Sota la buguenvíl·lia

D’aquí a un parell de mesos tornen les eleccions municipals. Però vist que el que va creixent cada vegada de manera més accelerada és el poder tecnòcrata, cal que hi hagi persones (ciutadans/ciutadanes) que es presentin a unes eleccions municipals?
I és que, de fet, en la major part dels casos, qui realment “mana” (o decideix a l’ombra) és algun/a tècnic/a-funcionari/a de l’Ajuntament? Amb tot, com és sabut, qui acaba firmant cara la ciutadania és la persona elegida per desenvolupar la seva etapa de política municipal.

Pregunta: com és que han anat agafant tant protagonisme aquests tècnics-funcionaris que al final, en força ocasions, acaben posant pals a les rodes en comptes de servir (evidentment preservant les lleis establertes), ajudar als ciutadans a resoldre el problema, projecte, necessitat que puguin tenir?

D’altra banda, sovint, molt sovint, els tècnics qualificats que no són funcionaris, i que treballen pel ciutadà que ha de tornar a pagar, normalment respira (respiren) només queixant-se off de record atès aquell intent de reclamació en manifestació pública per raons diverses de “supervivència”, s’acaba diluint. No fora cas que en sortís/sin perjudicats en algun altra projecte i al final no poder treballar, guanyar-se la vida. Això si, el tècnic-funcionari a final de mes continua cobrant resultat dels diners (via impostos) ingressats a “l’empresa” (Ajuntament) que paga cada persona del poble.

Llavors, és clar, el ciutadà cada vegada més es pregunta: de què serveix votar un equip (candidatura) que presenta la visió (filosofia) de com ha de ser aquell poble quan a la pràctica es fa palès que la major part de tot aquell programa quedarà a les mans del tècnic-funcionari?
I és que les persones que s’acaben presentant, quan estan a l’Ajuntament corresponent, s’adonen que estan lligades de peus i mans pel que haurien de ser informes del tècnic-funcionari, si, però que en la realitat s’acaba convertint en decret llei. I aquelles persones que s’han presentat, quan han de donar comptes als ciutadans que han demanat aquell permís per un projecte determinat, encara que sigui per necessitat, resulta que acaben donant les argumentacions com a tecnòcrates, sense facilitar les possibles alternatives per tal de resoldre el problema o el projecte. Podria ser, sobretot en Ajuntaments petits, que hagin aconseguit posar la por al cos a partir d’aquells arguments de “la responsabilitat” etc etc.?
Però en realitat de qui serà o és la responsabilitat? Evidentment que la responsabilitat sempre acaba sent del qui signa oficialment. Ara bé, continuarà havent-hi els qui passats aquells quatre anys seguiran al seu lloc per estendre’s en l’ús de la mala entesa paella pel mànec, sense oferir alternatives ni que els votants puguin dir-hi la seva. És clar que s’han presentat anteriorment a unes oposicions. Però això ha de ser etern, peti qui peti?
Ah!, per descomptat que a la vinya del senyor hi ha de tot, com en tots els oficis. Però malauradament, com passa sempre, els que ho fan malament, són els qui, valgui la redundància, fan mal i és el que predomina. De ben segur sense que hagués, hagi, de predominar.

De tot plegat, és quan afloren diferents preguntes que acaben tenint un mateix fons però que es pot resumir en una que segurament ja ho engloba tot:
Perquè votar a persones que es presenten amb una filosofia de poble, si la major part de tot aquell programari en la realitat quedarà a mercè de les decisions del tècnic/a-funcionari/a?
I és que en comptes de presentar alternatives viables, cas que el projecte presentat no s’ajustés a les “normatives” existents, l’informe només acaba essent: NO o per anar marejant la perdiu, al cap de mesos, i després d’haver-ho reclamat: “PENDENT DE REVISIÓ” és la resposta. I ja està. A callar, i esperar que creixi la barba.

De fet, però, qui agafa, o pot agafar, el toro per les banyes?
Cal seny, equilibri, i ganes de voler-ho fer pel bé de tots.

(*) Quan  parlo de la persona tecnòcrata o la ciutadana, només he fet servir en el títol i en el primer paràgraf els dos generes i en la resta de text no, a fi i efecte de no fer-lo encara més feixuc posant en cada ocasió que tant potser del sexe masculí com el femení. Tot això, sense cap intent de voler entrar en debats masclistes ni res que s’hi assembli.
Que quedi clar.

