El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/josepbofill
Articles
Comentaris

Ves per on, a través d’una pel·lícula que a Catalunya s’ha estrenat al cinema del Casino Cultural de Begur, vaig poder conèixer la existència d’un poble de la província de Soria que a l’hivern no arriba a la mitja dotzena d’habitants: San Felices.

La presentació a la vila baix empordanesa de la Costa Brava va comptar amb la presència del director d’una obra que va néixer de manera informal ara fa quatre anys, i que intentaré explicar en proper capítol, i amb la del tercer protagonista d’una història de cent minuts (Sanfelices) plena d’emotivitat i sensibilitat així com valors per a la reflexió.

Aquest esdeveniment es va produir el proppassat divendres 1 de març. El motiu pel qual l’estrena a Catalunya es portés a terme en un poble i no en una ciutat o capital del nostre País, és deu única i exclusivament perquè el tercer cap de cartell, Julio Arnau i Català, és un begurenc que des del 1968 viu a Madrid però sempre havent fet escapades a la seua vila, Begur. Unes escapades i estades que des que es va jubilar, sovintegen més i són més perllongades. Fins el punt que l’any passat li va permetre interpretar un petit paper en una comèdia portada a terme pel Grup de TeatrU Es Quinze, de Begur, estrenada per la diada de Sant Pere, patró de la vila.

Però anant al gra, perquè ara mateix veig m’aniria enrotllant explicant ets i uts de l’un i de l’altra en detriment d’intentar fer cinc cèntims d’una producció que ha obtingut diversos premis en diferents festivals de cinema en els quals ja s’ha presentat. I és que Sanfelices ha sigut premiada com a millor pel·lícula en el Festival Internacional de Cine de Vilagarcía de Arousa o també cal destacar que ha rebut l’Or a la millor pel·lícula “Familiar y de Valores” en el Festival Internacional de Cine Queen Palm de Califòrnia. En aquest cas, però, val a dir que en el certamen de Palm Springs (Estats Units) l’obra de Roberto Lázaro a part de l’Or esmentat, cal afegir-hi quatre guardons més: Or per a la millor actriu (Flora López) Plata al millor guió (Roberto Lázaro i Miguel Muñoz Baeza) i dos Bronces: per al millor actor (Ócar Abad) i pel millor director (Roberto Lázaro). Tot plegat, juntament amb una molt bona crítica arreu on ja s’ha estrenat i projectat (entre altres llocs Soria, Madrid, Alacant i Begur).

Bé, Sanfelices es pot dir que és el resultat d’una història senzilla i propera, molt ben realitzada i interpretada. Per això fa que els personatges també siguin molt propers fent entrar i viure el que de manera acurada s’explica a través de la pantalla. És una història plena de sensibilitat i emocions amb uns valors universals. Des del que pot significar viure dedicant la vida als demés, passant per una extraordinària relació entre una mare que pateix una malaltia terminal i el seu fill, fins el valor de l’amistat entre una dona i un home ben curiós.

L’Elena (Flora López) és una mestra que mentre estava fent una de les seues classes, pateix una embòlia. Aquest fet no només canvia totalment la seua vida, sinó també la del seu fill, en Manuel (Óscar Abad). I és que el jove estudiant ho deixa tot per només dedicar-se a la seua mare, deixant de banda els estudis universitaris per posar-se a treballar i així poder pagar el centre de dia en el qual la seua mare ha d’estar ingressada. És en aquest lloc que la mestra coneix en Carmelo (Julio Arnau), un pagès-pastor amb força terreny de conreu i bestiar, acabat d’arribar del poble on sempre havia viscut. Aquest home és un tipus curiós i apassionat per l’astronomia. El cas és que entre els dos, l’Elena i en Carmelo, neix una bonica amistat i una complicitat que els recupera il·lusió pel present, amb mirades al passat.

Tot plegat porta als protagonistes a les seues arrels. En Carmelo perquè torna al seu poble, amb la seua gent, i perquè l’Elena i en Manuel se’n van a San Felices, el poble on la mestra va exercir per primera vegada; on es va enamorar i lloc on va néixer el seu fill. Allà, al poble de Soria, a part dels records i reviure un temps passat, és el moment de fer balanç aclaridor. És, així mateix, el desenllaç d’una història que tot i sent de caire dramàtic, l’elegància, senzillesa i acurada posada en escena amb la qual està explicada, juntament amb les peculiars pinzellades d’aire fresc d’en Carmelo, fan passar volant els cent minuts de durada de Sanfelices. Una pel·lícula plena d’emocions que descriuen una realitat de situacions.

Si no hi ha res de nou la setmana vinent intentaré fer cinc cèntims de la història que hi ha darrere les càmeres, i dels sentiments que van impulsar que aquesta pel·lícula rodada a Soria s’hagi estrenat a Catalunya, al cinema del Casino Cultural de Begur.

L’any 1979 a més de portar-se a terme les primeres eleccions democràtiques  per triar els alcaldes  en cadascun dels nostres pobles, va ser també el naixement de Punt Diari. Un diari que ens havia de permetre estar al cas del que succeïa al nostre territori més proper. I també, l’oportunitat de poder exercir l’ofici de periodista sense haver de desplaçar-se a la Ciutat Comtal.

En aquell llavors, tal i com havia anat tot plegat amb quaranta anys de dictadura, hi havia una il·lusió per encarar els nous temps. Noves idees, i moltes ganes de fer més que no pas de ser.

En el que eren els primers quatre anys dels ajuntaments democràtics,  els pobles van engegar, i també finalitzar, molts projectes.  I en aquest creixement, de manera paral·lela, cadascun en la seua posició i objectiu, el Punt Diari s’anava consolidant en una fermesa plural a l’hora d’informar dels ets i uts que anaven sorgint a les comarques gironines.

Mica en mica, però, algunes de les persones que havien entrat als ajuntaments, anaven deixant aquella manera de treballar col·lectiva. Era el començament del pes centralista dels partits que cada vegada s’anaven apropant a uns cants de sirena i allunyant aquelles persones de l’esperit inicial que, sense deixar de banda el treball puntual de la seua ideologia, havia procurat fer-la valer  a l’hora d’actuar i no per només  sortir a la fotografia meritòria per mantenir o fer-se amb el poder.

En el camp periodístic, si més no a les nostres contrades, no existia el que ara tant està a l’ordre del dia: les notes de premsa. Per això els qui teníem cura de donar a conèixer el que passava en aquells pobles ens havíem d’espavilar buscant “fonts fidedignes”. Amb tot, aquelles “facilitats” per obtenir informació s’anaven escurçant o sent partidistes i vam haver d’aprendre a contrastar més que mai i a fer vertaders treballs de recerca si volíem complir amb la nostra feina. Periodisme, en definitiva. I fins i tot, a vegades, en veure el que s’havia publicat, érem  etiquetats pertànyer a un color o a un altra, segons els convenia o no als afectats. Així resulta que un dia per a uns érem d’un partit, per a l’endemà passar a ser de la formació contraria. Tot plegat era allò de “tot és segons el color del vidre en què es mira”.

Encara que sempre hi ha molts matisos, per fer-ho ras i curt a mi em sembla que, amb les seues virtuts i els seus defectes, aquells primers quatre anys d’ajuntaments democràtics van ser, per a uns i altres, un aprenentatge que malauradament queda molt llunyà. Sobretot en la part política atès prima més el ser que no pas el fer. I en la part periodística… què en puc dir, des de la meua jubilació? Doncs potser que aquella llibertat i independència informativa queda supeditada, en ocasions, per les circumstàncies econòmiques i també pels coneguts poders fàctics que ves per on, dominen l’economia.

En l’últim text que vaig escriure ara fa quatre anys i mig en aquest bloc Sota la buguenvíl·lia del diari digital de El Punt, m’emmerdissava (Pluja neta bassals bruts, de mossèn Ballarín) en fer alguna valoració propera sobre les eleccions municipals que s’havien de celebrar en aquell llavors. I resulta que, es dóna la casualitat, em torno trobar picant lletres al teclat de l’ordinador quan a la cantonada ja hi ha les que han de rellevar (o no) totes (o algunes) d’aquelles persones que es van presentar per ser escollides i entrar al seu Consistori corresponent.

Mentre aquelles persones deuen haver intentat passar aquests quaranta vuit mesos fent el que “podien-sabien”, un servidor ha restat en una pausa “estival perllongada” pel que fa a posar negre sobre blanc aquí, Sota la buguenvíl·lia, el que em venia de gust exposar i compartir, per si és que a algú li venia de gust llegir-ho. El cas és que em retrobo amb un espai digital que em va ser familiar durant quatre anys (del setembre del 2010 a l’agost del 2014) que havia deixat aparcat per diferents motius. Segurament hi havia el de mandra i també el pensar que no tenia res a dir o bé que hi havia d’altres maneres de comunicar-me. Ara, en aquest retorn, que no sé si tindrà continuïtat, no és que estigui en la pretensió de poder dir quelcom, només que m’he trobat davant l’ordinador i… aquí estic.

També cal cosiderar que, de ben segur, aquell cuc que em feia estar al peu del canó Sota la buguenvíl·lia digital, encara es belluga de quan en quan a l’hora de procurar tot allò que es pot derivar dels sinònims de la comunicació a través de la paraula escrita i pública. Amb tot, he de dir que en el decurs d’aquesta llarga pausa “bloquera”, les inquietuds han continuat, i continuen, en la meua jubilació professional, fent de les seves de manera diferent. Doncs encara que m’han fet decantar cap a altres moviments, potser, si és que tinc la constància de continuar Sota la buguenvíl·lia versió digital novament, probablement em sortiran reflexions, consideracions o lectures, en definitiva, de diferents situacions viscudes ahir, abans d’ahir o de les que poden venir. La veritat és que tots tenim el dret a evolucionar o decantar-nos, encara que només sigui de manera puntual i no ens en adonem, en el que és el nostre interès per qüestions artístiques, morals o intel·lectuals. D’altra banda, viure el voluntariat solidari de ben a prop, és una perspectiva d’una realitat que existeix però que sovint passa de puntetes o no és reconeguda tal i com seria de calaix fer. Són moltes les persones, en moltes ocasions anònimes, que dediquen temps del seu temps a ajudar en diferents tasques a persones que ho necessiten o causes que s’ho valen. De tota manera, el voluntari tampoc n’és perquè se li reconegui el seu servei ja que si realment és voluntari, no n’espera res a canvi. Bé, si, una cosa molt important: haver sigut útil en allò que el seu cor li demana ajudar.

