Encara que com aquell qui diu només estem a un mes i mig de la celebració de l’onzena Fira d’Indians (Begur) i amb un extens i acurat programa es portarà a terme els propers 5, 6 i 7 de setembre, el títol no és per parlar dels indians, sinó per deixar constància que a partir del 2000 a la vila begurenca va néixer de manera estable el teatre local.

Deixeu-me dir abans de res més que quan he anat a veure ja sigui una obra de teatre, un esdeveniment esportiu o qualsevol activitat de caire creatiu local que es faci cara el públic i he sentit que algú dels assistents deia allò de per ser aficionats ho fan prou bé, me s’aixequen els cabells de punta. I és perquè, normalment, aquest tipus de públic, son persones amb poca sensibilitat que no saben valorar prou el que van a veure i recorren al tòpic esmentat. I deixem-ho aquí. Bé, com tinc molt de respecte per totes aquelles persones que practiquen alguna activitat, ja sigui cultural o esportiva, en la qual a banda de mostrar predisposició s’ha de tenir alguna habilitat per portar-la a terme i atrevir-se a pujar dalt un escenari, pista, terreny de joc o per exposar la seva obra,  vagin aquestes ratlles d’avui en homenatja i reconeixement de tots aquells grups, colles, corals o associacions, que treballen en equip o de manera individual. I no em val, en aquesta ocasió, allò que diu un meu amic quan algun pretensiós es fa lloances d’ell mateix o del grup que dirigeix i ho amplia per acabar de donar-se importància: Doncs mira, fa quaranta anys que ho representem, és quan ell, el meu amic, respon a aquell estirat pretensiós: I no us heu aturat a pensar que potser fa quaranta anys que ho feu malament?

Del que us vull parlar avui, no és aquest el cas. Ni com tampoc ho és en la major part de les persones que s’estimen alguna de les activitats creatives que assagen i es preparen traient temps al seu temps de lleure per presentar després, en públic. Com per exemple el grup de persones amb les quals m’he trobat en dues etapes ben diferents. Deu fer set  o vuit anys fent un reportatge sobre Begur, em vaig trobar amb un grup de joves entusiastes del teatre. S’anomenaven Els Indianos. La Raquel Martínez n’era la seva directora i em deia, amb tota la humilitat d’aquest món: Hem fet obres de teatre de creació pròpia i adaptacions d’esquetxos agafats d’anuncis. Això passava, si la memòria no em fa cap mala passada, per vigílies de Sant Pere del 2007. O sigui, que l’estrena era per la Festa Major  de Begur. Aquell grup, quina fotografia que els vaig fer podeu veure al costat d’aquestes ratlles, estava format per (d’esquerra a dreta i de dalt a baix): Antoni Bonfill, Albert Pi, Eloi Bonfill, Dani Martínez, Mariví García, Raquel Martínez i Alèxia Frigola. Doncs bé, recordo que en finalitzar la xerrada i desitjar-los molta sort (merda, en el món del teatre), la Raquel em va respondre: A veure com ens sortirà. Tenim molta il·lusió i hem treballat molt perquè el públic s’ho passi tan bé com ens ho hem passat nosaltres preparant-ho. Esperem que riguin molt, perquè l’obra és molt divertida. I ho va ser, en dono fe.

El cas és que, set anys després, la història tradicional del teatre de la gent de Begur continua. Per la Festa Major, concretament el dia 27 de juny propassat, me’n vaig anar cap el Casino begurenc a veure Jo, jo, jo mut. Una obra també feta de dalt a baix pels integrants del grup de teatrU, encara que, des del 2008 la colla s’anomena Es Quinze. Em poso al seient número 3 de la fila 11. Comença la funció. Aquell grup de joves, ja no ho eren. I no perquè en haver passat set anys s’haguessin fet grans, sinó perquè els havien substituït un grup també molt entusiasta però que molts d’ells han superat el mig segle. Què havia passat?

En aquesta fotografia podem veure la colla Es Quinze. D’esquerra a dreta: Carme Vargas, Carme Solves, Josep Pereira, Enric Caner, Anna Dalmau, Antón Jodar, Núria Tortras, Elisabet Pou, Montse Franco, Carmen Rodríguez, Albert Dalmau, Maria Teresa Caner, Enric Tarrés, Maria Dolors Mascort,  Joan Serrano, Paula Fernández, Àngel Burgas.

Primer de tot, deixeu-me dir que l’obra, partint d’una idea de dos dels integrants de la colla, en Jaume Congost i l’Àngel Burgas, va anar evolucionant i creixent amb aportacions de tots plegats, fins a convertir-se en un llibret que, dirigits per Joan Serrano, el dia de l’estrena va arrencar els sincers aplaudiments  del pati de butaques. Així com, pel que vaig poder comprovar en la representació que van fer a l’endemà, el públic també es va divertir i ho va passar la mar de bé. No és pas que repetís perquè m’havia agradat molt el dia anterior, que sí, però va ser de casualitat que vaig passar per allà i vaig voler-hi donar un cop d’ull. Hi van sortir setze actors, setze! Setze actors en escena, amb entrades, sortides i embolics, tal i com mana el  manual de la comèdia i els vodevils.

El què havia passat del canvi generacional dels actors, és molt senzill. Aquella joventut que em vaig trobar el 2007, uns se’n van anar a estudiar i es va perdre el contacte habitual; d’altres, van posar-se a festejar i formar família… Més o menys, el que malauradament o sortosament, passa sovint. El cap d’uns anys, aquells actors d’ahir, però, un bon dia les circumstàncies canvien i tornen a l’escenari. Amb tot, per aquells nois del 2007 encara no els ha arribat el moment de recuperar aficions. Espero que, quan puguin, s’afegeixen a la colla actual i plegats, continuar fent-ho passar bé el públic assistent.

Amb permís dels possibles lectors, aquí faré pausa. Vull dir, que la setmana vinent continuaré fent una pinzellada d’aquest grup de teatrU Es Quinze. Però ara, com veig que una vegada més m’he anat enrotllant i enrotllant, crec és d’urgència expliqui el que vull explicar. De fet, està relacionat amb els indians o americanUs, que un bon dia se’n van anar a fer fortuna, o no, a Cuba. I és que, d’altra banda, també està relacionat tal i com podreu seguir, amb el món de les havaneres.

La gavina del mestre Sirés ha fet 90 anys

Fa vuit dies es va celebrar la 48ena edició de la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell. Igualment com he fet des de fa molts anys, les vaig seguir per TV3. No en vull pas parlar per assenyalar el que em va agradar, però si el que vaig trobar un descuit monumental ja sigui per part dels organitzadors en primer lloc, de la mateixa “Televisió de Catalunya” i, sobretot, pel que fa als actuals components del grup Port-Bo, hereus dels fundadors Frederic Sirés, Ernest Morató, Pitu Xicoira i Carles Mir. I per tant, continuadors d’aquells cantaires als quals Sirés acompanyava al piano, no van recordar-se del magnífic músic nascut a Begur el 1898 i mort a Palafrugell el 1971.

Per què dic això, si amb aquestes dades de l’humil mestre Sirés no s’hi escau cap efemèride?

Molt senzill: Fa 90 (noranta) anys que Frederic Sirés i Puig va escriure la lletra i la música de l’havanera La gaviota.  Cançó que ell mateix en va fer la traducció al català: Oh! gavina voladora que volteges sobre el mar… i en la dècada dels anys setanta es va popularitzar de manera extraordinària gràcies a la difusió que en va fer la cantant Marina Rossell.

Frederic Sirés, home senzill i d’una excessiva modèstia, al mateix temps que una de les figures del panorama musical empordanès del segle XX, va escriure La gavina l’any 1924 tot i que no la va publicar fins al 1928. A l’havana, va treballar en una fàbrica de xocolata (segons que m’ha explicat en alguna ocasió el seu fill que també es diu Frederic -guitarra baixa dEls Vampirs-) i allà, va conèixer una noia que es deia Ofèlia, de la qual es va enamorar. L’any 1918 Sirés havia anat a Cuba per intentar fer fortuna i per això, estalviava tan com podia. Però el clima càlid i humit de Cuba no li provava. Havia emmalaltit d’asma i, per consell dels metges, que li vaticinaven el pitjor si continuava allà, va tornar cap a Begur al cap de poc temps i com aquell qui diu amb just quatre quartUs a la butxaca.

Tots sabem sobradament que, gràcies als cantaires Morató, Xicoira i Mir acompanyats al piano pel mestre Sirés, les havaneres van passar de la taverna als escenaris. Amb el ben entès que en aquell 1966 entre Francesc Alsius i Joan Pericot, van facilitar la publicació del llibre que va ser el motiu i posada a punt del que esdevindria posteriorment la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell. Prèviament, la feinada se l’havien emportat l’Ernest Morató tot recordant les lletres de les cançons d’anada i tornada, al ritme del  dos per quatre que havia sentit cantar de jovenet, i Frederic Sirés, el mestre Sirés, que amb la seva paciència, tranquil·litat i bonhomia que el caracteritzava, anava escrivint la solfa que sortiria publicada al llibre. Una publicació, val a dir-ho, que va ser l’inici de la recuperació de la cultura de les havaneres i el boom de les cantades.

Per això, ara en escriure la crònica dedicada al grup de teatre que també fan recreacions d’aquells americanUs que van fer fortuna, o no, a Cuba, en el decurs de la Fira d’Indians, no me’n he pogut estar de fer aquesta queixa i reivindicació una vegada més, cap a la figura del mestre Frederic Sirés i Puig.

Tot plegat, ho sabien, ho saben, els de TV3, els organitzadors de la cantada, el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Palafrugell, els tècnics de Cultura de l’Ajuntament de Palafrugell, la Fundació Morató, amb la seu a Palafrugell, els components del  grup Port-Bo i tots als que els agrada remenar la cua quan veuen arribar tot aquell públic que a més d’agradar-los poder treure el mocador per cantar La bella Lola i després poder-se posar la pell de gallina cridant multitudinàriament Visca Catalunya? No els agradaria, de quan en quan, que a més de recordar a forasters, en ocasions també es recordessin de la gent de casa? I és que no només de p(l)a ha de viure la vila del peix fregit.

Dit això, i vist que pels mitjans de comunicació també els va passar desapercebuda aquesta efemèride d’aquest home, d’aquest mestre de la música, Frederic Sirés i Puig, no me’n he pogut estar de tallar el text que vull dedicar al grup de teatre per acabar escrivint sobre La gavina del mestre Sirés. Espero que Es Quinze em sàpiga perdonar. I per cert, la magnífica escultura, el bust del mestre Sirés  que va fer l’excel·lent artista Paco Pannon encarregada pel grup Bogart’s (Ernest Bataller), com és que no presideix com es mereix el Teatre Municipal de Palafrugell per comptes d’estar en lloc secundari?

A Begur, el mes de setembre vinent tenen temps, si és que no hi han pensat, a fer algun recordatori del mestre Sirés, dins el que és l’atapeït programa de la 48ena edició de la Fira d’Indians. I és que Frederic Sirés i Puig va ser un indià que va anar a Cuba a fer fortuna però va ser un dels que va tornar escurat de butxaca. Amb tot, si bé molts americanUs en tornar a Begur van deixar com a llegat cases que són un patrimoni arquitectònic-cultural impressionant, el mestre Sirés, en tornar, va escriure La gaviota en record de la cubanita Ofèlia deixant-nos un llegat musical que massa sovint no està prou ben reconegut. I és que La gavina, La gavina del mestre Sirés, senyores i senyors, ha fet 90 anys!

