aquella manera, ves a saber… potser encara s’estaria jugant al gat i a la rata. I sabent que aquests dos animalets porten cua… us imagineu tot el que ha representat la remodelació del front de mar fent possible que el trànsit rodat no hi passi i que s’hagi pogut guanyar un molt important espai per gaudir i passejar tranquil·lament per la façana marítima de Calella? Si no s’hagués portat a terme aquell desallotjament aquell 15 d’agost de 1982, us imagineu a part del que seria el dia a dia, el desgavell que es produiria els dies de concert de Cap Roig i fins on arribaria la cua?
En aquestes planes del PuntDiari informava in situ com estava la situació i el que havia succeït aquell 15 d’agost de 1982 donant veu a cadascun dels implicats. Avui, quaranta anys després, en aquesta introducció que acabo d’escriure ja s’hi pot veure més una crònica d’opinió. Una crònica que podria ser més extensa però que “ara no toca” atès cal el record-reconeixement cap a un alcalde que tot i que va estar a la política, no va ser mai un polític. Encara que en va acabar fent a la seva manera, és clar. I és que avui els partits, la cúpula dels partits, és qui mana i mou els fils.
I res, amb la perspectiva del temps que cadascú se’n faci l’opinió. Sobretot, repeteixo, tenint en compta que l’opinió de les persones implicades queda reflectida en el reportatge del 17.08.82 que adjunto. De tot plegat se’n podrà treure conclusions i pot ajudar a fer memòria d’un fet important del municipi de Palafrugell que va succeir ara fa quaranta anys!

L’any 2006 el diari El Punt va engegar un projecte, Punt de Festa, per donar ressò a una feina altruista que en la major part dels pobles del nostre territori és de les que el fa moure. I que d’altra banda, alhora, acaba sent peça molt important per no només fer bellugar, sinó despertar, pensar i viure el país: la cultura tradicional i popular.
Amb aquesta idea es pot ben dir que en el decurs del temps que ens ho varen permetre, una colla de periodistes de la casa vam posar en plana tot allò que tothom sabia i lloava però que no acabava de tenir l’espai que mereixia. Ho varem aconseguir. A partir d’aquell esperit, filosofia i estima cap a la nostra cultura sense que anés en detriment de totes les altres, encara ens la va fer estimar més en aprofundir-hi, apropar-nos-hi i conviure a través de reportatges fets amb persones de diferents sensibilitats de cadascun dels nostres pobles però que els unia una manera de viure i fer país. A tota la colla “pedefera” (sobrenom amb el qual ens varem auto batejar els que varem formar part d’aquell projecte fet realitat) el Punt de Festa ens va acoblar més enllà del que era la nostra relació professional i de projecte. Com de llavors ençà regularment ens hem continuat veient i compartint xerrades de sobretaula com a mínim un parell de vegades l’any, no podia ser diferent que, partint d’aquell Punt de Festa, m’hagi tornat a posar sota la buguenvíl·lia per dedicar unes paraules de record a la periodista Marta Membrives i Bel que el proppassat dia 18 d’aquest mes de març del 2022 ens va deixar a l’edat de cinquanta anys.

En diferents seccions del diari ja ha quedat constància de la personalitat de la Marta i del seu currículum professional. Em poso a teclejar, a l’ordinador, tot recordant  moments viscuts amb la nostra estimada pedefera Marta, de Badalona. Amb tot, més que voler explicar-los, penso que de vegades els que som del ram de la comunicació també ens sabem comunicar no només per qüestions de feina, sinò per créixer en l’amistat i les relacions humanes.

Marta, t’agradava llegir i sempre mesuraves en el seu punt just les segones lectures. Fina d’orella i amb els ulls captant fins el detall més insignificant, a vegades podia semblar que estaves en un altra món però, de fet, amb el teu posat tranquil, serè i senzill, resultava eres la més llesta de la classe estant al cas de tot i de tots.
Ens varem conèixer fa setze anys i vam ser dels que varem connectar i entendre’ns en el que a vegades sembla costi d’entendre: el que és treballar en equip i posar-ho a la pràctica. Un projecte, El Punt de Festa, ens va fer viure uns dels millors anys de les nostres vides professionals i estimar el que a vegades n’hi ha que han dit que tot allò que fa moure un poble, un país, és cultureta. Quan, en realitat, ha quedat palès que, igualment com tu, Marta, sou el que signifiqueu en majúscules. Plegats, tota una colla, varem coincidir, viure i créixer emergint una amistat que hem mantingut regularment amb trobades a través dels anys. Sempre seràs l’estimada Marta “…si tanco els ulls te’m fas present i esclaten els colors”.

Des de fa cinc mesos que tinc un deute pendent “Sota la buguenvíl·lia”. I és que en l’última “aparició” escrita del 13 de maig vaig dir que aniria comentant, per talls, la xerrada radiofònica que vaig mantenir tres dies abans amb el psicòleg (i moltes coses més) Pep Marí. Bé, el cas és que no m’hi havia tornat a posar per tal de complir el que havia anunciat faria. Amb tot, com diuen que val  més tard que mai, procuraré deixar-ne constància mica en mica, d’ara en endavant. Perquè la veritat, val la pena escoltar els raonaments, exposicions, valoracions i reconeixements d’en Pep Marí i Cortés.

En l’acte de comiat a Jordi Muxach (24.10.2019),  en escoltar les diferents emotives paraules de diverses persones que van viure molt a prop seu, em va refermar la convicció que en tenia de la persona i del personatge. Mestre, va ser una de les definicions o qualificacions que va sovintejar. Així com la de campió de campions (compartit amb els seus gossos en moltes ocasions. Sobretot amb la mítica Coloma ).