Després de 15 anys d’obstruccions i interdictes, el diumenge 15 d’agost de 1982 es feia realitat l’obertura de l’anomenada “Via turística” de Calella 

Avui dilluns 15 d’agost de 2022 fa quaranta anys que es posava fi “al desacatament a l’administració i a les resolucions i poders judicials” i es va procedir al desallotjament de la zona conflictiva del càmping Moby Dick de Calella de Palafrugell. Des de feia quinze anys, essent alcalde de la Vila Joan Gich Girbau, el Consistori, amb bona visió de futur, va preveure i aprovar per tal de descongestionar el trànsit rodat del front de mar, el projecte que es va anomenar “Via turística”. Amb tot, malgrat que “la cessió de terreny ve (o venia) obligada per la Llei del Sòl de 1966 (art.114-116)”, el que aleshores n’era el propietari, Jaume Simón, argumentava que “des de l’administració no s’han complert les condicions previstes i faré tot el possible legalment perquè no s’obri el vial, ja que m’han enganyat”.
El cas és que en el decurs de quinze anys el propietari del camping se’n havia anat ensortint en presentar nous recursos en cada ocasió que l’Ajuntament rebia la documentació que comunicava s’havia desestimat l’interdicte presentat per Simón. I per tant, es podia fer efectiva l’expropiació. Una expropiació però, que en cada ocasió anava quedant en compàs d’espera d’una nova resolució atès immediatament Jaume Simón presentava un nou interdicte. I així anaven passant els anys fins que en els primers dies del mes d’agost de 1982, essent alcalde de Palafrugell Albert Juanola, aquest no va donar temps que el propietari del càmping presentés nou recurs amb el propòsit que tal i com se’n havia sortit fins llavors, mentre arribava la posterior sentència desfavorable, podia disposar dels terrenys un altra estiu. Per aquesta raó a fi i efecte que aquella situació no es convertís en el dia de la marmota i malgrat que des de l’oposició del Consistori palafrugellenc es manifestés que el tossut i murri alcalde Juanola “feia un espectacle” en ser al pic de l’estiu, el temps ha demostrat que aquella ferma decisió va ser clau per posar fil a l’agulla a la “Via turística”. L’alcalde va fer us d’una mobilització sense precedents i recordo com alguns turistes que s’allotjaven al càmping anaven fent fotografies i fins i tot alguns filmaven amb càmeres de Super8 tot aquell enrenou de màquines, brigada municipal, policia local i guardià civil a part de curiosos…
De no haver actuat Juanola d’aquella manera, ves a saber… potser encara s’estaria jugant al gat i a la rata. I sabent que aquests dos animalets porten cua… us imagineu tot el que ha representat la remodelació del front de mar fent possible que el trànsit rodat no hi passi i que s’hagi pogut guanyar un molt important espai per gaudir i passejar tranquil·lament per la façana marítima de Calella? Si no s’hagués portat a terme aquell desallotjament aquell 15 d’agost de 1982, us imagineu a part del que seria el dia a dia, el desgavell que es produiria els dies de concert de Cap Roig i fins on arribaria la cua?
En aquestes planes del PuntDiari informava in situ com estava la situació i el que havia succeït aquell 15 d’agost de 1982 donant veu a cadascun dels implicats. Avui, quaranta anys després, en aquesta introducció que acabo d’escriure ja s’hi pot veure més una crònica d’opinió. Una crònica que podria ser més extensa però que “ara no toca” atès cal el record-reconeixement cap a un alcalde que tot i que va estar a la política, no va ser mai un polític. Encara que en va acabar fent a la seva manera, és clar. I és que avui els partits, la cúpula dels partits, és qui mana i mou els fils.
I res, amb la perspectiva del temps que cadascú se’n faci l’opinió. Sobretot, repeteixo, tenint en compta que l’opinió de les persones implicades queda reflectida en el reportatge del 17.08.82 que adjunto. De tot plegat se’n podrà treure conclusions i pot ajudar a fer memòria d’un fet important del municipi de Palafrugell que va succeir ara fa quaranta anys!