Tot plegat, potser, per venir a dir que, igual com mossèn Ballarín, sense voler, m’he emmerdissat en posar en un mateix primer (?) bloc segona època, els voluntaris que es presenten en unes eleccions municipals i els altres voluntaris que, sent del poble, sense fer remor, treballen amb el poble i pel poble.

Diuen que les comparacions són maneres d’explicar les diferencies entre dues o varies coses. No he pas volgut comparar ni posar en un mateix sac algunes maneres d’entendre el voluntariat. No obstant, cal aclarir que en entrar en el camp de la política, i concreto: municipal, a part que ningú obliga aquelles persones que s’hi presenten, algunes, llavors passen a tenir-ne una remuneració a vegades per “responsabilitats” a les quals ni tan sols compareixen. Per això només existeix, en aquests casos, la llibertat (voluntat, voluntariat) de presentar-se però en masses ocasions, (repeteixo) alguns casos, malauradament, fent ús d’allò que se’n diu (per dir alguna cosa) “qui dies passa, anys empeny”. I als voluntaris de veritat no els agrada pas escalfar cadira i prou. Perquè per això són, i fan, de voluntaris.

Potser algun dia, si recupero la constància “bloquera”, intentaré, des de la meua modèstia, endinsar-me en el món del voluntariat.

A Pluja neta bassals bruts de mossèn Ballarín, l’autor justifica: Déu me perdó. Havia dit i redit centenars de vegades que els capellans no ens havíem d’emmerdissar en la política, i ves com m’hi emmerdisso. Però no faig política encara que ho sembli. Vindico la meva pàtria.

La meva dona, l’Adela, que sempre ha llegit més que jo, li agradava el tarannà del carismàtic mossèn, i en les darreries de la primavera de l’any passat  estava llegint aquest llibre publicat en primera edició el març del 2013. Bé, el cas és que l’Adela, quan n’acabava unes planes o mentre les estava llegint encara, molt sovint em deia: una estona agafa’l, que  hi ha capítols que t’agradaran. Malauradament la meva dona emmalaltia al cap de ben poc, de manera molt ràpida, i per més que en alguna ocasió ho va intentar, no va poder acabar la lectura del que seria el seu últim llibre. Ara fa un any, de tot plegat, i em trobo davant l’ordinador per escriure una nova buguenvíl·lia sortint-me de dins aquestes primeres ratlles d’introducció. Perdoneu.

Amb tot, de fet, hi ha una certa relació, un rere fons personal que, en tenir a la vista “Pluja neta bassals bruts” de mossèn Ballarín (que seguint la suggerència de la meva dona vaig llegir ja fa dies…), em venen al cap records, molts records, del que havien de ser els meus (teòrics) propers vint anys, compartits amb la persona amb la qual teniem un projecte ben senzill: viure-ho plegats.

Bé, no es tracta, ara i aquí, de voler aprofitar-me de l’espai per exposar una situació la qual, malauradament, moltes persones en podrien explicar les seves pròpies vivències… Potser estic fent tots aquests giravolts que poden semblar rocambolescs (?) sense ser res extraordinari per, de fet, en realitat, intentar justificar-me com mossèn Ballarín però a la meva maldestra manera, que no vull entrar en campanyes ni precampanyes de caire polític.  Perquè estic convençut que el que compte és el dia a dia, i la pedagogia pràctica del bon fer és el millor mirall que ens haurien (han) de mostrar els polítics que ens lideren, o pretenen liderar-nos.

Poques vegades he parlat de manera directa, si més no, de política municipal. No és que no m’interessi, sinó que crec hi ha persones, periodistes, millor preparats, que estan al dia dels ets i uts del que passa en cadascuna de les Cases de la Vila del nostre territori. Però és que en aquesta última buguenvíl·lia d’agost atès necessito fer una aturada estival, vull fer una petita pinzellada a alguns fets o situacions que defugen dels temes que normalment presento i amb els quals em sento molt a gust. Per això m’hi decanto.

D’aquí a nou mesos, si no m’erro, els ciutadans tindrem l’oportunitat de, si és la nostra voluntat, votar per la persona (i equip) que creiem més adient per liderar la gestió del nostre poble.

Maquetación 1

El cas és que llevat dels alcaldes que es pot intuir poden revalidar el seu càrrec de manera important, per no dir contundent, n’hi ha que voldrien, o han volgut, canviar de marca per diferents motius. Com ara, fins i tot, escalar en càrrecs que determinades marques, en estar millor situades, poden assegurar. Són persones, aquestes, espantades per la deriva d’alguns dels (seus) partits i per això,  volen entrar en propostes que ideològicament poden semblar inversemblants.

Agafant, a manera d’exemple un parell de pobles, per més exemple, ben veïns, Palamós i Palafrugell, encara que amb situacions ben diferents.

A Palamós, no s’ha entès massa (bé, si, però no…) el canvi en la marca de vestir que pretenia, pretén encara?, una alcaldessa que si bé sap d’alguna cosa, és saber escollir a l’hora de tenir cura de la seva imatge. La seva gestió, en fer-ne un balanç, sembla que podria ser qualificada amb un aprovat alt i per tant, no ha (hauria) de tenir cap mena de por per ser reelegida. Per tant, no necessita posar-se vestits nous, d’altres marques, per presentar-se novament a les urnes municipals. Ni, en aquests moments, és possible que molts ciutadans es vagin a fixar en un canvi o no de look i menys, si és d’una marca o altra. Als pobles, en ocasions, quan es troba una persona que és prou vàlida (mai es fa bé per tothom) no li cal canviar de marca ni d’estil de joc. A menys que sigui pel bé del poble, és clar.  Ah!, que de fet els canvis són perquè vol seguir en el món de la política des d’altres posicions i el futur el pot millorar un canvi d’aires? Faci, faci, però no deixi de pensar que el poble (una part important) creu en vostè perquè ha treballat i perquè segueixi treballant pel municipi independentment de la marca que vesteixi. Diferent són els seus reptes personals, el que es pot conèixer com a carrera política o professionalització. Això, és clar, ja són figues d’un altre paner.

Abans d’anar a Palafrugell, a Sant Feliu de Guixols els Albó més que protagonitzar la pel·lícula Kramer contra Kramer, podria continuar sent la societat Albó & Albó? La ciutadanía continuarà apostant  per l’entesa entre veterinari i advocat?

Arribats a Palafrugell, el panorama dels remenaments interns i de pactes ja pactats entre partits (a nivell local) o els seus capdavanters, estan en l’ordre del dia, a una parida vista de les eleccions municipals. Fa pena. Des del meu punt de vista, és clar.

La bona entesa entre els dos líders actuals dels partits que governen a Can Bech, fa uns dies que ja podria haver anat més enllà i haver-se arribat a un pacte de cavallers per, siguin quins siguin els resultats propers, continuar amb la bona entesa per a poder seguir portant de manera compartida les regnes de la Vila. Amb tot, aquest pacte no sé si només de cavallers o amb documentació encara que mínima pel mig, va arribar a persones, industrials, que vetllen perquè Palafrugell vagi (o torni?, es veu) pel bon camí. Què van fer -els industrials- per solucionar desfer la bona entesa en el repartiment de càrrecs de responsabilitat dels dos partits que governen? Cap a la Ciutat Comtal, a parlar amb els que des d’allà  ho controlen i fan i desfan. La proposta: una llista de persones “competents” assegurada, substituiria els qui ara remenen les cireres i per tant, res de tornar-se a presentar, que es quedessin a casa seva. Filtració: Als del partit, a la localitat, els arriba l’intent de cop d’estat que es pretenia per enderrocar la coalició local, i d’aquesta manera se’n anés en orris el pacte entre comerciant d’un cantó i gestor-economista-advocat, de l’altre. Estratègia, i resultat final (?): Avancen la presentació del candidat unionista i a fer punyetes el pretès cop d’estat a un grup que va haver de treballar molt per recuperar el seu protagonisme aconseguint tornar a governar encara que fos en societat.

Estarà tot dit? És que el suro sempre sura, per més que faltin alzines sureres i la neteja de boscos quedi per enllestir. Encara poden passar moltes coses, noves aliances després de fer ús d’allò “ahir deia blanc i avui diu negre”. En política, inclosa la municipal, val tot?

En fi, sense que serveixi de precedent, he intentat fer una pinzellada una mica en abstracte de coses de la política municipal. Els tripijocs que es fan servir per mantenir les poltrones o bé per obtenir-les a qualsevol preu, obviant el que és fonamental: un projecte de poble (no es vulgui llegir en sentit pejoratiu) i pel poble. Ah!, i fins i tot, a vegades, pretendre canvis de cromos per poder seguir fent rajar la mamella.

Quan torni el mes de setembre procuraré, com mossèn Ballarin, però sense ser jo capellà, no emmerdissar-me més amb temes d’aquest ordre.

Bones vacances.

 

Encara estan de gira amb l’obra Jo, jo mut quin estrena “mundial” va ser per la diada de Sant Pere, a Begur,  que ja estan acabant d’enllestir el que seran els gags, esquetxos i la representació convertida en tradicional a la plaça dEs Pedrís Llarg en el decurs de la Fira d’Indians.

TEATRE 2014 JUNY 288trisAmb tot, en aquest últim capítol anem a conèixer una mica per dins aquest grup de teatrU que, igualment com passa en les moltes colles que sortosament tenim en bona part dels nostres pobles, treuen temps al seu temps de lleure per dedicar-lo al que és la seva passió: el teatre. Una dedicació, un  treball, una afició, quina finalitat o culminació és  intentar fer-ho passar be al públic el dia de la representació, havent fruit des de l’escenari. I és clar, poder rebre la recompensa més gratificant: l’aplaudiment. Sobretot si és sincer i el públic ha gaudit amb el que s’ha posat en escena, per part dels actors i actrius és una emoció indescriptible partint d’un aiguabarreig de percepcions plenes de sensibilitat.