Fins la setmana vinent amb El teatrU dEs Quinze

I bé, ha arribat en aquesta ocasió si, el moment de posar el punt i final al seguit de capítols intentant fer una pinzellada a la trajectòria del conjunt palafrugellenc Els Vàmpirs. I val a dir que en el decurs d’aquestes setmanes hi he incorporat espurnes del que ha sigut una època que, com totes les que són passat, no tornaran. Amb tot, sempre hi ha etapes viscudes que mantenim al nostre record. I espero que als possibles lectors que hagin superat els seixanta o hi siguin propers, aquests 10 capítols els hagi pogut ajudar  a reviure instants i estones de la seva pròpia història. I per si hi ha algun lector més jove, espero l’hagi ajudat a entendre una mica més el que va ser començar l’obertura de les llibertats encara en plena dictadura franquista quan ara, malauradament, es produeixen situacions que sembla que els cinquanta anys no hagin passat.

El que va ser podríem dir la segona etapa dEls Vampirs va néixer, de fet, a primers del 1968. I és que en Pere Moret, a primers del 1967 se’n va anar a fer la “mili” substituint-lo el músic torroellenc Juli Monguilod, tal i com vaig explicar a l’anterior capítol. I el mes d’octubre (en el capítol anterior no ho havia precisat prou bé) en Lluís Ribas pujava al “vaixell” militar atès era de l’últim reemplaçament d’aquella quinta que va fer un comiat musical “sonat” al Fraternal, tal i com vaig explicar en algun capítol anterior. A en Ribas el va substituir en Joan Bofill Padrosa. Però a les baixes dels components que havien fundat Els Vàmpirs l’any 1963, en acabar el 1970 s’hi afegia la de l’Albert Fontfreda per qüestions laborals (veure capítol IX) essent substituït pel músic begurenc Joan Ponsatí (antic conjunt Els Fènix). Per tant, la nova etapa la van començar a tirar endavant, liderats per Joan Xicoira al piano, teclats i saxo, en Frederic Sirés a la guitarra baixa, l’Agustí Ponsatí guitarra solista, Joan Bofill Padrosa a la bateria, i Joan Ponsatí  com a cantant i guitarra rítmica.

A la fotografia sobre aquestes ratlles, una de les actuacions “mix” en la qual juntament a Lluís Ribas, Albert Fontfreda i Frederic Sirés fundadors dEls Vàmpirs, s’hi pot veure en Juli Monguilod i en Joan Xicoira, en una actuació al Night Club Arlequín. Devia ser a mitjans del 1967.

Mentre es van escalfant els motors, fem una pausa musical clicant en aquest enllaç http://youtu.be/ymZSyOUycM0 És un enregistrament fet l’any 2008, al garatge de l’Albert Fontfreda, en vídeo però fet amb una petita màquina de retratar. Els Vàmpirs intrepreta la popular cançó Jhonny B. Good escrita per Chuck Berry que ell mateix va enregistrar en el seu àlbum Chuck Berry Is on Top i pel que diuen els entesos, ha esdevingut una de les cançons més famoses de tota la història.

En fer cinc cèntims al que es pot considerar Vàmpirs segona època, potser em deixaré algun dels noms dels músics que hi van passar. No és amb cap mala intenció atès aquesta pinzellada encara que hagi tingut corda fins a 10 capítols, tampoc és un treball exhaustiu per seguir fil per randa els ets i uts del conjunt Els Vàmpirs.

Bé, resulta que l’any 1966 en Joan Xicoira havia tornat de la mili i s’incorporava al grup. En Joan, a part d’estudis musicals amb el mestre Sirés (l’autor de La gaviota/La gavina),  i després amb Paquita Pastells que era deixeble d’Enric Granados, també va anar a classe amb el mestre Francesc Civill, fent armonia amb en Josep Viader Moliner. D’altra banda, en Xicoira abans d’incorporar-se a “files” havia passat una experiència musical durant quatre anys (del 1961 al 1965) amb l’orquestra Casino El Puerto (Palamós) i amb “Eduardo Castelló y su conjunto”, i uns pocs mesos havia estat amb el grup Rivers de Sant Feliu de Guíxols. Tot plegat, li permetia un punt de vista musical per bolcar-hi més dedicació i convertir-ho realment en una professió gairebé exclusiva. Encara que, és clar, ja se sap de tota la vida, que ha sigut i torna ser, molt difícil viure únicament de la música dalt d’un escenari, pels músics. En fi…, que a primers del 1968 començava realment el que seria la segona època Vàmpirs.

A en Ribas l’havia substituït en Joan Bofill Padrosa, i a en Fonfreda, en Joan Ponsatí. El cas és que juntament amb en Juli Monguilod, en Frederic Sirés i en Joan Xicoira, afrontaven la nova etapa. En Ponsatí havia format part del conjunt Els Fènix, de Begur, grup que havia fundat bàsicament amb el seu germà Agustí i altres begurencs. L’Agustí, posteriorment, es convertiria en un puntal dEls Vàmpirs segona època en substituir a Monguilod que va “fitxar” pel conjunt Los Comodines de Lleida (aquests eren totalment professionals amb dedicació exclussiva a la música, en aquells moments) i el 2009, l’Agusti Ponsatí en aquesta ocasió es tornava convertir en ferm puntal dEls Vàmpirs revival.

Una nova pausa musical, tot clicant aquest enllaç http://youtu.be/_dceBKWFAv (qui ho vulgui, és clar) per escoltar una interpretació dEls Vàmpirs revival d’un tema shadow: Nivram. Una cançó quin nom, val a dir-ho, ve del cognom del guitarra solista de The Shadows, Hank B. Marvin, escrit al revés. I, d’altra banda però,  tot i ser Nivram dedicada al líder de The Shadows és un tema escrit per a lluïment del baix quin guitarrista a Els Vàmpirs és en Frederic Sirés.

Tornem a finals de 1960: En aquella nova etapa de Vàmpirs, estava de moda la música soul i la banda va adaptar la incorporació d’instruments de vent a l’acostumat només exclusiu de guitarres tot i que encara amb la primera formació amb l’entrada de Xicoira, ja ho havien provat en ocasions. Així doncs, en els temes soul, en Xicoira deixava el piano per agafar el saxo baríton i en Monguilod el saxo tenor. El vocalista durant un temps encara ho havia sigut en Fontfreda i després ja s’hi va quedar en Ponsatí (Joan).

Actuaven per tot Catalunya i França. Era un no parar i anar de bòlit permanent i carretera amunt i avall amb el perill que això comportava de no arribar a temps en alguna actuació. Allò que se’n deia “fer salat!”. Com per exemple en una ocasió que, després de fer tarda i nit a la festa major de Calonge, en plegar, carretera i manta i cap a França, a un poble al costat de Perpinyà. Era el 14 juillet i havien de ser-hi a primera hora del matí per fer-hi una cercavila. El cas és que quan van ser a la frontera: revisió d’instruments. Ja hi som pel tros… En Xicoira cada vegada que m’ho ha explicat, encara es posa nerviós. I és que en Joan, és un nervi. Mireu fins a quin punt, que recordo ell devia tenir 15 anys i va intentar jugar amb l’equip juvenil del F.C. Palafrugell com a extrem atès corria com una llebre, i jo en tenia 8, jugava amb els infantils de l’equip blanc i negre. Total, que li passaven la pilota perquè corris la banda i, en arribar a la ratlla de córner centrar per fer el que era “la jugada” d’extrem d’aquell llavors i el davanter centre podés rematar. Doncs res, aquesta jugada no es va poder portar a terme mai. En Joan arrancava de mig camp però resulta que quan arribava a la ratlla de córner no podia centrar, perquè la pilota se l’havia deixat a mig camí. En Xicoira sempre ha estat un gran atleta, i per això durant molts anys es va dedicar a l’atletisme en la modalitat de carreres pedestres, arribant a ser Campió de “la provincia de Gerona”. Però bé, tornem a la frontera: En la revisió d’instruments perquè de tornada no en portessin més del compte, va resultar que els guàrdies civils de frontera no els deixaven moure fins que quedés aclarit què passava amb aquell llistat, ja que no era prou precís d’acord als instruments físics que portaven al maleterU. Total, que si són verdes que si són madures, el temps anava passant i s’acostava l’hora que ja havien de ser al poble per fer la “pasacalle” francesa. Qui ho va solucionar va ser una trucada de l’alcalde del poble on havien d’actuar parlant amb els guàrdies fronterers els deixessin passar, que els estaven esperant. Amb el cagarret al cul atès anaven tard, en arribar, la cercavila acompanyant les autoritats franceses era anar fins al cementiri, tocar “Silencio” i després al local social de l’Ajuntament compartint el tradicional discurs de “legalité, fraternité…” tocar la Marsellesa; el ball de tarda i el ball de nit, i tornar a Palafrugell i cadascú anar a treballar a la seva empresa. I a la nit següent, tornem-hi, que no ha estat res!

La veritat és que era una època que per poder atendre els contractes, els músics havien de deixar la feina habitual a compte de vacances. Unes vacances que les “disfrutaven” tocant (música) i això si, cobrant uns bons “quartus”. A l’hivern (mesos de gener o febrer) en alguna ocasió tornant de tocar del Berguedà o la Cerdanya i al cotxe no funcionar-li la calefacció, sort de les mantes per abrigar-se i arribar com podien a casa. Els Vàmpirs eren un èxit musical i econòmic en aquell llavors.

Intentant fer repàs dels diferents integrants que han passat pEls Vàmpirs en el decurs de tres dècades de plena activitat, a part dels que normalment ja puc haver anomenat, hi trobem músics com Francesc Mas, Joan Molans, en Xarli Salas, Lluís Font, Selmo Parés, Román Jiménez, Quim Xifró o Toni Massó.

El mes de desembre del 1986, en  Joan Xicoira s’acomiadava del grup just vint anys després d’haver-hi entrat, atès cada vegada tenia més compromisos com a músic en solitari, una mica allò “d’home orquestra”. En aquella actuació, al Casino de Peralada, els integrants del grup eren: Selmo Parés, bateria; Jaume Buixaderes, guitarra solista; Joan Ponsatí, vocalista i guitarra rítmica; Francesc (Xarli) Salas guitarra baixa, i Joan Xicoira piano i saxo.  Els Vàmpirs van continuar una temporada més i el 1987 deixaven el pentagrama musical de manera definitiva fins que entre el 2008 i el 2009, el grup tornava a les seves arrels, al romanticisme musical, amb canvis forçosos per la mort ja fa uns anys d’en Pere Moret. En aquests temps de revival l’Agustí Ponsatí va ser l’amo de la guitarra solista i ferm puntal  tal i com va ser-ho en la segona època. Si cliqueu en aquest últim enllaç http://youtu.be/p9LR5GcRxU8 en podreu escoltar un solo magnífic amb el tema Jhonny Guitar. Una balada banda sonora de la pel·lícula “estadounidenca” que Nicholas Ray va dirigir l’any 1954 gràcies a l’empenta de Joan Crawford que n’havia comprat els drets i en va ser la protagonista. Doncs bé, serveixi d’homenatja de manera molt especial a l’Agustí Ponsatí, gran músic i millor persona, que moria al cap d’uns vuit mesos que el meu germà Eduard en va fer l’enregistrament en vídeo d’aquesta actuació, el gener del 2009. Els músics del revival: A la bateria, Lluís Ribas; teclats, Paco Pannon; guitarra baixa, Frederic Sirés; vocalista i guitarra rítmica, Albert Fonfreda i guitarra solista, Agustí Ponsatí.

Fins aquí, 10 capítols dedicats als mateixos Vàmpirs que tant ens van fer gaudir i ballar amb les seves interpretacions en les diferents etapes, al llarg de tres dècades i aquest proppassat 2013 complien el seu mig segle. I també, dedicat en record de tots els músics i conjunts que van normalitzar l’aparició de les guitarres elèctriques deixant-nos temes que han passat a formar part d’aquell tòpic de “música d’ahir, d’avui, i de sempre. Ara, en aquesta ocasió, és a mi qui em toca cantar-vos allò de adéu-siau, adéu-siau…

Fins la setmana vinent

El que es pot anomenar i ha quedat a la memòria col·lectiva com a Vàmpirs primera època, s’acaba l’any 1966. I és que a primers del 1967, Lluís Ribas (bateria) i Pere Moret (guitarra solista) es van haver d’incorporar al servei militar (tal i com vaig explicar en algun capítol anterior). En Ribas, “servint” a la marina i en Moret, per territori africà. Amb en Frederic Sirés i l’Albert Fontfreda, havien fundat el grup que fa un any va complir el mig segle. Val a dir que amb el revival del 2009 i puntuals actuacions, mantenen  encara més viu el seu record.