Com és que he començat parlant del psicòleg Pep Marí  i en el següent paràgraf me’n he anat cap el pastor de l’Estartit, Jordi Muxach? Perquè tot vivint aquell adéu a Muxach, entre paraules, emocions, vídeos i el munt de persones que s’hi van aplegar, em van venir al cap moltes coses que  lligaven amb l’entrevista que vaig fer i viure amb en Pep Marí. D’aquí la idea d’intentar relacionar el que en un moment havia vist clar: la importància del(s) mestre(s) i la importància d’aprendre dels campions. Però també la importància de les emocions i reconeixement. En el recordatori d’en Jordi Muxach i Pagès que se’ns va fer a mans en l’acte de comiat, hi deia: “Morir quan s’ha deixat una petjada ben impresa en el llibre del record, no és perdre l’alè ni la mirada: és continuar vivint després de la mort”.

A mi em sembla que seguint, per ordre, qui vulgui fer-ho, el que va venint, pot ajudar a entendre el que potser no sé, o sabria explicar amb paraules.

Per això avui primer de tot poso un tall que fa referència al(s) mestre(s) de l’entrevista d’en Pep Marí. I més a un mestre, o dos, en concret per un fet que va passar quan ell (Pep Marí) feia primer d’EGB al col·legi Garbí (Prats de la Carrera) de Palafrugell o quan va haver de decidir realment “què volia ser quan fos gran”. Tot plegat, amb els matisos corresponents i el seu talent, va ser l’inici d’un canvi evolutiu molt positiu. En aquest tall que qui ho vulgui podrà escoltar “clicant” on queda assenyalat, també hi trobarà unes referències a “la importància d’aprendre dels campions”.

En Pep Marí en aquest tall de l’entrevista que li vaig fer el 10 de maig d’aquest 2019 deixa constància de la seua sensibilitat, habilitat i també que és persona agraïda. Tampoc no hi falten frases de gran contingut com per exemple “La virtut que més diferencia un bon professional és la valentia” que amplia amb “La teua valentia ha estat la meua seguretat”. I tot plegat no només es pot escoltar a partir dels matisos dels tons de veu, sinó també val la pena de veure la espontaneitat de la gesticulació o la mirada o deixant-se anar sense cap mena de control de les emocions.

I d’en Jordi Muxach i Pagès (L’Estartit 1958-2019) com ja en vaig explicar algunes coses (veure http://blogs.elpunt.cat/josepbofill/2010/11/24/i-diumenge-el-premi-de-la-coloma/) a part que en aquests últims dies s’en ha recuperat la seua trajectòria, com a introducció als videos només hi posaré unes paraules acompanyades d’alguna fotografia. Son uns videos que estan a youtube i que podreu veure (qui vulgui fer-ho) clicant en el lloc assenyalat. Són un molt bon resum per copsar el tarannà d’aquesta senzilla persona que ha deixat petjada fent palès que era més que un pastor. Un mestre, tal i com en diverses de les intervencions que es van produir en l’acte de comiat del dijous 24.10.2019 (quan escric aquestes ratlles 28 d’octubre del 2019) a l’auditori del Museu de la Mediterrània de l’Ajuntament de Torroella de Montgrí, referides a Jordi Muxach. I és que tot plegat, com he escrit ratlles amunt, resumeix la importància del mestre i la importància d’aprendre dels campions tal i com explica en Pep Marí i tal i com ha deixat palès en Jordi Muxach.

En aquest primer vídeo que ve a continuació podreu veure que l’obre la carismàtica i inoblidable Coloma. I després intervé la Dària. Sempre, a les ordres i conducció de Jordi Muxach.

Per qui vulgui: al web www.muxach.com/jordi-muxach hi podreu trobar molta informació que us ajudarà a saber-ne més coses de la seua trajectòria.

Una abraçada, Jordi. Avui has compartit espai amb una persona, en Pep Marí, que sap explicar, valorar i demostrar molt bé la importància de ser i fer de mestre i la importància d’aprendre dels campions.

En aquesta nova etapa que he recuperat la buguenvíl·lia tant per escrit des del bloc digital del diari El Punt (havia estat uns quatre anys i mig sense dir ni piu) com a través de la ràdio amb la qual m’hi havia retrobat quatre anys després de la meua jubilació ja que va ser a finals de la primavera del 2014 que el meu amic Pere Molina m’ho va demanar i vaig pensar, després d’haver-m’ho rumiat forces setmanes, que podia ser una manera de “matar el cuc”; sense presses i amb la condició de fer el que em vingués de gust.

En resum, que aquest bloc que havia activat el setembre del 2010, va durar fins l’agost del 2014 i a la ràdio, vaig començar el mes d’octubre del 2014 i fins el juny del 2016 que, de manera més o menys regular, feia un programa quinzenal a Ràdio Begur.

Però… perquè un palafrugellenc feia i fa programes a Ràdio Begur?

Ja ho he explicat anteriorment, però concretaré una mica més: em vaig jubilar el 2010 del periodisme professional remunerat, encara que continuant vinculat al diari iniciant aquest bloc “Sota la buguenvíl·lia”. I només, de quan en quan, alguna entrevista o reportatge, al diari en paper. No es tracta ara i aquí, d’explicar la meua vida ni tan sols de manera parcial, encara que sigui pertanyent a l’àmbit professional. Però si un bocí per a justificar el perquè l’apartat radiofònic buguenvil·lero és a Ràdio Begur i no a Ràdio Palafrugell (tinc molt bona relació amb els seus components i també amb el director Rubén Herranz), atès hi ha algunes persones que m’ho han demanat. Doncs bé, en un moment concret de la meua vida-situació personal en Pere (Molina) m’ho va oferir i vaig acceptar però sense cap compromís llarg. I així és, des de llavors, a temporades, en la jubilació, gaudeixo del periodisme radiofònic. I quan em sembla no puc aportar res, que cada vegada és més sovint, deixo de fer programes. Però això no vol pas dir deixar d’estar actiu. Ni tan sols, al mateix temps, col·laborar en el que em demanen sempre que les meues capacitats m’ho permeten.