L’any 2006 el diari El Punt va engegar un projecte, Punt de Festa, per donar ressò a una feina altruista que en la major part dels pobles del nostre territori és de les que el fa moure. I que d’altra banda, alhora, acaba sent peça molt important per no només fer bellugar, sinó despertar, pensar i viure el país: la cultura tradicional i popular.
Amb aquesta idea es pot ben dir que en el decurs del temps que ens ho varen permetre, una colla de periodistes de la casa vam posar en plana tot allò que tothom sabia i lloava però que no acabava de tenir l’espai que mereixia. Ho varem aconseguir. A partir d’aquell esperit, filosofia i estima cap a la nostra cultura sense que anés en detriment de totes les altres, encara ens la va fer estimar més en aprofundir-hi, apropar-nos-hi i conviure a través de reportatges fets amb persones de diferents sensibilitats de cadascun dels nostres pobles però que els unia una manera de viure i fer país. A tota la colla “pedefera” (sobrenom amb el qual ens varem auto batejar els que varem formar part d’aquell projecte fet realitat) el Punt de Festa ens va acoblar més enllà del que era la nostra relació professional i de projecte. Com de llavors ençà regularment ens hem continuat veient i compartint xerrades de sobretaula com a mínim un parell de vegades l’any, no podia ser diferent que, partint d’aquell Punt de Festa, m’hagi tornat a posar sota la buguenvíl·lia per dedicar unes paraules de record a la periodista Marta Membrives i Bel que el proppassat dia 18 d’aquest mes de març del 2022 ens va deixar a l’edat de cinquanta anys.

En diferents seccions del diari ja ha quedat constància de la personalitat de la Marta i del seu currículum professional. Em poso a teclejar, a l’ordinador, tot recordant  moments viscuts amb la nostra estimada pedefera Marta, de Badalona. Amb tot, més que voler explicar-los, penso que de vegades els que som del ram de la comunicació també ens sabem comunicar no només per qüestions de feina, sinò per créixer en l’amistat i les relacions humanes.

Marta, t’agradava llegir i sempre mesuraves en el seu punt just les segones lectures. Fina d’orella i amb els ulls captant fins el detall més insignificant, a vegades podia semblar que estaves en un altra món però, de fet, amb el teu posat tranquil, serè i senzill, resultava eres la més llesta de la classe estant al cas de tot i de tots.
Ens varem conèixer fa setze anys i vam ser dels que varem connectar i entendre’ns en el que a vegades sembla costi d’entendre: el que és treballar en equip i posar-ho a la pràctica. Un projecte, El Punt de Festa, ens va fer viure uns dels millors anys de les nostres vides professionals i estimar el que a vegades n’hi ha que han dit que tot allò que fa moure un poble, un país, és cultureta. Quan, en realitat, ha quedat palès que, igualment com tu, Marta, sou el que signifiqueu en majúscules. Plegats, tota una colla, varem coincidir, viure i créixer emergint una amistat que hem mantingut regularment amb trobades a través dels anys. Sempre seràs l’estimada Marta “…si tanco els ulls te’m fas present i esclaten els colors”.

Des de fa cinc mesos que tinc un deute pendent “Sota la buguenvíl·lia”. I és que en l’última “aparició” escrita del 13 de maig vaig dir que aniria comentant, per talls, la xerrada radiofònica que vaig mantenir tres dies abans amb el psicòleg (i moltes coses més) Pep Marí. Bé, el cas és que no m’hi havia tornat a posar per tal de complir el que havia anunciat faria. Amb tot, com diuen que val  més tard que mai, procuraré deixar-ne constància mica en mica, d’ara en endavant. Perquè la veritat, val la pena escoltar els raonaments, exposicions, valoracions i reconeixements d’en Pep Marí i Cortés.

En l’acte de comiat a Jordi Muxach (24.10.2019),  en escoltar les diferents emotives paraules de diverses persones que van viure molt a prop seu, em va refermar la convicció que en tenia de la persona i del personatge. Mestre, va ser una de les definicions o qualificacions que va sovintejar. Així com la de campió de campions (compartit amb els seus gossos en moltes ocasions. Sobretot amb la mítica Coloma ).