IMG-20140703-WA0000Encara estem una mica als núvols. Pensa que portem molt temps preparant-nos perquè surti el millor possible. Enrere queden moments de nervis i tensions. I és que a vegades es riu molt ja en els assajos, però d’altres, depenent de l’humor que té cadascú atès potser acaba de sortir de la feina o està amoïnat per qüestions personals, per qualsevol cosa poden saltar guspires. Amb tot, mai la sang arriba al riu i encara que el director s’emprenyi perquè és molt rigorós, perfeccionista i exigeix als actors, ha de campejar-ho com  pot perquè l’assaig continuï.  Així s’explica la Carme Solves, la dona de l’actual director del grup de TeatrU Es Quinze, quan en acabar la representació del primer dia els vaig anar a saludar i felicitar. Val a dir que encara que la Carme no ho acaba d’engrunar del tot, és just us descobreixi que a més de la seva tasca com actriu integrant del grup, amb el ben entès de la seva llarga experiència d’estar en aquests tipus de col·lectius i situacions, també s’encarregui de posar pau i fer de mitjancera en els assajos que ha esmentat.

En el torn d’aportacions de diferents integrants de la colla d’actors i actrius en acabar la representació i recuperar el seu escenari habitual del carrer, m’expliquen que hem fet unes quantes obres des de l’inici, per allà el 2008. Algunes d’elles de collita pròpia i d’altres amb text d’autors teatrals de “marca”, tot barrejat amb actuacions a la Fira d’Indians, Fires de Nadal, quines…  A prop seu, un altra company, recorda obres representades fins aleshores: “Lligues o deslligues”, “La taverna de les Loles”, “Ja tot és com abans”, “El marit de la Marina és mariner”, o “No em toquis la flor”…

IMG-20140703-WA0002bis TEATRE 2014 JUNY 260Però en vull saber més coses d’aquest grup. Com estan organitzats, per exemple, perquè probablement són unes maneres semblants d’altres colles i per tant representen en aquest cas a un col·lectiu de teatre amateur… Fins a trobar l’estabilitat actual, el grup ha passat per moltes fases. Ara mateix som un grup de gent organitzada a l’entorn d’una junta directiva, i tots els components realitzem diverses tasques com fer els decorats i anar-los adaptant al moment, fer i mantenir el vestuari en condicions, i també, no menys important, fer el muntatge i desmuntatge quan sortim a actuar, i evidentment també tenim un director.

TEATRE 2014 JUNY 152Arribats en aquest punt, i mentre el text va quedant il·lustrat per fotografies d’aquesta obra Jo, jo mut que ara el dia 1 d’agost representaran a Esclanyà i posteriorment “sortiran de gira” a Casavells, Palafrugell…, aprofitaré per explicar quatre coses que ens ajudaran a conèixer aquest grup de teatrU.

TEATRE 2014 JUNY 199

Entre el 2007 i 2008 el teatre a Begur reviscolava de la ma de la colla que és coneguda per Es Quinze. Els nous teatrerUs rondaven el mig segle, però també n’hi havia (i hi ha) algun de més jove, tal i com ja vaig comentar en anterior capítol.

TEATRE 2014 JUNY 217A part de reunir-se i de buscar alguna obra per representar, una de les primeres tasques a resoldre era el nom. Com es dirien. Doncs bé, sembla ser que es van inspirar en un espai molt popular i conegut al municipi. I és que a  Begur, tal i com passa, o ha passat fins no fa molt encara, hi ha (havia) punts de reunió de persones i personatges locals per fer en moments determinats de la tertúlia, un dels “esports” més interessants de les localitats: el safareig. Sempre i quan no es traspassi la ratlla vermella i generi en calumnies i comentaris de mala fe, aquest safareig pot ser un brou interessant que alimenti el quotidià dia a dia del municipi. Per això, aquests bacanards teatrerUs en trencar-se eS cap per trobar nom al grup de teatre que s’havia posat en marxa  el 2008, van decantar-se per Es Quinze atès van creure que immediatament se’ls identificaria amb el poble. I és que a l’espai on hi havia els antics rentadors de Begur era i és conegut per Es Quinze. És on s’hi feia safareig (el de fer-hi bugada de veritat i l’altra…, també) i s’hi “rentava la roba de cada casa” en particular, i també la de la Casa de la Vila i terme municipal en general. D’altra banda, la coincidència que en aquell grup inicial les persones (actors i actrius) era de quinze, “no hasia falta desir nada más”. El grup de teatrU es diria Es Quinze!

D’altra banda, a l’hora de triar la comèdia, resulta que a vegades, o en la major part de les ocasions, un d’ells té la idea i després entre tots la vesteixen i el director corresponent és qui en fa els arranjaments finals. Ara bé, els mals de cap arriben a l’hora del repartiment de papers. Tothom vol sortir-hi, i en ocasions l’obra que han pensat portar a terme només és de set personatges (les d’autor de marca). Per això la que es creen ells mateixos ja procuren que com a mínim hi surtin entre vuit i deu personatges. Menys problemes, a l’hora del repartiment. Ara, en aquesta última, Jo, jo mut, són setze actors en escena. Hi va hagut paper per a tothom. És clar que més llarg per uns que no pas els altres… però al final, ben avinguts, tots a fer pinya amb l’obra escollida que en aquesta ocasió es va escriure a partir d’una idea d’en Jaume Congost i l’Àngel Burgas.

TEATRE 2014 JUNY 155bisPotser algú es preguntarà perquè de manera tan reiterada surt la paraula teatrU per comptes de teatre. Que ja està bé voler-se fer el graciós, però tampoc no cal sovintejar-ho… Bé, el fet d’anomenar teatrU a les representacions que porta a terme Es Quinze es deu a que és tal i com els begurencs anomenen l’art de Talia, la musa que inspira la comèdia. I en dir inspiració i comèdia, amb Es Quinze és la seva raó de ser atès les obres posades en escena provenen de la inspiració d’un o diversos membres de la colla, i mantenen el to optimista amb final feliç, amb tocs d’humor i d’ironia. Tot plegat, a vegades també poden ser paròdies a situacions inspirades en vivències d’altres temps. O l’actual, que n’hi ha per llogar-hi cadires. O no?

Fins la setmana vinent.

Abans s’organitzaven molts actes: teatre, vetllades musicals, espectacles de tota mena. Ara la gent, sobretot la gent jove, ha perdut les ganes de fer coses. La Isabel Marquès i Regincós, tot un referent a Begur i també a Palafrugell,  pel que fa sobretot al món de l’escenari, de ben segur estaria molt contenta que, setze, disset o divuit anys després d’haver pronunciat aquestes paraules a l’escriptor begurenc Miquel Martín Serra a finals del 1990, a Begur s’organitzin espectacles de tota mena i moltes activitats emmarcades en el que es pot considerar el món sòcio-econòmic-cultural-festiu en les quals hi participa tan joventut com els que han superat la quarta quinzena i fins i tot els quatre vints.

Estrena de la desena

La colla de teatrU dEs Quinze, retratats en foto de família en el decurs d’una de les últimes edicions de la Fira d’Indians de la qual en són actors de magnífiques posades en escena ambientals de contingut.

No és només perquè des de fa onze anys quan s’enceta el mes de setembre els vilatans es vesteixen de blanc (ep!, no pas de “merengue”, eh?), els ritmes caribenys i l’ambientació i un reguitzell d’actes de tota mena creen i recreen un clima antillà de festa amb pinzellades culturals, esquetxos, gags, representacions i concerts que durant tres dies converteixen Begur en la capital indiana per excel·lència, sinó perquè hi traspua la creativitat d’unes persones que es creuen el que estan portant a terme. Les autoritats locals, vilatans, begurencs de segona residència i forasters, tots agafats de la mà, celebren la intensa relació entre Cuba i Begur, que té el seu origen en l’emigració de molts begurencs a l’illa al llarg el segle XIX. En tornar al poble, aquells que havien prosperat en els seus negocis, construïen ostentoses cases que encara avui decoren els carrers de Begur. Eren els populars americanUs, que pretenien recrear l’estil de vida de Cuba i que van deixar-nos un divers llegat cultural. És la realitat d’un poble que evoca, tot gaudint de la festa, una recreació amb aportacions de contingut pedagògic i cultural.

Begur. Fira d'IndianREBUDAjpegindianspassejantàngelburgasDoncs bé, de tot plegat una mica, el grup de teatrU Es Quinze forma part del que és una de les posades en escena més important que es porta a terme a Catalunya, amb seu al rovell de l’ou de la Costa Brava, al Baix Empordà, a Begur. I és que des de la primera edició que la colla d’actors, amb els seus relleus puntuals i circumstancials, preparen esquetxos per recrear i ambientar moments viscuts en èpoques passades en les quals els indians, en la seva tornada a Begur després d’haver fet quartUs o tornar arruïnats o força escurats de butxaca tal i com li va passar al mestre Sirés al qual el clima càlid i humit de Cuba no li provava i va emmalaltir d’asma (veure capítol anterior de Sota la buguenvíl·lia) es van reinstal·lar sense poder oblidar les experiències ni els trets culturals de terres cubanes.

La crisi del sector coraller i les males perspectives de l’agricultura per culpa de la fil·loxera que afectava les vinyes, va empènyer sembla ser que a més de 500 begurencs, a marxar a fer les Amèriques. El retorn de bona part d’aquestes persones, que s’havien instal·lat sobretot a Cuba i hi van fer diners, va determinar l’arquitectura del poble, amb la proliferació de cases indianes. El cas és que des del 2004 el municipi es va proposar recuperar la memòria d’aquella època, amb la celebració de la Fira d’Indians.