Bé, el cas que afegit a la seva personalitat i característiques musicals d’aquella primera època que es va iniciar amb la precipitada actuació a la Raqueta de Tamariu i es va acabar a finals de 1966 amb una brillant i emocionant actuació al Fraternal, compartint escenari amb l’orquestra Costa Brava, val a dir que es començava a gestar el que seria Els Vàmpirs segona època, de la mà d’en Joan Xicoira que ja s’havia incorporat al grup com a pianista i tocant també el saxo en alguns dels temes que interpretaven.

Amb tot, Els Vàmpirs primera època, encara havia deixat una altra actuació mitificada per a la memòria col·lectiva en l’espectacle ¿Decíais Milord… (abril i maig del 1965). Ha sigut la millor revista musical que es recorda a la vila del peix fregit. Se’n van fer cinc representacions i els diners recaptats van servir per ajudar a finançar la instal·lació de la calefacció a l’Asil de Palafrugell.

La posada en escena, els gags i la interpretació dels cinquanta (50 artistas en escena, 50, deia en el programa) artistes que hi van participar, va ser magnífica. El llibret escrit i dirigit per Josep Puig, amb l’estreta col·laboració d’en Manel Iglesias i les pinzellades d’en Manel Bisbe (algun dia miraré d’aprofundir amb text i fotografies tot el que va representar aquell “superespectáculo” que es va portar a terme al llavors encara anomenat “Teatro Victoria” -avui TMP- amb l’aforament totalment venut en cadascuna de les vetllades). En guardo un gran record. Llavors tenia quinze anys, d’una joventut que formàvem part de moltes reivindicacions i en les quals qualsevol ajut era benvingut com per exemple que dos “monstres” de la cançó en aquells anys de 1960, Gianni Morandi i Rita Pavone, enregistressin cançons amb les quals triomfaven, en català.

Joan Baez o Nino Bravo (per fer servir dos estils ben diferenciats) deixaven enrere la chanson francesa d’Édith Piaf o Charles Aznavour que s’incorporaven a la memòria històrica musical dels Franck Sinata, Dean Martin o Tom Jones, entre molts altres cantants que per la seva qualitat i personalitat formen part, en la seva especialitat, del pentagrama musical més important de tots els temps.

Igualment, com sempre, al meu entendre, és clar, serà vigent la música de The Beatles i Shadows, sobretot, amb Rollings i d’altres. Així com, guardant les distàncies, algunes cançons de grups de casa nostra com les populars La escoba o Que se mueran los feos, temes d’un llarg repertori de Los Sirex amb els quals en una no massa llunyana actuació a La Bóbila palafrugellenca van omplir a vessar el seu concert. Era un grup liderat per en Lesli, el seu cantant i portaveu.

I mentre el roquer Miguel Rios l’any 1966 enregistrava Ahora que he vuelto, anunciat per la televisió dient: La vuelta de Miguel Rios, en discos Sonoplay…, Los Bravos amb Black is black aconseguien situar-se en les primers posicions de les llistes internacionals d’èxit, arribant al segon lloc de vendes al Regne Unit i al quart als EEUU. Una cançó cantada en anglès per Mike Kennedy. Era l’època del mític productor francés Alain Milhaud. A casa nostra vam tenir més endavant (i tenim encara) a Joan Carles Doval (avui Picap), un home que algú, algun dia, n’haurà d’escriure les excel·lències de tot el que ha fet per la música, i en català, sobretot, al nostre País.

Però he de deixar els molts intèrprets bons (o els populars) de l’època, perquè ara toca Vàmpirs encara. Que, per acabar explicant quelcom d’aquells primers anys i fent cinc cèntims més de la seva actuació a la revista ¿Decíais Milord…, he de dir que en Lluís Ribas encara té ben present el (relatiu) cangueli que van passar en algun moment, penjats d’alt una bastida i en bidons tal i com es pot veure en la foto sobre aquestes ratlles:

L‘actuació dalt la bastida i els bidons va ser tal com dius molt espectacular i també físicament molt compromesa. Va ser una solució genial que en Puig es va treure de la mànega a l’últim moment, just el dia de l’assaig general. Resulta que mentre nosaltres tocàvem la nostra versió de “Rock and Roll Music” actuava un nombrós ballet a l’estil de West Side Story  a la part del davant de la boca de l’escenari. I com els ballarins ens tapaven i el públic no ens veia, en Puig va decidir “aixecar-nos” i va improvisar la bastida i els bidons. Per cert molt adients amb el decorat. El problema va ser que el ritme del ballet feia tremolar el terra de fusta de l’escenari i l’inestabilitat a dalt de la bastida i els bidons, anava en augment a mida que avançava el número. O sigui que tot i estant concentrats en l’interpretació,  vam haver d’estar molt pendents de no perdre l’equilibri. Per sort tot va sortir bé.

Posats a recordar, en Ribas en alguna ocasió m’ha fet esment quan el conjunt va acabar una de les seves interpretacions al ¿Deciais, Milord… el dia de l’assaig general… Entre els artistes hi havia en Zamora, famós cantant de sarsuela, que treballava de nit al forn de can Lluís Heras. Quan va pujar a l’escenari per cantar “En la Huerta del Segura”, l’Albert Fontfreda se l’hi va acostar per col·locar-li el micròfon al davant. En Zamora se’l mira despectivament i diu:  Treu això, noi!  Que et penses que ho faig veure que canto?!  Jo pico fort!! I de veritat que no li va pas fer falta cap micro.

En aquest ballet destacava l’Antoni Ruíz, un jove que feia un parell d’anys entrava gratis a Los Almendros atès que en Benet i la Maria Gràcia els agradava molt com ballava i al mateix temps, li deien que sempre que aconseguís engrescar els turistes sortir a ballar a la pista, convidava la casa. Era un temps que en Toni va tenir l’oportunitat de ballar al costat de llegendes del ballet clàssic espanyol com ara Antoñita Barrera, La Greca, La Chunga, o amb José de la Vega, que volia que Ruíz s’afegís al seu grup en la gira estival que feia arreu l’Estat. Una gira però, a la qual l’Antoni no hi va anar atès que els seus pares no li van permetre en considerar era massa jove. Eren altres temps. Ara, en aquests anys del dos mil, en Toni Ruiz s’ha especialitzat en el country i line dance, i en diverses ocasions ha estat campió estatal Silver de freestyle line dance i continua sent un gran ballarí que tan bon punt sent música, tot el cos se li belluga.

A la primera fotografia del ballet, hi podem veure a baix, d’esquerra a dreta: Lurdes Pelegrí, Pili Menor, Pilar Sistané i Carmina Fonalleras.

A la segona fotografia, en primer terme, i d’esquerra a dreta: Pepe Romero, Lluís Serra, Joan Viñas i Martí Passarrius. En segon terme, les noies Carmina Fonalleras i Elena Barrios.

I a la tercera fotografia, en primer terme, l’Antoni Ruíz i l’Elena Barrios. En segon terme es pot veure d’esquerra a dreta Lurdes Pelegrí, Pili Menor, Lluís Serra, Manel Sanjurjo, Joan Viñas i Pepe Romero. Val a dir que el ballet complet en aquest número acompanyat pel conjunt Els Vàmpirs, estava format per les noies Lurdes Pelegrí, Pilar Sistané, Elena Barrios, Carmina Fonalleras, Pili Menor i Alicia Roca. Mentre que pel grup de nois eren Antoni Ruíz, Pepe Romero, Joan Viñas, Lluís Serra, Martí Passarrius i Manel Sanjurjo.

 

Tornant a Els Vàmpirs… cada vegada els lloguers intersetmanals seguits de tarda i nit sovintejaven més i pels seus components es feia més i més difícil compaginar la feina habitual amb la música. Per això, l’Albert Fontfreda en acabar el 1970 també deixava el grup i el substituïa en Joan Ponsatí de Begur. Enrere quedaven els temes de The Shadows, Rollings, Animals, Creedence… un repertori que alternava el “ràpid” amb ballables “lents”; les sales de ball baixempordaneses de Sant Feliu de Guíxols, Palamós… així com les de Ripoll (Maribú), Cassà de la Selva (Sir Thomas) o Banyoles (L’Esquinçat).

 

Enrere es deixava també sovintejar l’amistat amb molts músics de tots els nivells, com per exemple la que van fer amb el grup belga Les Croque Notes. Uns joves, Ives, Marlène, Marianne i Ronald, que estiuejaven al camping La Siesta i aprofitaven per fer actuacions per Catalunya (sobretot pel litoral costabravenc). Per cert, aquest conjunt, va compondre un tema,  Siesta, dedicat al camping calellenc. Una cançó que va formar part del seu segon single (1964). Del primer (1963) que va sortir al mercat discogràfic, Els Vàmpirs van ajudar a convertir Idyle en un dels èxits més importants del conjunt que triomfava als Països Baixos. Aprofitant allò que se’n diu “l’avinentesa”, em permeto la llicència de dir que amb el meu germà, compartim un disc de vinil recopil·latori de cançons de Les Croque Notes on hi ha Idyle, Si tu t’magines… i fins i tot Siesta, dedicat als nostres pares “et ses enfants”. I és que cada estiu, quan venien a passar el seu mes de vacances a Calella, s’arribaven a la sastreria del nostre pare per fer-s’hi roba tant per la vida “normal” com americanes i pantalons per a les seves actuacions i a més a més, xerrar de música atès que el meu pare tot i que havia deixat els escenaris, sempre va continuar estant envoltat de músics i, evidentment, de música.

En fi… com veig, una vegada més, que em costa posar-me davant l’ordinador però quan m’hi poso el records i les emocions d’un temps viscut em fan allargar més del compte, per més que poso el fre, l’últim capítol dedicat a la segona etapa dEls Vàmpirs, liderada per Joan Xicoira, en parlaré la setmana vinent. Així, al mateix temps, arrodonirem a deu (10) capítols la pinzellada vampiresca. Perquè ells, Els Vàmpirs, ha estat i és un grup 10!

Fins la setmana vinent.

Fent repàs al que he anat posant negre sobre blanc adreçat a un suposat interès general d’uns suposats lectors de can seixanta lúdic-festiu-musical, m’adono que al calaix més que algunes situacions o detalls del conjunt Els Vàmpirs primera època sobretot, hi queden fotografies i programes que poden acabar d’il·lustrar un temps en què  es lluitava per la llibertat i s’aprofitava tots els moments de “distracció” de la censura, grisos i en definitiva el que estava instaurat com a “autoridad competente”, per portar a terme reivindicacions. Al mateix temps, però,  també es procurava gaudir de la bona música i passar-ho el millor possible. Per tot plegat, he pensat que avui no sigui l’últim capítol dedicat a Els Vàmpirs.

D’altra banda i quedant-nos només en l’apartat lúdic-cultural, amb el ben entès que no hauriem de desmerèixer cap dels diferents estils musicals atès que en totes les capacitats, sensibilitats, intel·lectualitats i situacions personals dels moments viscuts, cadascun de nosaltres te feta la seva pròpia banda sonora. Una banda sonora, per cert, que no ha quedat configurada només per una cançó o un seguit de temes determinats d’un mateix nivell o bé grups concrets de l’època. Com en la vida mateixa, hi ha temps pels boleros, la música clàssica, el rock, el jazz, les ranxeres, l’òpera, la sarsuela, o fins i tot les cançons de l’estiu. De la mateixa manera que s’ha de respectar la predilecció per uns o altres dels diferents grups de la dècada dels ’60 o ’70.