En resum, i tornant agafar el fil anterior… que fa un parell de mesos he reprès el bloc, i la ràdio. I el divendres 10 de maig proppassat, a la ràdio, vaig recuperar no tenir mesura en el temps, però si autolimitant-me a un màxim de cent vint minuts tot mantenint una xerrada (en la qual no hi falta mai la música relacionant-la amb el/la convidat/da) amb una persona que és un personatge en el món de la psicologia i que en el decurs de vint-i-vuit anys ha treballat al CAR (Centre d’Alt Rendiment) de Sant Cugat: en Pep Marí.

A partir d’aquí, i si res més no de moment per aquesta ocasió, aniré posant negre sobre blanc comentaris a partir dels trossos d’àudio que aniré incloent per si algú ho vol escoltar de primera mà i amb els matisos corresponents que la tonalitat espontània de la veu i la paraula permet. Perquè si a una pintura li treus els contrastos de colors o l’escala de grisos, o a la natura la seua bellesa acolorida escalonada, què en queda, de tot plegat?

És, tot allò que ens perdem volent anar tant de pressa i  de quan en quan no aturant-nos per fer el badoc… És… en l’escala de valors, el valor de la sinceritat de sincerar?

Així, procurant fer possible la graduació dels diferents tons, lluny de les presses, ni allò de pregunta-resposta a manera de pim-pam, els qui no vau poder escoltar-ho en directe ara, si us ve de gust, poder-ho fer per trossos (amb continuïtat entrellaçada) en aquest bloc.

Aquí va el primer tros de la xerrada que vaig tenir amb en Pep Marí que, en la introducció –més llarga que del que acostumo a fer- assenyala, a part d’intentar fer-ne un retrat, una mena de titolars del que en el decurs de la intimitat de Banda sonora, Sota la buguenvíl·lia, vaig poder buscar la sinceritat de sincerar, amb en Pep Marí i Cortés.

Cliqueu si voleu escoltar el primer tall Pep Marí Sota la buguenvíl·lia

 

Fins la setmana vinent….

El diumenge 07.04.2019 Palafrugell festejava la seua 35èna edició consecutiva de la Festa de l’Esport. I dic consecutiva, perquè en el meu record, tot i que queda molt llunyà, a la sala de ball del Fraternal ja s’hi havia celebrat la Nit de l’Esport. Era l’equivalència, salvant les distàncies tant pel que fa a la situació del moment com l’embolcall en el qual es desenvolupava una nit que es dedicava a l’esport. I és que primordialment era qüestió de ballar al so que tocaven reconegudes orquestres del moment, atès la part esportiva aviat estava enllestida. Només solia haver-hi representants del futbol i segurament en algunes ocasions hoquei sobre patins i/o bàsquet. Ah!, si, també es triava el personatge “taronja” (pel més simpàtic) i el “llimona” (pel que no queia tant bé, pel motiu que sigui. Sempre, dins l’àmbit de l’esport, és clar). I ho dic en masculí perquè en aquells anys de la meitat, finals de 1960, era la “normalitat” esportiva. Anys després, no sé quan, ni perquè, la Nit de l’Esport es va deixar de fer. Sortosament en fa trenta cinc que s’ha reprès, convertint-se en la Festa de l’Esport. I que sigui per a molts anys.

El cas és que molt ha plogut des de llavors, d’aquella dècada de 1960, sobretot.  I sortosament, moltes coses han canviat i evolucionat de manera positiva. Amb tot, encara cal seguir eixamplant moltes mirades i conceptes. I també, ja que parlo de mirades del present per encarar el futur, m’agradaria aportar un suggeriment a l’Ajuntament de Palafrugell/Àrea d’Esports, fent referència al passat. He vist que en el web de l’Ajuntament, si es busca Estadi Municipal Josep Pla Arbonès, hi ha un resum de les dades tècniques de la instal·lació esportiva així com els horaris. Molt bé. Però no hi seria pas de més que s’hi afegís una pinzellada de quan es va crear aquest estadi i el perquè i quines persones van ser peça clau per fer-lo realitat. Molt probablement la major part dels esportistes que fan ús del recinte esportiu no en tenen ni idea de qui era Josep Pla Arbonès (conegut per en Pla de la Llagosta) i per tant, no hi estaria de més afegir-hi quatre ratlles.