En aquesta recuperació de la memòria i que Begur sortosament conserva, Es Quinze a més d’ajudar amb escenificacions en racons puntuals del decorat natural del municipi, i sempre relacionades en el que podia ser el dia a dia d’aquells americanUs bacanards recuperats, hi ha una de les actuacions al bell mig de la plaça dEs Pedrís Llarg. Amb la plaça atapeïda de gent que va amunt i avall, amb barrets o sense, amb alguna peça de roba blanca o no, però majoritàriament amb un got de mogito a la mà tot anant fent xarrups, queden sorpresos quan surten (actors dEs Quinze) de diferents balcons, persones que intercanviant discussions, converses o creant polèmica formen part de la recreació d’un temps que es vivia al carrer i per comunicar-se amb els veïns només calia sortir al balcó i encetar el que ja en aquell llavors podia ser una tertúlia on hi cabien tots els formats.  El cas és que els visitants queden perplexes seguint els esquetxos. I és que, evidentment que guardant les distàncies si s’escau, als pobles, i portat a terme per indígenes o persones arrelades, identificades i sensibilitzades amb el tarannà sociocultural de la localitat, també es sap desenvolupar la imaginació i la creativitat. Només cal donar-los l’oportunitat i facilitar-los els mitjans. Entre uns, els que són autòctons que en el decurs de tres dies interpreta esquetxos de temàtica per a l’ocasió per diferents carrers i places de la Vila, i els professionals llogats pels concerts, conferències i espectacles diversos, ajuden a mantenir un nivell equilibrat de gresca, cultura, creativitat i divertiment a part d’uns bons calerons pel comerç i restauració, sobretot, que genera tot plegat.

TEATRE 2014 JUNY 137bisTEATRE 2014 JUNY 183bisTornant al teatrU dEs Quinze, a més de les aportacions que fan a la Fira d’Indians val a dir que són teatrerUs d’escenari de sala de teatre. Es belluguen i s’ho passen d’allò més tan en un lloc com en l’altra, però en una sala de teatre poden desenvolupar d’altres facetes amb les quals també gaudeixen: fer els decorats de l’obra que representaran.  Comencen partint d’una idea, construir el llibret i apa, vinga, a assajar s’ha dit! Però abans, arriben els primers mals de cap: el repartiment de papers. Tothom vol sortir-hi i en ocasions l’obra que han pensat només és de set personatges (les d’autor de marca), però la que es creen ells mateixos, ja procuren que com a mínim hi surtin entre vuit i deu personatges. El “pollastre” del repartiment de papers se l’ha de “menjar amb patates” el director de torn. És a qui li toca intentar escollir d’entre els actors i actrius de la colla. És tan l’entusiasme i il·lusió dels membres de la colla, que surten les queixes (sanes) Que jo volia tenir-hi un paper encara que fos petit… Els que el tenen petit no estan prou contents perquè volien estar més a l’escenari… Per evitar-se problemes i poder passar una Festa Major tranquil·la, en aquesta ocasió, partint de la idea d’en Jaume Congost i l”Angel Burgas, entre tots, van anar aportant idees d’esquetxos i personatges perquè setze actors, setze! poguessin entrar en escena. Hi va sortir tothom! De manera comprensiva, són conscients que sempre hi ha qui té més diàleg que un altra i amb el pessigolleig de la responsabilitat a l’hora de sortir a escena, comença l’espectacle.

fentcelbració18anysPrimer, com a estrena “mundial”, a la Festa Major de Begur, per Sant Pere. Dues actuacions. Després, de gira per pobles del rodal: Festa Major de Vulpellach, la d’Esclanyà, poble del municipi de Begur, i tres o quatre “bolos” més, com ara a Casavells, fins arribar el mes d’octubre que representaran Jo, jo mut, a Palafrugell, en suport a l’Associació Oncolliga de la vila del peix fregit. Tot plegat, sense oblidar que pel mig estan assajant i preparant gags i noves situacions per les recreacions que porten a terme en el decurs de la Fira d’Indians, a primers de setembre de cada any…

Estic acabant aquest capítol d’avui. Un parpelleig en un cantó de la pantalla de l’ordinador assenyala que m’acaba d’arribar un correu electrònic. Poso Fins la setmana vinent i començo a posar en marxa l’edició del text que acabo d’escriure, perquè demà dilluns els possibles lectors puguin seguir el “serial” teatrerU. El cas és que mentre espero que el procés d’edició faci la seva feina, me’n he anat a obrir el correu. Vaja, no podia ser més casual, és la missiva d’un actor i director de teatre, a més de comunicador i empresari, i sobretot, un gran amic des de fa trenta anys.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAPer què dic “Vaja, no podia ser més casual”? Molt senzill, perquè entre les diferents coses (personals) que em parla l’amic, n’hi ha una que fa referència en certa manera a Es Quinze: Aquesta setmana m’he llegit amb atenció i “devoció” el teu últim article “Sota la buguenvíl·lia”. M’ha agradat veure que escrivies de teatre i valoraves la feina dels grups que, emparats sota la denominació d’amateurs, sovint ens donen lliçons de moltes coses a aquells que pretenem ser-ne i dir-nos professionals. Jo també de vegades veig treballs de gent que em deixen amb la boca oberta i em fan reflexionar molt sobre l’ofici d’actor i el fet de fer teatrU. Està bé que se’n parli, que en parlis, i els donem el suport i l’ànim que moltes vegades necessiten.

cartell-cat2A la fotografia, en Miquel Murga, un servidor, i Josep Puig. Està feta per un amic comú, a mitjans de febrer, al Teatre Gaudí de Barcelona, moments abans de començar la comèdia Divorci, de Franz Kappler, amb arguments d’Octavi Martins, que en Miquel en va fer l’adaptació catalana i, dirigida per ell, es va representar des de la tardor del 2013 fins a tocar el començament de la primavera d’aquest any, amb un cartell en el qual destaca l’actor Òscar Mas i l’actriu Núria Hosta. Per qüestions personals no hi havia pogut anar fins que amb la companyia d’un altre amic, en Josep Puig, vam agafar el cotxe i… en acabar la divertida comèdia, plegats ens en vam anar a sopar fent-la petar una bona estona també amb el bell conegut Òscar Mas, i el recent tracte personal de la Núria Hosta. Perdoneu hagi fet públic aquesta trobada amb el gran “teatrerU” i millor amic que és en Miquel Murga, però en certa manera, és per justificar una mica el perquè em va passar el correu referit als teatrerUs amateurs.

M’agradaria que  totes aquestes ratlles redactades amb la millor intenció del món puguin servir d’encoratjament per a tots aquells grups que viuen el teatre i s’ho passen bé fent teatre dalt de l’escenari perquè s’ho pugui passar bé el públic, des del pati de butaques.

Fins la setmana vinent amb:

Capítol III: El perquè dEs Quinze

Encara que com aquell qui diu només estem a un mes i mig de la celebració de l’onzena Fira d’Indians (Begur) i amb un extens i acurat programa es portarà a terme els propers 5, 6 i 7 de setembre, el títol no és per parlar dels indians, sinó per deixar constància que a partir del 2000 a la vila begurenca va néixer de manera estable el teatre local.

Deixeu-me dir abans de res més que quan he anat a veure ja sigui una obra de teatre, un esdeveniment esportiu o qualsevol activitat de caire creatiu local que es faci cara el públic i he sentit que algú dels assistents deia allò de per ser aficionats ho fan prou bé, me s’aixequen els cabells de punta. I és perquè, normalment, aquest tipus de públic, son persones amb poca sensibilitat que no saben valorar prou el que van a veure i recorren al tòpic esmentat. I deixem-ho aquí. Bé, com tinc molt de respecte per totes aquelles persones que practiquen alguna activitat, ja sigui cultural o esportiva, en la qual a banda de mostrar predisposició s’ha de tenir alguna habilitat per portar-la a terme i atrevir-se a pujar dalt un escenari, pista, terreny de joc o per exposar la seva obra,  vagin aquestes ratlles d’avui en homenatja i reconeixement de tots aquells grups, colles, corals o associacions, que treballen en equip o de manera individual. I no em val, en aquesta ocasió, allò que diu un meu amic quan algun pretensiós es fa lloances d’ell mateix o del grup que dirigeix i ho amplia per acabar de donar-se importància: Doncs mira, fa quaranta anys que ho representem, és quan ell, el meu amic, respon a aquell estirat pretensiós: I no us heu aturat a pensar que potser fa quaranta anys que ho feu malament?

Teatre, Begur. GrupDel que us vull parlar avui, no és aquest el cas. Ni com tampoc ho és en la major part de les persones que s’estimen alguna de les activitats creatives que assagen i es preparen traient temps al seu temps de lleure per presentar després, en públic. Com per exemple el grup de persones amb les quals m’he trobat en dues etapes ben diferents. Deu fer set  o vuit anys fent un reportatge sobre Begur, em vaig trobar amb un grup de joves entusiastes del teatre. S’anomenaven Els Indianos. La Raquel Martínez n’era la seva directora i em deia, amb tota la humilitat d’aquest món: Hem fet obres de teatre de creació pròpia i adaptacions d’esquetxos agafats d’anuncis. Això passava, si la memòria no em fa cap mala passada, per vigílies de Sant Pere del 2007. O sigui, que l’estrena era per la Festa Major  de Begur. Aquell grup, quina fotografia que els vaig fer podeu veure al costat d’aquestes ratlles, estava format per (d’esquerra a dreta i de dalt a baix): Antoni Bonfill, Albert Pi, Eloi Bonfill, Dani Martínez, Mariví García, Raquel Martínez i Alèxia Frigola. Doncs bé, recordo que en finalitzar la xerrada i desitjar-los molta sort (merda, en el món del teatre), la Raquel em va respondre: A veure com ens sortirà. Tenim molta il·lusió i hem treballat molt perquè el públic s’ho passi tan bé com ens ho hem passat nosaltres preparant-ho. Esperem que riguin molt, perquè l’obra és molt divertida. I ho va ser, en dono fe.

TEATRE 2014 JUNY 288trisEl cas és que, set anys després, la història tradicional del teatre de la gent de Begur continua. Per la Festa Major, concretament el dia 27 de juny propassat, me’n vaig anar cap el Casino begurenc a veure Jo, jo, jo mut. Una obra també feta de dalt a baix pels integrants del grup de teatrU, encara que, des del 2008 la colla s’anomena Es Quinze. Em poso al seient número 3 de la fila 11. Comença la funció. Aquell grup de joves, ja no ho eren. I no perquè en haver passat set anys s’haguessin fet grans, sinó perquè els havien substituït un grup també molt entusiasta però que molts d’ells han superat el mig segle. Què havia passat?

En aquesta fotografia podem veure la colla Es Quinze. D’esquerra a dreta: Carme Vargas, Carme Solves, Josep Pereira, Enric Caner, Anna Dalmau, Antón Jodar, Núria Tortras, Elisabet Pou, Montse Franco, Carmen Rodríguez, Albert Dalmau, Maria Teresa Caner, Enric Tarrés, Maria Dolors Mascort,  Joan Serrano, Paula Fernández, Àngel Burgas.