Potser, doncs, entre fotografies i programes, cadascú podrà intentar visualitzar la seva pròpia pel·lícula tot recordant cançons que li sobrevenen. Són, en realitat, temes viscuts de manera puntual que ens adonem acaben formant part d’una banda sonora construïda en moments d’aquest espai de temps que hi ha entre el néixer i el morir: el que coneixem com a vida.

A partir d’aquí, programes,  imatges i paraules:

Aquell 1963 a part d’actuar una vegada més a “Los Almendros”, Carmen Amaya va ser la primera Reina de les Festes de Primavera. En Tomàs Cervera la va anar a convidar als estudis de Miramar de “Televisión Española”, on Federico Gallo presentava el programa “Esta es su vida” que en aquella ocasió, es dedicava a Carmen. Aquesta circumstància va fer que tot Espanya s’assabentés que a Palafrugell es portaria a terme la primera desfilada de carrosses que substituïa el carnaval que per ordre governativa s’havia prohibit. Val a dir que Carmen Amaya, coronada Reina, va fer la sacada d’honor en el partit de futbol que, dintre els actes del que eren les primeres Festes de Primavera, es portaven a terme. Mentre que qui va presidir la desfilada de carrosses, posteriorment conegut per la marca Carroussel Costa Brava, va ser Antoñita Barrera, la que era primera ballarina del Liceu i que sovint actuava a La Raqueta de Tamariu o a “Los Almendros”.

 

 

Postal de promoció del Night Club Savoy de Palamós, d’en Pepe Gabarró.

 

 

 

 

L’Ernest Batallé, fotografiat amb l’estàtua de l’arlequí que donava nom al prestigiós Night Club de Palafrugell.

L’Ernest va ser l’artífex de la creació i gestió del que era un dels locals més moderns i elegants de la Costa Brava, en aquells primers anys del  ’60.

Posteriorment va fundar els Bogart’s, un grup de persones admiradors del desaparegut artista de cinema. 

 

 

 

 

 

 

 

 

En aquestes dues fotografies es pot veure un munt de persones, joves en aquells anys de la dècada de 1960-1970, omplint la pista de ball de l’Arlequín.

Potser, qui sap, si algun dels possibles lectors és reconeix tot ballant….

 

 

 

 

Els Vàmpirs en una actuació al Night Club Marinada de Palamós, a primers del 1960. D’esquerra a dreta, Marc Girona (pianista qualificat, va formar part del grup i al cap d’un any, aproximadament, rellevat per Joan Xicoira) Frederic Sirés, Albert Fontfreda, Lluís Ribas i Pere Moret.

 

 

Els Vàmpirs revival, en el decurs d’una de les actuacions que van fer a l’Espai Fòrum Mediterrània, l’any 2009. D’esquerra a dreta, Frederic Sirés, Lluís Ribas, Albert Fontfreda, Paco Pannon i Agustí Ponsatí.

 

 

A la dreta, postal que promocionava el conjunt Los Gatos Negros. Una de les cançons característiques d’aquest grup era Cadillac Yo quiero llevar, en mi nuevo cadillac… Oh baby verás, que bonito cadillac… a fin de que conmigo quieras pasear…

 

 

 

 

 

 

Encara que una mica de manera efímera, el joveníssim conjunt Pipangoay (Pineda, Pannon, Gómez, Aymerich) va ser el primer grup palafrugellenc que es va voler emmirallar amb Els Vàmpirs. De manera esporàdica, en alguna ocasió, aquells jovenets, llevat d’en Pineda, van actuar amb el seu admirat Vàmpirs. D’esquerra a dreta: Paco Pannon (actualment forma part dEls Vàmpirs revival), Emili Gómez (a part de tocar posteriorment amb “Eduardo Castelló y su conjunto”, va formar el seu propi grup, Emien), Francesc Aymerich (posteriorment conegut en el món artístic-musical com a Francesc El Solitari), i Miquel Pineda al fons de la fotografia, davant el campanar inacabat de Palafrugell.

 

Tal i com ja havia explicat en anterior capítol, Els Vàmpirs actuaven sovint a Madame Zozó, una boite que estava instal·lada al bell costat, paret per paret, amb la casa de can Taritas (Mont-ras), on vivia en Francesc Aymerich amb els seus pares i germans. En Francesc, ja s’havia començat donar a conèixer com a cantant solista. També tocava alguns instruments com el piano, i a la fotografia se’l pot veure donant descans a en Ribas, a la bateria. D’esquerra a dreta, Pere Moret, Francesc Aymerich, Albert Fontfreda i Frederic Sirés.

Presentació del video-reportatge “Els Vàmpirs, bojos per la música”. D’esquerra a dreta de la fotografia: Eduard Bofill (autor del video-reportatge); Joan Bofill Padrosa (esporàdic bateria del grup); Albert Fontfreda; Joan Ponsatí, ferm músic del que es podria anomenar segona etapa dEls Vàmpirs; Quique (solista de Los Gatos Negros); Ramón Ponsatí, fill del malaguanyat Agustí que va ser guitarra solista durant molts anys dEls Vàmpirs i puntal del que va ser el revival Vàmpir; Frederic Sires; Manolo, guitarra solista de Los Sirex (conjunt que a part de les mítiques cançons “La Escoba” i “Que se mueran los feos”, tenien temes més melòdics com per exemple “Sin tus cartas”: Estoy solo sin ti y me acuerdo mucho más… Lo que has hecho tu en mi nadie puede remediar. Quiero tu amor, pienso en ti. Deseo que tu estés siempre junto a mi….. Lluís Ribas, i un servidor de vostès, que em va tocar presentar l’acte i em va fer molt de goig i va ser un honor. Gràcies.

 

Actuació al club Jeeps, als Masos de Pals. A l’estiu, en el decurs d’algunes temporades, va gaudir de prou èxit. Estava freqüentat per joventut de Pals, pobles de les rodalies, i també joves estrangers que podien gaudir de la música, ballar i fer algun gin tònic…

 

 

 

Quatre magnífics conjunts de l’època. Quatre estils diferents, però tots de bona qualitat els quals ens van fer ballar a la joventut d’aquells anys. El conjunt Los Setson, una orquestrina de gran prestigi, que encara perdura en el temps. Per aquesta formació musical hi van destacar cantants com els mítics Fernando Mendoza, Jordi Garanger o en Blas.

 

 

 

A partir d’aquí, diferents fotografies de promoció dEls Vàmpirs (sempre, d’esquerra a dreta):

 

 

 

Ribas, Sirés, Moret i Fontfreda.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Sirés, Ribas, Moret i Fontfreda.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Fotografiats amb un exemplar de la Revista de Palafrugell: Sirés, Moret, Ribas i Fontfreda.

 

 

 

 

 

 

 

Fontfreda, Sirés, Moret, Ribas i Girona.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ribas, Girona, Moret, Fontfreda i Sirés. (Al Parc Güell de Barcelona)

 

 

 

 

 

 

Girona, Ribas, Moret, Sirés i Fontfreda.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Juli Monguilod, Albert Fontfreda, Joan Xicoira, Frederic Sirés i Lluís Ribas.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A les escales de Cap Sa Sal: F. Sirés, J. Ponsatí, J. Xicoira, Ll. Font i A. Ponsatí.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Els Vàmpirs, una formació estrella en la història de la constel·lació musical de Palafrugell i les comarques gironines.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Fins la setmana vinent amb, ara sí (espero), l’últim capítol dedicat a Els Vàmpirs: Renovacions, evolució i retorn

 

Per compensar no haver complert amb el que m’havia compromès fa quatre setmanes: posar “sota la buguenvíl·lia” el capítol que intentaré explicar ara i aquí, a continuació un enllaç a tall de tast d’un dels temes musicals del concert dEls Vàmpirs en revival, enregistrat pel meu germà Eduard ara fa cinc anys, a Mediterrània Espai Fòrum de Palafrugell.

http://youtu.be/Is1vX_CePb8

És un tema adaptat que Els Vàmpirs han fet servir en les seves actuacions per acomiadar-se del públic assistent. En aquest cas l’he escollit perquè anomenen les discoteques i night club’s de la vila.

A la fotografia (gener 2009) que encapçala el text, d’esquerra a dreta: Lluís Ribas, Frederic Sirés, Albert Fontfreda, Paco Pannon i Agustí Ponsatí, en pau descansi.

I bé, vaig per feina, doncs bé massa que m’he estat rascant la panxa des de la setmana del 14 d’abril… I si és que algú llegeix aquests capítols, que em perdoni els alts i baixos. Procuraré recuperar la continuïtat dels escrits renovant-los cada setmana, tal i com en teoria he de fer.

Can seixanta, a Palafrugell

Els Vàmpirs van néixer l’any 1963 al soterrani del mestre Sirés, a l’ombra del campanar inacabat de la vila del peix fregit. Amb ells, molta joventut de les dècades de 1960-70 i 1980, vam ballar tot fent-nos nostre el seu estil amb les adaptacions dels temes musicals del moment. Ens hi sentíem identificats. Sobretot em centro, ara mateix, als primers vint anys… I és que avui, toca fer una pinzellada a discoteques que, per aquells joves d’ahir, formen part d’un record, d’una època viscuda en uns locals on al compàs de les melodies era lloc de trobada, relacionar-se i, evidentment, també enamorar-se. Era un temps que al municipi hi havia un munt de locals musicals.

A Palafrugell fins a primers de 1960 era habitual anar a ballar al Fraternal els diumenges a la tarda. Excepte per la Quaresma, que estava prohibit.

El 18 de novembre de l’any 1966 la sala de ball del Fraternal (llavors amb el nom de Centro Español, imposat pel règim franquista) es va vestir de gala per festejar el comiat dels Quintos de la lleva del 1966. Un cartell de luxe: l’orquestra Costa Brava i Els Vàmpirs! Lluís Ribas (bateria) i Pere Moret (guitarra solista) formaven part d’aquella lleva i per tant, la festa de comiat com a Quintos la van passar d’alt l’escenari tocant amb Els Vàmpirs, i ballant amb l’orquestra Costa Brava o escoltant la música que interpretava la prestigiosa orquestra palafrugellenca. En marxar a fer la mili l’any següent, en Ribas va ser substituït per en Joan Bofill Padrosa, i en Moret per en Juli Monguilod. Al mateix temps, en Joan Xicoira que anys més tard passaria a liderar el grup, ja s’havia incorporat al conjunt tocant el piano i saxofon.

  En aquesta última fotografia d’esquerra a dreta i de dalt a baix: Frederic Sirés, Joan Xicoira, Juli Monguilod, Albert Fontfreda i Joan Bofill Padrosa.

D’altra banda, mica en mica, la sala de ball del Fraternal anava quedant demodé i La Raqueta, Los Almendros, Can Gabriel, Arlequín, Cavallers, els Karts, Gruta, eren les discoteques, sales de festa i night club’s que tallaven el bacallà. I és que la joventut es trobava amb uns espais d’esbarjo que respiraven més llibertat en no sentir-se controlada per les camarilles (balconades) de les sales de ball “tradicionals”. Eren uns locals més a la moda d’acord als aires cosmopolites que es respiraven a l’estiu, sobretot arran de mar. Era el boom turístic i també l’inici del que anys més tard quedaria batejat com a bombolla immobiliària.
El so i llum més à la page d’aquells locals, els cubata’s i gin tònics a la barra o a la taula, arrodonien unes noves sensacions ambientals d’il·lusió festiva. Era el pròleg d’un aperturisme en tots sentits. Fins i tot en el de la diversió i el “lligar” amb estrangeres permetia als nois més atrevits, més agosarats o exhibicionistes, passejar pel centre de la vila agafats de la mà d’una sueca, o bistecajant-se en plena via pública. Amb tot, aquestes situacions es van començar a normalitzar i aquelles escenes de “l’art” (aparent) del magrejar, es refugiaven més a la intimitat fugint de l’exhibicionisme en què, sovint, molts aixerits volien fer passar bou per bèstia grossa.

