Sota la buguenvíl·lia

D’aquí a un parell de mesos tornen les eleccions municipals. Però vist que el que va creixent cada vegada de manera més accelerada és el poder tecnòcrata, cal que hi hagi persones (ciutadans/ciutadanes) que es presentin a unes eleccions municipals?
I és que, de fet, en la major part dels casos, qui realment “mana” (o decideix a l’ombra) és algun/a tècnic/a-funcionari/a de l’Ajuntament? Amb tot, com és sabut, qui acaba firmant cara la ciutadania és la persona elegida per desenvolupar la seva etapa de política municipal.

Pregunta: com és que han anat agafant tant protagonisme aquests tècnics-funcionaris que al final, en força ocasions, acaben posant pals a les rodes en comptes de servir (evidentment preservant les lleis establertes), ajudar als ciutadans a resoldre el problema, projecte, necessitat que puguin tenir?

D’altra banda, sovint, molt sovint, els tècnics qualificats que no són funcionaris, i que treballen pel ciutadà que ha de tornar a pagar, normalment respira (respiren) només queixant-se off de record atès aquell intent de reclamació en manifestació pública per raons diverses de “supervivència”, s’acaba diluint. No fora cas que en sortís/sin perjudicats en algun altra projecte i al final no poder treballar, guanyar-se la vida. Això si, el tècnic-funcionari a final de mes continua cobrant resultat dels diners (via impostos) ingressats a “l’empresa” (Ajuntament) que paga cada persona del poble.

Llavors, és clar, el ciutadà cada vegada més es pregunta: de què serveix votar un equip (candidatura) que presenta la visió (filosofia) de com ha de ser aquell poble quan a la pràctica es fa palès que la major part de tot aquell programa quedarà a les mans del tècnic-funcionari?
I és que les persones que s’acaben presentant, quan estan a l’Ajuntament corresponent, s’adonen que estan lligades de peus i mans pel que haurien de ser informes del tècnic-funcionari, si, però que en la realitat s’acaba convertint en decret llei. I aquelles persones que s’han presentat, quan han de donar comptes als ciutadans que han demanat aquell permís per un projecte determinat, encara que sigui per necessitat, resulta que acaben donant les argumentacions com a tecnòcrates, sense facilitar les possibles alternatives per tal de resoldre el problema o el projecte. Podria ser, sobretot en Ajuntaments petits, que hagin aconseguit posar la por al cos a partir d’aquells arguments de “la responsabilitat” etc etc.?
Però en realitat de qui serà o és la responsabilitat? Evidentment que la responsabilitat sempre acaba sent del qui signa oficialment. Ara bé, continuarà havent-hi els qui passats aquells quatre anys seguiran al seu lloc per estendre’s en l’ús de la mala entesa paella pel mànec, sense oferir alternatives ni que els votants puguin dir-hi la seva. És clar que s’han presentat anteriorment a unes oposicions. Però això ha de ser etern, peti qui peti?
Ah!, per descomptat que a la vinya del senyor hi ha de tot, com en tots els oficis. Però malauradament, com passa sempre, els que ho fan malament, són els qui, valgui la redundància, fan mal i és el que predomina. De ben segur sense que hagués, hagi, de predominar.

De tot plegat, és quan afloren diferents preguntes que acaben tenint un mateix fons però que es pot resumir en una que segurament ja ho engloba tot:
Perquè votar a persones que es presenten amb una filosofia de poble, si la major part de tot aquell programari en la realitat quedarà a mercè de les decisions del tècnic/a-funcionari/a?
I és que en comptes de presentar alternatives viables, cas que el projecte presentat no s’ajustés a les “normatives” existents, l’informe només acaba essent: NO o per anar marejant la perdiu, al cap de mesos, i després d’haver-ho reclamat: “PENDENT DE REVISIÓ” és la resposta. I ja està. A callar, i esperar que creixi la barba.

De fet, però, qui agafa, o pot agafar, el toro per les banyes?
Cal seny, equilibri, i ganes de voler-ho fer pel bé de tots.

(*) Quan  parlo de la persona tecnòcrata o la ciutadana, només he fet servir en el títol i en el primer paràgraf els dos generes i en la resta de text no, a fi i efecte de no fer-lo encara més feixuc posant en cada ocasió que tant potser del sexe masculí com el femení. Tot això, sense cap intent de voler entrar en debats masclistes ni res que s’hi assembli.
Que quedi clar.

Després de 15 anys d’obstruccions i interdictes, el diumenge 15 d’agost de 1982 es feia realitat l’obertura de l’anomenada “Via turística” de Calella 