Primer de tot, deixeu-me dir que l’obra, partint d’una idea de dos dels integrants de la colla, en Jaume Congost i l’Àngel Burgas, va anar evolucionant i creixent amb aportacions de tots plegats, fins a convertir-se en un llibret que, dirigits per Joan Serrano, el dia de l’estrena va arrencar els sincers aplaudiments  del pati de butaques. Així com, pel que vaig poder comprovar en la representació que van fer a l’endemà, el públic també es va divertir i ho va passar la mar de bé. No és pas que repetís perquè m’havia agradat molt el dia anterior, que sí, però va ser de casualitat que vaig passar per allà i vaig voler-hi donar un cop d’ull. Hi van sortir setze actors, setze! Setze actors en escena, amb entrades, sortides i embolics, tal i com mana el  manual de la comèdia i els vodevils.

El què havia passat del canvi generacional dels actors, és molt senzill. Aquella joventut que em vaig trobar el 2007, uns se’n van anar a estudiar i es va perdre el contacte habitual; d’altres, van posar-se a festejar i formar família… Més o menys, el que malauradament o sortosament, passa sovint. El cap d’uns anys, aquells actors d’ahir, però, un bon dia les circumstàncies canvien i tornen a l’escenari. Amb tot, per aquells nois del 2007 encara no els ha arribat el moment de recuperar aficions. Espero que, quan puguin, s’afegeixen a la colla actual i plegats, continuar fent-ho passar bé el públic assistent.

Amb permís dels possibles lectors, aquí faré pausa. Vull dir, que la setmana vinent continuaré fent una pinzellada d’aquest grup de teatrU Es Quinze. Però ara, com veig que una vegada més m’he anat enrotllant i enrotllant, crec és d’urgència expliqui el que vull explicar. De fet, està relacionat amb els indians o americanUs, que un bon dia se’n van anar a fer fortuna, o no, a Cuba. I és que, d’altra banda, també està relacionat tal i com podreu seguir, amb el món de les havaneres.

La gavina del mestre Sirés ha fet 90 anys

Fa vuit dies es va celebrar la 48ena edició de la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell. Igualment com he fet des de fa molts anys, les vaig seguir per TV3. No en vull pas parlar per assenyalar el que em va agradar, però si el que vaig trobar un descuit monumental ja sigui per part dels organitzadors en primer lloc, de la mateixa “Televisió de Catalunya” i, sobretot, pel que fa als actuals components del grup Port-Bo, hereus dels fundadors Frederic Sirés, Ernest Morató, Pitu Xicoira i Carles Mir. I per tant, continuadors d’aquells cantaires als quals Sirés acompanyava al piano, no van recordar-se del magnífic músic nascut a Begur el 1898 i mort a Palafrugell el 1971.

Palafrugell, FrederiPer què dic això, si amb aquestes dades de l’humil mestre Sirés no s’hi escau cap efemèride?

Molt senzill: Fa 90 (noranta) anys que Frederic Sirés i Puig va escriure la lletra i la música de l’havanera La gaviota.  Cançó que ell mateix en va fer la traducció al català: Oh! gavina voladora que volteges sobre el mar… i en la dècada dels anys setanta es va popularitzar de manera extraordinària gràcies a la difusió que en va fer la cantant Marina Rossell.

Frederic Sirés, home senzill i d’una excessiva modèstia, al mateix temps que una de les figures del panorama musical empordanès del segle XX, va escriure La gavina l’any 1924 tot i que no la va publicar fins al 1928. A l’havana, va treballar en una fàbrica de xocolata (segons que m’ha explicat en alguna ocasió el seu fill que també es diu Frederic -guitarra baixa dEls Vampirs-) i allà, va conèixer una noia que es deia Ofèlia, de la qual es va enamorar. L’any 1918 Sirés havia anat a Cuba per intentar fer fortuna i per això, estalviava tan com podia. Però el clima càlid i humit de Cuba no li provava. Havia emmalaltit d’asma i, per consell dels metges, que li vaticinaven el pitjor si continuava allà, va tornar cap a Begur al cap de poc temps i com aquell qui diu amb just quatre quartUs a la butxaca.

Tots sabem sobradament que, gràcies als cantaires Morató, Xicoira i Mir acompanyats al piano pel mestre Sirés, les havaneres van passar de la taverna als escenaris. Amb el ben entès que en aquell 1966 entre Francesc Alsius i Joan Pericot, van facilitar la publicació del llibre que va ser el motiu i posada a punt del que esdevindria posteriorment la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell. Prèviament, la feinada se l’havien emportat l’Ernest Morató tot recordant les lletres de les cançons d’anada i tornada, al ritme del  dos per quatre que havia sentit cantar de jovenet, i Frederic Sirés, el mestre Sirés, que amb la seva paciència, tranquil·litat i bonhomia que el caracteritzava, anava escrivint la solfa que sortiria publicada al llibre. Una publicació, val a dir-ho, que va ser l’inici de la recuperació de la cultura de les havaneres i el boom de les cantades.

Per això, ara en escriure la crònica dedicada al grup de teatre que també fan recreacions d’aquells americanUs que van fer fortuna, o no, a Cuba, en el decurs de la Fira d’Indians, no me’n he pogut estar de fer aquesta queixa i reivindicació una vegada més, cap a la figura del mestre Frederic Sirés i Puig.

Tot plegat, ho sabien, ho saben, els de TV3, els organitzadors de la cantada, el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Palafrugell, els tècnics de Cultura de l’Ajuntament de Palafrugell, la Fundació Morató, amb la seu a Palafrugell, els components del  grup Port-Bo i tots als que els agrada remenar la cua quan veuen arribar tot aquell públic que a més d’agradar-los poder treure el mocador per cantar La bella Lola i després poder-se posar la pell de gallina cridant multitudinàriament Visca Catalunya? No els agradaria, de quan en quan, que a més de recordar a forasters, en ocasions també es recordessin de la gent de casa? I és que no només de p(l)a ha de viure la vila del peix fregit.

Dit això, i vist que pels mitjans de comunicació també els va passar desapercebuda aquesta efemèride d’aquest home, d’aquest mestre de la música, Frederic Sirés i Puig, no me’n he pogut estar de tallar el text que vull dedicar al grup de teatre per acabar escrivint sobre La gavina del mestre Sirés. Espero que Es Quinze em sàpiga perdonar. I per cert, la magnífica escultura, el bust del mestre Sirés  que va fer l’excel·lent artista Paco Pannon encarregada pel grup Bogart’s (Ernest Bataller), com és que no presideix com es mereix el Teatre Municipal de Palafrugell per comptes d’estar en lloc secundari?

A Begur, el mes de setembre vinent tenen temps, si és que no hi han pensat, a fer algun recordatori del mestre Sirés, dins el que és l’atapeït programa de la 48ena edició de la Fira d’Indians. I és que Frederic Sirés i Puig va ser un indià que va anar a Cuba a fer fortuna però va ser un dels que va tornar escurat de butxaca. Amb tot, si bé molts americanUs en tornar a Begur van deixar com a llegat cases que són un patrimoni arquitectònic-cultural impressionant, el mestre Sirés, en tornar, va escriure La gaviota en record de la cubanita Ofèlia deixant-nos un llegat musical que massa sovint no està prou ben reconegut. I és que La gavina, La gavina del mestre Sirés, senyores i senyors, ha fet 90 anys!

Fins la setmana vinent amb El teatrU dEs Quinze

I bé, ha arribat en aquesta ocasió si, el moment de posar el punt i final al seguit de capítols intentant fer una pinzellada a la trajectòria del conjunt palafrugellenc Els Vàmpirs. I val a dir que en el decurs d’aquestes setmanes hi he incorporat espurnes del que ha sigut una època que, com totes les que són passat, no tornaran. Amb tot, sempre hi ha etapes viscudes que mantenim al nostre record. I espero que als possibles lectors que hagin superat els seixanta o hi siguin propers, aquests 10 capítols els hagi pogut ajudar  a reviure instants i estones de la seva pròpia història. I per si hi ha algun lector més jove, espero l’hagi ajudat a entendre una mica més el que va ser començar l’obertura de les llibertats encara en plena dictadura franquista quan ara, malauradament, es produeixen situacions que sembla que els cinquanta anys no hagin passat.

NCArlequín

El que va ser podríem dir la segona etapa dEls Vampirs va néixer, de fet, a primers del 1968. I és que en Pere Moret, a primers del 1967 se’n va anar a fer la “mili” substituint-lo el músic torroellenc Juli Monguilod, tal i com vaig explicar a l’anterior capítol. I el mes d’octubre (en el capítol anterior no ho havia precisat prou bé) en Lluís Ribas pujava al “vaixell” militar atès era de l’últim reemplaçament d’aquella quinta que va fer un comiat musical “sonat” al Fraternal, tal i com vaig explicar en algun capítol anterior. A en Ribas el va substituir en Joan Bofill Padrosa. Però a les baixes dels components que havien fundat Els Vàmpirs l’any 1963, en acabar el 1970 s’hi afegia la de l’Albert Fontfreda per qüestions laborals (veure capítol IX) essent substituït pel músic begurenc Joan Ponsatí (antic conjunt Els Fènix). Per tant, la nova etapa la van començar a tirar endavant, liderats per Joan Xicoira al piano, teclats i saxo, en Frederic Sirés a la guitarra baixa, l’Agustí Ponsatí guitarra solista, Joan Bofill Padrosa a la bateria, i Joan Ponsatí  com a cantant i guitarra rítmica.

A la fotografia sobre aquestes ratlles, una de les actuacions “mix” en la qual juntament a Lluís Ribas, Albert Fontfreda i Frederic Sirés fundadors dEls Vàmpirs, s’hi pot veure en Juli Monguilod i en Joan Xicoira, en una actuació al Night Club Arlequín. Devia ser a mitjans del 1967.