El primer dels locals pioners va ser el night club a l’aire lliure Los Almendros, obert l’any 1955 per la família Plaja-Portas (Benet, Maria Gràcia i Pitu i Esperança) i el soci Joan Vilella. Un ambient càlid i acollidor, amb un acurat jardí, hi havia una pista de ball en la qual els peus lliscaven perfectament tot resseguint una gran estrella central dibuixada en el mateix marbre net, polit i brillant. Un petit escenari fix que s’ampliava “automàticament” per un escenari que mica en mica anava apareixen com per art de màgia, servia per donar relleu a les primers figures dels espectacles que es presentaven.  En primera instància, eren uns espectacles que estaven dissenyats cap el turisme, a la nit, i les tardes dels diumenges estaven reservades a ball per a la joventut. Els espectacles acollien les figures més importants del ballet, sobretot del quadre flamenc. Des de l’Antonio Gades, Lola Flores o la Chunga, fins a Carmen Amaya o Maria Rosa, per exemple. També hi van passar cantants de la cançó melòdica del moment així com les principals orquestres, i els espectacles de La Trinca. Val a dir que les verbenes (revetlles) de Sant Joan, sobretot, eren espectaculars, tenint en compta l’època en la qual passava tot plegat. Los Almendros (Els Amatllers després de Franco), estava ubicat als afores de la vila; avui en dia és un pas ben cèntric: la zona del carrer Barris i Buixó (Les Palmeres), Baixada dels Forns, carrer dels Plans… Però en aquells primers anys, al voltant de Los Almendros gairebé tot eren camps de conreu, amb poques cases properes.

A finals de 1960/primers de 1970, un petit local anomenat Club la Gruta, situat al carrer de Les Ànimes (darrera El Fraternal) va sorgir amb prou èxit. Una bona sonorització i amb sistemes climàtics el Club s’anunciava com “El Club Beat de l’any 2000”. Ben a prop, però a la zona de Begur, els estius la sala de festes de l’hotel Cap Sa Sal a més d’oferir actuacions de relleu internacional, també comptava amb la sessió de ballables i melodies dEls Vàmpirs.

El juny del 1961 en una zona on fins llavors només hi havia horts de cultiu, una finca propietat d’en Gabriel Castelló obria una nova pista de ball amb espais enjardinats: Night Club Gabriel. Ben aviat Can Grabiel (tal i com es pronunciava de manera popular) va ser el local on la joventut d’arreu s’hi concentrava a passar les tardes-vespre dels diumenges. I en ocasions extraordinàries (revetlles, festa major, o de primavera) obria portes, a part dels mesos estiuencs que les nit d’Spanish show formava part del programari per atraure els turistes estrangers. Amb tot, la resta de l’any, Can Grabiel alternava els habituals conjunts o orquestres amb cantants d’important nivell internacional com Raphael, Luis Aguilé, Los Mustang, Juan & Junior…

Barrejat amb moltes situacions viscudes en un temps que també vaig passar per la pista de ball de Can Grabiel, recordo que, anteriorment, l’any 1968 devia ser, hi havia entrat amb el malaguanyat Santi Massaguer que en aquell llavors ens iniciàvem en el món del periodisme. El cas és que, aprofitant que hi actuava una banda trencadora de renom internacional: Los Canarios, vam poder entrevistar al seu cantant i líder, Teddy Bautista, mentre sopava a la fonda de can Serrano, al carrer de La Rajola, prop del night club Gabriel. Era l’època de la revista musical Mundo Joven i Salut Les Copains. L’entrevista ens la va publicar el diari Los Sitios i, qui ens ho havia de dir que al cap de vint-i-cinc anys, com aquell qui diu, en Teddy muntaria un sidral com el que va protagonitzar essent president de l’SGAE…

Dels molts dels grup que habitualment tenien cura de la sessió de balls de tarda, hi havia Los Hermanos Lòpez (em sembla que hi van créixer passant, alguns dels germans, de criatures tal i com es pot veure a la foto de la dreta, a adults). El cas és que amb la felera de voler-se posar al dia dels conjunts que sortien com a bolets, i canviar d’imatge, van decidir adaptar el seu nom artístic a la moda anglesa. Així, de cop i volta els cartells de Can Grabiel anunciaven que hi actuarien… The Brotters… López, és clar! Les cançons que interpretaven continuaven dient allò de: “voy a pintar, las paredes con tu nombre mi amor, para que sepas que te quiero de verdad…” i tothom al mig la pista, a ballar i saltar!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Era el 1960 quan en Tomàs Bisbe, a través del seu germà Ernest que ja regentava l’hotel i el bar del mateix nom, Cavallers, van obrir, al soterrani de l’edifici, una petita pista de ball i un petit escenari, envoltat de taules, cadires i sofàs, sobretot ubicats en una mena d’altell. Una llarga barra i… a ballar amb el “Conjunto Don Juan y sus muchachos” liderat per en Joan Busquets, conegut pel malnom de “Pela”. Un excel·lent músic que formant part de la cobla orquestra La Principal de Palafrugell, en les diades de carnaval havia fet saltar i ballar posant ritme a les corrandes amb el seu fiscorn, la sala de ball del Fraternal plena de gom a gom. Però a més d’aquest conjunt quina formació es deu a l’Ernest Bisbe en convèncer a Busquets, Clapés, Paré, Coll i Vilahur que deixessin l’orquestra en la qual havien tocat tota la seva vida, com aquell qui diu, hi van passar els millors conjunts, orquestres i cantants del moment. Pel Night Club Cavallers, al bell centre de la vila de Palafrugell, també hi van passar artistes del ballet flamenc de fama mundial. I Els Vàmpirs amb les seves melodies també van fer ballar un públic que omplia a vesar un local acollidor de característiques especials. Amb tot, en ser una sala de reduïdes dimensions, els números no acabaven de quadrar atès que els preus no eren massa elevats en relació al cost dels bons espectacles i formacions musicals de contrastada qualitat que hi sovintejaven, i al cap d’uns anys va deixar de funcionar i es va convertir en el pub El Glop que va regentar en Manel Viñas, en pau descansi.

Al carrer Torres Jonama, també conegut per carrer de la Sarfa, per la revetlla de Sant Joan del 1965 hi va néixer un local de referència i prestigi: l’Arlequín. En aquell 23 de juny l’Arlequin va inaugurar “marcant-se un puntasU”: Los Brincos! Grup al qual van seguir tots els que estaven de moda i enregistraven i venien discos a dojo. L’Arlequín també presentava a les nits, espectacles a l’estil dels millors cabarets internacionals. El local es caracteritzava per una decoració elegant destacant les famoses fonts lluminoses obra de l’arquitecte Carles Bohigas, el mateix que havia tingut cura de les prestigioses fonts de Montjuïc. La peça clau de la posada en marxa i consolidació del millor l’Arlequín es deu a l’Ernest Batallé. Una bellíssima persona autor de diverses iniciatives socio-lúdico-artistico-cultural. “El mejor de los night club’s” deia en la seva publicitat, i no enganyava. Va gaudir de molt públic provinent d’arreu. Quan va tancar portes, transformant-se primer de tot i durant un temps en una reduïda discoteca de música enllaunada, les fonts lluminoses de l’Arlequin van anar a instal·lar-se al night club Els Karts. En el programa ratlles amunt, es pot veure els preus populars de l’any 1965.

A les fotografies es pot veure perfectament les fonts dissenyades per Bohigas en ple funcionament, i la façana principal d’un dels night club’s millors que hi ha hagut a la Costa Brava.

Els Vàmpirs, un grup musical que sempre van donar molta importància a la cançó melòdica sense deixar de banda la música rockera del moment, es presentaven vestits de manera elegant i educada. Les lletres que es poden veure sobreposades a la fotografia de la dreta, que van servir de promoció i van passar a formar part de la imatge Vàmpir si més no de la primera època, són creació i autoria de l’artista pintor palafrugellenc Josep Puig.

Com es pot comprovar, el terme municipal de Palafrugell era una ballaruga per tots costats. La veritat és que van ser uns anys en els quals es cantava i xiulava mentre es treballava. Passaves per un carrer i et trobaves que dalt d’una bastida, tot fent filigranes paleta en mà, no hi faltava la cançó en directe interpretada per un paleta, manobre, lampista o fuster.

Eren altres temps. Just hi havia transistors i tele, i a la gent no li quedava altre remei d’enraonar i fer tertúlia tot parant la fresca. És clar, tampoc existien ni auriculars (cascos) amb música incorporada, ni mp3, ni washaps ni mòbils. Faltava la llibertat de poder expressar els sentiments de País i tal i com es pot veure en els programes que il·lustren aquestes ratlles, tots eren redactats en castellà. L’aparició de la Nova Cançó va ajudar a crear reivindicacions així com les reunions que es podien portar a terme en locals parroquials gràcies a l’empenta i valentia de joves capellans. La dècada de 1960 va ser prou dura com per exemple haver de suportar la propaganda constant i arreu (fins a cartells enganxats per obligació en els vidres frontals dels cotxes de la Sarfa) dels “25 años de paz” i allò de les orientacions “vota si, tu voto es secreto” en un referèndum dictatorial que no vull recordar sobre quin era el motiu de celebrar-lo.

Madame Zozó, de l’anyorat Tomàs Cervera, a Mont-ras, una sala d’estil parisenc amb cartells anunciadors inspirat en la genialitat del Toulouse-Lautrec del Moulin Rouge, deixava intuir que les coses podien començar a canviar. En aquests últimes fotografies es pot veure Els Vàmpirs actuant a la sala de Madame Zozó.

Per acabar, assenyalar que si tenim en compta que cadascuna d’aquestes boites, night club’s, sales de festa, de ball o discoteques podia tenir públics diferents, té encara més mèrit la feina musical feta per aquest grup palafrugellenc. I és perquè amb la seva qualitat i personalitat, Els Vàmpirs han deixat petjada i cinquanta anys després del seu naixement encara són recordats i estimats.

Fins la setmana vinent (espero), amb l’últim capítol dedicat a Els Vàmpirs.

Tot escoltant la música dEls Vampirs revival d’un CD  enregistrat en directe a Els Ametllers (Palafrugell) el 29 d’agost del 2009, me s’ajunten records, bonics i inoblidables records, de tres dècades inesborrables (1960-1970 i 1980).

El cas és que em poso davant l’ordinador sense deixar que soni la música de l’històric conjunt palafrugellenc, per intentar explicar com va néixer i evolucionà tot fent també pinzellada a l’entorn del panorama musical en aquesta ocasió tocant Palafrugell.

Tots tenim la nostra banda sonora d’èpoques viscudes en les quals s’hi apleguen les emocions del moment en què ens trasllada. És el que té de màgic la música, que una mateixa melodia o un grup determinat, a cadascun de nosaltres ens transporta a records particulars i ens la fa sentir nostra quan, en realitat, la música és compartida, universal, per més que cadascú se la pugui fer seva o sentint-la com a seva.

A primers de 1960 les cançons pop-rock en català “no existien”. Només es podien taral·lejar les que “des de la meseta” consideraven del “folclore catalán” o de bressol. Tenint en compte que, segons quines, només es podien cantar “d’amagat” o posteriorment arribar a l’escenari, si en alguna ocasió se’ls feia un gol pel mig les cames a la fosca censura franquista. I no fa pas falta nomenar quines podien ser. Això vol dir que en fer repàs a un temps que la música anglosaxona s’anava imposant a la chanson francesa que per tradició cultural tallava el bacallà a nivell internacional, o a les melodies italianes, els grups musicals joves del nostre País o de l’Estat Espanyol en feien la versió en castellà dels temes de Shadows, Beatles, Stones, Animals, Jerry Lee Lewis, Presley… I alguns, com Els Vampirs, les interpretaven en la versió original i sabent perfectament el què cantaven. Ara bé, gràcies al popular conjunt barceloní Los Mustang, la major part de la joventut podia saber què deien les lletres de les cançons de The Beatles, per exemple. Eren els temps que Los Sirex, Brincos, Lone Star, Pekenikes, o Relámpagos, i un principiant roquer anomenat Miguel Rios, sobresortien en el panorama musical espanyol. Era, quan a l’Estat Espanyol només hi havia un canal de televisió, el de TVE, i en blanc i negre.