Avui dilluns 15 d’agost de 2022 fa quaranta anys que es posava fi “al desacatament a l’administració i a les resolucions i poders judicials” i es va procedir al desallotjament de la zona conflictiva del càmping Moby Dick de Calella de Palafrugell. Des de feia quinze anys, essent alcalde de la Vila Joan Gich Girbau, el Consistori, amb bona visió de futur, va preveure i aprovar per tal de descongestionar el trànsit rodat del front de mar, el projecte que es va anomenar “Via turística”. Amb tot, malgrat que “la cessió de terreny ve (o venia) obligada per la Llei del Sòl de 1966 (art.114-116)”, el que aleshores n’era el propietari, Jaume Simón, argumentava que “des de l’administració no s’han complert les condicions previstes i faré tot el possible legalment perquè no s’obri el vial, ja que m’han enganyat”.
El cas és que en el decurs de quinze anys el propietari del camping se’n havia anat ensortint en presentar nous recursos en cada ocasió que l’Ajuntament rebia la documentació que comunicava s’havia desestimat l’interdicte presentat per Simón. I per tant, es podia fer efectiva l’expropiació. Una expropiació però, que en cada ocasió anava quedant en compàs d’espera d’una nova resolució atès immediatament Jaume Simón presentava un nou interdicte. I així anaven passant els anys fins que en els primers dies del mes d’agost de 1982, essent alcalde de Palafrugell Albert Juanola, aquest no va donar temps que el propietari del càmping presentés nou recurs amb el propòsit que tal i com se’n havia sortit fins llavors, mentre arribava la posterior sentència desfavorable, podia disposar dels terrenys un altra estiu. Per aquesta raó a fi i efecte que aquella situació no es convertís en el dia de la marmota i malgrat que des de l’oposició del Consistori palafrugellenc es manifestés que el tossut i murri alcalde Juanola “feia un espectacle” en ser al pic de l’estiu, el temps ha demostrat que aquella ferma decisió va ser clau per posar fil a l’agulla a la “Via turística”. L’alcalde va fer us d’una mobilització sense precedents i recordo com alguns turistes que s’allotjaven al càmping anaven fent fotografies i fins i tot alguns filmaven amb càmeres de Super8 tot aquell enrenou de màquines, brigada municipal, policia local i guardià civil a part de curiosos…
De no haver actuat Juanola d’aquella manera, ves a saber… potser encara s’estaria jugant al gat i a la rata. I sabent que aquests dos animalets porten cua… us imagineu tot el que ha representat la remodelació del front de mar fent possible que el trànsit rodat no hi passi i que s’hagi pogut guanyar un molt important espai per gaudir i passejar tranquil·lament per la façana marítima de Calella? Si no s’hagués portat a terme aquell desallotjament aquell 15 d’agost de 1982, us imagineu a part del que seria el dia a dia, el desgavell que es produiria els dies de concert de Cap Roig i fins on arribaria la cua?
En aquestes planes del PuntDiari informava in situ com estava la situació i el que havia succeït aquell 15 d’agost de 1982 donant veu a cadascun dels implicats. Avui, quaranta anys després, en aquesta introducció que acabo d’escriure ja s’hi pot veure més una crònica d’opinió. Una crònica que podria ser més extensa però que “ara no toca” atès cal el record-reconeixement cap a un alcalde que tot i que va estar a la política, no va ser mai un polític. Encara que en va acabar fent a la seva manera, és clar. I és que avui els partits, la cúpula dels partits, és qui mana i mou els fils.
I res, amb la perspectiva del temps que cadascú se’n faci l’opinió. Sobretot, repeteixo, tenint en compta que l’opinió de les persones implicades queda reflectida en el reportatge del 17.08.82 que adjunto. De tot plegat se’n podrà treure conclusions i pot ajudar a fer memòria d’un fet important del municipi de Palafrugell que va succeir ara fa quaranta anys!

L’any 2006 el diari El Punt va engegar un projecte, Punt de Festa, per donar ressò a una feina altruista que en la major part dels pobles del nostre territori és de les que el fa moure. I que d’altra banda, alhora, acaba sent peça molt important per no només fer bellugar, sinó despertar, pensar i viure el país: la cultura tradicional i popular.
Amb aquesta idea es pot ben dir que en el decurs del temps que ens ho varen permetre, una colla de periodistes de la casa vam posar en plana tot allò que tothom sabia i lloava però que no acabava de tenir l’espai que mereixia. Ho varem aconseguir. A partir d’aquell esperit, filosofia i estima cap a la nostra cultura sense que anés en detriment de totes les altres, encara ens la va fer estimar més en aprofundir-hi, apropar-nos-hi i conviure a través de reportatges fets amb persones de diferents sensibilitats de cadascun dels nostres pobles però que els unia una manera de viure i fer país. A tota la colla “pedefera” (sobrenom amb el qual ens varem auto batejar els que varem formar part d’aquell projecte fet realitat) el Punt de Festa ens va acoblar més enllà del que era la nostra relació professional i de projecte. Com de llavors ençà regularment ens hem continuat veient i compartint xerrades de sobretaula com a mínim un parell de vegades l’any, no podia ser diferent que, partint d’aquell Punt de Festa, m’hagi tornat a posar sota la buguenvíl·lia per dedicar unes paraules de record a la periodista Marta Membrives i Bel que el proppassat dia 18 d’aquest mes de març del 2022 ens va deixar a l’edat de cinquanta anys.

En diferents seccions del diari ja ha quedat constància de la personalitat de la Marta i del seu currículum professional. Em poso a teclejar, a l’ordinador, tot recordant  moments viscuts amb la nostra estimada pedefera Marta, de Badalona. Amb tot, més que voler explicar-los, penso que de vegades els que som del ram de la comunicació també ens sabem comunicar no només per qüestions de feina, sinò per créixer en l’amistat i les relacions humanes.

Marta, t’agradava llegir i sempre mesuraves en el seu punt just les segones lectures. Fina d’orella i amb els ulls captant fins el detall més insignificant, a vegades podia semblar que estaves en un altra món però, de fet, amb el teu posat tranquil, serè i senzill, resultava eres la més llesta de la classe estant al cas de tot i de tots.
Ens varem conèixer fa setze anys i vam ser dels que varem connectar i entendre’ns en el que a vegades sembla costi d’entendre: el que és treballar en equip i posar-ho a la pràctica. Un projecte, El Punt de Festa, ens va fer viure uns dels millors anys de les nostres vides professionals i estimar el que a vegades n’hi ha que han dit que tot allò que fa moure un poble, un país, és cultureta. Quan, en realitat, ha quedat palès que, igualment com tu, Marta, sou el que signifiqueu en majúscules. Plegats, tota una colla, varem coincidir, viure i créixer emergint una amistat que hem mantingut regularment amb trobades a través dels anys. Sempre seràs l’estimada Marta “…si tanco els ulls te’m fas present i esclaten els colors”.