Però bé en el que em volia centrar quan m’he posat davant l’ordinador, set dies després de la celebració de la 35èna edició de la Festa de l’Esport de Palafrugell, era en l’Oncotrail i el perquè l’Àrea d’Esports de l’Ajuntament de Palafrugell ha volgut fer-li un reconeixement. Doncs bé, va ser una mena d’homenatge públic cap a una organització compartida entre Fundació Oncolliga Girona, Agrupació Excursionista Palafrugell i Club Atlètic Palafrugell. En representació de cadascuna de les entitats hi van recollir la placa commemorativa en Lluís Comet per la Fundació Oncolliga Girona, en Jordi Alsina per l’Agrupació Excursionista Palafrugell i en Xavier García, pel Club Atlètic Palafrugell. Val a dir, d’altra banda, que aquestes tres persones van ser les iniciadores d’aquesta prova esportiva solidària quina primera edició es va portar a terme el 2013 amb la participació de 45 equips i amb una recaptació final de 57.850 euros. L’objectiu per a la 4ta edició, el 2016, era arribar als cent equip i aconseguir una recaptació de cent mil euros. No obstant novament es superaven les expectatives atès que finalment el nombre d’equips participants va ser de 138, i la recaptació en forma de donatius va arribar als 173.802 euros. Dos anys després, en aquest proppassat octubre del 2018, la participació va arribar als 234 equips. Això vol dir que el nombre de corredors es va apropar als dos mil i que la recaptació va pujar a 288.472 euros. Unes xifres inimaginables que ni els més atrevits havien somiat  en les seues previsions inicials.

Des de la seva primera edició l’any 2013, l’Oncotrail ha recollit un total de 912.373 euros.

Tot plegat es va començar a gestar l’any 2010 quan en Lluís Comet estava assegut en una de les butaques de l’ICO del Trueta fent tractament de quimioteràpia.

L’encoratjament i suport de l’Oncolliga Girona, i la important tasca i predisposició de l’Agrupació Excursionista Palafrugell i Club Atlètic Palafrugell van ser, i en són, la peça clau.

L’itinerari de l’Oncotrail és circular i transcorre per paratges vorejant el mar, a vegades, però altres, passa pel bell mig de les Gavarres,  amb sortida i arribada a Palafrugell. És una prova que no forma part de cap circuit de competició esportiva. La finalitat és una altra i ben clara: recaptar fons per ajudar a la qualitat de vida del malalt de càncer i per tant, no hauria de passar de moda. Tot i que s’han fet molts avenços en la investigació i tractament contra el càncer, encara cal mantenir l’esperit que va impulsar aquella iniciativa que va idear en Lluís Comet l’any 2010 quan estava fent tractament de quimioteràpia incòmodament assegut en una de les butaques de l’ICO del Trueta. Eren unes butaques molt incomodes per estar-hi hores ja que hi ha tractaments llargs. I a més, no hi havia res per distreure’t explica Lluis Comet. Fa gairebé ja un any i mig que en una entrevista que vaig fer a l’ideòleg de l’Oncotrail pel diari El PuntAvui, li deia que mentre feia les sessions de quimioteràpia podia llegir…  i ell, em va respondre: Sí, però vaig preferir, el primer dia, anar-hi amb un ordinador portàtil. Va resultar, però, que la bateria es va acabar i en demanar per endollar-lo al corrent em van dir que si es connectava l’ordinador m’havien de desendollar la màquina a la qual estava connectat. A partir d’aquí, entre una cosa i l’altra em vaig dir que s’havia de fer quelcom per millorar situacions com aquella, pensant en la importància de la qualitat de vida del malalt de càncer, en aquest cas. Al cap de dos anys i mig naixia l’Oncotrail i és que de tot això ja en fa nou anys perquè abans de celebrar-se la primera edició, el 12 i 13 d’octubre del 2013, vam estar dos anys treballant de valent preparant-ho recorda en Lluís Comet.

De llavors ençà, o sigui ara ja fa sis anys, l’Oncotrail no ha parat de créixer en tots sentits. I en conseqüència, la Fundació Oncolliga Girona. És fàcil, doncs, veure que els serveis d’atenció en ajuda a la qualitat de vida del malalt de càncer que l’entitat pot oferir amb la contractació de professionals especialitzats com ara psicòlegs o fisioterapeutes, s’hagin multiplicat. Com també ha possibilitat les donacions per a investigació o projectes concrets: dotar d’elements i/o mobiliari bàsic les zones oncològiques  dels hospitals de les comarques gironines per cobrir les necessitats a les quals l’administració no arriba.

Sense els participants -els diners es recapten a través de les aportacions solidàries dels equips, que han de fer un donatiu mínim de 1.000 euros per poder-hi participar- l’Oncotrail no seria possible. Però cal tenir molt present el voluntariat. Si ja el principal actiu amb el qual compta la Fundació Oncolliga Girona són els voluntaris, val a dir que així mateix aquesta prova esportiva solidària de referència que és l’Oncotrail el voluntariat també n’és peça imprescindible. En el seu ideari, l’Oncotrail explica que és una cursa solidària de 100 km per equips que té com a finalitat recaptar fons per millorar les condicions de vida dels malalts de càncer de les comarques gironines i els seus familiars.  I també destaca que una de les característiques que fan d’aquesta prova un esdeveniment esportiu i solidari únic és que l’organització va íntegrament a càrrec de voluntaris, prop de 600 entre avituallaments i logística, fisioterapeutes, podòlegs, serveis sanitaris i forestals.

Per tot plegat, en aquest reconeixement esportiu solidari merescut a l’Oncotrail, es fa més palès que mai el treball en equip. Per a molts anys!