La influència dels Shadows

The Shadows que el 1960 amb Apache havia assolit estar en el rànquing de discos més venuts del Regne Unit, consolidava la seva carrera musical amb Man of Mystery (número 5) el 1960; F.B.I (número 6), Frightened City (número 3), Kon Tiki (número 1), The Savage (número 10) principals temes del 1961; i el 1962 triomfaven amb Wonderful Land (número 1), Guitar Tango (número 4), i Dance On (número 1), arribant al 1963 amb Foot Tapper (número 1), Atlantis (número 2) i Shindig (número 6).

Va ser precisament emmirallant-se amb The Shadows que un grup de joves palafrugellencs (Frederic Sirés, Lluís Ribas, Albert Fontfreda i Pere Moret) l’any 1963 iniciaven el seu recorregut musical donant molta importància a la melodia, sense deixar de banda el que llavors es coneixia de manera popular com a música “ye-ye”. Tot i no interpretar temes propis, Els Vampirs van crear un estil molt particular adquirint una personalitat pròpia i de prestigi, en l’àmbit del que era la música moderna. Estil i personalitat que ha perdurat en el temps atès que amb el seu revival, i tot i que es troben per matar el cuc, quan la seva situació particular els hi ho permet, de manera puntual tot complimentant alguna petició, tornen pujar a l’escenari. Una important quantitat de seguidors que arrosseguen, els hi ho agraeixen.

Jackie Hitchcock, la parenta d’Alfred Hitchcok

Seduïts doncs, per la música del grup anglès que el 1958 havia començat formant part dels músics que acompanyaven Cliff Richard en les seves actuacions fins que se’n van independitzar el 1959 i que amb Apache de Jerry Lordan, el 1960 convertirien la seva versió en un inoblidable clàssic, Sirés, Ribas, Fontfreda i Moret es divertien assajant al soterrani de la casa del mestre Sirés, l’autor de La gavina, i pare del que seria l’artífex que l’any 1963 nasquessin Els Vampirs.

Resulta que en Frederic Sirés feia dies que, allà al Marinada de Palamós, es quedava embadalit amb la música d’un pianista alemany que feia jazz. En Mike, el pianista alemany contractat per en Pinilla, l’amo del night club palamosí, alternava amb les actuacions de les diferents formacions musicals que sovintejaven la tarda i capvespre dels diumenges. Aquella admiració i el pensar que plegats podien passar-ho bé fent música, va impulsar a Frederic júnior demanar-li per tocar plegats. Van decidir trobar-se al soterrani de can Sirés. En Frederic en aquell llavors tocava la bateria com a instrument principal, i ja els tens que improvisaven o tocaven temes amb els quals es podien recrear. Al cap de poc van veure que havien de créixer augmentant els instrumentistes. Va ser llavors quan en Sirés es va posar en contacte amb en Lluís Ribas, i junts, van anar a buscar l’Albert Fontfreda i en Pere Moret. En Sirés deixava la bateria a Ribas, i agafava la guitarra baixa; en Fontfreda es convertia en cantant i guitarra rítmica, en Moret es feia amb la guitarra solista i en Mike continuava amb el piano.

Extret d’un film de Marilyn Monroe, Clark Gable i Montgomery Cliff, el nom d’aquell nou grup seria The Misfits Quintet. Davant la forta insistència d’un dels amos de La Raqueta de Tamariu, en Geroni Ortíz que els havia sentit en assajos, van accedir per actuar-hi en la primeria de l’estiu del 1963. Vam fer un debut precipitat, recorda sempre Sirés, perquè no estàvem preparats. Al cap d’un mes però, per anar-se foguejant dalt l’escenari, formen part d’un cartell improvisat d’un espectacle que algú es va treure de la mànega, anomenat “Carrousel Español” portat a terme a la sala del teatre-cinema del Casino de Begur. Era l’inici d’una llarga (tres dècades més una de revival) carrera musical “vampiresca”.

Amb tot, tan el nom de Misfits com el quintet, va durar ben poc més atès que Mike, el pianista alemany, va acabar el contracte per tocar al Marinada i se’n va tornar al seu país. Per tant, només quedaven els quatre palafrugellencs, i calia renovar la imatge. D’altra banda, a més a més de ja no ser quintet, el nom de Misfits sempre es feia feixuc a l’hora de pronunciar-lo els presentadors de l’època, i va ser llavors quan van escollir el de Els Vampirs, però pronunciant-se sempre com si la a portés accent obert. El motiu era per la sonoritat de l’accent anglès que li donava Jackie Hitchcok cada vegada que pronunciava Vampirs. Jackie estava emparentada amb el famós i prestigiós cineasta Alfred Hitchcok (el pare de la Jackie era un cosí del director i productor cinematogràfic); està casada amb el palafrugellenc Ernest Bisbe, i ambdós regentaven l’Hotel Cavallers situat al centre de la vila del peix fregit. Eren (i són) amics dels components del conjunt a part que, en diverses ocasions, Els Vampirs van actuar al Night Club Cavallers, propietat del matrimoni, un local habilitat al que era el soterrani de l’edifici de cal Bisbe. El cas és que sense que mai hagi quedat escrit com s’ha de pronunciar Vampirs, però si passant de boca en boca d’arreu, la gent de l’època sempre n’ha dit Els Vàmpirs. De tota manera, i seguint l’argument pràctic d’en Lluís Ribas: Jo escric Els Vàmpirs amb l’accent perquè trobo que és la manera més eficaç de solucionar el problema de la pronunciació sense haver de donar explicacions cada vegada.

Hi estic d’acord i per tant a partir d’ara mateix a per tot on hagi de sortir el nom del mític conjunt palafrugellenc, l’escriuré accentuant la a. I és que encara queden algunes coses per explicar dEls Vàmpirs!

I per a tots els seguidors del grup, o dels joves curiosos que vulguin saber quins eren els temes dels quals en feien la seva particular versió, el bateria vàmpir Lluís Ribas em diu: els usuaris de Spotify poden escoltar les gravacions originals que varen servir de model als Vàmpirs (ja saps que de partitures en fèiem servir poques) per confeccionar i  interpretar el repertori de la meva etapa (63-67) i també del revival recent.

Per tant, usuaris de l’Spotify, si voleu o ho creieu oportú, podeu enganxar al buscador (finestreta a dalt a l’esquerra) de Spotify el codi següent: spotify:user:pericay:playlist:49AmsBmuGO4TydpQcCkLvY 

A la fotografia sobre aquestes ratlles es pot veure, a l’esquerra, amb un guàrdia “urbanU” fent cantonada, la façana de l’Hotel Cavallers. Era, quan pel bell mig dels carrers de la muralla (i extraradi), de quan en quan hi passava algun cotxe i els vespres, després de sopar, els veïns encara podien parar la fresca tot fent la xerrada i la mainada jugar sense que els pares haguessin de patir per por que els vailets fóssim esclafats per cap vehicle. I és que en aquelles hores de “nit” (entre 10 i 11), es pot dir que les poques quatre rodes que hi havia en un municipi de llavors poc més d’uns dotze mil habitants, quedaven aparcades.

Fins la setmana vinent amb:

Passejada per les discoteques palafrugellenques

En aquests capítols fent pinzellada, de la mà dEls Vampirs, a uns anys viscuts en el decurs dels quals no era fàcil fer coses, en aquesta ocasió ens situem al 1963. Encara faltaven dotze anys per acabar amb la dictadura franquista, i la falta de llibertats era ben palesa. Amb tot, les ganes de canviar les coses feia que la imaginació despertés la creativitat i a vegades, fins i tot, es feia us d’allò que es diu: feta la llei, feta la trampa.

Mentre arreu el panorama musical s’anava consolidant amb els temes de The Beatles i el 1963 els mítics John Lennon, Pol MacCartney, George Harrison i Ringo Starr col·locaven als primers llocs de les llistes d’èxit el senzill (disc) Please Please Me publicat el gener d’aquell any, i The Rolling Stones començaven la seva carrera que competiria amb la Beatlemanía, a Palafrugell naixia el conjunt Els Vampirs (a la fotografia, d’esquerra a dreta, Ribas, Sirés, Fontfreda i Moret). Un grup (amb renovacions corresponents que anirem veient en els propers capítols) que no només va fer ballar el jovent de tres dècades (1960, 1970 i 1980) de la vila del peix fregit, sinó d’arreu el territori català i també l’estranger, amb actuacions a França.

Can Bech, desfilada de carroses i en Martí Filosia

A Palafrugell, en aquell 1963, s’acabava de pactar la permuta segons la qual l’antic edifici de l’Ajuntament al carrer Dels Valls, on ara hi ha les peixeteries, passava a l’edifici de la finca senyorial de can Bech. Ara, a can Bech, s’hi celebren els trenta-cinc anys d’ajuntament democràtic.

L’antic Ajuntament feia cantonada amb el carrer Pi i Margall. Just al davant hi havia la també ja antiga caserna de la Guàrdia Civil (al fons de la fotografia encara se’n pot veure un tros de façana xamfrà Pi i Margall amb Tarongeta). En l’edifici de l’Ajuntament, a més d’algunes dependències pels funcionaris, també hi havia l’oficina de “Telégrafos”.

Can Bech (aquesta foto del costat és del 1965), era (és) un gran casal noucentista format per tres plantes. En destaca el pati d’entrada descobert que encara es conserva, així com la majestuosa escala de marbre que condueix a la segona planta, on actualment hi ha l’alcaldia i la sala de plens, com espais principals.

A Palafrugell, en aquell 1963, va ser quan, després de la prohibició del Carnaval del Fraternal, per ordre governativa, naixia d’esclat popular, per la Pasqua Florida, la que seria la primera desfilada de carrosses. Avui en dia la marca Carroussel Costa Brava és coneguda arreu del món. I no exagero. Diferent seria entrar a valorar-ne l’evolució. Però avui, no toca donar el meu punt de vista sobre la desfilada que des del 1964 es porta a terme per l’anomenada segona Pasqua, el que és la Pasqua Granada o de Pentecosta.

A Palafrugell, en aquell 1963, va ser quan en Sisu, en Narcís Martí Filosia, era traspassat pel F.C. Palafrugell al F.C. Barcelona que aleshores presidia Enric Llaudet. En Sisu destacava pels molts gols que feia, en la categoria de juvenil, tant amb rematades de cap en les centrades d’en Miquel Casanovas, com de “cacau” de fora l’àrea o de jugada amb qualsevol dels seus companys, així com per la visió de fer un joc fàcil de primer toc i de cara (gairebé sempre) que, de fet, és molt difícil.

En la primera de les dues fotos a la dreta d’aquestes ratlles, hi podem veure (d’esquerra a dreta i de dalt a baix) el directiu Dalfó, Arbonés, Bonaventura, Borell, Padrós, Llaona, Joan Bofill, Fidel, Vila, Martí Bofill, Segura, Sisu, Francesch i Casanovas. A la segona fotografia: Marull (massatgista, conegut pel mal nom de Rufu), Vila, Bonaventura, Borrell, Esparragó (entrenador), Carrasco, Francesch, Llaona, Ribot, Padrós, Roger, Sisu, Casanovas i Vázquez.