Mentre es van escalfant els motors, fem una pausa musical clicant en aquest enllaç http://youtu.be/ymZSyOUycM0 És un enregistrament fet l’any 2008, al garatge de l’Albert Fontfreda, en vídeo però fet amb una petita màquina de retratar. Els Vàmpirs intrepreta la popular cançó Jhonny B. Good escrita per Chuck Berry que ell mateix va enregistrar en el seu àlbum Chuck Berry Is on Top i pel que diuen els entesos, ha esdevingut una de les cançons més famoses de tota la història.

img323

img320

En fer cinc cèntims al que es pot considerar Vàmpirs segona època, potser em deixaré algun dels noms dels músics que hi van passar. No és amb cap mala intenció atès aquesta pinzellada encara que hagi tingut corda fins a 10 capítols, tampoc és un treball exhaustiu per seguir fil per randa els ets i uts del conjunt Els Vàmpirs.

Bé, resulta que l’any 1966 en Joan Xicoira havia tornat de la mili i s’incorporava al grup. En Joan, a part d’estudis musicals amb el mestre Sirés (l’autor de La gaviota/La gavina),  i després amb Paquita Pastells que era deixeble d’Enric Granados, també va anar a classe amb el mestre Francesc Civill, fent armonia amb en Josep Viader Moliner. D’altra banda, en Xicoira abans d’incorporar-se a “files” havia passat una experiència musical durant quatre anys (del 1961 al 1965) amb l’orquestra Casino El Puerto (Palamós) i amb “Eduardo Castelló y su conjunto”, i uns pocs mesos havia estat amb el grup Rivers de Sant Feliu de Guíxols. Tot plegat, li permetia un punt de vista musical per bolcar-hi més dedicació i convertir-ho realment en una professió gairebé exclusiva. Encara que, és clar, ja se sap de tota la vida, que ha sigut i torna ser, molt difícil viure únicament de la música dalt d’un escenari, pels músics. En fi…, que a primers del 1968 començava realment el que seria la segona època Vàmpirs.

A en Ribas l’havia substituït en Joan Bofill Padrosa, i a en Fonfreda, en Joan Ponsatí. El cas és que juntament amb en Juli Monguilod, en Frederic Sirés i en Joan Xicoira, afrontaven la nova etapa. En Ponsatí havia format part del conjunt Els Fènix, de Begur, grup que havia fundat bàsicament amb el seu germà Agustí i altres begurencs. L’Agustí, posteriorment, es convertiria en un puntal dEls Vàmpirs segona època en substituir a Monguilod que va “fitxar” pel conjunt Los Comodines de Lleida (aquests eren totalment professionals amb dedicació exclussiva a la música, en aquells moments) i el 2009, l’Agusti Ponsatí en aquesta ocasió es tornava convertir en ferm puntal dEls Vàmpirs revival.

Una nova pausa musical, tot clicant aquest enllaç http://youtu.be/_dceBKWFAv (qui ho vulgui, és clar) per escoltar una interpretació dEls Vàmpirs revival d’un tema shadow: Nivram. Una cançó quin nom, val a dir-ho, ve del cognom del guitarra solista de The Shadows, Hank B. Marvin, escrit al revés. I, d’altra banda però,  tot i ser Nivram dedicada al líder de The Shadows és un tema escrit per a lluïment del baix quin guitarrista a Els Vàmpirs és en Frederic Sirés.

1969PlatjadAro

Tornem a finals de 1960: En aquella nova etapa de Vàmpirs, estava de moda la música soul i la banda va adaptar la incorporació d’instruments de vent a l’acostumat només exclusiu de guitarres tot i que encara amb la primera formació amb l’entrada de Xicoira, ja ho havien provat en ocasions. Així doncs, en els temes soul, en Xicoira deixava el piano per agafar el saxo baríton i en Monguilod el saxo tenor. El vocalista durant un temps encara ho havia sigut en Fontfreda i després ja s’hi va quedar en Ponsatí (Joan).

Actuaven per tot Catalunya i França. Era un no parar i anar de bòlit permanent i carretera amunt i avall amb el perill que això comportava de no arribar a temps en alguna actuació. Allò que se’n deia “fer salat!”. Com per exemple en una ocasió que, després de fer tarda i nit a la festa major de Calonge, en plegar, carretera i manta i cap a França, a un poble al costat de Perpinyà. Era el 14 juillet i havien de ser-hi a primera hora del matí per fer-hi una cercavila. El cas és que quan van ser a la frontera: revisió d’instruments. Ja hi som pel tros… En Xicoira cada vegada que m’ho ha explicat, encara es posa nerviós. I és que en Joan, és un nervi. Mireu fins a quin punt, que recordo ell devia tenir 15 anys i va intentar jugar amb l’equip juvenil del F.C. Palafrugell com a extrem atès corria com una llebre, i jo en tenia 8, jugava amb els infantils de l’equip blanc i negre. Total, que li passaven la pilota perquè corris la banda i, en arribar a la ratlla de córner centrar per fer el que era “la jugada” d’extrem d’aquell llavors i el davanter centre podés rematar. Doncs res, aquesta jugada no es va poder portar a terme mai. En Joan arrancava de mig camp però resulta que quan arribava a la ratlla de córner no podia centrar, perquè la pilota se l’havia deixat a mig camí. En Xicoira sempre ha estat un gran atleta, i per això durant molts anys es va dedicar a l’atletisme en la modalitat de carreres pedestres, arribant a ser Campió de “la provincia de Gerona”. Però bé, tornem a la frontera: En la revisió d’instruments perquè de tornada no en portessin més del compte, va resultar que els guàrdies civils de frontera no els deixaven moure fins que quedés aclarit què passava amb aquell llistat, ja que no era prou precís d’acord als instruments físics que portaven al maleterU. Total, que si són verdes que si són madures, el temps anava passant i s’acostava l’hora que ja havien de ser al poble per fer la “pasacalle” francesa. Qui ho va solucionar va ser una trucada de l’alcalde del poble on havien d’actuar parlant amb els guàrdies fronterers els deixessin passar, que els estaven esperant. Amb el cagarret al cul atès anaven tard, en arribar, la cercavila acompanyant les autoritats franceses era anar fins al cementiri, tocar “Silencio” i després al local social de l’Ajuntament compartint el tradicional discurs de “legalité, fraternité…” tocar la Marsellesa; el ball de tarda i el ball de nit, i tornar a Palafrugell i cadascú anar a treballar a la seva empresa. I a la nit següent, tornem-hi, que no ha estat res!

Estiu1977EnselmoMasXicoiraiPunsati's

aPRUITAprimersde1970JoanXicoiraFrancescMasJoanPonsatíLuisFontAgustíPonsatíLa veritat és que era una època que per poder atendre els contractes, els músics havien de deixar la feina habitual a compte de vacances. Unes vacances que les “disfrutaven” tocant (música) i això si, cobrant uns bons “quartus”. A l’hivern (mesos de gener o febrer) en alguna ocasió tornant de tocar del Berguedà o la Cerdanya i al cotxe no funcionar-li la calefacció, sort de les mantes per abrigar-se i arribar com podien a casa. Els Vàmpirs eren un èxit musical i econòmic en aquell llavors.

Intentant fer repàs dels diferents integrants que han passat pEls Vàmpirs en el decurs de tres dècades de plena activitat, a part dels que normalment ja puc haver anomenat, hi trobem músics com Francesc Mas, Joan Molans, en Xarli Salas, Lluís Font, Selmo Parés, Román Jiménez, Quim Xifró o Toni Massó.

El mes de desembre del 1986, en  Joan Xicoira s’acomiadava del grup just vint anys després d’haver-hi entrat, atès cada vegada tenia més compromisos com a músic en solitari, una mica allò “d’home orquestra”. En aquella actuació, al Casino de Peralada, els integrants del grup eren: Selmo Parés, bateria; Jaume Buixaderes, guitarra solista; Joan Ponsatí, vocalista i guitarra rítmica; Francesc (Xarli) Salas guitarra baixa, i Joan Xicoira piano i saxo.  Els Vàmpirs van continuar una temporada més i el 1987 deixaven el pentagrama musical de manera definitiva fins que entre el 2008 i el 2009, el grup tornava a les seves arrels, al romanticisme musical, amb canvis forçosos per la mort ja fa uns anys d’en Pere Moret. En aquests temps de revival l’Agustí Ponsatí va ser l’amo de la guitarra solista i ferm puntal  tal i com va ser-ho en la segona època. Si cliqueu en aquest últim enllaç http://youtu.be/p9LR5GcRxU8 en podreu escoltar un solo magnífic amb el tema Jhonny Guitar. Una balada banda sonora de la pel·lícula “estadounidenca” que Nicholas Ray va dirigir l’any 1954 gràcies a l’empenta de Joan Crawford que n’havia comprat els drets i en va ser la protagonista. Doncs bé, serveixi d’homenatja de manera molt especial a l’Agustí Ponsatí, gran músic i millor persona, que moria al cap d’uns vuit mesos que el meu germà Eduard en va fer l’enregistrament en vídeo d’aquesta actuació, el gener del 2009. Els músics del revival: A la bateria, Lluís Ribas; teclats, Paco Pannon; guitarra baixa, Frederic Sirés; vocalista i guitarra rítmica, Albert Fonfreda i guitarra solista, Agustí Ponsatí.

Fins aquí, 10 capítols dedicats als mateixos Vàmpirs que tant ens van fer gaudir i ballar amb les seves interpretacions en les diferents etapes, al llarg de tres dècades i aquest proppassat 2013 complien el seu mig segle. I també, dedicat en record de tots els músics i conjunts que van normalitzar l’aparició de les guitarres elèctriques deixant-nos temes que han passat a formar part d’aquell tòpic de “música d’ahir, d’avui, i de sempre. Ara, en aquesta ocasió, és a mi qui em toca cantar-vos allò de adéu-siau, adéu-siau…

Fins la setmana vinent

plaçanovaperbuguenvilliaEl que es pot anomenar i ha quedat a la memòria col·lectiva com a Vàmpirs primera època, s’acaba l’any 1966. I és que a primers del 1967, Lluís Ribas (bateria) i Pere Moret (guitarra solista) es van haver d’incorporar al servei militar (tal i com vaig explicar en algun capítol anterior). En Ribas, “servint” a la marina i en Moret, per territori africà. Amb en Frederic Sirés i l’Albert Fontfreda, havien fundat el grup que fa un any va complir el mig segle. Val a dir que amb el revival del 2009 i puntuals actuacions, mantenen  encara més viu el seu record.