Després que fa tres o quatre dies vaig veure una vintena de fotografies de personatges singulars palafrugellencs que algú s’ha entretingut a agrupar i circulen per WhatsApp, he pensat: mira, intentaré recordar-ne quelcom d’algun d’ells com ara en Quim Feliu, àlies en Patot. Però sobretot persones-personatges carismàtics i de tarannà especial que s’han significat d’alguna manera com ara en Tomàs Cervera també conegut per en Tomàs de l’Sport. Amb tot, mentre s’engegava l’ordinador i anava per passar de la ràdio a posar música suau atès que ja feia estona donaven notícies, he canviat d’idea. I és que els dits, obedients al cap, aniran teclejant alguns flashos de set anys enrere. M’explico: era el final d’un informatiu i, per tant, temps d’esports. Han dit que avui hi ha un partit de futbol a Malta. En un moment m’han vingut al cap algunes imatges viscudes fa set anys en aquest conjunt d’illes de l’arxipèlag maltès (Malta, Gozo i Comino són les principals i que estan -o estaven en aquell llavors- habitades). I és que el 2012, una colla de parelles que ens havíem casat l’any 1975, vam decidir visitar sobretot Malta i Gozo. Per què m’enrotllo sobre Malta? No sé… potser perquè recordo, primer de tot, que va ser un temps viscut i, entre altres coses, que es donava la casualitat, si no m’erro, que l’any anterior al 1975, concretament em sembla era el dia de Santa Llucia del 1974, Malta, després de revisar-se la Constitució, es va convertir en República. I també perquè si continuo encertant-la, ara, el primer de maig, farà quinze anys que va entrar a formar part de la Unió Europea. Tot plegat són unes dades que em van quedar perquè posteriorment, tot i estar jubilat, fes un petit reportatge d’un lloc especial de l’illa de Gozo.

LA FINESTRA BLAVA

Aquell reportatge que es va publicar a les planes de Presència, el començava així: Amb el vent gairebé sempre de testimoni incondicional, la Finestra Blava, a l’illa de Gozo (Malta), s’encarrega de recrear la vista i fer content els variats criteris, siguin quins siguin. Atès que la mateixa postal es pot visualitzar en els diferents moments i situacions d’afectació meteorològica, la Finestra Blava es converteix en un decorat natural d’embolcall renovat: des d’una panoràmica d’un mar blau i transparent, amb les aigües baixes i calmades i el dibuix intens de les roques d’un pont natural obert i ple de color, fins a un paisatge amb banda sonora incorporada. És la forta remor de les ones de grans dimensions que s’enlairen i xoquen en les arrels de la finestra oberta al mar des del mateix mar i que topen, tanmateix, amb les roques calcàries del seu entorn fins a cobrir-les, en ocasions, totalment.

Feta aquesta pinzellada a Malta i ja que és temps de futbol, m’agradaria dir que ahir dia 25 de març vaig xalar amb la selecció de Catalunya. No hi havia molts noms, però si que hi havia molt bons jugadors que, sobretot, plegats, van demostrar ser un equip lluitant per una mateixa causa: guanyar el partit i jugar bé defensant els colors quadribarrats. Llavors, en acabar i aconseguit l’objectiu, cada jugador ha retornat al seu vestuari de procedència per defensar els interessos del club corresponent. S’hi emmirallaran els polítics en el que és i vol dir jugar com un equip per aconseguir la finalitat i una vegada assolida, defensar la samarreta particular que cadascú cregui convenient?

ELS CAVALLERS DE LES GAVARDINES

De fet, dels cavallers de les gavardines intentaré dedicar-hi un espai concret en algun dels propers textos atès que no se’n coneix massa res potser perquè podria semblar era una colla que només feia sopars. Amb tot, de manera especial, em ve molt de gust dedicar unes ralles a l’Ernest Batallé perquè era persona especial i líder de l’Associació Cultural d’Amics del Cinema Bogart’s Club. I com aquesta entitat en l’actualitat celebra el seu quart de segle des de la seua fundació estatuària, potser em serveix per justificar el perquè parlar una mica del Bogart’s Club i de qui en va ser el seu president i ànima de l’associació. L’Ernest Batallé i Campabadal era un home carismàtic i emprenedor o dinamitzador de moltes coses. Un home que de manera senzilla va destacar en l’apartat socio-lúdico-cultural palafrugellenc, encara que no se’n hagin fet prou significacions. Per aquesta raó, heus aquí una pinzellada d’un text que vaig escriure el dia dels seus funerals, l’octubre del 2006. Per això en alguns moments el temps del verb és el present.

Ha volgut que l’enterressin amb la Casablanca de Humphrey Bogart i ja està descansant a la seva vall dels somnis, al món virtual que va crear: Ben-Yabar. No era un somiatruites, tocava de peus a terra i sovint es presentava com un peculiar Charlot: fer humor, crítica i pedagogia, sempre envoltat pel romanticisme i les sensibilitats més properes. Ernest Batallé i Campabadal, una persona que de ben segur en aquests moments ja està fent petar la xerrada amb el seu actor predilecte, Humphrey Bogart, va néixer a Barcelona el 17 de gener del 1931. Quan tenia vint anys, amb els seus pares es va traslladar a Palafrugell per instal·lar-hi una fàbrica de gel. Per això, per a molts encara, és conegut com l’Ernest del gel. Però aquest home, apassionat del cinema i creatiu innat, a la dècada dels anys seixanta va ser l’artífex d’un dels millors night clubs que van existir en aquella època a la comarca: l’Arlequín. Per aquella sala de ball palafrugellenca van passar els millors grups musicals i cantants. A més, era una sala d’un encant especial, ja que tenia en un sortidor d’aigua, de llums i colors, construït per l’enginyer Carles Buïgas, l’element característic i innovador.