Quan van demanar el parer a l'”Home Llagosta”, el mític futbolista culer Pepe Samitier, de què li semblava incorporar en Sisu al club blaugrana, va dir: Té un córrer molt estrany. Però si fot gols, més val que el fitxem! En Sisu primer va jugar amb el Condal, passant al primer equip l’any 1966 (temporada 1965-66). L’entrenador Roque Olsen el feia debutar en un partit de lliga contra l’Espanyol, a Sarrià, el 16 d’octubre. En aquella seva primera temporada va jugar 10 partits. Va jugar amb el primer equip del Barça fins la temporada 1974-1975 disputant 200 partits en total i va marcar un centenar de gols. La seva millor època de futbolista del F.C. Barcelona va ser tenint d’entrenador a Vic Buckingham.

Amb en Joan Borrell, van ser titulars amb la Selecció de Catalunya, que va guanyar el Campionat d’Espanya de regions, i en Sisu va ser considerat un dels tres millors jugadors del torneig. Possiblement els seus gols i les bones actuacions amb la Selecció de Catalunya li van servir per, sense cap prova posterior, ser cridat, el 1964, a jugar amb la Selecció Espanyola que va disputar a Holanda, el Campionat d’Europa Sub-18. L’equip espanyol va quedar subcampió i en Sisu tornava a ser màxim golejador d’un torneig, en aquella ocasió, de nivell internacional.

Els Vampirs, reconeixement mig segle després

Tornar viure moments musicals amb dedicació especial a Els Vampirs, és, en certa manera, per fer un reconeixement a un grup musical palafrugellenc que durant tres dècades va passejar arreu, de manera qualitativa, el pentagrama musical de l’època moderna de Palafrugell. I d’altra banda, perquè s’hi sentin identificats tots aquells músics, conjunts i formacions musicals baixempordaneses o de les comarques gironines que, com Els Vampirs, han deixat petjada.

L’any 2008-2009, Els Vampirs van començar un revival cridats per en Joan Aliu que en el seu Espai Fòrum Mediterrània alternava les sessions de jazz amb la recuperació de vells rock’ers, I ja se sap que com els vells rock’ers mai moren, de quan en quan encara pugen en algun escenari tot fent contents l’allau de fans que arrosseguen.

A la fotografia sobre d’aquestes ratlles, podem veure, d’esquerra a dreta: Joan Aliu, Eduard Bofill, Paco Pannon, Albert Fontfreda, Ramón Ponsatí (fill d’Agustí Ponsatí), Frederic Sirés, Lluís Ribas, i un servidor de vostès. Era el dia que es va fer la presentació del reportatge en vídeo del meu germà Eduard, amb la presència a l’escenari, dels integrants que han protagonitzat el revival dEls Vampirs.

En aquells moments l’enregistrament en vídeo d’algun dels concerts dEls Vampirs amb posterior arrodoniment de dades i imatges antigues que ajudarien a reconstruir moments puntuals de la història dels inicis del conjunt palafrugellenc, havia de quedar en aquell fet puntual i prou. Però resulta que s’ha superat l’efemèride del mig segle del seu naixement i s’ha convertit en un audiovisual imprescindible per a col·leccionistes o com a document de la història musical moderna, per a l’Arxiu Municipal de Palafrugell. Els Vampirs, el grup més important de la història musical sorgit a la vila de Palafrugell, conegut com aquell qui diu gairebé a tot el territori català. Passat un any, pobre innocent que sóc, em pregunto: Com és que aquesta efemèride els ha passat per alt als polítics locals de la vila del peix fregit, tenint sobretot en compte que aprofiten qualsevol situació beneficiosa per sortir a la foto?

En fi… Abans d’acabar el capítol d’avui, he d’explicar que qui va ser també responsable del revival dEls Vampirs, se’n fes difusió i quedés enregistrat amb ampliació de fotografies i dades, en vídeo, va ser el meu germà, l’Eduard, partint del que, inicialment, només volia tenir guardada un parell d’actuacions del conjunt. El cas és que el meu germà es va engrescar i ja el tens que va remoure cel i terra per recuperar fotos antigues del conjunt palafrugellenc així com de grups de prestigi o populars a nivell de l’Estat Espanyol. Però no en va tenir prou, i ens va enredar a diferents persones: a en Frederic Sirés perquè restés a la seva disposició, a en Paco Pannon que va tenir cura de la purificació del so en els enregistraments de veu en off, i a mi, que em va encolomar diferents papers de l’auca. Ara, no obstant, m’estic aprofitant de tot aquell treball de reconstrucció fotogràfica i alguna dada que m’està servint per a refrescar la memòria. I és que jo, dos anys després del naixement del grup Els Vampirs, vaig començar a treballar amb el que era el bateria d’aquell conjunt que tan admirava, en Lluís Ribas. Era, quan en aquell llavors (1965) s’anava a Perpinyà a comprar les camises de flors (no confondre amb florejades). Lo d’anar a Perpinyà per  L’últim tango a París va ser set o vuit anys més tard.

Fins la setmana vinent amb:

De Misfit’s a Vampirs (amb accent obert a la a)

Abans de fer cinc cèntims del Night Club Savoy de Palamós i del seu artífex, Josep Gabarró, hi ha quelcom a  dir sobre aquesta foto al costat d’aquestes ratlles. Perquè en parlar de la discoteca Maddox, en el capítol anterior, resulta que em va quedar “al calaix”.  I és que el conjunt Els Vampirs que des del 1966 amb l’entrada al grup del mestre Joan Xicoira es va professionalitzar del tot, la fotografia promocional la van fer, precisament, a la discoteca Maddox de Platja d’Aro. Era l’any 1970-1971. Els seus integrants els podem identificar, d’esquerra a dreta i de dalt a baix: Joan Xicoira, de Palafrugell; Francesc Mas, de Sant Feliu de Guíxols; Joan Ponsatí, de Begur; Lluis Font, de Girona, i Agustí Ponsatí, de Begur.

I, ves per on, resulta que també m’havia deixat una altra foto de la història musical, post naixement Beatles, de les nostres contrades: la de Els Sherpas de Sant Feliu de Guíxols. Però bé, d’aquesta manera podem veure que un dels integrants d’aquell grup “ye-ye” ganxó de mitjans de 1960, en Francesc Mas (el tercer començant per l’esquerra), uns sis anys després va formar part de Els Vampirs.

El Night Club Savoy

En aquella dècada de 1960, a Palamós, les sales de ball obertes tot l’any eren el Savoy i el Marinada. A l’estiu s’hi afegia, a la zona preferent de l’Arbreda, un enorme envelat que amb el nom de La Arboleda, va acollir els millors artistes d’aquells anys i del 1970. Val a dir, pel que fa a la gestió de l'”Arboleda”, que en diferents moments la van gestionar dos personatges de gran relleu empresarial del món de l’espectacle: Josep Gabarró i Salvador Pinilla. Bé, si no ho tinc mal entès, en Pepe del Savoy va ser només un estiu que va portar la gestió d’aquell mític envalat, actuant-hi artistes com Julio Iglesias, Antonio Machín, Dúo Dunàmico, Joan Manuel Serrat o Antonio Molina… L'”Arboleda” va ser molt important per ajudar promocionar la vila “paradís de la vela”.

Entre Gabarró i Pinilla hi havia una gran rivalitat pels seus locals Savoy i Marinada. Ambdós volien tenir el bo i millor tant dels ballets de flamenc, com dels artistes més coneguts o les millors formacions musicals. Això, en època estiuenca. A l’hivern el Savoy, els diumenges a la tarda-vespre (fins per allà les 10 de la nit, màxim) era pels més joves ballar, escoltar música, conèixer i relacionar-se amb joventut d’arreu els voltants de Palamós, i fins i tot per enamorar-se i sortir-ne parelles. En canvi el Marinada, era per joves ja una mica fets, o el que llavors se’n deia “solters madurs”.

Però avui toca que expliqui alguna cosa més del Savoy i d’en Pepe del qual, per cert, resulta que en demanar a la família si em podien facilitar alguna fotografia de la pista de ball, també em van fer a mans un treball de recerca molt acurat que fa uns anys va redactar una néta de Josep Gabarró, la Mireia Gabarró Olivés. Davant una troballa com aquesta, els vaig demanar permís per, més endavant, si em permetien dedicar un capítol o dos a Josep Gabarró, en Pepe del Savoy, atesa l’amplia informació engrunada però sobretot, pel carisma i una història molt maca per explicar d’aquest perico que l’any 1959 va rellançar el pati musical que hi havia al costat del cinema Carmen convertint-lo en un night club de referència de la Costa Brava i essent mirall per d’altres que s’anirian estrenant al mateix temps o una mica més tard.

Tot va començar un bon dia quan Josep Gabarró (llavors vivia al barri de Gràcia de Barcelona), consultant els anuncis del diari La Vanguardia llegia que en un poble al bell mig de la Costa Brava “Se traspasa bodega con patio interior para pista de baile. Interesados dirigirse a Pasteleria Alsina de la calle General Mola, en Palamós (Gerona)”. De seguida ho va veure clar: a 120 quilòmetres cap el nord, a Palamós, a mig camí de l’Europa somiada, del progrés i de la innovació, en plena Costa Brava…

Resultat, el maig del 1959, en Pepe i família es traslladaven a Palamós, després que uns dies abans hagués arribat  a un acord pel traspàs amb l’Alsina que era qui havia regentat fins llavors el local que comptava amb un pati on s’hi feia ball amb una gramola. En Pepe, una vegada pagat el traspàs, cada mes pagava 250 pessetes de lloguer a la propietària Carme Matas.

Després de fortes inversions i una gran remodelació del local i cobrir la zona del pati per adequar el Savoy al nivell que Gabarró creia havia de tenir el seu night club, a partir de la festa major de Palamós de l’any 1961, va començar a organitzar espectacles a la sala i ben aviat va ser reconeguda tant per l’actuació d’artistes famosos com de prestigi: de Xavier Cugat a la Conxa Velasco, passant pels ballarins Antonio Gades, la Chunga, o Antonio Amaya. El cas és que l’animació nocturna palamosina era coneguda arreu. Era l’època del que es coneix com el boom turístic de la Costa Brava. Va ser quan, l’any 1965, la vila de Palamós va obtenir el Premio Nacional de Turismo.

Amb tot, l’any 1987 Platja d’Aro s’havia tornat a imposar amb l’obertura de nous locals o de remodelats. Novament la veïna població es convertia en el lloc preferit per la joventut i el night club Savoy va tancar portes. El 1979 el Teatre Carmen ja havia estat enderrocat i, en un dels pisos del nou espai, el 1983 s’hi va instal·lar Ràdio Costa Brava una de les principals emissores de la desapareguda Cadena 13. Si bé havia assistit a funcions de teatre o de cinema al Teatre Carmen i ballat a la sala del Night Club Savoy, durant dos o tres anys vaig fer un programa de ràdio des de l’emissora ubicada a les Galeries Carme del carrer Didac Garrell, els dijous a la nit: “De Blanes a Portbou, el programa debat de la Costa Brava”. Vells i bells records de quan els cotxes de la Sarfa eren imprescindibles per fer el trajecte de Palafrugell a Palamós i a l’inrevés, per poder anar, els més joves, a ballar al Savoy. Vells i bells records de l’època daurada del Teatre Carmen i després, de la feina radiofònica feta a Ràdio Costa Brava.

En Josep Gabarró, Pepe del Savoy, és un ferm soci de l’Espanyol. Un periquito de soca-rel que l’any 1970 en la tornada de veure com el seu equip baixava a segona divisió després d’un transcendental partit al camp del Màlaga, en Pepe, que havia fet el trajecte amb el seu Seat 1400, amb un recorregut de dos mil quatre-cents quilòmetres (1.200+1.200) va prometre que si retornaven a primera divisió l’any següent, faria un carnet de per vida a tots els jugadors i tècnics per poder menjar i beure al seu establiment. L’Espanyol va tornar a la primera divisió la temporada següent, i en Pepe va complir com un Pepe lliurant a tots els integrants de la plantilla, entrenador i tècnics, el carnet promès. El va lliurar en el decurs d’un partit a l’històric estadi de Sarrià. Més endavant, diferents integrants d’aquella efemèride futbolística va fer acte de presència a Palamós, gaudint de la invitació d’en Josep Gabarró, en Pepe del Savoy.