IMG_0008XicoiraCapito10Bé, el cas que afegit a la seva personalitat i característiques musicals d’aquella primera època que es va iniciar amb la precipitada actuació a la Raqueta de Tamariu i es va acabar a finals de 1966 amb una brillant i emocionant actuació al Fraternal, compartint escenari amb l’orquestra Costa Brava, val a dir que es començava a gestar el que seria Els Vàmpirs segona època, de la mà d’en Joan Xicoira que ja s’havia incorporat al grup com a pianista i tocant també el saxo en alguns dels temes que interpretaven.

Deciais Milors 4 Eduard Bofillprograma04Amb tot, Els Vàmpirs primera època, encara havia deixat una altra actuació mitificada per a la memòria col·lectiva en l’espectacle ¿Decíais Milord… (abril i maig del 1965). Ha sigut la millor revista musical que es recorda a la vila del peix fregit. Se’n van fer cinc representacions i els diners recaptats van servir per ajudar a finançar la instal·lació de la calefacció a l’Asil de Palafrugell.

La posada en escena, els gags i la interpretació dels cinquanta (50 artistas en escena, 50, deia en el programa) artistes que hi van participar, va ser magnífica. El llibret escrit i dirigit per Josep Puig, amb l’estreta col·laboració d’en Manel Iglesias i les pinzellades d’en Manel Bisbe (algun dia miraré d’aprofundir amb text i fotografies tot el que va representar aquell “superespectáculo” que es va portar a terme al llavors encara anomenat “Teatro Victoria” -avui TMP- amb l’aforament totalment venut en cadascuna de les vetllades). En guardo un gran record. Llavors tenia quinze anys, d’una joventut que formàvem part de moltes reivindicacions i en les quals qualsevol ajut era benvingut com per exemple que dos “monstres” de la cançó en aquells anys de 1960, Gianni Morandi i Rita Pavone, enregistressin cançons amb les quals triomfaven, en català.

Joan Baez o Nino Bravo (per fer servir dos estils ben diferenciats) deixaven enrere la chanson francesa d’Édith Piaf o Charles Aznavour que s’incorporaven a la memòria històrica musical dels Franck Sinata, Dean Martin o Tom Jones, entre molts altres cantants que per la seva qualitat i personalitat formen part, en la seva especialitat, del pentagrama musical més important de tots els temps.

Los Sirex02Igualment, com sempre, al meu entendre, és clar, serà vigent la música de The Beatles i Shadows, sobretot, amb Rollings i d’altres. Així com, guardant les distàncies, algunes cançons de grups de casa nostra com les populars La escoba o Que se mueran los feos, temes d’un llarg repertori de Los Sirex amb els quals en una no massa llunyana actuació a La Bóbila palafrugellenca van omplir a vessar el seu concert. Era un grup liderat per en Lesli, el seu cantant i portaveu.

I mentre el roquer Miguel Rios l’any 1966 enregistrava Ahora que he vuelto, anunciat per la televisió dient: La vuelta de Miguel Rios, en discos Sonoplay…, Los Bravos amb Black is black aconseguien situar-se en les primers posicions de les llistes internacionals d’èxit, arribant al segon lloc de vendes al Regne Unit i al quart als EEUU. Una cançó cantada en anglès per Mike Kennedy. Era l’època del mític productor francés Alain Milhaud. A casa nostra vam tenir més endavant (i tenim encara) a Joan Carles Doval (avui Picap), un home que algú, algun dia, n’haurà d’escriure les excel·lències de tot el que ha fet per la música, i en català, sobretot, al nostre País.

VAM DECIAS MILORD 1

Però he de deixar els molts intèrprets bons (o els populars) de l’època, perquè ara toca Vàmpirs encara. Que, per acabar explicant quelcom d’aquells primers anys i fent cinc cèntims més de la seva actuació a la revista ¿Decíais Milord…, he de dir que en Lluís Ribas encara té ben present el (relatiu) cangueli que van passar en algun moment, penjats d’alt una bastida i en bidons tal i com es pot veure en la foto sobre aquestes ratlles:

MILORD02perbuguenviliaMILORD04

L‘actuació dalt la bastida i els bidons va ser tal com dius molt espectacular i també físicament molt compromesa. Va ser una solució genial que en Puig es va treure de la mànega a l’últim moment, just el dia de l’assaig general. Resulta que mentre nosaltres tocàvem la nostra versió de “Rock and Roll Music” actuava un nombrós ballet a l’estil de West Side Story  a la part del davant de la boca de l’escenari. I com els ballarins ens tapaven i el públic no ens veia, en Puig va decidir “aixecar-nos” i va improvisar la bastida i els bidons. Per cert molt adients amb el decorat. El problema va ser que el ritme del ballet feia tremolar el terra de fusta de l’escenari i l’inestabilitat a dalt de la bastida i els bidons, anava en augment a mida que avançava el número. O sigui que tot i estant concentrats en l’interpretació,  vam haver d’estar molt pendents de no perdre l’equilibri. Per sort tot va sortir bé.

Posats a recordar, en Ribas en alguna ocasió m’ha fet esment quan el conjunt va acabar una de les seves interpretacions al ¿Deciais, Milord… el dia de l’assaig general… Entre els artistes hi havia en Zamora, famós cantant de sarsuela, que treballava de nit al forn de can Lluís Heras. Quan va pujar a l’escenari per cantar “En la Huerta del Segura”, l’Albert Fontfreda se l’hi va acostar per col·locar-li el micròfon al davant. En Zamora se’l mira despectivament i diu:  Treu això, noi!  Que et penses que ho faig veure que canto?!  Jo pico fort!! I de veritat que no li va pas fer falta cap micro.

MILORD05En aquest ballet destacava l’Antoni Ruíz, un jove que feia un parell d’anys entrava gratis a Los Almendros atès que en Benet i la Maria Gràcia els agradava molt com ballava i al mateix temps, li deien que sempre que aconseguís engrescar els turistes sortir a ballar a la pista, convidava la casa. Era un temps que en Toni va tenir l’oportunitat de ballar al costat de llegendes del ballet clàssic espanyol com ara Antoñita Barrera, La Greca, La Chunga, o amb José de la Vega, que volia que Ruíz s’afegís al seu grup en la gira estival que feia arreu l’Estat. Una gira però, a la qual l’Antoni no hi va anar atès que els seus pares no li van permetre en considerar era massa jove. Eren altres temps. Ara, en aquests anys del dos mil, en Toni Ruiz s’ha especialitzat en el country i line dance, i en diverses ocasions ha estat campió estatal Silver de freestyle line dance i continua sent un gran ballarí que tan bon punt sent música, tot el cos se li belluga.

A la primera fotografia del ballet, hi podem veure a baix, d’esquerra a dreta: Lurdes Pelegrí, Pili Menor, Pilar Sistané i Carmina Fonalleras.

A la segona fotografia, en primer terme, i d’esquerra a dreta: Pepe Romero, Lluís Serra, Joan Viñas i Martí Passarrius. En segon terme, les noies Carmina Fonalleras i Elena Barrios.

I a la tercera fotografia, en primer terme, l’Antoni Ruíz i l’Elena Barrios. En segon terme es pot veure d’esquerra a dreta Lurdes Pelegrí, Pili Menor, Lluís Serra, Manel Sanjurjo, Joan Viñas i Pepe Romero. Val a dir que el ballet complet en aquest número acompanyat pel conjunt Els Vàmpirs, estava format per les noies Lurdes Pelegrí, Pilar Sistané, Elena Barrios, Carmina Fonalleras, Pili Menor i Alicia Roca. Mentre que pel grup de nois eren Antoni Ruíz, Pepe Romero, Joan Viñas, Lluís Serra, Martí Passarrius i Manel Sanjurjo.

 

Almendros 21-8-1966 perbuguenviliaTornant a Els Vàmpirs… cada vegada els lloguers intersetmanals seguits de tarda i nit sovintejaven més i pels seus components es feia més i més difícil compaginar la feina habitual amb la música. Per això, l’Albert Fontfreda en acabar el 1970 també deixava el grup i el substituïa en Joan Ponsatí de Begur. Enrere quedaven els temes de The Shadows, Rollings, Animals, Creedence… un repertori que alternava el “ràpid” amb ballables “lents”; les sales de ball baixempordaneses de Sant Feliu de Guíxols, Palamós… així com les de Ripoll (Maribú), Cassà de la Selva (Sir Thomas) o Banyoles (L’Esquinçat).

 

Night Club Gabriel 29-07-1965 AMP

CroquesNotesdedicatEnrere es deixava també sovintejar l’amistat amb molts músics de tots els nivells, com per exemple la que van fer amb el grup belga Les Croque Notes. Uns joves, Ives, Marlène, Marianne i Ronald, que estiuejaven al camping La Siesta i aprofitaven per fer actuacions per Catalunya (sobretot pel litoral costabravenc). Per cert, aquest conjunt, va compondre un tema,  Siesta, dedicat al camping calellenc. Una cançó que va formar part del seu segon single (1964). Del primer (1963) que va sortir al mercat discogràfic, Els Vàmpirs van ajudar a convertir Idyle en un dels èxits més importants del conjunt que triomfava als Països Baixos. Aprofitant allò que se’n diu “l’avinentesa”, em permeto la llicència de dir que amb el meu germà, compartim un disc de vinil recopil·latori de cançons de Les Croque Notes on hi ha Idyle, Si tu t’magines… i fins i tot Siesta, dedicat als nostres pares “et ses enfants”. I és que cada estiu, quan venien a passar el seu mes de vacances a Calella, s’arribaven a la sastreria del nostre pare per fer-s’hi roba tant per la vida “normal” com americanes i pantalons per a les seves actuacions i a més a més, xerrar de música atès que el meu pare tot i que havia deixat els escenaris, sempre va continuar estant envoltat de músics i, evidentment, de música.

En fi… com veig, una vegada més, que em costa posar-me davant l’ordinador però quan m’hi poso el records i les emocions d’un temps viscut em fan allargar més del compte, per més que poso el fre, l’últim capítol dedicat a la segona etapa dEls Vàmpirs, liderada per Joan Xicoira, en parlaré la setmana vinent. Així, al mateix temps, arrodonirem a deu (10) capítols la pinzellada vampiresca. Perquè ells, Els Vàmpirs, ha estat i és un grup 10!