L’Ernest Batallé també va fer incursions en el camp del cinema amateur amb persones que, com ell, sentien devoció pel setè art. Era un líder per arrossegar homes i dones cap a projectes que, en mans d’altres, haurien estat utopies i ell, en canvi, els feia realitat. Així, l’estiu de 1994 arribava el que ha estat la seva última obra i ha durat mentre ell ha viscut: l’Associació Cultural d’Amics del Cinema Bogart’s Club. En el decurs d’aquesta dotzena d’anys, embolcallat en uns sopars de Nadal, s’homenatjava persones que, populars o no, s’havien significat al nostre país. Va ser l’instaurador dels guardons Bellíssima Persona. Reconeixement que a una de les primeres persones que es va atorgar va ser al mestre Frederic Sirés, l’autor de La gavina, músic del qual es va fer un bust que l’associació va cedir a l’Ajuntament de Palafrugell i que avui presideix l’entrada del Teatre Municipal. En el decurs dels anys, l’Ernest es va inventar un país idíl·lic: Ben-Yabar. I va ser encara en aquest proppassat Nadal quan va organitzar un sopar multitudinari per fer el lliurament de les Estatuetes de l’Empordà a persones que s’han significat per preservar el nostre país, sobretot l’Empordà, que ell tant s’estimava.

En aquest nostre país tenim persones que a vegades passen desapercebudes per la major part del poble, però que han sigut, a la seua manera, part de l’engranatge que ajuda no ens conformem amb la rutina de pensar que estem vivim.

Abans de fer una pinzellada sobre aquest jove begurenc de setanta quatre anys que en fa cinquanta se’n va anar a Madrid i que, entrat a la seua sèptima dècada s’ha convertit en el tercer protagonista de la pel·lícula Sanfelices, m’agradaria fer cinc cèntims de com va sorgir aquest llarg metratge que està rebent premis a tort i a dret i també del seu director, Roberto Lázaro.

Deia, en el capítol anterior, que Sanfelices és una història senzilla i propera, molt ben realitzada i interpretada. També deia que el projecte va sorgir de manera informal… I és que tot va començar quan un grup d’exalumnes de Roberto Lázaro que havien finalitzat el cicle de Captació, Il·luminació i Tractament de la Imatge, li van proposar que els agradaria continuar treballant junts però si ell, en Roberto, els ajudava en la iniciativa.

I és que aquells joves volien completar la seua formació portant a terme la preparació, el rodatge i la postproducció d’una pel·lícula de llarg metratge. Al projecte s’hi va afegir un altra grup d’antics alumnes, reclutats a través de les xarxes socials. Però calia buscar un tema i elaborar un guió i també que sortissin persones tècniques per establir un pressupost i buscar finançament així com preparar els diferents aspectes legals i formals del rodatge. Mica en mica l’equip es va anar construint i es va formar la gran família, amb els responsables de cada àrea ben definits. Pel que fa al guió… és en certa manera autobiogràfic, ja que neix a partir d’uns punts de referència del mateix Roberto Lázaro (la seua mare era mestra i va emmalaltir) i experiències personals que va cedir a un altra seu ex alumne: Miguel Muñoz Baeza que va ser qui, amb gran sensibilitat va desenvolupar i actualitzar la història de Sanfelices, juntament amb el mateix Lázaro.

Una vegada completat l’equip tècnic es va començar a rodar a les ordres de Lázaro, un professional amb una àmplia formació que va des de ser llicenciat en Ciencies de la Informació per la Universitat Complutense (U.C.M.), fins a tenir estudis en Alta Direcció d’Empreses, per la Confederación Española de Organizaciones Empresariales y la Confederación Española de Pequeñas y Medianas Empresas (CEOE-CEPyME), passant per estudis de doctorat en el Departamento de Comunicación Audiovisual y Publicidad o estudis de Cine e Historia a la Facultat Geografía e Historia (U.C.M.) o el curs d’Estética de la Realización Documental por la Escuela de Cine de Sant Antonio de los Baños (Cuba). Dit això, no és gens estrany que Lázaro decidís involucrarse en el projecte proposat per ex alumnes seus.

Del perquè de tot plegat em sembla queda resumit en la nota explicativa facilitada per en Roberto Lázaro i la Tania Jiménez, la professora que també es va implicar en el projecte de Sanfelices: “Queríamos que estos jóvenes estudiantes de imagen y sonido entendieran que hacer una película es una tarea ardua, difícil, dura y cara. Si conocen todos los pasos, los procedimientos técnicos, los costes…, entenderán la importancia de respetar los derechos de autor, la propiedad intelectual y sobre todo la propiedad mercantil de la obra audiovisual. Por otra parte, nos parece importante que piensen que escribir un guión alejado de los estándares que las distribuidoras generalistas proponen para un publico como ellos, les afianzaría en la idea de lo importante que es tener una cinematografía nacional variada en las temáticas, géneros y costes de producción.”

Tot i que el currículum professional d’en Roberto Lázaro és prou àmpli, només dir que una llarga llista de premis i mencions que es poden consultar perfectament en diferents arxius, avalen la trajectòria d’aquest cineasta nascut a Soria que, a primers de març, va presentar, a Begur, la seua (i de tot l’equip) última pel·lícula: Sanfelices. Feta doncs aquesta breu sinopsi del perquè Sanfelices i de Roberto Lázaro, anem a saber quelcom del tercer cap de cartell d’aquest llarg metratge, el begurenc Julio Arnau Català.

Dels Pastorets amb la “Tató” al Sanfelices amb Roberto Lázaro

Julio Arnau Català va néixer a Ciutadella (Menorca) l’any 1945. Que naixés a Menorca, en Julio ho explica així: El meu pare era de Begur i en aquella època es dedicava a la pesca. El cas és que amb tres o quatre homes més del seu poble, van agafar una tranyina i es van fer a la mar cap a Menorca. Se’n van anar a pescar a Ciutadella. Però ves per on, a la ciutat més poblada de l’illa més septentrional de les Balears, va ser al meu pare qui van pescar. Al cap d’uns mesos vaig néixer jo. Quan tenia uns dos anyets tota la família vam venir al poble del meu pare, i així va ser que ens vam establir a Begur.