Com és que he començat parlant del psicòleg Pep Marí  i en el següent paràgraf me’n he anat cap el pastor de l’Estartit, Jordi Muxach? Perquè tot vivint aquell adéu a Muxach, entre paraules, emocions, vídeos i el munt de persones que s’hi van aplegar, em van venir al cap moltes coses que  lligaven amb l’entrevista que vaig fer i viure amb en Pep Marí. D’aquí la idea d’intentar relacionar el que en un moment havia vist clar: la importància del(s) mestre(s) i la importància d’aprendre dels campions. Però també la importància de les emocions i reconeixement. En el recordatori d’en Jordi Muxach i Pagès que se’ns va fer a mans en l’acte de comiat, hi deia: “Morir quan s’ha deixat una petjada ben impresa en el llibre del record, no és perdre l’alè ni la mirada: és continuar vivint després de la mort”.

A mi em sembla que seguint, per ordre, qui vulgui fer-ho, el que va venint, pot ajudar a entendre el que potser no sé, o sabria explicar amb paraules.

Per això avui primer de tot poso un tall que fa referència al(s) mestre(s) de l’entrevista d’en Pep Marí. I més a un mestre, o dos, en concret per un fet que va passar quan ell (Pep Marí) feia primer d’EGB al col·legi Garbí (Prats de la Carrera) de Palafrugell o quan va haver de decidir realment “què volia ser quan fos gran”. Tot plegat, amb els matisos corresponents i el seu talent, va ser l’inici d’un canvi evolutiu molt positiu. En aquest tall que qui ho vulgui podrà escoltar “clicant” on queda assenyalat, també hi trobarà unes referències a “la importància d’aprendre dels campions”.

En Pep Marí en aquest tall de l’entrevista que li vaig fer el 10 de maig d’aquest 2019 deixa constància de la seua sensibilitat, habilitat i també que és persona agraïda. Tampoc no hi falten frases de gran contingut com per exemple “La virtut que més diferencia un bon professional és la valentia” que amplia amb “La teua valentia ha estat la meua seguretat”. I tot plegat no només es pot escoltar a partir dels matisos dels tons de veu, sinó també val la pena de veure la espontaneitat de la gesticulació o la mirada o deixant-se anar sense cap mena de control de les emocions.

I d’en Jordi Muxach i Pagès (L’Estartit 1958-2019) com ja en vaig explicar algunes coses (veure http://blogs.elpunt.cat/josepbofill/2010/11/24/i-diumenge-el-premi-de-la-coloma/) a part que en aquests últims dies s’en ha recuperat la seua trajectòria, com a introducció als videos només hi posaré unes paraules acompanyades d’alguna fotografia. Son uns videos que estan a youtube i que podreu veure (qui vulgui fer-ho) clicant en el lloc assenyalat. Són un molt bon resum per copsar el tarannà d’aquesta senzilla persona que ha deixat petjada fent palès que era més que un pastor. Un mestre, tal i com en diverses de les intervencions que es van produir en l’acte de comiat del dijous 24.10.2019 (quan escric aquestes ratlles 28 d’octubre del 2019) a l’auditori del Museu de la Mediterrània de l’Ajuntament de Torroella de Montgrí, referides a Jordi Muxach. I és que tot plegat, com he escrit ratlles amunt, resumeix la importància del mestre i la importància d’aprendre dels campions tal i com explica en Pep Marí i tal i com ha deixat palès en Jordi Muxach.

Jordi Muxach amb la gossa d’atura Coloma, campiona de campions en els concursos d’arreu del món. Aquesta foto la vaig fer el 1999. Havia anat a ca seua per fer una entrevista en Jordi, però a més a més d’atendra’m correctament com sempre, em va obsequiar amb una exhibició particular amb la Coloma. Una gossa que en aquell llavors ja estava jubilada de les competicions i només treballava en les feines de la finca. La Coloma va morir quatre anys després per problemes cardíacs.

En aquesta fotografia es veu en Jordi amb la gossa Dària. Els hi vaig fer l’any 2006.

En aquest primer vídeo que ve a continuació podreu veure que l’obre la carismàtica i inoblidable Coloma. I després intervé la Dària. Sempre, a les ordres i conducció de Jordi Muxach.

Aquesta fotografia ens la va fer un amic el proppassat 24 de setembre. Un mes menys dos dies abans que morís en Jordi. A la foto se’l pot veure amb el gos Excalibur que és el que intervé en aquest següent vídeo.

Per qui vulgui: al web www.muxach.com/jordi-muxach hi podreu trobar molta informació que us ajudarà a saber-ne més coses de la seua trajectòria.