Fins la setmana vinent amb:

Els Vampirs i el 1963 palafrugellenc

Oriol Regàs i Pepe Gabarró

Amb les dades que tinc acumulades fruit d’un temps de dedicació professional, amb l’afegit d’experiències viscudes a partir de la meitat de la dècada de 1960 en amunt, amb humilitat, puc dir dir que podria dedicar si més no una mica d’espai a algunes de les principals discoteques que van ajudar engrandir el que en aquells llavors s’en deia glamour, si més no a la zona De Blanes a Portbou.

Amb tot, en aquesta ocasió atès el compromís que vaig adquirir en la meva declaració d’intencions posat negre sobre blanc el primer dia “Sota la buguenvíl·lia”, les principals referències són als locals baixempordanesos. I, referits a la zona, i malgrat són diversos els night’s club’s, boites o discoteques existents en el que era la modernització-evolució de les sales de ball de “tota la vida”,  en faré cinc cèntims bàsicament a Maddox de Platja d’Aro i al Night Club Savoy de Palamós. En el naixement o recuperació d’aquests dos locals llegendaris, dues persones van ser clau per la seva consolidació i prestigi: Oriol Regàs i Pepe Gabarró, conegut per Pepe del Savoy.

Tot plegat, en el ben entès que tota aquesta mena d’introducció de tres capítols, servirà una mica més per ajudar a situar millor l’època en la qual el conjunt palafrugellenc Els Vampirs esdevingués mirall proper per motivar joves músics a pujar els escenaris sense por que, a comarques, se’ls assenyalés com a rascaguitarres i prou.

 

El Maddox del 68

Encara que a Platja d’Aro ja estaven ben arrelades les discoteques Paladium i Tifann’ys, va ser l’any 1968 que Maddox s’emportà, els diumenges a la tarda, molta i molta clientela provinent dels diferents pobles sobretot de les comarques gironines. I és que l’Oriol Regàs, després de l’èxit empresarial obtingut amb Bocaccio a Barcelona, comprava la discoteca Maddox que en aquells moments era propietat de Casajús i Balletbó i considerat negoci en decadència.

Era, d’altra banda, quan acabava de néixer el mitificat maig del 68 o maig francès. Era, quan un dels eslògans “prohibit prohibir”, s’anava fent extensiu a través del ressò fruit de les mobilitzacions liderades pels joves universitaris d’un moviment estudiantil que volia canviar el món.

Tornant al local recuperat i convertit  en discoteca referent de la dècada de finals de 1960 i durant la del 1970 per Oriol Regàs, Maddox va viure el seu millor esplendor dels locals festivomusicals costabravencs.

Partint d’una arquitectura desacostumada per les nostres contrades, en aquella època, oferia una distribució circular a l’interior, amb una pista de ball envoltada d’uns sofàs d’obra encoixinada, i rodons, i uns cons que, com si es tractés d’estalactites, penjaven del sostre. Pel mig de tot plegat, arran de pista o un pèl més allunats, hi havia pòdiums cilíndrics on ballarines i ballarins acreditats o alguns d’atrevits de vegades portant-ne més al cap que als peus, arrodonien un ambient musical (juntament al rock o rhytm and blues no hi faltaven els ritmes més lents per poder ballar “a lo agarrao”) acompanyat de manera sincronitzada per llums-flashos amb ràfegues de colors, predominant el blanc llampec. Era el moment pels cubata’s i començava el gin tònic pels més “in” en el ram masculí, mentre el San Francisco predominava entre el sector femení. També formava part del decorat habitual, els qui en certa manera en una pel·lícula haguessin fet el paper d’actors secundaris: eren els que es passaven la vetllada amb el got a la mà passejant, o bé quedant-se a peu de barra o en algun racó estintolats. Els diumenges a la tarda et podies trobar amb joventut d’arreu per xerrar i ampliar les coneixences, així com intentar “lligar”, els assistents sense parella fixa. A la música disco de quan en quan s’alternava, bàsicament en temps estiuenc, actuacions en directe d’artistes com els francesos (llavors la chanson francesa encara era molt important) Charles Aznavour,  Johnny Hallyday o Georges Moustaki, o el rock dels britànics Soft Machine.

Regàs havia previst que Maddox es podia convertir en una de les discos de moda a l’estiu de Platja d’Aro, on ja estaven consolidades Paladium i, sobretot, Tiffany’s. Però Maddox no es va convertir només en discoteca d’estiu per l’allau turístic a la zona, sinó en lloc obligat dels diumenges a la tarda de tot l’any i per a tothom. De tota manera, ja en aquell llavors fins i tot les discoteques punteres tenien una data de caducitat que de mica en mica anava conduint la clientela cap a altres locals segurament per allò de la novetat i que es necessita aire fresc. El 1980 Oriol Regàs va deixar de ser-ne el propietari fins que l’any 2005 els amos que l’havien explotat en els últims anys se’l van vendre per, en aquell terreny, construir-hi pisos. Amb tot, la crisi ha deixat tot l’espai on en el decurs de dotze anys la joventut havia ballat o passat l’estona aguantant el got a la mà, en un solar.

Bé, com resulta que m’he allargat més del comte, “menjant-me” l’espai més o menys acostumat, crec serà millor que del també emblemàtic Savoy, el Night Club Savoy de Josep Gabarró, intenti fer-ne cinc cèntims la setmana vinent. Serà torn per fer una pinzellada al local palamosí del carismàtic empresari, periquito de soca arrel, que als seus 87 anys encara diumenge proppassat va agafar el cotxe i cap a l’estadi de Cornellà-El Prat on, en aquesta ocasió, va veure com el seu equip, l’Espanyol, guanyava per 3 gols a 1 a l’Elx, després de fer un bon partit.

Fins la setmana vinent amb:

Què hi fa un periquito com tu en un local com el Savoy?

Les Vegas, territori ganxó

De vegades, sembla com si, quan fem referència a una època determinada en aquest cas referida a la dècada de 1960, només val el que ens expliquen va representar la gauche divine barcelonina. Com si a “comarques” no haguessin existit moviments intel·lectuals ni persones amb inquietuds. Era temps, en canvi, que també a la Costa Brava, així com en zones puntuals, ja es tenia un tarannà progressista, tolerant i cosmopolita. És el que no va saber entendre l’Oriol Regàs, fins i tot uns anys més tard, el setembre de 1976, que tot aquell progressisme i intel·lectualitat que es representava des de la ciutat comtal, no s’havia de traduir en un menyspreu provincià cap a una vila, la del peix fregit, que feia dècades que s’afaitava. Però bé, del que va provocar l’article de qui va ser promotor de Maddox i Paladium, a la Costa Brava centre, ja en parlarem un altra dia.

Es podria dir, en certa manera, sobretot en la dècada de 1960, que en el món musical hi va haver un abans i un després dels Beatles. Sota la influència del grup de Liverpool van sortir, també  a comarques, diferents conjunts de guitarres, de qualitat. Era quan al Cap i Casal triomfaven Los Sirex i Los Mustang (aquests, els traductors oficials dels temes de John, Paul, George i Ringo). A les nostres contrades, a part del conjunt “de tota la vida” amb els corresponents instruments “tradicionals”, hi havia el Setson, una de les formacions musicals de petit format més importants que hi ha hagut a les comarques de Girona. Mentre que seguint la música jove d’aquell moment (Beatles, Rolling Stones, Shadows, The Animals…) a Palafrugell va néixer el 1963 el grup Els Vampirs, que ben aviat ja tallava el bacallà arreu les contrades gironines i part de l’estranger.

A Sant Feliu de Guíxols, com a teloners a Las Vegas, Els Sherpas i els Banys de Sant Elm

En territori ganxó, l’any 1962/1963 un grup de músics començava a preparar-se amenitzant actes, després d’experimentar en el que anomenaven el seu “taller musical”: havia nascut el conjunt Els Sherpas! El que va ser la primera banda de l’època dels “ye-ye’s” o música moderna, a la vila guixolenca, va actuar arreu les comarques gironines. I encara que la seva trajectòria no va ser llarga com el conjunt Els Vampirs, val a dir que va ser un grup molt popular i va tenir molts seguidors.

A Sant Feliu de Guíxols els antics Banys de Sant Elm estaven en estat ruïnós als anys de 1950 després del bombardeig de 1938. L’any 1960 s’en feia la restauració, i per la diada de Sant Joan s’inaugurava com “Salón de Fiestas de los Baños San Elmo” i a partir del 1963 passava a transformar-se en Royal Cliper San Elmo per, a l’any 1968, convertir-se en Cliper’s Boite (quan la música d’avantguarda, el rock i les balades de Miguel Ríos sonaven per tot arreu, juntament amb les músiques estrangeres de Led Zeppelin o The Shocking Blue, per exemple), fins que en la dècada de 1990 es va convertir en discoteca Palm Beach.

Amb tot, a Sant Feliu de Guíxols la sala de festes i de ball que va prestigiar no només la ciutat guixolenca sinó la Costa Brava, va ser Las Vegas.  En aquestes dues fotografies podem veure el conjunt palafrugellenc Els Vampirs (recordeu que en llegir Vampirs s’ha de pronunciar com si la a portés un accent obert) en una actuació revival de deu fer uns quatre o cinc anys, a la mítica sala ganxona.

Las Vegas, de fet era la continuació d’un local amb uns jardins de grans dimensions, situat al passeig marítim Juli Garreta, que s’havia inaugurat l’any 1957. En aquells jardins hi predominaven els espectacles i el ball flamenc, tot aprofitant el boom turístic de l’època. Era un temps en què els que intentaven lligar-se les estrangeres eren anomenats «rosegadors». El negoci funcionava i la família Recolons veia que no podia estar pendent de la bonança del temps i que calia ampliar la temporada. Va ser quan van comprar un magatzem de grans dimensions prop del moll. La inauguració es va fer amb l’actuació d’un cantant que en aquell moment estava de moda: Lorenzo Valverde, del qual els progres de l’època deien que era per a minyones i soldats.

Per la mítica sala de festes hi van desfilar primeres figures tant de la cançó (Serrat, Maria Dolores Pradera, Julio Iglesias, Mari Trini, Peret, La Trinca, Adamo, Patxi Andion…) com del ball (Antonio Gades, Carmen Amaya, La Singla, La Chunga…). Val a dir que també hi actuaven els conjunts de música moderna, com Sirex, Mustang, Salvajes, o els guixolencs El Sherpas o els palafrugellencs Vampirs.

Las Vegas fins a l’any 1983 va ser un local mixt que a l’estiu treballava com a sala de festes i a l’hivern es reconvertia en cinema. Durant vint anys (1963-1983), Las Vegas va rebre espectadors  d’arreu del món a l’estiu, donada la gran quantitat de turistes que acudien als espectacles majoritàriament de qualitat contrastada, i de la gent de les nostres contrades que s’hi acostaven en gran nombre quan hi havia les actuacions dels cantants i artistes de primera fila, així com les millors orquestres del moment. I, a l’hivern, el cinema s’omplia d’un públic provinent no només de la ciutat, sinó de les poblacions de la rodalia fins que, entre la crisi d’espectadors i les diferents ofertes lúdiques i comercials de la veïna població de Platja d’Aro, va obligar Las Vegas a trencar els plantejaments. De llavors ençà només feia de sala de festes. Des del mes d’agost del 2013, la ara ja històrica sala Las Vegas ha passat a dir-se Flamingo Auditòrium; està gestionada per l’empresa Art Agencia & Events, SL  potenciant els balls de saló dels diumenges i programant també actuacions de relleu.

Fins la setmana vinent amb:

De Maddox, Tiffany’s i Paladium, al Savoy i Marinada