Com molta mainada begurenca,  de ben menut, en Julio va començar a fer teatre amb la mítica Concepció Pi “la Tató” i sembla ser que ja posava de manifest les seues qualitats interpretatives. En el decurs d’aquells anys la representació de Els Pastorets era l’obra obligada en les diades nadalenques fins que quan tenia uns quinze anys, es va crear un grup de teatre de persones adultes que van convidar en Julio oferint-li un petit paper a l’obra que estrenarien mesos més tard. Es pot dir que aquests van ser els seus inicis en el camp de la interpretació.  Encara adolescent, havia debutat, el 1960, en el que es podria anomenar teatre amateur, a la sala del Casino Cultural de Begur. Escenari al qual va tornar al cap de cinquanta vuit anys (2018) fent un paper de col·laboració amb la colla local Grup de TeatrU Es Quinze. Em va convidar i convèncer  el meu amic Jaume Congost, dient-me que hi havia un petit paper que m’anava com anell al dit. La veritat és que m’ho vaig passar molt bé amb tota aquesta colla de magnífics actors i actrius i millors persones encara recordava la vigília de l’estrena de la pel·lícula Sanfelices quan, al mateix temps, va poder participar al seu primer assaig de “Barra lliure”, la nova comèdia que prepara per aquest 2019 el grup que dirigeix Jaume Congost.

Però la vida dóna moltes voltes, i en el cas d’en Julio Arnau encara n’ha donat més atès que l’any 1968 se’n va anar a Madrid i va entrar d’auxiliar de vol en una companyia aèria. Ha voltat arreu del món però,  com diu la dita: “Roda el món i torna al Born”. Pel que fa en Julio, perquè a més d’anar a presentar el que ha sigut el seu primer llarg metratge, també a la mateixa sala del Casino Cultural, per la diada de Sant Pere, estrenarà, amb el Grup de TeatrU Es Quinze, una nova comèdia i, d’altra banda, amb la seua esposa passen temporades al bell paratge begurenc.

Amb tot,  el 1998 en Julio va patir un infart i va haver de deixar de volar. Es va passar dos anys treballant al despatx de la companyia aèria i al cap de vint-i-quatre mesos, es va jubilar. En tenir més temps, i atès sempre li deien que tenia veu de locutor i que s’hi podia dedicar, va ser així que, segons m’explica ja que no tenia res més a fer en estar jubilat, vaig decidir anar a una escola de doblatge durant un parell o tres d’anys. Llavors he fet alguna coseta com ara falques per la ràdio, algun espot de televisió… i un dia, em van oferir presentar-me a un càsting a Tele5. La prova va sortir bé i em van contractar per sortir al programa que es deia “De buena ley” en el qual representava a un senyor de 70 anys, gay, que surt de l’armari i tenia trifulgues amb el seu fill. Com anècdota, en Julio recorda que aquí a Begur aquella aparició a les pantalles televisives interpretant un senyor que sortia de l’armari va provocar tot un enreou. Va haver-hi una mena de revolució perquè alguns opinaven que efectivament era homosexual i d’altres deien que no, que tot allò formava part de la sèrie de televisió. I és que molta gent es pensa que tot el que surt a la tele és cert i no es fa a la idea que en aquests tipus de programes està tot “guionajat”. Com m’ho vaig passar molt bé treballant davant de les càmeres, sense posar-me nerviós, així va ser que vaig començar.

Val a dir que gràcies a les seues capacitats innates i a partir de dos, tres anys de pràctiques en escoles de doblatge i locució publicitària, en Julio ha fet diversos espots a la televisió. Per a Renfe, Green Peace o l’asseguradora Gènesis, per exemple; i com ja ha quedat palès ratlles amunt, doblatge per a series de televisió i diverses pel·lícules a part de moltes falques per a diferents emissores de ràdio. Així mateix va participar en tres capítols de la sèrie bàvara “Dahoam is Dahoam” rodats a Palma de Mallorca o interpretant un important personatge en el llarg metratge “Win sommer auf Lanzarote” per a la ZDF (Televisió alemanya).

Fet aquest petit resum de la seua trajectòria en el camp de les arts escèniques de la interpretació i de la locució, he de dir que si bé per iniciar-se a la televisió ho va fer a partir d’un càsting, no és pas menys cert que també va ser a partir de superar unes proves que el van triar per interpretar el paper de Carmelo a la pel·lícula de Roberto Lázaro, Sanfelices. M’hi vaig presentar després de veure a internet que es convocava el càsting. En resum, que em van agafar en veure que hi havia molta química amb la protagonista Elena (Flora López), que ja estava decidida, i un servidor. I així va ser que em van agafar. Posteriorment, parlant amb en Roberto i dir-li que jo era de Begur, ell em va comentar que coneixia el poble i els seus racons ja que feia uns anys que havia portat a terme uns reportatges sobre la zona. En Julio està molt content d’haver format part de l’equip, d’aquesta gran família, remarca, que ha sigut el rodatge de la pel·lícula Sanfelices.