Una abraçada, Jordi. Avui has compartit espai amb una persona, en Pep Marí, que sap explicar, valorar i demostrar molt bé la importància de ser i fer de mestre i la importància d’aprendre dels campions.

En aquesta nova etapa que he recuperat la buguenvíl·lia tant per escrit des del bloc digital del diari El Punt (havia estat uns quatre anys i mig sense dir ni piu) com a través de la ràdio amb la qual m’hi havia retrobat quatre anys després de la meua jubilació ja que va ser a finals de la primavera del 2014 que el meu amic Pere Molina m’ho va demanar i vaig pensar, després d’haver-m’ho rumiat forces setmanes, que podia ser una manera de “matar el cuc”; sense presses i amb la condició de fer el que em vingués de gust.

En resum, que aquest bloc que havia activat el setembre del 2010, va durar fins l’agost del 2014 i a la ràdio, vaig començar el mes d’octubre del 2014 i fins el juny del 2016 que, de manera més o menys regular, feia un programa quinzenal a Ràdio Begur.

Però… perquè un palafrugellenc feia i fa programes a Ràdio Begur?

Ja ho he explicat anteriorment, però concretaré una mica més: em vaig jubilar el 2010 del periodisme professional remunerat, encara que continuant vinculat al diari iniciant aquest bloc “Sota la buguenvíl·lia”. I només, de quan en quan, alguna entrevista o reportatge, al diari en paper. No es tracta ara i aquí, d’explicar la meua vida ni tan sols de manera parcial, encara que sigui pertanyent a l’àmbit professional. Però si un bocí per a justificar el perquè l’apartat radiofònic buguenvil·lero és a Ràdio Begur i no a Ràdio Palafrugell (tinc molt bona relació amb els seus components i també amb el director Rubén Herranz), atès hi ha algunes persones que m’ho han demanat. Doncs bé, en un moment concret de la meua vida-situació personal en Pere (Molina) m’ho va oferir i vaig acceptar però sense cap compromís llarg. I així és, des de llavors, a temporades, en la jubilació, gaudeixo del periodisme radiofònic. I quan em sembla no puc aportar res, que cada vegada és més sovint, deixo de fer programes. Però això no vol pas dir deixar d’estar actiu. Ni tan sols, al mateix temps, col·laborar en el que em demanen sempre que les meues capacitats m’ho permeten.

En resum, i tornant agafar el fil anterior… que fa un parell de mesos he reprès el bloc, i la ràdio. I el divendres 10 de maig proppassat, a la ràdio, vaig recuperar no tenir mesura en el temps, però si autolimitant-me a un màxim de cent vint minuts tot mantenint una xerrada (en la qual no hi falta mai la música relacionant-la amb el/la convidat/da) amb una persona que és un personatge en el món de la psicologia i que en el decurs de vint-i-vuit anys ha treballat al CAR (Centre d’Alt Rendiment) de Sant Cugat: en Pep Marí.

A partir d’aquí, i si res més no de moment per aquesta ocasió, aniré posant negre sobre blanc comentaris a partir dels trossos d’àudio que aniré incloent per si algú ho vol escoltar de primera mà i amb els matisos corresponents que la tonalitat espontània de la veu i la paraula permet. Perquè si a una pintura li treus els contrastos de colors o l’escala de grisos, o a la natura la seua bellesa acolorida escalonada, què en queda, de tot plegat?

És, tot allò que ens perdem volent anar tant de pressa i  de quan en quan no aturant-nos per fer el badoc… És… en l’escala de valors, el valor de la sinceritat de sincerar?

Així, procurant fer possible la graduació dels diferents tons, lluny de les presses, ni allò de pregunta-resposta a manera de pim-pam, els qui no vau poder escoltar-ho en directe ara, si us ve de gust, poder-ho fer per trossos (amb continuïtat entrellaçada) en aquest bloc.

Aquí va el primer tros de la xerrada que vaig tenir amb en Pep Marí que, en la introducció –més llarga que del que acostumo a fer- assenyala, a part d’intentar fer-ne un retrat, una mena de titolars del que en el decurs de la intimitat de Banda sonora, Sota la buguenvíl·lia, vaig poder buscar la sinceritat de sincerar, amb en Pep Marí i Cortés.

Cliqueu si voleu escoltar el primer tall Pep Marí Sota la buguenvíl·lia

Fins la setmana vinent….