Fins la setmana vinent.


Night Club Gabriel Festa Major 1965-a AMPFent repàs al que he anat posant negre sobre blanc adreçat a un suposat interès general d’uns suposats lectors de can seixanta lúdic-festiu-musical, m’adono que al calaix més que algunes situacions o detalls del conjunt Els Vàmpirs primera època sobretot, hi queden fotografies i programes que poden acabar d’il·lustrar un temps en què  es lluitava per la llibertat i s’aprofitava tots els moments de “distracció” de la censura, grisos i en definitiva el que estava instaurat com a “autoridad competente”, per portar a terme reivindicacions. Al mateix temps, però,  també es procurava gaudir de la bona música i passar-ho el millor possible. Per tot plegat, he pensat que avui no sigui l’últim capítol dedicat a Els Vàmpirs.

D’altra banda i quedant-nos només en l’apartat lúdic-cultural, amb el ben entès que no hauriem de desmerèixer cap dels diferents estils musicals atès que en totes les capacitats, sensibilitats, intel·lectualitats i situacions personals dels moments viscuts, cadascun de nosaltres te feta la seva pròpia banda sonora. Una banda sonora, per cert, que no ha quedat configurada només per una cançó o un seguit de temes determinats d’un mateix nivell o bé grups concrets de l’època. Com en la vida mateixa, hi ha temps pels boleros, la música clàssica, el rock, el jazz, les ranxeres, l’òpera, la sarsuela, o fins i tot les cançons de l’estiu. De la mateixa manera que s’ha de respectar la predilecció per uns o altres dels diferents grups de la dècada dels ’60 o ’70.

Potser, doncs, entre fotografies i programes, cadascú podrà intentar visualitzar la seva pròpia pel·lícula tot recordant cançons que li sobrevenen. Són, en realitat, temes viscuts de manera puntual que ens adonem acaben formant part d’una banda sonora construïda en moments d’aquest espai de temps que hi ha entre el néixer i el morir: el que coneixem com a vida.

A partir d’aquí, programes,  imatges i paraules:

20779312_5249774

Aquell 1963 a part d’actuar una vegada més a “Los Almendros”, Carmen Amaya va ser la primera Reina de les Festes de Primavera. En Tomàs Cervera la va anar a convidar als estudis de Miramar de “Televisión Española”, on Federico Gallo presentava el programa “Esta es su vida” que en aquella ocasió, es dedicava a Carmen. Aquesta circumstància va fer que tot Espanya s’assabentés que a Palafrugell es portaria a terme la primera desfilada de carrosses que substituïa el carnaval que per ordre governativa s’havia prohibit. Val a dir que Carmen Amaya, coronada Reina, va fer la sacada d’honor en el partit de futbol que, dintre els actes del que eren les primeres Festes de Primavera, es portaven a terme. Mentre que qui va presidir la desfilada de carrosses, posteriorment conegut per la marca Carroussel Costa Brava, va ser Antoñita Barrera, la que era primera ballarina del Liceu i que sovint actuava a La Raqueta de Tamariu o a “Los Almendros”.

28187345

 

 

Postal de promoció del Night Club Savoy de Palamós, d’en Pepe Gabarró.

 

 

 

arlequin03arlequin01arlequin02VampirsalMarinadaperbuguenvíl·lia

 

L’Ernest Batallé, fotografiat amb l’estàtua de l’arlequí que donava nom al prestigiós Night Club de Palafrugell.

L’Ernest va ser l’artífex de la creació i gestió del que era un dels locals més moderns i elegants de la Costa Brava, en aquells primers anys del  ’60.

Posteriorment va fundar els Bogart’s, un grup de persones admiradors del desaparegut artista de cinema. 

 

 

 

 

 

 

 

 

En aquestes dues fotografies es pot veure un munt de persones, joves en aquells anys de la dècada de 1960-1970, omplint la pista de ball de l’Arlequín.

Potser, qui sap, si algun dels possibles lectors és reconeix tot ballant….

 

 

 

 

Els Vàmpirs en una actuació al Night Club Marinada de Palamós, a primers del 1960. D’esquerra a dreta, Marc Girona (pianista qualificat, va formar part del grup i al cap d’un any, aproximadament, rellevat per Joan Xicoira) Frederic Sirés, Albert Fontfreda, Lluís Ribas i Pere Moret.

VAM FORMACIÓ DEFINITIVAperbuguenvíl·lia

 

 

Els Vàmpirs revival, en el decurs d’una de les actuacions que van fer a l’Espai Fòrum Mediterrània, l’any 2009. D’esquerra a dreta, Frederic Sirés, Lluís Ribas, Albert Fontfreda, Paco Pannon i Agustí Ponsatí.

LOS GATOS NEGROS

 

 

A la dreta, postal que promocionava el conjunt Los Gatos Negros. Una de les cançons característiques d’aquest grup era Cadillac Yo quiero llevar, en mi nuevo cadillac… Oh baby verás, que bonito cadillac… a fin de que conmigo quieras pasear…

 

 

 

 

 

 

Pipangoay Col·leccio paco PannonEncara que una mica de manera efímera, el joveníssim conjunt Pipangoay (Pineda, Pannon, Gómez, Aymerich) va ser el primer grup palafrugellenc que es va voler emmirallar amb Els Vàmpirs. De manera esporàdica, en alguna ocasió, aquells jovenets, llevat d’en Pineda, van actuar amb el seu admirat Vàmpirs. D’esquerra a dreta: Paco Pannon (actualment forma part dEls Vàmpirs revival), Emili Gómez (a part de tocar posteriorment amb “Eduardo Castelló y su conjunto”, va formar el seu propi grup, Emien), Francesc Aymerich (posteriorment conegut en el món artístic-musical com a Francesc El Solitari), i Miquel Pineda al fons de la fotografia, davant el campanar inacabat de Palafrugell.

 

IMG_0015perbuguenvíl·lia

Tal i com ja havia explicat en anterior capítol, Els Vàmpirs actuaven sovint a Madame Zozó, una boite que estava instal·lada al bell costat, paret per paret, amb la casa de can Taritas (Mont-ras), on vivia en Francesc Aymerich amb els seus pares i germans. En Francesc, ja s’havia començat donar a conèixer com a cantant solista. També tocava alguns instruments com el piano, i a la fotografia se’l pot veure donant descans a en Ribas, a la bateria. D’esquerra a dreta, Pere Moret, Francesc Aymerich, Albert Fontfreda i Frederic Sirés.

DSCN0141

Presentació del video-reportatge “Els Vàmpirs, bojos per la música”. D’esquerra a dreta de la fotografia: Eduard Bofill (autor del video-reportatge); Joan Bofill Padrosa (esporàdic bateria del grup); Albert Fontfreda; Joan Ponsatí, ferm músic del que es podria anomenar segona etapa dEls Vàmpirs; Quique (solista de Los Gatos Negros); Ramón Ponsatí, fill del malaguanyat Agustí que va ser guitarra solista durant molts anys dEls Vàmpirs i puntal del que va ser el revival Vàmpir; Frederic Sires; Manolo, guitarra solista de Los Sirex (conjunt que a part de les mítiques cançons “La Escoba” i “Que se mueran los feos”, tenien temes més melòdics com per exemple “Sin tus cartas”: Estoy solo sin ti y me acuerdo mucho más… Lo que has hecho tu en mi nadie puede remediar. Quiero tu amor, pienso en ti. Deseo que tu estés siempre junto a mi….. Lluís Ribas, i un servidor de vostès, que em va tocar presentar l’acte i em va fer molt de goig i va ser un honor. Gràcies.

 

IMG_0053

Actuació al club Jeeps, als Masos de Pals. A l’estiu, en el decurs d’algunes temporades, va gaudir de prou èxit. Estava freqüentat per joventut de Pals, pobles de les rodalies, i també joves estrangers que podien gaudir de la música, ballar i fer algun gin tònic

 

Night Club Gabriel 10-10-1965

 

 

Quatre magnífics conjunts de l’època. Quatre estils diferents, però tots de bona qualitat els quals ens van fer ballar a la joventut d’aquells anys. El conjunt Los Setson, una orquestrina de gran prestigi, que encara perdura en el temps. Per aquesta formació musical hi van destacar cantants com els mítics Fernando Mendoza, Jordi Garanger o en Blas.

 

 

 

A partir d’aquí, diferents fotografies de promoció dEls Vàmpirs (sempre, d’esquerra a dreta):

VAM POSTAL 2

 

 

 

Ribas, Sirés, Moret i Fontfreda.

 

 

 

 

 

 

VAM AMETLLERS 1

 

 

 

Sirés, Ribas, Moret i Fontfreda.

 

 

 

 

VAM FOTO DIARI

 

 

 

 

 

Fotografiats amb un exemplar de la Revista de Palafrugell: Sirés, Moret, Ribas i Fontfreda.

 

 

 

 

 

VAM PARC GÜELL 1

 

 

Fontfreda, Sirés, Moret, Ribas i Girona.

 

 

 

 

 

 

VAM PARC GÜELL 2

 

 

 

Ribas, Girona, Moret, Fontfreda i Sirés. (Al Parc Güell de Barcelona)

 

 

 

 

VAM POSTAL 3

 

 

Girona, Ribas, Moret, Sirés i Fontfreda.

 

 

 

 

 

 

 

VAM POSTAL 4perbuguenvíl·lia

 

 

Juli Monguilod, Albert Fontfreda, Joan Xicoira, Frederic Sirés i Lluís Ribas.

 

 

 

 

 

Cap-Sa-Sal (Begur) 1968-1969 col·leccio Frederic Sires

 

 

 

 

A les escales de Cap Sa Sal: F. Sirés, J. Ponsatí, J. Xicoira, Ll. Font i A. Ponsatí.

 

 

 

 

 

 

 

 

VAM AMETLLERS 3

 

 

 

 

 

Els Vàmpirs, una formació estrella en la història de la constel·lació musical de Palafrugell i les comarques gironines.

 

 

 

 

 

VAM DECIAIS MILORD 2IMG_0001

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Fins la setmana vinent amb, ara sí (espero), l’últim capítol dedicat a Els Vàmpirs: Renovacions, evolució i retorn

 

« Articles més nous - Articles més antics »