Per tant, podria semblar senzill que, si bé el director (i co-guionista) Roberto Lázaro ja sentia una admiració per Begur i que el seu “tercer home” com a cap de cartell, en Julio Arnau (Carmelo al llargmetratge) sent el seu poble, podés ser el lloc on s’estrenés la pel·lícula a Catalunya. Però no va ser així de fàcil. Per aquesta raó, en Julio encara n’està més content es podés portar a terme la presentació i estrena el primer dia d’aquest mes de març. I més ho va estar encara perquè a la presentació el va acompanyar el mateix director i líder del projecte posat en pantalla: Roberto Lázaro. Ens ha costat una mica de feina poder portar la pel·lícula aquí em dia en Julio, alhora que feia palès el seu estat d’ànim i agraïment: Una vegada aconseguit fer l’estrena al  cinema del Casino Cultural del meu poble, només puc afegir que estic segur que la gent gaudirà tant veient-la, com jo m’ho he passat bé fent-la. Moltes gràcies a tot l’equip, la gran família, i en Roberto Lázaro per venir a la presentació a Begur i fer-nos una xerrada amb torn obert de preguntes, sobre la pel·lícula Sanfelices.

A grans trets, eus aquí una petita pinzellada a Sanfelices, una història de valors.

Ves per on, a través d’una pel·lícula que a Catalunya s’ha estrenat al cinema del Casino Cultural de Begur, vaig poder conèixer la existència d’un poble de la província de Soria que a l’hivern no arriba a la mitja dotzena d’habitants: San Felices.

La presentació a la vila baix empordanesa de la Costa Brava va comptar amb la presència del director d’una obra que va néixer de manera informal ara fa quatre anys, i que intentaré explicar en proper capítol, i amb la del tercer protagonista d’una història de cent minuts (Sanfelices) plena d’emotivitat i sensibilitat així com valors per a la reflexió.

Aquest esdeveniment es va produir el proppassat divendres 1 de març. El motiu pel qual l’estrena a Catalunya es portés a terme en un poble i no en una ciutat o capital del nostre País, és deu única i exclusivament perquè el tercer cap de cartell, Julio Arnau i Català, és un begurenc que des del 1968 viu a Madrid però sempre havent fet escapades a la seua vila, Begur. Unes escapades i estades que des que es va jubilar, sovintegen més i són més perllongades. Fins el punt que l’any passat li va permetre interpretar un petit paper en una comèdia portada a terme pel Grup de TeatrU Es Quinze, de Begur, estrenada per la diada de Sant Pere, patró de la vila.

Però anant al gra, perquè ara mateix veig m’aniria enrotllant explicant ets i uts de l’un i de l’altra en detriment d’intentar fer cinc cèntims d’una producció que ha obtingut diversos premis en diferents festivals de cinema en els quals ja s’ha presentat. I és que Sanfelices ha sigut premiada com a millor pel·lícula en el Festival Internacional de Cine de Vilagarcía de Arousa o també cal destacar que ha rebut l’Or a la millor pel·lícula “Familiar y de Valores” en el Festival Internacional de Cine Queen Palm de Califòrnia. En aquest cas, però, val a dir que en el certamen de Palm Springs (Estats Units) l’obra de Roberto Lázaro a part de l’Or esmentat, cal afegir-hi quatre guardons més: Or per a la millor actriu (Flora López) Plata al millor guió (Roberto Lázaro i Miguel Muñoz Baeza) i dos Bronces: per al millor actor (Ócar Abad) i pel millor director (Roberto Lázaro). Tot plegat, juntament amb una molt bona crítica arreu on ja s’ha estrenat i projectat (entre altres llocs Soria, Madrid, Alacant i Begur).

Bé, Sanfelices es pot dir que és el resultat d’una història senzilla i propera, molt ben realitzada i interpretada. Per això fa que els personatges també siguin molt propers fent entrar i viure el que de manera acurada s’explica a través de la pantalla. És una història plena de sensibilitat i emocions amb uns valors universals. Des del que pot significar viure dedicant la vida als demés, passant per una extraordinària relació entre una mare que pateix una malaltia terminal i el seu fill, fins el valor de l’amistat entre una dona i un home ben curiós.

L’Elena (Flora López) és una mestra que mentre estava fent una de les seues classes, pateix una embòlia. Aquest fet no només canvia totalment la seua vida, sinó també la del seu fill, en Manuel (Óscar Abad). I és que el jove estudiant ho deixa tot per només dedicar-se a la seua mare, deixant de banda els estudis universitaris per posar-se a treballar i així poder pagar el centre de dia en el qual la seua mare ha d’estar ingressada. És en aquest lloc que la mestra coneix en Carmelo (Julio Arnau), un pagès-pastor amb força terreny de conreu i bestiar, acabat d’arribar del poble on sempre havia viscut. Aquest home és un tipus curiós i apassionat per l’astronomia. El cas és que entre els dos, l’Elena i en Carmelo, neix una bonica amistat i una complicitat que els recupera il·lusió pel present, amb mirades al passat.

Tot plegat porta als protagonistes a les seues arrels. En Carmelo perquè torna al seu poble, amb la seua gent, i perquè l’Elena i en Manuel se’n van a San Felices, el poble on la mestra va exercir per primera vegada; on es va enamorar i lloc on va néixer el seu fill. Allà, al poble de Soria, a part dels records i reviure un temps passat, és el moment de fer balanç aclaridor. És, així mateix, el desenllaç d’una història que tot i sent de caire dramàtic, l’elegància, senzillesa i acurada posada en escena amb la qual està explicada, juntament amb les peculiars pinzellades d’aire fresc d’en Carmelo, fan passar volant els cent minuts de durada de Sanfelices. Una pel·lícula plena d’emocions que descriuen una realitat de situacions.

Si no hi ha res de nou la setmana vinent intentaré fer cinc cèntims de la història que hi ha darrere les càmeres, i dels sentiments que van impulsar que aquesta pel·lícula rodada a Soria s’hagi estrenat a Catalunya, al cinema del Casino Cultural de Begur.